Per Nadal de fa dos anys vam viatjar a Andalusia. Sembla que allà és costum disfressar la mainada, com aquest nen de la fotografia caçada al vol a la ciutat de Còrdoba. La imatge és potent: un àngel darrere una reixa!
Baudelaire es preguntava quin lloc tenia l’artista en una societat burgesa dominada per “l’obssessió del progrès”, és a dir, per “la dominació progressiva de la matèria”. Si Baudelaire ens veiés! En el segle XX, la idea de progrès material ha estat no tant l’obssessió de la burgesia il.lustrada, que gairebé ha desaparegut, sinó de les autodenominades esquerres progressistes. I és que els conceptes són tan intercanviables i sempre tan a favor del poder, no del servei a la humanitat! Si Baudelaire ens veu en el seu cel malencònic (spleen, en deia ell) s’adonarà que el lloc de l’artista (del veritable) és el de sempre: anar a contracorrent precisament del materialisme que sempre té la tendència a imposar-se en la balança perquè la matèria pesa. L’artista (l’irreductible), i els qui tenen ànima d’artista, fan seva la vella sentència bíblica: “No només de pa vivim els humans”.
Avui la meva filla compleix trenta-un anys. És una jove feta a ella mateixa, tant com ha pogut i sap, ja que cap vida conscient no resulta fàcil. Ens ho podíem esperar, d’aquell infant que només néixer ja mirava amb ulls de persona entenimentada. Sempre he tingut la impressió que venia de lluny i que ens aguaitava amb una saviesa que no sabria dir. Som tan ignorants del misteri de la vida! La noia està fent el seu camí. Per molts anys, Cristina.
No em fa vergonya que em diguin innocent, i m’ho diuen sovint, a vegades rient per sota el nas, a vegades fent burla i tot. El fet més aviat em fa pensar: Per què la paraula innocència ha anat agafant un sentit tan pejoratiu? Innocent en llenguatge popular vol dir bona fe. I sí, tinc bona fe. Innocent també vol dir crèdul i sí, sóc crèdula. Innocent vol dir pur, sense màcula, i això no. Pura i sense màcula no sóc, de manera que a vegades no sé perquè tantes vegades em diuen: Ets una innocent.
L’estela del Nadal no només dura dies penjada dels cels ciutadans: troba ressò en les trobades familiars, que deixen un pòsit molt gran de tendresa i d'escalfor al cor.
“És un inconscient”, hem sentit a dir a vegades respecte d’algú que coneixem. Es diu de manera frívola, en funció d’una impressió momentània; però també es diu de manera seriosa, i respon a la percepció externa, rarament a la interna. Perquè en general és difícil que es vulguin reconèixer les actituds inconscients que, en llenguatge vulgar, equivalen a irresponsables o banals.
En aquell temps, un mes abans de Nadal a l’escola ja ens feien aprendre versos de memòria (en aquell temps dels poemes nadalencs i no nadalencs, col.loquialment se’n deien ‘versos’).
L’any 1846, en ple romanticisme, es va imprimir a Londres el primes chrismas, la primera felicitació de Nadal. La tradició d’enviar aquestes targetes amb desitjos de bona voluntat, estés per tot el món, ha arribat fins aquí i ha pres totes les formes, colors i textures. D’ara en endavant les targetes de felicitació hauran de competir amb les felicitacions virtuals… La que veieu reproduïda està impresa a Londres, com aquella primera. El format: modern. El disseny: contemporani. El tema: el tradicional per aquelles latituds: el trineu de Santa Claus ben ple de regals per als infants, la imatge viva de l’Infant, el Nen de Llum que neix en el nostre cor cada solstici d’hivern. Que tingueu un bon Nadal!
A la meva amiga Natàlia S., veïna de carrer i col.lega a Llotja, la fascinaven els marines. Trobava tan guapos, aquells nois americans alts i ben plantats, morens de sol i vestits de blanc a l’estiu, amb aquell gorret de Popeye, li deia jo, una mica per fer-la enfadar. Però ella buscava qualsevol excusa per allargar el passeig dels dissabtes a la tarda pel Barri Gòtic i arribar-se fins al capdavall de les Rambles, el reialme d’aquells xicots que embadalien adolescents somiatruites com ella, que se’ls mirava de lluny (tot era platònic!), i que tan alegraven els guanys de les prostitutes. Aquesta dèria de la Natàlia m’ha vingut ara a la memòria perquè un antropòleg, Xavier Theros, ha publicat un llibre on parla de la vida i miracles de les visites de la Sisena Flota al port de Barcelona, els barcos de la qual llavors podies veure atracada al moll.
Aquesta foto me la va fer el meu germà, però no amb la Werlisa, sinó amb la Minolta, la càmera que em van regalar els meus pares quan em vaig graduar a Llotja als dinou anys. Deu ser l'any 1972 o 1973, calculo. O sigui: que aquí tinc vint-i-un o vint-i-dos anys. He triat aquesta foto perquè el monument que hi ha darrera ja no hi és, es va enderrocar fa poc. És el monument a José Antonio Primo de Rivera. Ep, que no tinc res a veure amb la Falange... El monument era a tocar de casa, els meus pares viuen a l'Avinguda de Sarrià, al costat d'on encara hi ha la Filmoteca, i el monument era a la cruïlla amb l'aleshores Avinguda Infanta Carlota, avui Avinguda Josep Tarradellas. És, doncs, una foto "històrica" en tots els sentits: sentimental perquè l'autor és el meu germà, històrica per l'edat que tinc aquí i per memòria històrica, ai...! 
La primera màquina de fotografiar que vaig tenir va ser una Werlisa. La vaig comprar recollint diners (cent pessetones al mes), que em donava la meva mare del meu sou. Vaig començar a treballar als catorze anys. A la sortida de la feina, a dos quarts de sis en punt de la tarda, anava corrents a Llotja. Entràvem a les 6 i sortíem a les 9 del vespre. Tres horetes de vida pròpia, ja que per a mi l’escola era la vida. L’altra, la vida del treball, també ho era, vida, naturalment. Però era una vida sense il.lusió. L’art, el seu conreu, m’atreia com un imant.
Ahir, amb la gravadora Mercè Insenser, vam visitar el Molí Paperer de Capellades de la mà d’un capellaní, l’Antoni Pons. El recordava vagament, el molí, ja que feia una pila d’anys que hi havia estat. L’Antoni, un veritable expert, ens va anar donant explicacions detalladíssimes. Vaig fer algunes fotografies com la que veieu, amb el paper en procès d’assecat. En la seva època, els papers estesos eren al pis de dalt, a les golfes de l’edifici, amb totes les portes i finestres obertes, ja fes calor o fred.
Aquí teniu la nostra Nadala!
Sant Pau ens recorda que la veritable circumcissió és la del cor, “doncs no és jueu el que ho és exteriorment, en la carn, sinó en el cor.” Aquest cor del qual parla Sant Pau és fonament de la divinitat, casa seva. La vida en Yahvé, o en Crist, o en la Humanitat sencera, posem-li en nom que vulguem a allò que ens conté i depassa, demana apertura de cor.
En una biografia de W. Somerset Maugham, que abans de ser escriptor havia exercit de metge, llegeixo: “Maugham va veure clarament, una i una altra vegada, com és de corrosiu el patiment per als valors humans, com la malaltia torna hostil i amarga la gent”. El comentari, que sens dubte indica un gran coneixement de la biografia íntima de l’escriptor anglès, em remet al relat escrit l’any 2001 en primera persona per Rafael Argullol, Davalú o el dolor. El filòsof, corsecat per un dolor insufrible reflexiona amb tota cruesa sobre la distorsió de valors i humors que aquell dolor extrem, per sort temporal!, li va causar. Parlant amb ell un dia, el fet de posar-li un nom al dolor que patia, Davalú, li va facilitar el diàleg, la comprensió i, finalment, la domesticació. 
Estem immersos en una civilització global. Es tracta d’un canvi irreversible, d’una transformació que no té volta enrere, ja que un cop es contempla el món des d’una perspectiva global, ja no es pot deixar de fer. Podríem dir que per primera vegada en el curs de l’evolució del món el percebem de manera multicèntrica.
Aquell savi que va ser Emmanuel d’Hooghvorst va escriure: “A començaments d’any és costum formular un desig: jo t’envio aquest: que cremis el que has adorat, és a dir, el teu ídol, i que adoris allò que el cremarà, és a dir, el teu foc.”
Ahir, dia de santa Llúcia, la festa de la Llum, l’editorial Meteora va celebrar una festa per commemorar els seus primers deu anys de vida. Per molts anys! Dels molts detalls que els autors de la casa sempre hem rebut de Meteora, ahir en vam rebre un de molt especial: embolicat en un paper de seda groga, vam trobar-nos un llibre de cobertes blaves. A dins, els fulls en blanc. Endevineu la metàfora?
Ahir, després d’haver passat gairebé tres hores a urgències (em vaig fer un esguinç intercostal que no em deixa respirar a fons i m’encarcara el gest), vaig assistir a la inauguració, a la Sala d’Exposicions Biblioteca Josep Soler Vidal de Gavà, de la mostra de pintura, escultura i poesia, FOC, en la qual he participat amb un poema. Amb motiu de les festes de Sant Nicasi, i amb la col.laboració de l’Ajuntament de Gavà, aquesta institució de solera que és la Fundació Hervás Amezcua per a les Arts organitza cada any aquesta trobada artística interdisciplinària al voltant d’un lema. La mostra es podrà veure fins al dia 31 de gener de 2011. La visita val la pena.
Deia Paracelsus als seus col.legues metges: “Us heu d’orientar en la ciència de tal manera que pogueu conèixer l’origen de la felicitat i la desgràcia”. Aquestes paraules, que sens dubte orienten el camí del guariment, valen també per a qualsevol que vulgui ser conscient de les causes de la pròpia felicitat o desgràcia, i també de la felicitat o desgràcia dels altres, ja que en la constel.lació de la vida, estrelles, planetes i forats negres tenen el seu paper.
En molts relats tradicionals, el nen-déu sempre té un naixement poc comú o miraculós, o una concepció verge. El nen-déu és símbol de la gènesi psíquica d’un nou ésser (nosaltres mateixos/es en procès de transformació espiritual), més enllà de figures històriques o teològiques com Jesús, Buda o Khrisna, que van encarnar aquest símbol de transformació espiritual.
Diu Ken Wilber que “la manera més senzilla de resumir Freud seria parlar de la curació per la paraula”. És a dir: el diàleg cura. En el diàleg sorgeix el relat de la nostra existència. Escriure, tot i que ho fem sols, és també una forma de diàleg.
Fins l’any 1943 no es va poder publicar res en català. En aquest any, Josep Maria Creuzet, fent equilibris, va poder publicar les Obres completes de Jacint Verdaguer en ortografia prefabriana per ordre expressa del Ministeri. En un tres i no res va esgotar-se l’edició, tanta fam hi havia de llegir en la pròpia llengua! L’any 1946, Caterina Albert va intentar publicar Encunys, un volum de retrats de catalans que ella considerava il.lustres. La censura no ho va permetre. Finalment, l’any 1949 va poder-se publicar Verdaguer en ortografia normalitzada. Pompeu Fabra, l’ordenador de la llengua catalana, va morir a l’exili.
Ada, Immaculada Verdú. Ets l'Eufrosine d'El vel d'Harmonia, publicat el 1991. L'ex-libris te'l vaig dibuixar el 1982. Tenies 33 anys quan vas morir, però jo et recordo sempre, avui especialment.
Com entrar, ferms, amb el cap, amb els peus i amb el cor, a la vida? Entrar de debò, submergir-s’hi, ser-ne conscient. Perquè això que sembla tan natural no és tan fàcil, equilibrar matèria i esperit no és fàcil, una cosa sempre pesa més que l’altra, o ho sembla. 
El mestre, o el guru, acompanya l’aprenent, o el deixeble. Perquè en realitat l’aprenentatge és autoaprenentatge. El que ens és mostrat, ensenyat, ho prenem, o no; aprendre depèn del nostre interès, disposició, decisió. 
“Tota obra d’art neix de l’afany de comunió”, escriu la filòsofa de filiació grecocristiana, María Zambrano. Martin Buber, filòsof jueu i psicoanalista, a Jo i Tu introdueix la idea del tu com a realització del jo.
Un silenci ens separa.
Elisenda O. M. es va llevar la vida. Comptava vint-i-nou anys. Havia marxat de casa quan encara no n’havia complert divuit. Per tenir els papers en regla, va haver de demanar als seus pares la majoria d’edat, ho van signar en un document. En aparença no li faltava res: era la filla petita de cinc germans, tots nois, d’una casa benestant de l’Eixample barceloní. Però ella, que va passar tota la seva infantesa interna en una escola per a noies, quan va poder decidir sobre la seva vida va estimar-se més anar a collir fruita a Lleida amb aquell noi que mai no vam arribar a veure. L’havia conegut a la Rambla de les Flors, però això no vol dir res.
Explica Antoni Pasqual, autor d’un llibre sobre Antonio Machado, que un dia que estava assegut a la seva tomba a Cotlliure va extreure un paper de la bústia que forma part d’aquesta tomba, on sempre hi ha cartes, papers i postals que hi deixa la gent o les hi envia. En aquest paper va llegir: “Como verá, don Antonio, hemos estado en Soria. Muchos abrazos para usted y muchos recuerdos para su señora madre”.
He sentit la necessitat de consolació moltes vegades, però rarament ho he estat. Mirat amb perspectiva, no em dol perquè m’ha obligat a trobar dins de mi el que la meva indigència reclamava fora. L’obligació d’atendre’m m’ha consolat. L’obligació de saber perquè necessitava consolació m’ha responsabilitzat de la recerca.
