divendres, 28 de març del 2014

Joan Vinyoli, mag

Enguany commemorem el centenari de Joan Vinyoli, que coordina l’escriptor Jordi Llavina. Joan Vinyoli va néixer el 3 de juliol del 1914. L’objectiu és fer popular la seva obra, que sigui més coneguda. Ho va repetir el mateix Llavina en la xerrada que sobre l’obra vinyoliana va donar el passat 19 de març a la biblioteca Joan Oliva: Vinyoli no és prou popular per la importància que té. Vinyoli, que va traduir Hölderlin, Nietzche i Rilke, és un poeta enorme que no és prou conegut ni gens reconegut. L’Any Vinyoli ha de servir per donar visibilitat i situar en el seu nivell una obra poètica que, com totes les grans obres artístiques, supera els límits del temps.

L’acte central d’aquest centenari tindrà lloc el 3 de juliol, quan s’inaugurarà a Santa Coloma de Farners (el poeta va passar-hi diversos estius de la seva infantesa) l’Espai Vinyoli a la Casa de la Paraula, com a centre d’estudi de la seva obra. En aquesta mateixa població se celebrarà el Festival de Poesia Domini Màgic. El títol no és balder, ja que respon al títol d’un llibre de Joan Vinyoli, Domini Màgic (1985).

Josep Palau i Fabre es reclamava alquimista, Joan Vinyoli és mag. Són termes veïns. Mags i alquimistes tenen en comú convertir el plom en or, la màxima graduació, la màxima puresa del metall, encara que els materials emprats en l’atanor sovint no siguin pas les pomes del Paradís sinó el dolor més punyent, la desolació, la desemparança, i una terrible set existencial per un bé perdut.

En l’atanor de la poesia tota transmutació de la matèria prima és possible. Però cal sentir-se cridat a aquest treball i cal voler-lo fer, ja que és ingrat. ¿Qui dóna tant de temps i tanta energia i sense paga a una cosa tan aparentment inútil com la poesia? Perquè la poesia necessita tota una vida per fer-se, any rere any, collita rere collita. Tot es fa vinya/ tot es fa raïm, deia Rilke, i Vinyoli ho recull gairebé com a divisa en un dels epílegs inclosos a Domini Màgic.

El poeta és l’adob dels seus propis poemes: tots els materials, fins i tot els somnis, hi fan cap. Així obren alquimistes i mags. Que ningú no cregui, però, que la màgia és fer sortir alguna cosa de no-res. La màgia és transformació, com quan una granota es converteix en un príncep, perquè, qui d’amor s’abriga/ puja l’esglaó/ que el deixa a l’artiga/ del saber major, escriu Vinyoli a Si de nit, un dels poemes de Domini Màgic.

     Amor i saber major (que no és només erudició ni un gavadal d’informació, sinó coneixement directe, il.luminació) són equivalents. Res no es coneix íntimament si no és apropant-lo al cor fins a confondre-s’hi, fins a esdevenir aquesta flama, fins a esdevenir aquesta llum.

Joan Vinyoli, que va convertir la seva vida en consciència com també va fer Rilke, va escriure un llibre de rara i lluminosa bellesa, un llibre místic, amorós, de ressonàncies lul.lianes: Llibre d’Amic (1987). He llegit tantes vegades aquest poema i l’he dit tantes vegades de cor: Cercàvem or i vam baixar a la mina./ I la foscor s’il.luminà de sobte/ perquè érem dos a contradir la nit. En el pròleg que acompanya aquest llibre, escriu Segimon Serrallonga: (…) Vinyoli posseeix una poètica salvadora (…) Qui no li reconeix la qualitat lírica dels grans és perquè s’esforça a tenir els ulls clucs. Certament es pot dir l’amor-saviesa, el seu poder salvífic, amb altres paraules, però no millor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de març de 2014)


dimarts, 25 de març del 2014

Presentació de Blau de nit a Praga a Vilafranca del Penedès

El passat divendres, dia 21, la professora Anna Ruiz Mestres va presentar Blau de nit a Praga al Centre Artístic Penedès L'Agrícol. A continuació reprodueixo les seves paraules:

Bona nit, benvinguts, gràcies per ser aquí. Ens retrobem per presentar un nou llibre de la Teresa Costa-Gramunt, Blau de nit a Praga; abans, però, de dir-vos res del llibre, us vull demanar que penseu, que evoqueu en el vostre interior aquesta ciutat que molts heu visitat, que molts la voldríem visitar.... aquesta ciutat que té pintura, poesia, filosofia, història... aquesta Praga que és una ciutat on la realitat i els somnis es confonen. Diuen els que hi han anat que visitar la ciutat de Praga és com visitar un conte de fades, com viatjar en el temps i aturar-se en èpoques passades, amb castells, palaus, ponts; però que també significa visitar la història més recent, el passat fosc de la bella Europa.

Praga va ser estimada per molts artistes i de manera especial per grans músics... la música dels violins i dels violoncels omplen els versos de la Teresa com omplen els carrers de Praga. Per això avui introduirem aquesta presentació de Blau de nit a Praga amb la música dolça i suau del violoncel. Escoltarem fragments de Bach i de Pau Casals que ens interpretarà la Maria Cuyàs, de l’escola de Música de Vilafranca.
Gràcies.... Encara no presento el llibre. Abans voldria reflexionar sobre la simbologia del blau, el color que ha  tenyit els versos de TC evocant Praga.

El blau:
És un color molt apreciat, quasi tota la simbologia associada al blau és positiva. L’autora ho sap perquè ho ha estudiat. En el pròleg esmenta l’estudiós Alois M. Haas. En el seu llibre Visió en blau, Haas parla d’una mística i d’una espiritualitat europea que l’art i la literatura medieval representaven a través del blau. Per això l’autora juga amb el blau en els seus versos, crec que l’autora no deixa res per lligar, per relacionar. El blau, deia, és un color que transmet confiança i sinceritat, tranquil·litat, que anima a la conversa amable. És símbol de fidelitat, d’esperança, de fe. El blau marí, el de la nit, el fosc, suggereix lleialtat, però també autoritat, sovint relacionat amb la reialesa, com més fosc més s’associa a la riquesa... pedres com els safir o el lapislàtzuli en són un testimoni. Suggereix també bona educació, rang social elevat, estabilitat, dignitat, poder, èxit. Per una altra banda, el blau es considera un color protector; a les cultures orientals pintar les portes de les entrades de les cases de color blau protegeix dels esperits malignes.
Deixem-nos transportar, doncs, per la màgia del blau.... (passar el POWER POINT)

Blau de nit a Praga:
Tots sabeu que la Teresa té un llarg currículum literari que va des de l’assaig, la pintura, la novel·la, el relat breu, els ex-libris... l’avala la publicació de més d’una quarantena d’obres en tots els àmbits; però per mi la Teresa és una de les millors veus poètiques d’aquest primer quart de segle XXI. Cada vegada que llegeixo un nou llibre seu, en gaudeixo més, i més l’admiro.

Blau de nit a Praga, és un llibre de 34 poemes que giren al voltant de la ciutat de Praga, evidentment, però per a mi són una mirada profunda, espiritual, mística, literària, artística de la ciutat que supera abastament la del turista que corre fent fotografies d’una banda a l’altra a la recerca d’un record personal. Legítim eh!

Tot i que el llibre no es presenta dividit en diferents parts, de seguida s’hi aprecien els eixos que recorren els grans temes de l’obra literària de la Teresa: la dona, l’art, especialment la pintura, l’escriptura, la música i l’espiritualitat en el sentit més ampli de la paraula.
Ella escriu sobre la ciutat, ho domina, ja ho sabem... en té una bona mostra de llibres; diu ella que ho fa perquè les ciutats la provoquen i els poemes són una resposta.  Però el que vol, penso jo, és provocar el lector, sacsejar el seu món interior des de les pàgines del seus llibres.
Comencem la nostra presentació per les dones:

Les dones que us citaré totes són reescrites, retrobades, admirades... en el llibre de la TC

A la Casa de l’Unicorn de Praga hi vivia Berta Fanta i allà va acollir-hi la intel·lectualitat del moment: físics com Einstein i Francis, escriptors com Kafka, músics... tots participaven en debats sobre Hegel, Fichte, Kant... debats que el mateix Einstein omplia amb la música del seu violí... Berta Fanta va ser una dona que va omplir de llum blava aquesta Praga de principis de s.XX. Poeta ella mateixa, va donar un alt impuls alegre i digne a la cultura de la Praga del moment.

L’escriptora Bozena  Nemcová, de qui la seva obra mestra L’Àvia compta amb més de 350 edicions, és una de les novel·listes del país més llegides, més preuades; en els versos de la TC les seves llegendes es transformen en llegendes antigues recitades a la falda de l’àvia, àmplia i càlida com la vall...

La dona del quadre de Ticià, anomenada Dona davant l’espill, que es troba a la pinacoteca del castell de Praga, és la inspiradora d’un poema: “No t’equivoquis: no és coqueteria/que s’aparta els cabells/ amb gest airós i la cara neta.

I el femení de les imatges d’Alfons Mucha, aquest artista que va marcar pautes en l’Art Nouveau a París. Especialment cèlebres són els cartells que va fer per a l’actriu Sara Bernard mentre va viure a la ciutat de la llum; però també va dissenyar joies, catifes, decorats teatrals, va pintar parets de teatres i de palaus... sempre reflectint la imatge de l'etern femení a través de dames ricament vestides que tenien un alè del món clàssicm embolcallades de colors suaus, de gases, de transparències... Per totes elles, la TC diu: Ella és com un temple amb cel blau, / que s’obre al miracle, / al goig de viure que es desplega/ pels carrers de Praga.

L’espiritualitat:
En el famós pont de Carles hi ha l’estàtua de Santa Lutgarda, una de les grans místiques belgues del sXII. Als 25 anys ja era priora, càrrec que va abandonar per dedicar-se a la meditació... No se li escapa a la Teresa aquesta dona medieval que sanava amb les mans... Entenia diferents llengües sense conèixer-les, entre elles el llatí... Quantes dones no van ser acusades de bruixeria pels seus coneixements i per la seva saviesa innata! Diuen que levitava quan meditava i que si es centrava en la figura del Crist sagnava pensant en el seu martiri. Mireu com tot això s’escriu en el vers de la Teresa: Lutgarda esdevé un res en carn i ànima:/ dolça pregària que acaricia el trau immens.

És ampli el ventall de la vida espiritual i TC se serveix de Kafka per dir-nos que l’autor ha begut d’un calze que unifica totes les fes... i que un dia insuflà el Gòlem d’un alè vital. Voldria dir-vos que el Gólem, aquesta figura típica que ara compren tots els turistes quan visiten el barri jueu, diu la llegenda que, al sXVI, la va modelar el Rabí Löw, místic, talmudista i filòsof, amb la intenció de protegir els jueus que vivien al gueto de Praga; diu també la llegenda que amb una combinació de lletres segons la càbala, s’escrivia la paraula Déu i llavors el Gòlem cobrava vida i feia el que el Rabí li manava.

Quan l’autora visita la galeria de les dones a la sinagoga de Maisel, la reflexió agafa tocs de reivindicació feminista. El fet que les dones hagin d’estar lluny dels homes li fa dir: “Sempre són aquí dalt, apartades, em dol “diu ella. En el poema també es parla de la Shekinà, la Divina Presència o l’aspecte femení de Déu, que ens serveix per reflexionar que un home que no tingui en compte la seva part femenina no és un ésser complet, i a l’inrevés.

Les religions, doncs, esdevenen properes, sumen les unes amb les altres, no les veiem mai enfrontades en el món espiritual de l’autora. En l’obra que comentem hi conviu el judaisme i el cristianisme; fixeu-vos en els fragments de l’evangeli que recorren els poemes, escolteu: La taula parada com en el Sant Sopar.... o bé com vulguis anomenar la flama de la Pentecosta/ que desbrossa camins/ i no es fa estrangera a cap llavi.../ les pomes dels paradís... etc.
La seva Praga conviu amb el coneixement i respecte de tota forma d’espiritualitat compresa a banda i banda de les aigües prússia del riu Moldava.

La música:
Que la música té un pes important en el llibre no cal dir-ho... he intentat fer-vos-ho arribar a través de les cordes del cel.lo de la Maria Cuyàs. Comencem amb Mozart, que impregna els carrers de Praga i també els versos de la Teresa: No sents com la música esculpeix l’univers i orienta el desig de ser l’harmonia pressentida? Tots sabem la vinculació d’aquest músic amb Praga, ja que hi va viure. Podem visitar la casa museu i molts altres llocs que s’hi vinculen. Hi va escriure Les noces de Figaro, tot i que va estrenar aquesta òpera a Viena; sí que va estrenar a Praga el Don Joan, i també hi va compondre la Simfonia de Praga. Més popular però és La Simfonia del nou món (1893) de Dvorak, que hem sentit en el Power. La poeta fa dir Dvorak: Les tensades cordes d’un violí fan vibrar les il·lusions del meu cor jove”; i potser menys conegut però més reivindicat recentment com a músic nacional, és Bedrich Smetana, amb la seva composició Ma Vlast, la meva pàtria, i que la poeta evoca amb aquests versos: I a l’empara de la reina de la nit/ el músic esdevé cançó/ que besa els solcs de Bohèmia.

La història de la vella Europa: 
La poeta no oblida la revolució del vellut, nosaltres també la voldríem, una revolució sereníssima com la seva, i potser la tindrem o en tindrem una de millor, diferent, que serà la nostra. La primavera de Praga en el record, avortada pels soviètics...Quanta història en les pedres de la vella ciutat! També rememora els camps d’extermini, i així escriu: A les parets per ordre alfabètic, /els noms dels tancats a Terezin.


L’escriptura/la literatura:
No cal que us digui que l’escriptor Kafka traspua per tot el llibre; es passeja per l’hotel Europa, a la sala dels miralls on diuen que va llegir fragments del seu relat La metamorfosi, i que, com diu l’autora, els convidats van aplaudir tímidament un text ple d’estranyesa. Però també hi ha altres escriptors menys coneguts com ara el gran poeta Holan, que comença la seva obra influït pel simbolisme de Mallarmé i per les avantguardes; més endavant i arran de la circumstàncies històriques, amb l’amenaça de Hitler, fa una poesia més compromesa; després, amb la invasió soviètica, es trasllada a viure al barri de Kampa i es dedica de ple a la seva obra poètica. L’illa de Kampa mereix una digressió. En aquesta època va acollir el famós actor Jan Werich, el compositor Bohuslav Martinu, el filòleg Josef Dovrosky... devia ser un petit paradís arran de terra amb tanta gent culta i sensible a tocar... de paret a paret.

TC se sent atreta per la poesia de Holan i li ha dedicat més d’un article. Aquí ens fa descobrir el secret d’una poeta lligada a Holan que TC reflecteix en el seu poema quan diu: En veure-la a la porta, tan somrient,/ li va obrir el seu cap d’angúnies. Però vull que sigui ella qui us en parli  i us desvetlli qui era (la poeta és Clara Janés). També hi Jaroslav Seifert, un dels poetes més grans del sXX, premi Nobel de literatura l’any 1984, amb una poesia plena de sensualitat. En el seu moment va ser un poeta maleït per no seguir el cànons de l’ortodòxia política que imperava, la seva poètica és plena de ressons avantguardistes... però la seva obra més preuada són les seves memòries, Tota la bellesa del món. Seifert és per mi un testimoni més d’aquesta gran cultura de centreeuropa que massa sovint ens queda llunyana; sempre ens hem deixat arrossegar per les avantguardes, per la força de la literatura francesa, anglesa... en canvi la TC la recull i se la fa seva, i fa cantar els versos del Seifert en els seus quan diu: Ella és el temple de Déu/ les seves cames, la seva porta.
Bohumil Hrabal, un altre escriptor imprescindible d’aquesta literatura. Un xic excèntric, diuen que de jove li agradava anar molt ben vestit però anava sempre cap cot, mirant-se els peus, que portava descalços. En la seva obra s’interessa per la gent humil, pel seu dolor, per l’alegria del dia a dia. La prosa ens acosta a oficis poc coneguts amb una tendresa peculiar, que l’acosten a l’absurd, sovint en els relats no hi ha ni punts ni comes com en l’escriptura automàtica de Dalí o de Breton, a qui admirava. Criticat per cedir a la situació política del seu país, només per poder publicar, Hrabal defensava que el que ens fa iguals no és el fet de ser homes polítics sinó el patiment humà. Famós també per la seva immensa capacitat de parlar i d’explicar històries i llegendes, va passar la darrera part de la seva vida enyorant-se del cafè El Lleó d’or.
Per tancar l’apartat dels escriptors La casa de Faust:
Que el mite de Faust impregna tota la nostra vella literatura romàntica, no cal dir-ho, però que la vella Praga hi tingui una casa... no deixa d’atreure la mirada de l’autora... de fet, si furgueu en la història de la casa veureu que ha tingut diversos propietaris documentats abans del segle XV; però la relació amb el nom potser es deu a un tal Kelly, un famós alquimista i una persona poc legal que va acabar suïcidant-se... Però potser va ser un altre dels seus habitants, un  tal Mladota, un home extravagant que feia experiments de física i química, que feia figuretes que es movien... això va fer que es digués que es relacionava amb el diable. .. qui lo sa? També diuen que hi vivia un capellà anomenat Jaenig, que estava obsessionat amb la mort. Tenia la casa plena d’objectes macabres, dormia en un taüt... Juntament a les llegendes romàntiques del XIX, es va vincular aquesta casa amb el doctor Faust, personatge que va existir al s.XV, i que es relaciona amb la màgia negra...En fi, no sé si s’hi veu el forat ara on es diu que el va estirar el diable.. com que jo no hi he estat, caldrà que la TC ens ho expliqui... Cal dir que en el seu poema, la TC tria la figura de Faust vista per Goethe, i abans per l’escriptor anglès Marlow... que potser era Shakespeare? Bé, ara aquí no hi entrarem.

Per tancar la referència als escriptors, anotem l’evocació de Rilke. Crec que l’autora juga amb l’homofonia de la paraula bell/vell quan escriu: “El món és del valents/ -diu el meu pare. /Ésser bell és això.

La mitologia a petites dosis també va esquitxant com la paleta d’un pintor el llibre Blau de nit a Praga: el jardí de les acàcies, les tres gràcies als jardins de Belvedere, el sol amb la llum blanca que en molts versos contrasta amb el color blau, etc.

En l’itinerari poètic, TC no oblida les llegendes de la ciutat. Ens parla del famós rellotge de Hanus. Conta la llegenda que els consellers de la ciutat van deixar Hanus cec perquè no pogués fer una còpia del rellotge. El seu ajudant, anomenat Jacob el Cec, va venjar el seu mestre introduint una mà en el mecanisme del rellotge i llavors a ell li van tallar el braç... Qui sap si és cert.
TC també dedica un poema als alquimistes en la seva torre: Amb les ulleres arran de nas, els alquimistes fan bullir els atanors... Tot ho aprofiten: al món no hi ha cosa, ni l’ànima en pena, que no pugui ser transfigurada en la llum. Sembla que la torre dels alquimistes també va servir per guardar-hi la pólvora, que s’investigava per tal de treure-n més profit. També parla del cavaller de l’espasa, Bruncvík, un llegendari cavaller medieval que va recórrer el món per tal de trobar un lleó viu per al seu escut (origen de l'escut txec). Durant el viatge, va rebre una espasa que tenia el do de tallar els caps dels enemics sense la intervenció de la mà humana... També hi ha un poema inspirat en l’Ossari de Sedlec. Ossos de morts confegeixen làmpades i objectes de decoració... una manera ben peculiar de passar a l’eternitat.

Praga també es descrita en altres aspectes, com ara la munió de turistes: La terrassa és plena de contempladors que aquí i allà s’orienten amb la llum blava de l’aigua;  o la visita a l’extraradi; o els orfebres del carrer de l’or amb les seves titelles, o el barri de Malá Strana, on les roses s’eleven sobre tiges orgulloses... Aquest barri que es va crear cap al 1200 als peus del castell; no va ser tocat per la guerra, és ple de cases majestuoses, de flors, de residències nobles; també hi ha un poema dedicat a uns amants que es besen a l’autobús: Ell li besa les galtes de préssec./ Ella no té l’edat... En aquests versos, espais i gent ofereixen un to de quotidianitat transformada en poesia, transformada en el poemari Blau de nit a Praga.

Emily  Dickinson, traduïda de manera excelsa per Agustí Bartra , diu en un poema:

Tant com el cel la ment és ampla.
     Posa'ls, si n'has dubtat,
junts, i veuràs que un cap dins l'altra,
     i encara tu al costat.

Més que la mar la ment és fonda.
     Ajunta'ls, blau i blau:
s'absorbiran talment l'esponja
     que dins el cubell cau.

La ment i Déu pesen igual.
     Si alçar-los de debò
tractes, sabràs que s'agermanen
     com els mots i llur so.

Teresa, penso que el teu tarannà és proper a aquesta reflexió de la poeta nord-americana; en la teva poètica, en els teus blaus de Praga, aplegues saviesa a través d’una mirada profunda i culta, i així ens apropes una Praga única i diferent, que els lectors trobem reflectida en la teva poesia. Gràcies per acostar-nos, una vegada més, la màgia de les polis que visites.

Anna Ruiz Mestres



divendres, 21 de març del 2014

Persistència del dietarisme

Què té, el dietarisme literari, que té tants adeptes a casa nostra? Amatent a aquesta actualitat, la secció literària del Centre Artístic Penedès L’Agrícol, de Vilafranca, va creure oportú organitzar una taula rodona per posar un focus d’atenció a la persistència del dietari en la literatura catalana. Aquest debat que vaig moderar va tenir lloc el 14 de març, i va comptar amb escriptors de diferents generacions: Esteve Miralles, Àlex Susanna, Oriol Pi de Cabanyes i Josep Poca, que ha editat els dietaris de Maurici Serrahima.

Al costat de veterans com Oriol Pi de Cabanyes i Àlex Susanna, Esteve Miralles s’ha estrenat en aquest àmbit de l’escriptura fragmentària amb Retrobar l’ànima. A l’hora d’escriure el que ell mateix anomena un dietari narratiu, s’havia proposat no explicar anècdotes o vivències que no portessin associada una reflexió. En un sentit semblant cal llegir els fins ara quatre quaderns d’Àlex Susanna. En els seus dietaris hi ha la voluntat d’elevar l’anècdota a categoria, així com la pròpia consideració d’aquests quaderns de gust proustià la part narrativa de seva obra poètica, que s’escriu quan ella vol i mercès a les fulguracions vitals i intel.lectuals que la provoquen.

Cal dir que venim de molt lluny en aquest terreny de la no-ficció que és el diarisme i el dietarisme, termes veïns però no iguals, ja que en el diarisme segurament s’expressa millor el jo íntim, i en el dietarisme el jo a vegades arriba a diluir-se totalment en l’escriptura. En un treball del 1963, Alain Girard ja proposava diferenciar entre diaris, on predomina l’afectivitat i on l’autor parla de la vida quotidiana, i dietaris, on destaca el contingut intel.lectual i una reflexió més intemporal. Un cas ben notable del diari com a crònica diària, o gairebé, és el de Maurici Serrahima, editat pòstumament (en sis volums), i a l’altre extrem hi hauria el dietari amb un alt percentatge de contingut intel.lectual, com el d’Oriol Pi de Cabanyes, on el jo queda pràcticament diluït en la reflexió, i que es caracteritzaria pel gust pel testimoniatge pels temps que vivim i per la seva crònica intel.lectual i moral. 

A la recent publicació Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals (3i4), el seu curador, Joan Borja, esmenta tres capdavanters en el dietarisme en la llengua catalana: Eugeni d’Ors, Josep Pla i Joan Fuster. Els dietaristes actuals d’alguna manera són fills i néts literaris d’aquestes figures sobresortints, com també ho són en altres temps i geografies de Montaigne i bé Amiel.

Com volia el baró de Maldà, escriptor d’anotacions en català entre el XVIII i el XIX, el diari és un calaix de sastre, un diari personal. I un dietari seria més que això: un espai creatiu on s’assaja o es reflexiona. En el dietarisme, doncs, es pot trobar tant el to col.loquial com la destil.lació poètica provocada per la contemplació d’un paisatge o d’un quadre, o la crònica de fets tan personals com històrics (memorialisme), amb puntuals anotacions d’instants epifànics, i, encara, la descripció de l’activitat onírica (relat d’algun somni), o la memòria d’aquells que ja no hi són. Tot hi cap, en els dietaris. L’escriptura de diaris i dietaris permet creuar o fusionar diversos gèneres literaris en una experiència artística on es dilueixen les fronteres dels gèneres tradicionals per donar a llum una forma nova. Literatura en estat pur.

També podria ser que les formes de dietarisme, tan fèrtils en la literatura catalana, fossin la resposta a un determinat tarannà, més amant de la recerca i de l’exploració de la veritat, una actitud filosòfica. El debat continua obert, ja que, com diu Joan Borja a la seva antologia de dietaris actuals, la literatura és àncora del temps. En contrapartida, aquest anclatge en el temps busca la intemporalitat i s’expressa en una panoràmica textual sense límits.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de març de 2014)

       
     


dimarts, 18 de març del 2014

Homenots del sud

Xavier Garcia i Pujades, nascut a la nostra ciutat l’any 1950, acaba de regalar-nos la tercera sèrie Homenots del Sud (Arola editors). La paraula regal aquí no és baldera, ja que el mot regal, a més de significar obsequi o present, també té el sentit d’adelitar, de plaure. Res no em plau més, en els últims anys, que llegir històries personals. M’interessa, cada vegada més, la vida i obra de la gent que fa coses. I en aquest cas, de gent ben propera. Perquè el ‘sud’, a Vilanova, el tenim tan a tocar com tenim a tocar la ciutat comtal. Vilanova es troba a mig camí, una situació formidable per atalaiar, amb garanties de veure bastant bé una banda i l’altra.

Xavier Garcia, amic de la gent del sud i que té casa a Horta de Sant Joan, lloc templer i de reminiscències picassianes, ens ofereix un recull de quaranta retrats de personatges significatius que viuen i treballen en aquestes terres d’aparença eixuta, però curulles de tants misteris amagats. La majoria d’aquests personatges es presenten amb una elegant austeritat trenada a una gran calidesa humana.

En conec alguns. No en va vaig estiuejar una bona colla d’anys a la Vilella Baixa i a Cabacés, poblacions prioratines de les quals guardo un record indeleble. Des d’aquests indrets vaig viatjar per tots els pobles del Priorat, per descomptat; però també vaig interessar-me per conèixer d’a prop els del Baix Camp, els de la Terra Alta, els de la Ribera d’Ebre, els del Baix Ebre, els del Delta i fins més enllà. D’arrels penedesenques, la terra de secà m’atrau com un imant, i m’és familiar el paisatge de vinyes, d’oliveres, de conreus, de marges de pedra seca. Així, doncs, he retornat a aquests paisatges a través de les històries d’aquests homenots del sud i d’alguna donassa, per prendre el mot que va inventar Marta Pessarrodona per referir-se a dones de la mateixa alçada, o més, que els homenots planians.

¿Què té, aquest país nostre (de nord a sud, i d’est a oest) que dóna tanta gent extraordinària? Almenys un o una a cada família, a vegades fins i tot dos, com és el cas, per exemple, de Francesc Vernet, defensor de la terra, i de Roser Vernet, carrascleta del Priorat, tal com els qualifica Xavier Garcia en els seus apunts. La nòmina d’homenots del sud (i alguna donassa, ja ho he dit), és llarga. Entre la primera, segona i tercera sèrie sumen 162 persones, o personalitats fóra millor dir, ja que destaquen amb llum pròpia, ja sigui en el camp social, polític, artístic, cultural o religiós, ja que també hi ha algun capellà d’aquells amb les idees clares, inspirades en l’Evangeli, i per això sovint crítiques amb la jerarquia. També hi ha algun excapellà, com Josep Poca, home de fe encarnada, d’àmplia catalanitat, articulista valent i reconstructor de biografies de grans catalans, com Maurici Serrahima.

En aquests retrats de valerosos homes del sud de Catalunya, hi ha molts batalladors per la terra, ecologistes abans de l’ecologisme, així com historiadors abans de campanyes com la de la Memòria Històrica. Ells i elles sempre n’han tingut, de memòria, i l’han escrita a peu de carrer, aplegada dels seus propis veïns, que la van patir. La Guerra Civil va ser especialment cruenta, en aquests indrets, i calia explicar la veritat de tantes atzagaiades. Alguns han novel.lat la Història. Josep Gironès ha relatat els fets de la Fatarella, i el més veterà Estanislau Torres va ser un dels primers escriptors que ja l’any 1969 va publicar un llibre de títol ben explícit: La Batalla de l’Ebre. Atanseu-vos als relats personals d’aquests homenots. La lectura ajuda a entendre, i no poc, perquè el nostre país és com és, amb la constant incorporació de lluitadors per la terra (i per la cultura) vinguts d’altres indrets, com el sindicalista Manuel Mellado, un andalús de Catalunya que podria dir, com Eduardo Reyes, president de Súmate: Defensar la terra on vius és una obligació (i jo hi afegiria, moral).

(article publicat al diari de Vilanova, 14 de març de 2014. A la fotografia, una imatge de La Vilella Baixa, presa l'estiu del 2006)



dimarts, 11 de març del 2014

L'art com la vida

Els humans tenim consciència de la nostra finitud quant a la nostra naturalesa física, biològica. Però també tenim consciència que som alguna cosa més que un cos tendent a l’extinció. A partir d’aquest moment, els nostres avantpassats van crear tota mena de filosofies i religions per intentar explicar-se això que contenim, i que va més enllà fins i tot de la consciència d’un jo, ben inaprensible, també ell, tot i que sigui dipòsit o causa del nostre benestar o malestar.

Les nostres passions, ja siguin enamoraments fins al deliri o enrabiades monumentals, no ens sobreviuran. Si alguna cosa sobreviu d’aquests moviments psíquics és la seva manifestació en alguna forma d’art. Altrament tenim la sensació que tot plegat és aigua que s’escorre entre els dits, i és així. D’aquí ve que en filosofies com el budisme, se’ns aconselli el sa exercici del deseiximent. No hi ha res que faci més desgraciat que aferrar-se a una passió, sigui del color que sigui, ja que la passió ens fa esclaus de la mateixa passió.

El conreu de qualsevol forma d’art és un camí formidable per a transferir (i utilitzo un terme estimat per la psicoanàlisi, teràpia que cura a través de la paraula) tot aquest corrent d’energia que és la passió que, quan no s’encarrila bé, ens pot tombar. Tota forma d’art s’alimenta de la vida, l’art mateix no és més que una altra manera de viure, deia aquell gran poeta de la transcendència que va ser Rainer Maria Rilke.

El quid de la qüestió és una altra manera de viure. A través de la creació artística podem viure d’una altra manera, podem viure d’una forma transcendida a través de l’obra d’art. És clar que no tota obra és una obra d’art… Però el fet de crear alguna cosa ja ens allibera del pes mort d’una passió engavanyadora, que no deixa volar l’esperit. Justament crear és deixar volar l’esperit, imitant la generositat de la vida.

L’esperit és allò que dóna la veritable dimensió de la nostra humanitat per damunt dels altres mamífers. Allò és el que ens permet transcendir la corporalitat i desafiar la mort i el temps. Allò és el tresor ocult en el nostre jo sovint intrascendent i vanitós com més ignorant és d’allò que per posar-li un nom direm que és la saviesa de la vida, l’ordre ocult de la vida, la substància mateixa de la vida en el seu sentit més universal, còsmic.

En la creació artística es dóna energia, com en la procreació d’un infant. Per això escrivia el poeta Federico García Lorca: La missió del poeta és aquesta: animar; en el seu exacte sentit: donar ànima. Una obra d’art, com en una fotografia, es reté un fragment de vida, ja sigui un instant d’amor intens o el dolor d’una tragèdia psíquica. És per aquest motiu que una obra d’art és alguna cosa sempre en procès de resurrecció a través de la mirada de l’espectador o a través de la lectura d’un lector. Contràriament al que es pugui creure, espectadors i lectors són agents actius en aquest compartir la vida com a art, o l’art com la vida.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 de març de 2014. A la imatge, una pintura d'Anet Duncan)

dissabte, 8 de març del 2014

Les dones de Hermann Hesse


(El que fa singular una persona és la suma d’experiències i decisions successives. Catherine Malabou, filòsofa)

Per aquest ordre, Mia (Maria) Bernoulli (1868-1963), mare dels tres fills de Hesse, Ruth Wenger (1897-1994) i Ninon Dolbin-Ausländer (1895-1966), van ser senyores Hesse, van compartir la vida de Hermann Hesse (1877-1962), lloc estepari com el protagonista de la seva famosa novel.la, un home centrat en ell mateix i en la seva escriptura que, això no obstant, no va poder prescindir de la convivència –estranya convivència, cal dir-ho- amb les qui van ser esposes seves.

L’any 2012, l’escriptora i biògrafa Bärbel Reetz va publicar a Alemanya Hesses Frauen, aquí recentment publicat per Circe (2013) amb el títol Las mujeres de Hermann Hesse. Aquest impressionant volum conté la biografia de les tres esposes de Hesse que, tot i ser d’intel.ligència i de personalitat tan diferent l’una de l’altra, tenen en comú la dedicació absoluta, sacrificada, al famós premi Nobel del 1946, un home malaltís tant en cos com en ànima, i que sempre va posar la creació literària per davant de la família d’una manera gairebé patològica. Només en els anys de la vellesa sembla amororir-se, tal com es desprèn de les pàgines d’aquesta triple biografia, o retrat de grup femení amb un escriptor de vocació ermitana que en canvi es va prodigar en una voluminosa correspondència amb les seves esposes, família, amics i lectors. Escriure aquestes cartes (moltes d’elles publicades), que prenia bastantes hores de treball a l’escriptor, ha resultat ben útil a l’hora de fer un retrat viu, o biografia d’una ànima que va passar pels treballs de la psicoanàlisi (el seu psicoanalista va ser Joseph Bernhard Lang, deixeble de Carl. G. Jung) i per l’aventura espiritual d’influència oriental, que li venia per tradició familiar. Ambdós camins estan reflectits en una obra literària i assagística de gran calat.  

Ja havia llegit Demian i Siddharta dins de les obres completes publicades per Aguilar (1961), quan vaig llegir l’apunt biogràfic, Conocer Herman Hesse y su obra, que va publicar José Mª Carandell a Dopesa (1977). Gairebé sempre cal buscar en la biografia d’un escriptor o d’una escriptora les claus d’interpretació dels seus escrits més emblemàtics. En aquest moment, i gràcies al minuciós treball d’investigació de Bärbel Reetz, he pogut ampliar el coneixement que de Hesse m’havia arribat a través dels apunts de Carandell. Amb la lectura de Las mujeres de Hermann Hesse, les novel.les Narcís i Goldmund, o Viatge a Orient, se m’han fet més diàfanes quant a lectura simbòlica, així com se m’han fet més comprensibles els motius d’índole espiritual que van ocasionar una obra literària que culmina amb El joc de les boletes de vidre.

La clau autobiogràfica facilita entendre les preocupacions metafísiques de Hesse. Durant la seva vida, Hesse va patir moltes crisis espirituals fins arribar al reconeixent d’un jo espiritual que va més enllà del jo corporal. En una carta, escrivia Hesse: Aquest jo [espiritual] comprén el fonament del món i de la vida i no pot confondre’s amb el jo individual… Existeix un altre Jo, ocult darrere el jo, mesclat amb ell, però inconfusible. Aquest segon Jo, sublim i sagrat (l’atman dels hindús, que vosté equipara a Brahma), no és personal, sinó la nostra part de Déu, de la vida, del tot, de l’impersonal i ultrapersonal. Lliurar-se a aquest Jo, seguir-lo, sempre val la pena. Però resulta difícil, perquè aquest Jo etern és silenciós i pacient, mentre que l’altre jo –l’individual- és impacient i sorollós.

Per això Hesse buscava aïllar-se del soroll i la impaciència del món… Però aquest seu bé no sempre es va constituir un bé per als altres, com es llegeix en les biografies de les seves dones. L’harmonia entre el jo espiritual i el jo corporal sempre és difícil. Però no hi ha una altra manera de ser humà, que és alguna cosa més que ser home o dona.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de març de 2014)

diumenge, 2 de març del 2014

Els carnavals de la Clarice

Quan les festes s’acostaven, ¿com explicar l’agitació íntima que s’apoderava de mi?, escriu, tot fent memòria, una adulta Clarice Lispector respecte dels carnavals de la seva infantesa viscuts a la població brasilenya de Recife. En evocar els dimecres de cendra, amb els seus carrers desangelats, buits, morts, amb restes de serpentines i confeti, i només transitats per alguna dona gran que anava a l’església, la nena Clarice pensava que finalment sabia perquè havien estat fets aquells carrers i places: perquè hi brillessin amb tota la seva esplendor els fastos del carnaval!

En realitat, la joveneta Clarice Lispector participava poc del carnaval. A casa seva, immigrants ucraïnesos i sempre preocupats per la salut de la seva mare malalta, no disfressaven la nena ni tenien al cap portar-la a cap ball infantil. En compensació, deixaven que la nena s’estés a la porta de l’entresol de casa seva fins a les 11 de la nit per veure la gatzara del carrer, que ella contemplava, àvida, i es feia amb tresors com ara una bossa de confeti o un llançador de perfum que guardava per llançar-los a la rúa l’últim dia…

La família no disfressava la Clarice, però ella demanava a una de les seves germanes que li posés rulos al cabell a fi i efecte de portar els cabells arrissats almenys un dia a l’any, ja que els seu cabell era llis com el d’una xinesa. Estirant una mica més el fil, la Clarice encara demanava a la germana que li deixés pintar els llavis de vermell i li deixés posar coloret a les galtes… Aleshores em sentia maca i femenina, i escapava de la infantesa, escriu, amb la consciència que amb la disfressa esdevenia ella mateixa en un altre temps.

Un any va passar una cosa inesperada. La mare d’una amiga seva va decidir disfressar la seva filla d’una manera original i va fer-se amb un figurin que deia ‘rosa’, i que pretenia ser la disfressa d’una rosa. Va comprar una pila de paper crepé de color de rosa per a retallar i imitar els pètals de la rosa… La Clarice contemplava com s’anava creant el vestit al voltant del cos de la seva amiga amb els ulls com unes taronges, mai no havia vist una cosa tan preciosa!

Però encara va passar una cosa més inesperada: va sobrar paper, molt de paper! Aleshores la mare de la seva amiga va fer una disfressa de rosa a la jove Clarice! Per primera vegada a la vida la Clarice va tenir la seva disfressa, per primera vegada a la vida tindria l’oportunitat de ser el que tant havia volgut ser en anys anteriors, segons les seves pròpies paraules: Ser una altra, diferent mi mateixa. En germanor de disfressa, les dues amigues calculaven que a sota la faldilla de pètals s’hi posarien uns enagos, i resaven perquè no plogués, ja que la pluja malmetria la delicada disfressa.

Quan ja estava vestida de rosa, amb les faldillas ben estarrufades i a punt per pentinar-se els rínxols, la seva mare de sobte va posar-se molt malament i les germanes la van enviar a la farmàcia. Disfressada, però encara sense maquillar, la nena, que aleshores tenia uns 8 anys, va córrer a buscar el medicament. Explica Clarice Lispector que en el trajecte alguna cosa al seu interior es va trencar i s’anava amarant de tristesa. Se sentia com un pallasso, o com una princesa desencantada. Ja no era la rosa que volia ser sinó que havia esdevingut altre cop una nena trista. Unes hores més tard va arribar la salvació: mentre estava parada a la porta de casa seva, un adolescent d’uns 12 anys, guapot i simpàtic, li va tirar una pila de confeti al cap tot fent-li un somriure d’orella a orella… Llavors la joveneta Clarice va tornar a sentir-se una rosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de febrer de 2014)