Alexandre de Riquer, homenot desconegut

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort a Palma, Mallorca, d’Alexandre de Riquer, nascut a Calaf l’any 1856. Assignada al Departament de Cultura, el Govern de la Generalitat impulsa la commemoració de la mort d’aquest artista representant del Modernisme simbolista a Catalunya. Ho va ser tant en el camp de la plàstica, més conegut, com en el camp de la literatura, menys conegut, de manera que la commemoració es proposa redescobrir i exaltar qui pels experts ja és considerat un artista de l’art total.

     

Però, i l’homenot? Van escriure referències personals d’Alexandre de Riquer alguns dels artistes i intel·lectuals que van freqüentar les tertúlies artístiques, musicals i culturals que Riquer convocava a seva casa-taller del carrer de la Freneria, a tocar de la catedral de Barcelona: Joan Maragall, Joaquim Renart, uns joveníssims Eugeni d’Ors i Aurora Bertrana. El retrat que en fan coincideix amb el que l’any 1976 li va fer el fill Josep Maria de Riquer en un homenatge que li va dedicar la vila de Calaf. Els testimonis són valuosos perquè donen fe de la persona propera i càlida que va ser Riquer amb els seus amics i condeixebles, fruit d’un caràcter obert, elegant, de mirada serena i de calat profund. Però Riquer era, a més, bondadós, un valor humà que si bé li havia de donar la pau de l’obrar dreturer, generós, respectuós i sense hipocresies, això li va comportar els desencisos que el van entristir en els últims temps: «En va rebre moltes, de bufetades, l’Alexandre de Riquer», va dir el seu fill en la conferència que va pronunciar a Calaf, tot reconeixent en el pare aquella rara qualitat que és la ingenuïtat del noi que mai no va deixar de ser en el seu interior. Riquer, que havia adquirit l’altíssim nivell artístic i cultural que es reflecteix en la seva obra, va conservar sempre la llum auroral de la seva ànima sense malícia. No ignorava el mal, era intel·ligentíssim, però va fugir sempre de fer-ne, no va trair mai la seva naturalesa íntima tot i que això li acabés comportant un cert exili en la seva decisió d’anar a viure a Mallorca, on al cap de tres anys va morir de sobte quan es disposava a anar a pintar al bosc.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2020. A la imatge, pintura Nimfa del bosc, d'Alexandre de Riquer. Agraeixo la gentilesa de Joan Graells i Prat per a la publicació)

Riquer i el paisatge de la infantesa

     

Aquest any 2020 es commemora el centenari de la mort de l’artista modernista Alexandre de Riquer i Ynglada. Fill del propietari rural i militant carlí, Martí de Riquer i de Comelles, marquès de Benavent i comte de Casa Dávalos i d’Elisea Ynglada i Moragas, Riquer va néixer l’any 1856 a Calaf, ara a la comarca de l’Anoia, però que en aquell temps es considerava l’Alta Segarra. Aquest paisatge amb boires i llums daurades, aquest indret als voltants de la casa pairal de Can Bassols, a nou quilòmetres de Calaf i al terme de Castellfollit de Riubregós, on va viure la seva infantesa, va quedar gravat en la seva memòria visual i emotiva, tal com es desprèn de Quan jo era noi, un conjunt de narracions que són un cant a la natura i als aires de llibertat que el noi Riquer va respirar i que van conformar la seva sensibilitat i caràcter.

     

En les narracions d’aquella època paradisíaca, i escrites en primera persona, Alexandre de Riquer fa memòria dels masovers, del seu germà Paco amb qui jugava (els altres germans eren més petits), i també de la seva mare, filla d’una família benestant amb casa a Vilanova i la Geltrú, Can Dimes, on Elisea va néixer, i que encara és al carrer de Sant Gervasi. Als baixos de la casa s’hi va allotjar la llibreria La Mulassa en la seva primera etapa.

     

Ignorem si el jove Riquer va fer cap estada a la casa de la família materna, si els ulls que s’il·luminaven amb els grocs del blat i els verds i ocres de les vinyes (estem parlant d’abans de la fil·loxera), es van acolorir també amb l’aire blau i les aiguamarines de la platja de Vilanova. Si hagués pogut amarar-se’n segur que n’hauria escrit alguna impressió fixada no només a la retina sinó al plànol de l’ànima en un recorregut dels seus sentiments més íntims, com fa al text que clou Quan jo era noi, el llibre de memòries que va publicar quan tenia 41 anys: «Han passat anys, molts anys, i, amb tot, el record d’aquella venturosa edat ha envellit menys que jo». I és que el temps de la infantesa es viu, però no passa. Si tenim sort, els dies de la infantesa són un rebost de bons records per a la maduresa i la vellesa, i, en el cas de Riquer, «de l’amor intens que sento per aquella masia perduda en un racó de la Segarra».

(article publicat al setmanari La Fura, 2 de juliol de 2020. A la imatge, dibuix de la casa pairal Can Bassols, d'Alexandre de Riquer)