Romanç del cavaller sant Jordi

La foscor era sota les parpelles closes.

Aquesta és la foscor dels ulls.

L’altra, la immensa,

era veïna de la clarícia.

El cavaller va obrir camí en el nu,

en l’espadat de l’existència;

va fer-se pas en un bosc sense ocells, ni aire;

sentia el plor de la rosa.

I ho va escriure.

I la nació va saber que hi havia hagut

nit en el terra humit,

camp fèrtil, avui, que el sol il·lumina.

23 d'abril de 2018. Bona Diada!

Sant Jordi agredolç

Hauria d’estar contenta, aquest sant Jordi. Tinc dos llibres de publicació recent: un de poesia i un altre d’assaig, treballats, com sempre, amb aquell instint de vida per florir i amb aquella vocació insubornable que demanava Rainer Maria Rilke al jove poeta a l’hora de dedicar-se a un mester amb tanta exigència com és la poesia i el pensament.

     

Però entre les roses vermelles com cor oberts a l’aire càlid d’abril, hi ha les roses grogues, com els llaços que ofenen. Cal llegir entre ratlles, cal llegir en el subconscient del qual poca idea en té el jo conscient, a vegades. Quan un ministre dies enrere afirmava, irat, que el llaç groc ofèn, està dient per objecte interposat que és la catalanitat la que ofèn. Tota manifestació, pacífica o reivindicativa, s’ha convertit en una gran ofensa. Ja ho heu sentit: tot el que fem, mostres de terrorisme. Pensem una mica sense enfilar-nos en gaires conceptes filosòfics sense descuidar els psicològics, això ho farem un altre dia. Només direm que un poble que fa dels llibres, de les roses i dels llaços grocs símbols de cultura, d’amor i de fraternitat és un poble amb un nivell de civilitat i democràcia remarcable. No hi és tothom, dins aquest poble, ja sento dir. Cadascú és allà on és. Hi ha una cosa certa i és allò que fa cadascú. Les obres. Si es va estrenyent el cercle fins arribar a l’escriptura –amb l’expressió plàstica i la musical ja ha passat-, alguns podem ser acusats de terroristes. Mireu-nos bé, acusadors. Amb quina cara gosareu apuntar-nos, coneixent les nostres obres?

     

Un sant Jordi agredolç. No puc estar contenta. Em fa mal ofendre perquè no ofenc. Em fa mal que se’ns digui terroristes, que se’ns llanci aquesta fletxa enverinada a l’ànima amb voluntat d’exterminar-hi la catalanitat. Les paraules no només són portadores de conceptes sinó també de símbols. Malgrat tot, tinguem una bona Diada!

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 20 d'abril de 2018. Tinguem presents els Jordis empresonats)

Excèntric William Morris

     

He anat al Museu Nacional d’Art de Catalunya a visitar l’exposició William Morris i el moviment Arts&Crafts a Gran Bretanya. En el meu primer viatge a Londres ja vaig seguir les seves petges per la ciutat imantada per la seva figura imponent i excèntrica, per a mi admirable ja que, com ell, detesto l’adotzenament. Com ell penso que en la mesura de les nostres possibilitats i límits hauríem de fer per produir bellesa, coses belles, tant amb les mans com amb el pensament.

     

William Morris (1834-1896), que aquí ens va anostrar aquell gran sensible a la bellesa de l’art i l’artesania que també va ser Alexandre de Riquer, va ser un renaixentista en ple apogeu del capitalisme industrial, un esteta refinat davant la vulgaritat de la producció en massa, un poeta atret per l’imaginari medieval i les sagues nòrdiques pròpies de la seva cultura, un dissenyador tèxtil inspirat –les peces exposades al MNAC són d’una bellesa corprenedora-, i un agitador socialista fervent, o, millor encara, un lliurepensador convençut que la qualitat humana s’havia de preservar de l’alienació que la industria capitalista provocava en la triomfant, altiva societat victoriana que li va tocar viure.

     

William Morris és un exemple d’home culte fill de casa bona que va emprar tota la seva energia, que no era poca, a crear art en cada peça que dissenyava, alhora que s’escarrassava per defensar els drets humans de la classe treballadora explotada. En el seu empeny, Morris va decidir donar nova forma als moviments culturals i estètics del segle per resistir les bosses de misèria que s’anaven instal·lant, ja que la misèria no només és econòmica sinó moral. Morris es va erigir en una veu radical en contra de la lletgesa que el món industrial anava afaiçonant en la seva desconsideració i depredació de la natura i de la vida humana en la seva senzillesa. En la ment de Morris, la tècnica no podia ser altra cosa que un mode més d’ètica i no un temple per sacrificar la humanitat de la vida. A vegades tenim la sensació que no hem sortit d’una sínia que va donant voltes sobre ella mateixa, ja que ara podríem dir el mateix.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2018.

A la imatge, publicacions de William Morris o referides a ell)

Meditació davant la televisió

Aquest dijous i divendres passat (29-30 de març) s’han vist imatges a la televisió que posaven els pèls de punta, anguniejaven. Les processons de Setmana Santa formen part de l’imaginari tradicional i tenen el seu sentit litúrgic. L’esglai ve de l’aparició, que es va fent tradició, de legionaris armats amb metralletes fins a les dents i cantant amb veu ronca i viril, tot i que desafinant, el seu nuviatge amb la Mort. A aquests soldats mercenaris els acompanyaven encaputxats, autoritats eclesiàstiques i civils, en algun cas fins i tot ministres del govern espanyol. Fa la impressió que la Inquisició no ha marxat mai.

     

He recordat el meu primer viatge a Holanda, Bèlgica i Dinamarca en els primers anys setanta. En la gent que entrava a les esglésies vaig advertir un capteniment que no coneixia: era fruit d’un sentiment religiós adult, seriós, amb un gran coneixement de la Bíblia comparat amb el nostre, tan feble, tan escàs, i tot això al costat d’una fe vibrant, delicada, lluminosa, oberta al misteri. Igualment el seu ateisme no era una posa, com sovint és aquí, sense més argument que la negació, sinó un ateisme de convicció emparat en un gavadal de lectures. La paraula evangèlica regnava amb igual intensitat tant en les esglésies catòliques com en les protestants de diferent signe. Aquí, el diàleg i la reflexió només el vaig trobar en el que aleshores s’anomenaven comunitats cristianes de base. No preteníem saber res com a certesa sinó que ens permetíem i buscàvem debatre les Escriptures per viure a fons un cristianisme que sempre està per fer. La radicalitat de la proposta cristiana demana coratge i responsabilitat, valor per a l’examen de consciència, sinceritat en fer-lo. No pensàvem que recularíem. Creixen noves formes d’Inquisició, expressió de velles imposicions i d’un cristianisme histriònic, de galeria, ara de pantalla.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 6 d'abril de 2018)