Desamor

Aquest cap de setmana passat, a Vilanova i la Geltrú, la ciutat on visc, una dona va morir assassinada a mans de la seva parella. El fill gran van trobar morts de costat els pares, ja que l’home es va suicidar disparant-se un tret amb l’escopeta de caça amb la qual havia mort la seva dona.
Fa esfereïr, i són tantes les víctimes, massa. No em trec del cap fàcilment aquest horror que sempre sento cada cop que salten als mitjans de comunicació aquestes notícies. I veig aquestes dones mortes d’una en una, i al final les veig totes juntes en un cel estrany, sense estrelles. A poc a poc, però, el cel es va aclarint perquè una altra vida les il.lumina.
Algunes d’aquestes dones havien estat mutilades. Però jo les veig com quan eren dones enamorades. Osiris, Orfeu, Dionisos, van ser desmembrats abans d’esdevenir déus. Crist va ser crucificat. En la vida il.luminada, els déus són resuscitats. I elles, les víctimes del desamor, també resusciten cada cop que pensem en elles. La memòria és un acte d’amor.

(aquest bloc farà uns dies de vacances. Serem a Avinyó. Tornem per Tots Sants)

Joan Solà, in memoriam

Per la seva gran categoria com a filòleg i lingüísta, Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940), últim Premi d’Honor de les Lletres Catalanes hauria de ser un personatge més conegut en el nostre àmbit nacional. Fixeu-vos que no he escrit “cultural”, perquè conegut en l’àmbit cultural català, tot i que cal especificar-ho, ja ho és.
Però en un temps i en un país en el qual “encara” es qüestiona que siguem una nació, i que tants no volen pensar en tal cosa com si la nació no anés amb ells (cal preguntar-se en quin lloc viuen), el tema és posa difícil. S’ha de reconèixer, i prou greu que em sap, que si amb un micròfon a la mà em situo al mig de la Rambla vilanovina o barcelonina, tant li fa, i pregunto, a l’atzar, qui és Joan Solà, més gent de la que voldria em mirarà com si els hagués preguntat per un extraterrestre.
És clar que no seria tan rara, la consideració d’extraterrestre, atesa la sensació d’estranyesa que alguns catalans sentim. No sé si heu parat esment en un fet que ja ha destacat algun periodista: cada vegada s’escriu menys el mot “catalans” en els mitjans escrits, com si fes vergonya. Altres no escriuen “catalans” a consciència, a fi i efecte d’anar esborrant el mot sin que se note el cuidado. I és que el nom fa la cosa.
Joan Solà és un patriota català que planta cara (patriota és una altra paraula que sembla condemnada a desaparèixer del nostre lèxic). Llegiu el seu darrer llibre publicat: Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra. El títol parla per ell mateix. Joan Solà és un patriota i un mestre tal com els grecs antics entenien aquesta figura de referència per a la societat. Joan Solà no es conforma, com els vells mestres grecs, a exercir amb excel.lència el seu mestratge a l’acadèmia que és l’Institut d’Estudis Catalans, i també a la universitat, sinó que s’esforça a situar la llengua catalana i els seus avatars al mig de l’àgora.
Per aquest motiu, a Joan Solà jo ja espero llegir-lo cada setmana a les pàgines del suplement de cultura del diari Avui. Que, sigui dit de passada, cada vegada és més prim, i no només de pàgines, sinó de continguts. És vox populi entre la gent del gremi que a cada innovació que es fa en aquestes pàgines dites culturals es perden tants llençols que aviat no en quedarà cap. A més: l’actual Avui, que ja feia un temps que tinc entès que no arribava a la Catalunya Nord, ara sembla que no arriba al País Valencià i es diu que aviat tampoc a les Illes…
En aquest suplement cultural de l’Avui, Joan Solà hi té un espai senyer, que per sort es conserva: Parlem-ne, un espai que constitueix un model d’articulisme cultural. Així, a Parlem-ne es troben lliçons magistrals de lingüística escrites amb una gran eficàcia narrativa a fi i efecte de fer-les arribar a tots els públics, lletraferits o no. Les seves cròniques sobre temes filològics i lexicogràfics són una delícia il.lustrativa que van passant tan lleugeres com un suc de fruita però conservant totes les vitamines. El mestre Solà, setmana darrere setmana, ens explica amb erudició però amb una gran complicitat amb els lectors, els intrínguilis de la gramàtica, ens posa en safata l’origen de les paraules que fem servir, ens relata la seva història viva perquè les poguem utilitzar amb propietat, sobretot nosaltres, escriptors que mai no sabrem prou de res, i menys d’escriure.
Per patriota i home savi, a Joan Solà se li va atorgar, com he dit més amunt, el Premi d’Honor. Aquest guardó es concedeix a aquelles persones que se signifiquen en la dedicació de la seva vida i del seu art a la llengua i a la cultura catalana. Que per molts anys, mestre Solà.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 de febrer de 2010)

La mare trista

La meva mare ens va acompanyar a l’escola, un fill a cada mà, fins que vaig fer 9 anys i el meu germà 7 anys. Segur que ens hauria acompanyat més temps, tal com és ella, tan patidora. Però es va posar molt malalta, jo crec que a rel de la mort del meu avi, pobret, d’un càncer de colon que el va fer patir molt. Aleshores (estem parlant dels anys 1959-60) no hi havia els fàrmacs que hi ha ara, que haurien donat tan de consol, a ell i a la família que es dolia de veure’l consumir-se sense remei.
Quan dic molt malalta en realitat no sé de què estic parlant, perquè segons la meva pròpia mare, a l’Hospital de Sant Pau encara guarden, per estudiar-lo de tant en tant, el seu expedient de malaltia sense diagnòstic precís. Només sé que no podia menjar, que ‘alguna cosa’ li va obstruir la tràquea o l’esòfag, no sé ben bé, i que va trigar molt de temps a posar-se bona. Tot això es parlava amb molt de misteri, a casa, amb veu baixa, i el que sé ho vaig pescar al vol. Jo veia la meva mare molt trista, enfonsada i amb la cara blanca com el paper de seda, ella que tenia aquelles galtes tan plenes i rosades.
Em sembla que amb els ulls d’ara, després d’haver llegit tant sobre psicologia i malalties psicosomàtiques, diria que va tenir una depressió profunda que va prendre aquella forma de malaltia física. Moltes vegades he pensat que quan va morir el seu pare, que era el meu padrí, devia sentir com si li haguessin tret la catifa de sota els peus i s’hagués trobat amb el terra nu i fred, inhòspit, del mosaic d’una casa buida. Els pares, encara que visquin lluny (com era el cas, tot i que ara cinquanta quilòmetres no són res) quan hi són hi són. Vull dir que amb la seva mort (i les noies sempre estan molt lligades a la figura del pare) ens devem sentir sense aquella escalfor que a vegades és tan imaginària com real. Fixeu-vos que he escrit ‘devem’, ja que els meus pares, tot i que molt vellets, són vius. Parlo, doncs, per intuïció d’aquest desconsol, no perquè en tingui aquesta experiència concreta, tot i que m’he dolgut d’altres morts que em poden aproximar una mica a la seva comprensió.
(extret de La capsa verda)
(a la fotografia, el dia de la meva 1ª Comunió, el 17 de maig de 1959, amb els meus pares i el meu germà. L’avi Llorenç estava ja molt malalt i no va poder venir al dinar familiar. Potser em van pentinar amb els cabells una mica massa tibats, oi? Devia ser la moda de l’època, o la meva mare amb el seu acostumat rigor que no em sortís un cabell més que un altre)

Estiu de 1974

Estiu de 1974, de viatge en tren cap a Amsterdam, envoltada de bosses, però només la maleta és meva! No faig gaire bona cara: el viatge és una mica fatigant i tot just som a Brusel.les… La foto me la va fer la Rosa Vilella (amb la Rosa encara ens enviem la Nadala). Vaig vestida amb el vestit d’estiu estampat que em sembla que duia quan vaig visitar el portaavions J.F. Kennedy. Però aquí no fa goig, ja que a sobre hi porto una jaqueta de punt: feia molt de fred, i això que era a primers d’agost.
Aquest viatge, que vaig fer amb un grup més ampli de gent que no coneixia, només coneixia la Rosa, va ser una mica esgarriat. I no per Amsterdam, que vaig trobar una ciutat preciosa, ni per la casa on havia viscut Anne Frank, que em va emocionar visitar, ni per les pintures de Vincent Van Gogh, que vaig anar a veure al seu museu (havia estat inaugurat el 1973) tota sola: a aquella gent no els interessava gens la pintura!
Aquella colla eren una mica bàrbars: prenien les culleretes de cafè de tot arreu on anàvem a fer els àpats. Jo sempre passava ànsia per por que ens interceptessin la sortida, de tan carregats com anaven. Em pregunto que en deuen haver fet, de les culleretes, tota aquella tropa? Quan eren al carrer, ben lluny del lloc del “crim”, reien escandalosament, alguns amb fatxenderia. Els feia tanta gràcia robar… Vaig passar tanta vergonya.
(extret de La capsa verda)

José García

Tot d’una m’ha vingut a la memòria José García. Però, qui és, José García, us preguntareu. José, amb el qual ens vam escriure uns quants anys, era marine, i el vaig conèixer al portaavions J.F. Kennedy, una vegada que va estar aparcat al moll de Barcelona. I com hi vaig anar a parar, en un lloc tan estrany com aquest? Jo era una noia pacifista, anava sovint a escoltar Lanza del Vasto! En aquest temps sortia amb un xicot del qual, Déu meu, no recordo ni el nom, que em duia a veure pel.lícules d’acció… sobretot de guerra. Era un tros de pa i estava ben enamorat de mi, però jo no vaig resistir les pel.lícules d’acció de guerra. Si vam durar tres mesos encara gràcies.
Aquest bon noi, no sé com, coneixia José García, que treballava al portaavions més gran d’Amèrica, em va dir, ja veuràs com t’agradarà. Déu meu. El portaavions no em va agradar, com esperava, tot i que em van interessar molt les experiències que José García, el nostre guia, ens va explicar de Vietnam. Ell hi havia estat de debò, en aquesta guerra, i jo m’havia limitat a fer cartells en contra de la guerra… José García, com ja haureu endevinat, era llatinoamericà, i fer-se de l’exèrcit li va suposar guanyar-se bé la vida i pujar de categoria social. Més endavant, en una de les seves cartes em deia que s’havia comprat un Chevrolet. No cabia a la pell. Què se’n deu haver fet, de José García? Perquè avui m’ha vingut a la memòria?
(extret de La capsa verda)

Per les seves obres els coneixereu

“No és l’explicació de la Torà l’essencial, sinó els fets”, diu rabí Ximon al seu fill.
Ho llegeixo en un petit llibret, La saviesa dels pares d’Israel, recentment publicat per Fragmenta. Les sentències recollides de diversos rabins històrics formen una anella preciosa de bons consells, es tingui la religió que es tingui, igualment si no se’n té cap.

Experiència i memòria

L’experiència és única, transitiva i intransitiva alhora.
La memòria és reedita en el temps, els fets es despleguen davant dels nostres ulls com si fos ara mateix que els vivim. Si perden intensitat guanyen en carícia, si perden color guanyen en art.
(a la foto: Cristina i Dani, Nadal de 2007. En la foto d'infants, el nen abraçava la petita, aquí la germana petita abraça el germà gran)

Aniversaris

Avui, dia 21 d’octubre, cap a dos quarts de quatre un noi farà trenta-tres anys. El seu padrí Ramon, una bella persona que ja fa una pila d’anys que va morir de desgràcia a Tànger, em va dir, a peu de llit: “Recordaràs aquesta data perquè és gairebé històrica: d’aquí a no res, finalment arribarà a Barcelona Josep Tarradellas per restablir la Generalitat”. Tots estàvem pendents de l’esperat esdeveniment que tindria lloc dos dies després, el 23 d’octubre de 1977. Al balcó de la Generalitat, Tarradellas va pronunciar la famosa frase: “Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí”, que ens va fer tremolar de cap a peus.
Avui, mentre felicito el meu fill: Per molts anys, Dani, endavant amb els teus projectes vitals!, veig Tarradellas com un home a qui va empènyer un gran afany de notorietat i de poder, i veig la Generalitat tan buidada i contrafeta que necessita amb urgència una regeneració! I tinc un record afectuós per en Ramon, tan bona fe i tan crèdul en tants aspectes de la seva vida.

(a la fotografia: el Dani, amb dos anys, amb la seva germana Cristina de dos mesos)

Perspectives

A peu pla,
les perspectives no són les mateixes.

Ens veiem com figures en desconcert
que miren amunt i arreu
per carrers pujant i baixant
com una atracció de fira.

Caminem entre cotxes que botzinen,
perduts entre edificis pintats de grafitis,
alguns fins al pis vint-i-set, o trenta.
(Els xicots fan curses
per veure qui s’enfila i pinta de més amunt).

Sentim vertigen
quan ens assenyalen una alta favela.
Centenars de ‘sense casa’
hi viuen sense llum,
sense aigua,
sense ascensor,
sense res.

(del poemari inèdit: Quan Jurupari era déu)

Cel i terra

Els antics de la nostra tradició bíblica ens van transmetre, ben poèticament, que a partir de la transgressió dels nostres primers pares (figura de la parella primordial de l’existència), el nom diví va ser partit en dos. Des d’aleshores, aquestes dues parts estan vives, però incompletes, erren pel món, es busquen eternament... Són imatge del cel i la terra, del seu desig d’unió o plenitud que també busquem dins nostre, amb l’harmonia de l’ànima i l’animus, segons la terminologia de Jung, per als profans el femení i el masculí, o les forces del yin/yang xinès.

Temps i rellotges

Per santa Teresa la meva mare em comprava magranes. M’agradaven aquells granets com joies arrebossades de sucre al plat, un goig per a la vista i el gust, una manera de jugar amb el meu pensament tan donat a imaginar paradissos de fades. És clar que en els contes que la meva mare m’explicava hi havia bruixotes i gegantots dolents, tanmamteix com en la vida, vaig descobrir de seguida. Bé, de seguida no. Vaig retardar tot el que vaig poder, a consciència, un estat de coses en el meu interior. Per exemple: el temps. El temps dels infants és un temps dilatat, sense mesura. A casa hi havia rellotges, a tot arreu hi havia rellotges, la gent es guiava pels rellotges. Jo també, és clar, perquè depenia de la gent. Però no el mirava gaire, el rellotge, fins que un dia, un dels meus oncles em va voler avergonyir “perquè no sabia llegir les hores del rellotge”. Ell no sabia que jo no les llegia perquè no volia llegir-les… encara. Em vaig aturar davant del rellotge que hi havia al menjador i m’hi vaig estar una estona llarga, llarga, amb els ulls ben fixats en el moviment de les busques. Vaig estar el temps suficient davant l’esfera del rellotge com per poder observar de què anava la cosa. Quan vaig aprendre –sola!- com anava aquell mecanisme em vaig acostar al meu oncle i li vaig dir: “Són les cinc de la tarda. Quan vulguis em tornes a preguntar l’hora i te la diré”. I sí, me la va preguntar varies vegades aquell dia i en dies posteriors. I jo li deia l’hora del rellotge, però la meva hora, l’hora que jo sentia per dins, no li vaig dir mai perquè no m’hauria entès.
(extret de La capsa verda)

A la recerca del misteri

La crítica literària que practico és la de l'amateur: sorgeix de l’estima per la literatura, pel seu misteri, que m’és i no m’és conegut, ja que cada autor/a té les seves peculiaritats, inclosa jo mateixa. Estimo, doncs, la diversitat de maneres d’escriure, em fascina aquesta miríada de coloracions amb què els humans som capaços d’expressar-nos artísticament a través de la paraula. Tot llibre té la seva perla, però és clar que hi ha llibres que són un tresor, que fins i tot poden canviar-te la vida.
M’entristeix gran part de la crítica contemporània, que més aviat busca posar el dit a la nafra fins i tot a vegades quan no n’hi ha. Una crítica tan plena de prejudicis, tan poc respectuosa amb el misteri, que fa burla del transcendent.

La senyora Malla

Descubrirás que algunas veces, la persona que esperas que te patee cuando te caes, tal vez sea de las pocas personas que te ayuden a levantarte. (José Luis Borges)
“Pòtol, gandul, brut” –li deia al porter la senyora Malla.
La senyora Malla era la segona dona Malla, una dona basta, poc cultivada, però que de jove devia haver estat guapa i ben plantada, tot i que no tant com la primera senyora Malla, que era una bellesa com la noia de La perla de Weermer.
El senyor Malla va ser desheretat pels seus pares perquè es va voler casar amb la perla. “El senyor Malla havia de ser el marquès de Malla”, deia la gent de l’escala.
Jo també ho havia sentit i m’agradava aquella història d’amor. Però la perla, una noia delicada, es va posar malalta, va passar molts anys al llit, pobreta. Mentrestant, el senyor Malla va conèixer la que seria la segona dona Malla, aleshores la seva amant. Una història de pel.lícula…
Quan va morir la perla, la parella clandestina es va casar, i la senyora Malla es va creure marquesa.
“Pòtol, brut, gandul” –li deia al porter que no tenia l’escala gaire neta i ella era una maniàtica de la neteja.
Quan va enviudar, va continuar vivint en aquell pis-palau. Els Malla tenien els mobles i les vaixelles més boniques que he vist mai. Damunt d’una calaixera estil imperi tenien un joc de cafè de plata que em tenia el cor enamorat, ja que reflectia els colors de l’arc iris els dies de sol. De nena, algunes vegades m’havia mirat en la cornucòpia del rebedor, i em sembla que em veia bonica i tot, amb aquell marc impressionant.
Un dia van aparèixer una parella que sempre eren de visita a casa la senyora Malla.
“Són uns grans amics, m’estimen molt, em cuidaran” –deia al porter la viuda Malla.
El porter, que ho veia d’una altra manera, deia: “Prou…”
Una nit, gairebé de matinada, van trucar als veïns de la senyora Malla. Davant de la porta de la Creu Roja s’havia trobat una dona vella, malalta, agonitzant. Indocumentada, només duia un paper a la mà amb un número de telèfon. Els veïns, que no sabien què fer, van trucar al porter, i el porter de seguida va anar a la Creu Roja per veure què passava, qui era aquella misteriosa dona agonitzant que tenia el número de telèfon d’uns veïns de l’escala.
Quan el porter va arribar a la Creu Roja, ja només va veure, amb horror i esgarrifança, la senyora Malla morta. Anava tota bruta, descuidada…
“Sé qui és -va dir- ha viscut molts anys a l’escala”. I de seguida va agafar la guia telèfonica i va intentar localitzar la Sofia, la fillastra, que es va portar com la senyora que és. “S’ha de dur al Tanatori” –va dir la Sofia. I l’enterrarem al panteó familiar, al costat del meu pare”.
En un moment en què el porter i el cadàver de la senyora Malla estaven sols en una de les sales del Tanatori, el porter li deia per dins, amb llàgrimes als ulls per la pena que sentia per aquell final tan desgraciat: “Jo, el brut, el pòtol, el gandul…” Abans de marxar, li va deixar un ram de flors.
El dia que van anar a obrir el pis, el porter va quedar bocabadat: era buit, no hi havia res, tot s’ho havien emportat aquells pòtols que tant estimàven la senyora Malla, que tant l’havien de cuidar.
(extret de La capsa verda)

L'honra de Teresa de Jesús

La monja que, sortint de les adherències del món profà, va prendre el nom de Teresa de Jesús (que és també el seu nom de ploma com a escriptora), en realitat es deia Teresa Sànchez Ahumada, i no Teresa de Cepeda i Ahumada.
El pare de Teresa es deia Alonso Sánchez de Cepeda, i era fill de Juan Sánchez, un toledà que va patir deshonra acusat de judeitzar. Condemnat per heretgia i apostasia de la fe catòlica l’any 1485, Juan Sánchez, en companyia forçosa dels seus fills, va haver de recòrrer en processó els carrers i esglésies de la ciutat de Toledo set divendres seguits, cobert amb el sambenito o sac beneït, l’hàbit penitencial de color groc que després era penjat a l’església amb el nom del reconciliat ben visible per a perpetu oprobi i memòria del pecat. Aquest fet impedia, a ell i als seus descendents, tenir una professió considerada honorable durant cinc generacions.
Després d’aquest episodi de vergonya (seva i als nostres ulls actuals!), Juan Sánchez va decidir posar terra pel mig i amb la família va anar a viure a Ávila, on va néixer Teresa, la seva venerable néta. A Ávila va dedicar-se al comerç i a recabar impostos reials i eclesiàstics. Així va consolidar la fortuna que a l’any 1500 li va permetre de comprar, a Ciudad Real, una executòria d’hidalguía, o el que és el mateix: un certificat de noblesa i neteja de sang, pràctica habitual, d’altra banda, com a mètode de supervivència social. Recordem que el 1492 els Reis Catòlics van decretar l’expulsió dels jueus que no haguessin renegat de la seva fe.
Quan es va produir aquell episodi de la reconciliació toledana Alonso, el pare de Teresa de Jesús, tenia cinc anys. Pel seu propi caràcter, Alonso Sánchez de Cepeda va practicar un cristianisme exigent i feia ostentació d’hidalguía no treballant i exhibint riquesa, la qual cosa li va facilitar emparentar amb famílies de cristians vells. Alonso es va casar dues vegades. Teresa és filla de la segona esposa, Beatriz de Ahumada, cosina de la primera esposa, Catalina.
Quan l’any 1519, Alonso Sánchez i els seus germans van obtenir la confirmació del certificat d’hidalguía, a poc a poc van anar fent desaparèixer el cognom Sánchez substituint-lo pel matern Cepeda. Així, la generació dels fills d’Alonso, néts d’aquell Juan Sánchez jueu deshonrat, ja són coneguts entre els seus veïns amb els cognoms de Cepeda i Ahumada.
Però tot aquest itinerari no va sortir a la llum fins l’any 1946, quan es va descobrir el llinatge en el qual tenia les seves arrels paternes una de les santes que més van ser utilitzades pel nacionalcatolicisme. Teresa de Jesús procedia d’una família de jueus conversos acusats de judeitzar! Un tal Narciso Alonso Cortés va fer públics els lligalls que donaven fe del plet d’hidalguia dels Cepeda, conservats fins aleshores a la Cancillería de Valladolid, i avui misteriosament desapareguts.
El concepte d’honra ha variat molt en el temps. En l’època de Teresa de Jesús, tot i que en les dones anava també lligat a la salvaguarda de la puresa, honra significava puresa de sang, que no era altra sang que la dels “cristians vells”, i de la qual jueus i musulmans d’origen estaven exclosos.
Els treballs que Américo Castro va publicar a partir del descobriment de les arrels jueves de Teresa, l’alliberen, per a la modernitat, de les cotilles socials de la seva època i la situen en un altre pla. Com a monja i com a escriptora, Teresa mateixa ja ho havia donat a entendre signant amb el nom de Jesús, que la lliga a una noblesa o honra nova, sense deshonres ni plets.

(article publicat al Diari de Vilanova, 15 d'octubre de 2010)

Mester de transfiguració

El quotidià transfigurat, vet aquí l’essència de l’art. El quotidià amb la seva dosi de dolor i d’alegria, de treball i de contemplació, d’interrogant i de misteri. Qui pot impedir a l’artista o al poeta de cavalcar en aquest mester? Només la por, i aquesta també l’hem de transfigurar!

(a la imatge: dibuix de Claude Collet)

Interpretació

La interpretació escrita del que veig, escolto, sento, recordo, penso, només és la meva interpretació de la realitat, que és una i múltiple. Una mostra: vosaltres multipliqueu aquests textos com es van multiplicar els pans i els peixos. Vet aquí el miracle del diàleg.

(a la imatge: llibre-escultura, d'Adelaida Murillo)

A Venècia

Fotografia salvada del socarrim, de l’holocaust, de la inquisició, o com en vulguem dir d’aquests sacrificis. Calculo que aquí devia tenir uns vint-i-tres anys i encara no m’havia casat. Vaig anar a Venècia amb uns amics, que em deien (ells ja hi havien estat): “A l’estiu hi fa pudor…” Pudor? Mai no he sentit cap mala olor a Venècia. Sempre que hi he viatjat m’han vingut al pensament i al cor les paraules escrites a De Verbo Mirifico, de Johannes Reuchlin, obra publicada el 1494: “Magnífiques són les teves obres, Senyor, i profunds són els teus pensaments.”
Algú dirà: Però si Venècia és obra humana…! Sí, i ben inspirada en la bellesa de l’Existència.

Fotografies

Una amiga m’explica: "No fa gaire, recollint fotografies antigues (intentem posar-hi una mica d’ordre!), vam trobar una fotografia de grup a la qual li faltava la meitat." Vaig preguntar per què, i la resposta va ser: “La meva tia hi va fer desaparèixer “l’altra banda” de la família." Ah…
Les fotografies meves que van aproximadament des de 1976 fins a 1993, els anys que vaig estar casada amb el pare dels meus fills, van ser cremades per la seva nova esposa. Les poques que tinc van ser "salvades" pels meus fills.
Lenin, Stalin, Mao, feien desaparèixer de les fotografies els seus enemics polítics.

Manhattan

Ens reuníem al Manhattan, un bar que hi havia a la cantonada del carrer Urgell amb el carrer Còrsega, molt a prop de l’Hospital Clínic. A vegades només érem tres, a vegades sis, vuit o més d’una dotzena d’amics i amigues. Ens autoanomenàvem el grup. En aquesta época jo tenia divuit anys, després dinou, vint al final de l’existència d'el grup. Alguns teníem el Manhattan bastant a prop de casa (jo vivia a l’Avinguda de Sarrià). Altres venien de més lluny. Ens hi trobàvem per fer tertúlies davant d’una tassa de cafè, que era el més barat. El cambrer, jove com nosaltres, condescendent no ens deia res, tot i que sovint passava més d’una hora, i dues, i tres. El pòsit del cafè ja s’havia enganxat a la tassa quan ens alcàvem de la taula metàl.lica. A l’hivern se’ns hi feia fosc, al Manhattan. Érem estudiants amb pocs diners a la butxaca. A vegades algú es podia permetre prendre un quinto de cervesa o una Coca-Cola.
En aquestes trobades, generalment el dissabte a la tarda (tot i que a vegades ens hi havíem trobat un dia de cada dia), comentàvem els llibres que llegíem, discutíem de política, però sobretot parlàvem de filosofia i de religió. Alguns presumien d’ateus, que feia més modern. Assuatjaven aquestes converses exploradores del cor i de la ment humana, i que a vegades prenien alt volum de discussió, els comentaris al respecte de l’últim concert al qual havíem assistit. Molts dels integrants d’el grup anaven també al Conservatori. Només un, l’Ezequiel Larrea, es va professionalitzar. El nostre amic, un violinista brillant i sempre premi final de curs, va marxar a Bèlgica amb una beca March i de seguida va trobar feina de primer violí a l’Orquestra Reina Elisabeth.
El dia en què l’almirall Carrero Blanco va saltar pels aires ens vam reunir al Manhattan per discutir el tema del dia, que endevinàvem històric. Fa de mal dir, però més d’un, exaltat, es va prendre una cervesa o una Coca-Cola. El dia de l’atemptat a les Torres Bessones de Manhattan, el “nostre” Manhattan ja havia plegat i nosaltres segurament també tenim una altra mirada sobre les coses.
(extret de La capsa verda)

Encarnació

Sembla que la vida és un camí d’aprenentatge, i això demana un treball sostingut en el temps fins al límit de la nostra vida. Mentrestant, mantenir els sentits desperts, tant els sentits físics com els sentits espirituals, ens porta a descobrir quin és el nostre paper en aquesta experiència –poèticament en podríem dir el drama còsmic-. Saber quin és aquest paper ens ajuda a encarnar-lo amb tota consciència. El misteri de l’Encarnació no vindria a ser aquest?
(a la imatge: detall de l’Anunciació, de Bernat Martorell. Cap a 1445. MNAC)

El vell Lleó

De vell, Lev Tolstoi (1828-1910) tenia l’aspecte d’un anacoreta per mor d’aquells ulls incisius i plens de foc pentecostal que recorden els ulls que potser havia tingut Moisès quan va rebre les taules de la Llei al Sinaí: uns ulls brillants com teies ardents que veien més enllà del comú. Per aquesta raó, cap a la meitat de la seva vida, Tolstoi ja havia esdevingut una autoritat moral que encara perdura.
El gran escriptor que tan d’èxit havia obtingut amb les novel.les Guerra i pau, Anna Karènina, La mort d’Ivan Ílitx o La sonata a Kreutzer, per citar les més conegudes, i del qual enguany commemorem els cent anys de la seva mort, a causa de les seves idees havia anat desprenent-se no només de tota vanitat sinó també de les seves possessions materials i els drets d’autor, amb gran disgust per part de la seva dona fins arribar a la bogeria, com van tèmer i van patir marit i fills.
Sofia, cada vegada més allunyada del pa de l’esperit amb què Lev s’alimentava, es va tancar en la vida material i en l’àmbit de la vida domèstica, com reporta Mauricio Wiesenthal a El viejo León. Tolstoi, un retrato literario (Edhasa), i tradueixo: “Es va anar tancant en el seu món material i en les recompenses dels néts, les reunions de família, la satisfacció del deure acomplert…”
Lluny quedava la dona-companya, i fins i tot inspiradora, que passava en net els textos del marit, que els llegia i comentava, que feia suggeriments. Les cròniques diuen que devem a Sofia Tolstaia el fet que les descripcions de les batalles de la guerra napoleònica a Guerra i pau no fossin més llargues i detallades del que ja són. Era una qüestió de mesura, tal com l’escriptor va reconèixer.
Mesura, però, que va fallar en les relacions del matrimoni, cada vegada més deteriorades, a desgrat d’ells, perquè s’estimaven. Després de cada tempesta esquitxada de paraules ofensives la parella es perdonava i tornava a començar: “A vegades era Lev qui agafava el bastó i el seu sarró i fugia de casa per a tornar al cap d’unes hores amb el gest sorrut i ofès. Altres vegades era Sofia qui emprenia el camí de Kiev, disposada a marxar.”
Però la nit del 28 d’octubre de 1910 Tolstoi va fugir definitivament de casa seva a Iàsnaia Poliana. Encara era fosc quan va pujar al cotxe de cavalls que va travessar el bosc en direcció desconeguda. L’acompanya el doctor Makovitski, ja que Lev era vell i la seva salut delicada. Lev s’havia despertat a mitjanit i havia sentit com Sofia registrava els papers del seu despatx, havia vist com llegia el seu diari secret… Punt i final. Lev Tolstoi ja no va poder resistir més aquella situació de gelosia i setge psicològic perquè sentia que li quedava poc temps de vida i necessitava fer-se un espai de tranquil.litat i preparar-se per a la mort: “Desitjo la soledat…”
No obstant, en el seu exili forçat, enviava cartes a Sofia, tot i que li deia, després que ella intentés suicidar-se a l’estanc de casa seva: “No somiïs la meva tornada. T’aconsello que et resignis, que t’amollis a la teva nova situació i, sobretot, cuida’t”.
Quan Tolstoi era ja al seu llit de mort en una petita estació de tren, sense coneixement i amb els ulls tancats, Sofia, que havia arribat de Iàsnaia Poliana, va demanar de veure el seu marit. Va agenolla-se al seu costat, li va fer un petó al front i a les mans, i li va dir: “Perdona’m”. Finalment Sofia havia comprès Tolstoi, l’home que havia escrit la seva conversió espiritual a Confessió? L’amor humà, tot i que imperfecte, quan és gran és també obert. El perdó era, doncs, una abraçada per a tots dos.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 24 de setembre de 2010)

L'obra

En l’acte creatiu, el creador/a entrellaça allò que té de personal-humà i allò que desenvolupa en un procès impersonal (en el sentit d’universal) que va més enllà d’ell/a mateix/a. L’obra ens explica d’una manera més àmplia de la que tenim consciència. Per les seves obres els coneixereu, diu l’Evangeli, i això val també en el camp de l’art.

Mirall

No podem veure’ns, conèixer el nostre rostre humà, si no ens mirem en un mirall.
Els jueus expliquen així aquest diàleg: Ein Soph, o el Déu “sense límits”, va voler veure’s, conèixer-se, i per a fer-ho va crear el món.

Vestit de llum

Enyorem un vestit de llum. Quan mirem endins, veiem aquest vestit de llum, en tenim memòria! Però el vam perdre. Al Gènesi es diu que Adam i Eva van trobar-se nus d’aquest vestit i van cobrir-se amb una pell. La nostra naturalesa lluminosa, fluïdica, va degenerar en una naturalesa opaca i basta que, no obstant, continua contenint alguna cosa d’aquella naturalesa original. El nostre camí humà sembla, doncs, un camí de retorn a la primigènia naturalesa lluminosa.
Això és una llegenda!, diran alguns. Però, no és cert que l’esperit de la lletra va més enllà de la lletra?

Viatges

Els viatges tenen la particularitat d’oferir-nos dreceres per comprendre la naturalesa humana, que és una, tot i presentar-se en formes culturals tan diverses com no hi ha una poma o una rosa igual a una altra.

Bellprat, Vila del Llibre

Aquest matí hem tornat Bellprat, la primera Vila del Llibre de Catalunya a l’estil d’altres pobles de la xarxa Book Town de diferents països d’Europa.
“Una Vila del Llibre és un poble rural petit, d’interès històric i/o de bellesa natural, en el que es concentren activitats econòmiques, socials, artístiques i culturals relacionades amb el llibre de segona mà, d’ocasió i d’antiquari en un marc d’activitats de caire cultural”, es diu al fullet editat per a aquesta tercera edició.
Hi vaig participar directament l’any passat, presentant El saber del cor, i dono fe d’una experiència molt gratificant tant per als autors/es com per als lectors/es.
(a la fotografia, la dibuixant Pilar Bayés. Al fons, pintures de Salvador Collell. Per a més informació: www.amicsdebellprat.cat)

L'oficina

Vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965 (el dia 1 de maig aleshores era la festa de San José Obrero). Tenia just catorze anys i encara portava mitjons curts. Aquesta és una imatge que es farà estranya als lectors/es joves. Però aleshores una noia no duia mitges fins als quinze anys, o més, quan se la començava a considerar una dona. Els texans van venir més tard… Era, doncs, una noia molt jove que, no obstant, va prendre la decisió de treballar perquè a casa no havien vist amb bons ulls la meva petició de matricular-me a la Llotja per estudiar art.
“On vas a parar! Amb això no et guanyaràs la vida, i, a més, no fa per a una noia…” La bohèmia no ha agradat mai, de manera que vaig comprendre que havia de negociar la meva voluntat d’estudiar art: em posaria a treballar i jo mateixa em pagaria els estudis.
“Si és així… tu mateixa, endavant”.
Vaig començar la meva singladura laboral fent una feina que no m’agradava gens: ajudant de comptable. Però tenia la meva compensació quan sortia de la feina a dos quarts de sis i com un llamp a les sis ja era al carrer Gran de Gràcia, on hi havia una sucursal de Llotja. Temps feliç de fer carbonets i apunts al natural.
Entre les tasques laborals que tenia asignades era la d’anar a fer gestions bancàries a diversos bancs, entre ells el Banesto (Banco Español de Crédito), que aquests dies ha estat seu d’okupació i vandalisme el dia 29, dia de la vaga general. Les imatges de l’interior que vaig veure per televisió el mostren molt malmès, molt diferent d’aquella majestuositat, tot i que decadent, que presentava quan jo hi anava. Aquesta no era tampoc una feina que m’agradés gens, però tenia l’avantatge que m’allunyava una hora o dues de l’oficina, depèn de la feina a fer.
Quan amb el temps he llegit les biografies de Fernando Pessoa i Franz Kafka, m’he identificat tant amb el rebuig pel seu treball ‘obligat’ en oficines. La seva vida veritable era a la literatura, com per a mi.
(l'oficina era al carrer Londres. Extret de La capsa verda)

EPM

La meva àvia va morir el 16 de gener de 1983. L’endemà, el dia de l’enterrament, mig plovisquejava al petit cementiri de Monistrol d’Anoia. L’aire era humit i fred. La família teníem el cor encongit. L’àvia hi deixava una petja profunda.
Al cap d’un parell de dies vaig emmalaltir. Devia agafar fred al cementiri. La febre va pujar fins a 41º. No hi havia manera d’abaixar-la. No servien de res ni aspirines ni draps freds al front ni dutxes. Va arribar un moment de total prostració. Sentia les veus de la gent de casa, però no podia contestar, la febre m’arborava.
En un moment donat vaig ‘veure’m’ a un metre del llit, o més. Allà a baix hi havia el meu cos, però ‘jo’ estava a mig aire. En aquell estat d’ingravidesa vaig percebre que l’àvia em demanava que anés amb ella. ‘Recordo’ haver ajornat la resposta mentre em sentia flotar per damunt del meu cos. Finalment, li vaig dir: “No puc, àvia, els nens em necessiten, són molt petits!”. Els nens eren uns infants de 6 i 4 anys.
Al cap d’una estona em va baixar la febre. No sé el temps que va durar tot aquest procès que en diuen EPM (experiència propera a la mort). Certament vaig estar al límit entre la vida i la mort i no hi estava malament… Me’n va fer tornar (si és que una individualitat ho pot decidir, això resta en el Misteri de la Vida) la cura dels fills.
(extret de La capsa verda)