Fent neteja dels prestatges i posant un nou ordre a la nostra biblioteca
(força extensa, tant que a vegades perdo llibres i en retrobo d’altres), em va
sortir al pas Carnaval, un recull de
quinze contes que la seva autora, Berta Jardí, va publicar a Edicions de la
Magrana el 1986. Era la seva opera prima.
Després hi va haver un silenci una mica llarg quant a publicacions via
editorial, perquè Berta Jardí no ha deixat d’escriure i de publicar els seus
treballs en diverses revistes. Amb la novel.la La portentosa vida del sastre Bariloche (Columna, 2011), aquesta
autora barcelonina que el 2011 ja feia una pila d’anys que vivia al barri del
Grabuach de Font-rubí (Alt Penedès), va tornar a la palestra literària.
Posteriorment ha publicat la novel.la Un
concert memorable (Columna, 2014).
He rellegit el conte que dóna títol al primer llibre de Berta Jardí.
L’escenari és Venècia i el seu espectacular carnaval, tan inspirador per la seva
estètica de caire barroc que no deixa ningú indiferent. La màscara protagonista
del relat es complau a caminar (amb actitud majestàtica i a l’escolta del
cruixit de les seves botines de xarol sobre les llambordes) per la ciutat dels
carrers i canals silenciosos en aquella hora de l’alba, abans no siguin
invadits per les gernacions sorolloses i més aviat ordinàries.
La festa no havia mort
encara, escriu Berta
Jardí al seu relat de carnaval. No, la festa no ha mort ni morirà, tot i que
perilla en les seves formes tradicionals, adulterades no per mala fe sinó per
la banalitat creixent que s’ha anat emparant de les nostres societats
postmodernes. Del carnaval tradicional només en va quedant el xassís, el seu
esperit es va diluint perquè s’ha anat fent fonedissa la concepció del sagrat
en l’existència. Però, un cop s’hagi tocat fons, cal esperar un renaixement.
Després de l’hivern sempre ve la primavera, el nostre món és cíclic, com el
mateix carnaval, que torna cada febrer.
La màscara de Berta Jardí es va mesclant amb la gent que ocupa la plaça de
San Marco: La plaça gran, vibrava de
festa. Vermells intensos, verds llampants, daurats opacs, refulgents... Mil
tons diferents bigarrats en un moviment desigual. La música, com els colors, es
barrejava, el rock cavalcava sobre un trio barroc, el so d’un continu es
filtrava entre els compassos simples d’una orquestrina de ball, música càlida
amb sol i platges blanques, crits... constants, inconnexos en cent llengües
diverses i, per sobre de tot, un brogit encomanadís que s’expandia per l’aire
com una invisible espiral.
Podem imaginar l’escena, fins i tot viure-la en la memòria, atrapats en un
bucle del temps. Tot recomença una vegada i una altra, també en la simbòlica
història que relata Berta Jardí. Així, mentre la màscara escolta embadalida el
cant blau d’una dona-ocell, la va
descobrir. També havia vingut… Aquella nit era un unicorn de testa daurada (…)
Tants anys, tants carnavals havia durat aquella persecució mútua i implacable…
La lluita era vella, tan antiga com el seu origen.
Lluita entre dues màscares… També massa sovint hi ha lluita entre els
humans que les han inventades. Una mateixa característica les unia, les feia
companyes, companyes d’allò neutre, d’allò ambigu. La testa, l’unicorn, era una
més d’elles… de les màscares. N’hi ha a centenars de milers, de màscares, i
cap d’elles no pot resistir tenir una
competidora, escriu Jardí. D’aquesta faula cal interpretar que així va
començar el món, amb la lluita fratricida entre Caïm i Abel. Caïm sobreviu en
els seus descendents, però també hi ha els descendents de Seth, el tercer
germà. I tots es troben al febrer, cadascú amb la seva màscara. ¿Fins quan no
es podran mirar a cara oberta, totes amb un somriure amic i els ulls nets?
(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de febrer de 2015. A la imatge, una màscara
dibuixada per la meva filla Cristina a l’escola, quan era una nena de pocs
anys)
