Maternitat més enllà del biològic

La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.

(Aquest blog farà uns pocs dies de vacances. Afers professionals ens porten a la Unversitat de Jaen. Aprofitarem per veure els camps d'oliveres, pintures de Zabaleta, escoltarem la guitarra de Segovia)

Art i creixement

Podríem veure la pràctica de l’art (i qui diu art, diu escriptura) com una manera d’eixamplar no només la visió de les coses sinó també les funcions del psiquisme humà.

Hélène Cixous

L’escriptura d’Hélène Cixous nascuda a Orà, Algèria, 1937, en una família francesa d’ascendència jueva, no és de lectura fàcil. Potser perquè és una escriptura original, una escriptura que prové directament de l’origen sense passar per sedassos mentals que l’ofeguin, en el sentit en què ho deia Gaudí. Cixous, una filòsofa i escriptora fonamental en el pensament contemporani, escriu al marge de les regles de l’escriptura lineal a la manera com ho entenem a Occident (tan marcat per la cultura patriarcal), la qual cosa no vol dir que la seva escriptura no sigui una escriptura clara i no tingui la seva lògica. L’escriptura d’Hélène Cixous és circular, oblícua, holística i plena d’imatges.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous se’m van revelar en la lectura de La risa de la medusa (Anthropos, 1995), on precisament l’autora assajava sobre l’escriptura. Cixous criticava paradigmes imperants com el logocentrisme i el falocentrisme que han emmotllat una manera d’escriure que s’ha imposat com a única sense tenir en compte altres escriptures, com ara escriptures femenines o de la diferència, ja que aquí s’hi haurien d’incloure les escriptures orientals.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous (que ha creat un Centre d’Estudis Femenins a la Universitat de París VIII), reclama espai per a allò femení on es relligui cos, llengua i escriptura. Cixous ha teoritzat sobre l’anomenada escriptura femenina, de la qual la seva és una mostra. “No escrivim sense cos”, és una de les seves divises, com llegeixo ara a Entrevistas a Hélène Cixous (Icaria), un volum de lectura imprescindible per conèixer més a fons el seu pensament, entre d’altres qüestions, sobre el fet de ser home i de ser dona i els entrecreuaments de l’alteritat en ambdós sexes.
És evident la diferència física entre l’home i la dona, com també ho és mental. Si escrivim amb el cos –amb què, sinó?-, l’escriptura tindrà les seves caràcterístiques específiques. Un clar exemple d’aquesta escriptura sorgida de l’ànima profunda en un cos de dona és la de Clarice Lispector, escriptora brasilera d’origen ucranià i també jueu com la mateixa Hélène Cixous.
Tant en Clarice Lispector com en Hélène Cixous trobem una escriptura on cada paraula té el seu pes específic, on cada paraula té una cosa a dir. És una escriptura sense concessions, sorgida directament de les fondàries de l’ésser com una font que es vessa amb una gran força il.luminadora.
Caldria afegir a aquest comentari l’escriptura poètica de les també filòsofes María Zambrano i Jeanne Hersch. Són escriptures que no caminen per les vies comunes sinó que intenten avançar una mica més en l’expressió verbal de l’inefable, de l’indicible. Són escriptures que respiren, que modulen la veu de l’univers des d’una identitat que es concreta en una anatomia, en una sexualitat, en un pensament.
Hélène Cixous, Clarice Lispector, María Zambrano, Jeanne Hersch saben dels límits imprecisos entre la feminitat i la masculinitat, ambdues qualitats internes que habiten els dos sexes. Però des del seu cos de dona intenten donar sortida lliure a una major expressió del femení fins fa ben poc ocultada, marginada, proscrita. Aquestes filòsofes escriptores, o escriptores filòsofes, busquen l’equilibri en el camp obert de l’escriptura on l’autor és tan important com l’autora i sempre en diàleg amb l’alteritat, tant la de dins com la de fora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de març de 2011)

Àngels Cardona

El dia 4 de febrer passat ens va deixar la doctora Àngels Cardona, com a mi m’agradava dir-li. Alguns dels seus amics la vam conèixer perquè estava al capdavant d’una iniciativa a la qual va donar vida molt de temps: l’Acadèmia Iberoameicana de Poesia. Amb una sòlida formació filològica, va ser una poeta molt prolífica tant en llengua catalana com castellana. Per aquest domini de les dues llengües feia unes traduccions impecables. La seva poètica era una poètica de la transcendència, però sempre amarada de l’immanent de la vida que estimava tant. Va sobreviure a la mort de dues filles i al marit que adorava. En tants dels seus poemes es trasllueixen aquestes experiències extremes que no van impedir que escrivís una poesia lluminosa i de nivell. Dona d’una espiritualitat viscuda molt intensament, li agradava molt escriure Nadales, que per desig seu vaig recopilar fa un parell d’anys, ja que volia que en féssim una publicació conjunta. Retrobarem l’amiga i la poeta llegint els seus poemes.

(en la imatge: pintura d'un àngel orant a l'absis d'Aineto, Pallars Sobirà)

Sr. Costa, Sr. Such

N’he parlat altres vegades, de Cronit, S.A., en l’oficina de la qual vaig treballar cap a set anys. En aquella oficina (que tenia la seu al carrer Londres, 35), a vegades es rebia la visita de la gent ‘de fàbrica’, com s’anomenava familiarment als treballadors de la fàbrica que l’empresa, amb casa mare a Dinamarca, tenia a Montgat.
No venien pas els ‘productors’ (era l’època franquista i la paraula obrer no existia en el seu diccionari): aquests prou feina tenien a fabricar a preu fet peces d’acer inoxidable destinades a l’automoció (Enasa-Pegaso era el principal client). Venien, o el seu cap, l’encarregat Sr. Such, o més sovint el Sr. Costa, que tenia cura de la petita oficina d’administració on es feien els albarans que servien de base de les factures. Era aquesta una feina senzilla que rebia grans elogis per part de la gent de ‘l’oficina’, contràriament a la feina que feia el Sr. Such, l’encarregat de la fàbrica, que a més de comandar els obrers, s’hi arribava dissabtes i diumenges a fi i efecte que la fornal mantingués la temperatura adequada per a la fundició. Tota la simpatia amb què era rebut el Sr. Costa era estalviada al Sr. Such. Recordo que aquesta actitud de mirar al sofert, responsable i treballador Sr. Such per damunt de l’espatlla em desagradava molt: la trobava a més d’inapropiada, injusta.
(extret de La capsa verda)

Creu de vida

La creu, més enllà i més ençà d’un símbol crístic, és un símbol universal de vida. El traç horitzontal pot interpretar-se com allò femení de l’existència, allò receptiu. El traç vertical pot interpretar-se com allò masculí i actiu de l’existència. L’activitat que travessa la receptivitat suggereix la idea de fecundació. Déu s’uneix a la Naturalesa per engendrar el que és, l’energia abraça el nostre organisme perquè aquest visqui i doni fruit...

En la primavera 2011

Ets aquí, esperança avui sense ombra.
Ets aquí en el líquid amniòtic
que il.lumina de bellesa un somni suau.
Ets aquí, dia d’avenç silenciós
en la saba dels arbres,
dia que construeix
un cos en la lleugeresa d’un nom
que encara no sabem.
Ets aquí, dia en què el món es fa de nou.

Temps fecund

El temps, aquest gran destructor, titulava un dels seus llibres Marguerite Yourcenar. El filòsof Bergson ens proposa veure el temps, no linealment, com una línia de punts que avancen els uns darrere els altres consumint els anteriors, sinó el temps vist en creixença multiforme, on cada instant penetra i és penetrat per l’altre, és a dir, un temps fecund, creatiu. Una forma de veure el temps sempre prenys són els sentiments que romanen, malgrat la destrucció i fins i tot la mort.

Errors

M'acaba de passar una cosa tremenda. Havia de canviar l'adreça d'un blog que segueixo i dec haver pitjat la tecla equivocada perquè han desaparegut de la pantalla "tots" els blogs que segueixo! No sé com posar-m'hi, però hauré de trobar la manera de restablir l'ordre... Diguem-ne que he estat víctima d'un tsunami informàtic, però aquest provocat per la meva ineptitud!

Marta Montcada a Okayama

En la pantalla de la televisió s’anaven repetint, com en una pel.lícula agafada, les imatges del terratrèmol-tsunami amb epicentre dramàtic a uns 300 kilòmetres al nord de Tòkio, enduent-s’ho tot al seu pas: construccions, vehicles, embarcacions i persones, omplint aquell dia d’horror i de tragèdia humana. “I si la Marta aquests dies fos al Japó, com acostuma cada any?”, pensava, i no podia apartar les imatges dels ulls.
En efecte: la pintora i gravadora Marta Montcada a la qual vaig dedicar un escrit a Dona i art o la dansa de Lilâ és al Japó. I conscient que els amics estaríem preocupats pels recents esdeveniments a l’illa, l’endemà mateix ens va escriure un e-mail amb una crònica de la seva experiència en directe. Ara és a resguard, a casa, a la població d’Okayama, al sud de Tòkio. Però el dia 11 de març, unes tres hores abans del terràtremol havia sortit amb cotxe cap a Tòkio per passar-hi uns dies. El grup d’artistes tenia concertades diverses visites oficials i volien aprofitar el viatge per promocionar l’exposició Barcelona-Connexió que tenen a Okayama.
La conversa era animada, dins la càpsula ambulant, i la contemplació del paisatge que ja apunta la primavera els omplia de goig. Però una trucada des d’Okayama els va posar en estat d’alerta. En posar la ràdio van tenir notícia del gran terratrèmol que també estava fent cruixir la ciutat de Tòkio. De seguida van rebre trucades de Barcelona i de Tòkio mateix, que sabien del seu viatge. Mentrestant, anaven veient passar per l’autopista Sanyo en la qual viatjaven, nombroses ambulàncies i cotxes de la policia i de l’exèrcit que es dirigeixien rabent cap a la capital.
Van parar en un pàrquing-cafeteria i van veure per la televisió les imatges esgarrifoses que han donat la volta al món. Més trucades: els amics de Tòkio estaven bé, però els van desaconsellar continuar el viatge. Començava a fosquejar i no va quedar més remei que fer marxa enrere i tornar a Okayama. La Marta i els seus acompanyants van arribar a mitja nit a casa. Allà van veure per televisió que tan terrible havia estat el terratrèmol com el seu efecte, el tsunami. El brusc moviment de la terra i la força que va desfermar de la mar oceànica havia provocat també incendis, fuites a les refineries i a les centrals nuclears. Les imatges dels danys causats eren dantesques.
En la seva crònica, la nostra amiga comenta que estan desolats i esbalaïts pel que està passant. Apunta que preveuen dies molt durs per a la població japonesa afectada, però està en el caràcter japonès posar els mitjans tècnics i humans per a procurar una recuperació el més immediata possible de la normalitat. Tenen experiència en terratrèmols i de seguida s’han posat a treballar amb una precisió fantàstica i amb un estat d’ànim que augmenta l’eficàcia. S’han posat mans a l’obra “amb una serenitat difícil d’assolir en cap altre país”, escriu la Marta Montcada, que després de tantes estades al Japó coneix molt bé el tarannà de la seva gent.
A causa d’un terratrèmol d’una magnitud rècord fins ara segons diuen els experts, l’accidentat viatge a Tòkio va ser impossible de realitzar. Però la Marta torna a ser a Okayama sana i estàlvia. Tot i el desconcert inicial, ens explica que ja estan disposats a emprendre amb “il.lusió crescuda” la seva exposició Barcelona-Connexió. Tenien prevista una performance de taller-pintura amb la participació d’altres artistes i estudiants, que tiraran endavant. I ens envia una abraçada que li retorno plena d’empatia i d’admiració per un país la cultura del qual, a més d’industriosa i cavalleresca, ha estat capaç de crear l’haiku, una de les formes més belles i més subtils de la poesia oriental.
(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de febrer de 2011. A la imatge, un gravat de Marta Montcada: http://www.martamontcada.com)

Acceptar

No m’espero a entendre les coses per acceptar-les. Podria passar molt de temps (la ment és molt complicada i sovint es perd en viaranys) i se’m tirarien a sobre amb tota aquella força que a vegades sobrepassa. Penso en això mentre em solidaritzo amb els japonesos, que possiblement sense entendre res del que els ha passat en tan poc temps (contra els elements i les centrals nuclears no s’hi pot lluitar!) fan tot el que poden per restablir la normalitat.

(el gravat de la imatge és d'Hokusai)

Una porta al blog

De la mateixa manera que la primavera apunta en els brots dels arbres, l’aire es torna gràvid de pol.len i el dia allarga la seva llum, a partir d’avui a aquest blog l’acompanya una nova imatge amb un fons on hi ha una porta, símbol de pas i també d’apertura… Em va ajudar en el disseny la meva filla. Els fills ens rejoveneixen i animen en aventures que mai no hauria pensat. I aquí sóc.

Calor viu

Quan fa fred prenem un bon brou que ens escalfi el cos. Però el brou, per calent que surti de l’olla, es refreda en contacte amb l’aire. L’ànima també necessita escalf, i el busquem en uns braços amorosos. L’ànima necessita aquest calor viu que no es refredi pel camí, ans al contrari: en contacte les ànimes es donen calor mutuament.

Aigua pura

Daygu Ryokan, monjo i poeta zen, va néixer el 1758 a Izumozaki, a la província d’Echigo, prop de la mar del Japó. “Com puc honorar el seu esperit absent” –escriu Ryokan referint-se al qui va ser el seu mestre. “Vesso un cullerot d’aigua pura sobre la seva làpida i ofreno una silenciosa pregària”.
Un gran terratrèmol va saccejar el Japó el passat dia 11 de març tot desfermant un tsunami que ha causat moltes morts. Caldrà ofrenar llàgrimes silencioses (aigua pura) com a pregària per als milers de víctimes que no tindran més tomba que un llit de llim salat.

Vida, moviment

La naturalesa és una paràbola del sobrenatural, el revès de la trama de l’esperit. En la naturalesa no hi ha res estàtic perquè la vida no ho és. Aturar-se es morir. D’aquí ve que la crisi tingui dues cares, ja que la crisi significa moviment. A l’evangeli es diu que, a diferència dels ocells que tenen el seu niu, els humans no tenim on reposar el cap. Bella paràbola de la nostra tasca al món fins que la mort física ens en separi.

El cirerer i la nova vida

Ahir, després de dinar, vam plantar el cirerer que em van regalar pel meu aniversari al jardí de casa. Quan ja va ser plantat, amb una certa solemnitat pel moment entranyable, els fills em van fer llegir en un pergamí imprès un text de felicitació on al final hi havia escrit que el meu fill i la meva jove esperen un petitó o una petitona… De seguida vaig imaginar aquest nou ésser del qual seré àvia a l’octubre si Déu vol, com la flor del cirerer que dóna fruit! En sabia alguna cosa, la futura tieta Cristina, quan en el seu post de felicitació esmentava els cicles dels cirerers…? Ah, quina sorpresa, i quina alegria més gran!

Aniversari

60 anys. No m’ho podia ni imaginar, de més jove, que els compliria. Vaig nèixer una criatura fràgil, però no puc dir que no m’hagi sentit sempre una persona animosa i beneïda per l’esperit de la vida. Crec que els límits que comporta tota existència humana m’han esperonat cap a una vida que es vol útil i constructiva: una vida que agraeixo profundament.

Construir

Construir una casa no es pot fer amb les mans toves: les mans s’han d’haver curtit treballant la terra i l’aigua, i dirigint els quatre vents i domesticant el foc. Igualment cap d’aquests elements no ens són estalviats en el treball de construir la casa interior: l’ànima; tampoc en la construcció del temple de Déu al món.

Aspecte creatiu de la ment

L’aspecte creatiu de la ment humana sempre se les ha de veure contra l’ordre establert, que tendeix a empresonar la ment. I no només se les ha de veure amb el món sinó també amb la pròpia psique. Perquè costa molt no deixar-se portar per la inèrcia, la facilitat, costa molt trencar convencions.

En trànsit

El càstig còsmic –l’expulsió de l’Edèn- és la caiguda en el temps. Que suposa morir. La caiguda, que per efectes de la gravetat és ràpida, l’ascensió, en canvi, i també a causa de l’atracció de la matèria, és lenta i fatigosa. No obstant el retorn (al no-temps) no només és possible sinó que és. Som en trànsit, doncs.

Capvuitada del 8 de març

Segrestada per afers profans al meu desig, en un paperet vaig escriure ahir, dia internacional de les dones:

"De la mateixa manera que la líbido femenina tendeix a ser holística, així, per reflex, també tendeix a ser la seva escriptura quan la dona s’ha donat permís per a desenvolupar-la amb total llibertat de cor: escriptura que gaudeix del do de la inclusió i de l’alteritat sense límits i impregnada d’abraçades còsmiques que llança a tort i a dret, sense prejudicis que tenallin el seu instint matern. I tot això essent tan sovint l’exclosa, la limitada, l’oblidada".

Desplaçament i aproximació

En la narració es produeix un desplaçament. Els bons novel.listes i narradors saben com ficar-se en la pell d’un personatge fins al punt que aquell estrany esdevé proper, com si haguessin nascut dins aquella pell. La criatura estranya arriba a fer-se comprensible a l’autor a través del relat de la seva idiosincràsia de personatge imaginat, o inspirat en aquell ésser trobat per casualitat pel carrer, o rememorant algú de la família. En el desplaçament, doncs, hi ha aproximació.

Mozart i l'infinit

“No puc dir-te què em passa –escrivia Mozart a la seva dona-. És com una mena de buit que em fa mal; és una certa nostàlgia que mai no es mitiga, que mai no em passa, que sempre hi és…” Es diu que els amics més íntims de Mozart patien de veure’l com si sempre li faltés alguna cosa i a vegades li preparaven un petit banquet on li oferien xampany i tot. Mozart va escriure una de les obres musicals més belles, sensibles i radiants del món tal vegada per omplir el buit o l’enyorança de l’infinit, podríem dir.

Caràcter de l'artista

Amb aquella innocència que em caracteritza, en una tertúlia vaig dir que els poetes érem gent una mica rara, no pas millor, ei!, però sí una mica diferent. Que vaig haver dit! La gent de la tertúlia, tots poetes, se’m van tirar a sobre com a llops. Agafant-se al políticament correcte de tots iguals, tots iguals, la diferència és un pecat, van afanyar-se a afirmar que ells no, que ells eren com la resta, només faltaria.
La realitat és tota una altra: tots volen singularitzar-se i és ben lícit, em sembla, i per això vaig quedar desconcertada. Però ara m’he tornat a concertar quan he llegit en un text del pintor Joan-Pere Viladecans que “el creador no és algú normal, la gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma…” El text, que val la pena de llegir complet, el podeu trobar a Cultura’s de La Vanguardia del 27 de febrer passat. Viladecans busseja en el caràcter de l’artista, en les seves particularitats, fins i tot en les seves anomalies. I aquí és on volia arribar. Pel que fa a mi, sempre he dit que escriure em procurava una mena de felicitat, però que els veritables feliços no es posen davant d’un paper i es trenquen l’ànima escrivint per després aplegar-ne els trossos. Escriure moltes vegades és tant crear com reconstruir-se.

S'escapa la llebre

En una entrevista, el pintor Josep Guinovart va dir que als artistes sempre se’ls escapava la llebre, que mai no assolien de fer allò que mentalment perseguien.
Això val també per als escriptors, em sembla. Quan començo un llibre sempre penso: “Aquest”. “Aquest” vol dir el llibre del qual em sentiré satisfeta. I no, mai no n’estic, de satisfeta, quan acabo un llibre. El reescric fins que ja no en sé més i sempre em quedo amb la sensació de no haver arribat enlloc, almenys allà on jo volia…

In memoriam Anton Sala-Cornadó

Ahir va morir l'amic Anton Sala-Cornadó. Resta en mi el seu record de mestre. D'ell vaig aprendre que tot és viu, res no mor. In memoriam reprodueixo Fendir l'opacitat, l'article que vaig publicar a l'Eco de Sitges el 2 de gener de 2010.

"El dia 8 d’octubre de 2009, Anton Sala-Cornadó, targarí de naixement i barceloní del Poble Nou, va complir 80 anys. Amb aquest motiu acaba de presentar-se a Lleida el número 24 de la revista literària URC, monogràfic sobre la seva vida i la seva obra que li està dedicat, amb el títol ben significatiu de Fendir l’opacitat, que en Sala-Cornadó té un doble sentit: literari i espiritual.
El motiu essencial de la revista URC és recuperar, promocionar i difondre el patrimoni literari de les terres de Lleida. En el cas d’Anton Sala-Cornadó, la recuperació, promoció i difusió de la seva obra està plenament justificada. Anton Sala-Cornadó, que és un activista cultural i social de primer ordre, és un poeta amb una obra singularíssima i de mèrit excel.lent. Aleshores, ¿per què no és més conegut pel gran públic i més reconegut per les elits (anava a escriure “mandarins culturals”)?
Aquesta discussió l’havíem tinguda algunes vegades després de fer-nos amics sota la volta d’un cel estrellat, concretament un capvespre de juliol al pati del Centre Borja, on aquell any (1985) es va celebrar per primera vegada la Universitat de la Pau sota la batuta de Frederic Roda (la feina cívica i cultural del qual també s’hauria de reivindicar, queda dit aquí). Aquell vespre càlid ens va presentar un amic comú, Quim Sicília, home també de molts interessos i devocions. Després retrobaria Sala-Cornadó en tants àmbits, són tantes les complicitats que compartim! Així, a l’engròs, faré esment de la poesia, l’estima per la llengua, la música i l’interès per les diverses formes que l’espiritualitat pren en la seva manifestació al món.
Durant un temps vaig assistir a les trobades de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí que ell va crear en els primers temps de la democràcia i on vaig conèixer poetes i gent de vàlua que em van obrir els ulls a realitats tan atraients com poc convencionals. Perquè si una cosa és Anton Sala-Cornadó és una persona no gens convencional. Molt em temo que aquest deu ser el motiu pel qual la seva obra, d’un fulgor poc comú, no es troba situada en el lloc que canònicament li correspon.
Hi ha un tipus de literatura que surt no només de la necessitat, com deia Rilke, sinó de la més pura marginalitat, i entengui’s bé aquest concepte. Marginalitat en tant que l’artista, pel fet de ser-ho, ha d’acostar-se-allunyar-se a la vegada dels llocs comuns per veure la realitat no només d’una manera ordinària sinó extraordinària. Eugeni d’Ors parlava d’elevar l’anècdota a categoria, tot invitant-nos a llegir més enllà o més ençà de la literalitat de les paraules, ens convidava a llegir a través del llenguatge universal dels símbols.
Aquest ha estat el treball d’Anton Sala-Cornadó: fendir l’opacitat de la matèria vital per oferir-la transformada en una poètica de la llum. No és un fàcil transformar els metalls impurs en or, com no és fàcil escriure (la paraula no és dóna així com així) donant testimoni artístic –simbòlic- d’aquesta transformació. Però aquest era el repte d’un poeta que ha donat els seus fruits en una obra amb un color personal evident i amb un cabal de saviesa que, essent d’aquest món, el món, si més no el món proper, encara no ha descobert. Per pal.liar aquesta descurança s’ha editat oportunament Fendir l’opacitat. Perquè, com diu el curador d’aquesta publicació coral, Miquel-Lluís Muntané, hi ha algunes vides que il.luminen amb una lluïssor especial. La de Sala-Cornadó (com aquell altre “home de llum” que va ser Joan Maragall), n’és un exemple viu."

Can Raimundet

La meva àvia materna, Maria Ferrer i Queraltó, va néixer en un mas de Sant Joan Samora, “Can Raimundet”. “Can Raimundet” és antic, hi ha memòria escrita d’aquest mas des de 1513 en què el capbrevà Jaume Raimundet, casat amb la propietària, Joana. Recordo que de nena hi havia anat per la Festa Major. “Can Raimundet” era com un petit poble: l’habitaven diverses famílies. Des del poble de la meva mare, Can Benet de la Prua (un barri de Sant Sadurní d’Anoia), hi anàvem a peu, camp a través, passant per Sant Llorenç d’Hortons i seguint el camí del torrent. Quan arribàvem a mi em semblava que havíem anat a la fi del món. Aquell lloc fi del món, però, era com un petit oasi de cases blanques que encara hi són.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, "Can Rimundet", com en diu el poble)

Amor cortès

L’amor cortès és una invenció femenina. Per això no sorprèn l’activitat de les trobairitz, les dones trobadores d’Occitània, entre les quals es troben les mostres més exquisides de la poesia cortesa. Les dames occitanes quan no eren trobairitz (o sigui: actives en l’amor cortès) eren objecte d’amor cortès. Aquestes dames tenien la llibertat d’acceptar o no l’amor cortès. Així, doncs, no eren considerades éssers inferiors en una època tan misògina. Però, què era l’amor cortès? Uns han dit que consistia en un canvi radical en les relacions entre els homes i les dones. Altres han dit que era simplement un joc literari. En tot cas, va ser un experiment vital i literari prou reeixit que, en efecte, ha modificat les relacions amoroses posteriors.