A sis veus (1)

Encara no he posat ordre a tota la meva etapa com a exlibrista. És una etapa que ha patit intermitències. Per aquest motiu molts materials d’arxiu encara estan per classificar. He d’admetre que em fa una mica de mandra, ja que sempre, sempre, em passa al davant el desig d’escriure.

A vegades passa que buscant una cosa en trobo una altra. A vegades passa que em sorprenc a mi mateixa amb coses que he fet i que si no tinc gaire a la vista no recordo.

Ahir vaig trobar les fotocòpies d’una carpeta (on deu ser l’original?) que vaig titular A sis veus, una publicació d’autor que consisteix en sis poemes/ex-libris i sis ex-libris pròpiament dits que homenatgen tres poetes russos i tres poetes catalans. Aquest treball el va motivar la celebració del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg. Els poemes s’acompanyen de les seves traduccions en castellà, anglès, francès, alemany i italià. En vaig fer 100 exemplars signats i numerats, dels quals n’hauria de tenir un. La resta es van repartir als congresistes de forma gratuïta. Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme, va escriure el pròleg.

Els poetes homenatjats són: Anna Akhmàtova, Joseph Brodsky, Marina Tsvietàieva, Agustí Bartra, Josep Palau i Fabre i Màrius Torres.

Poema-ex-libris dedicat a Anna Akhmàtova:

No he estat pas jo

qui et prohibia resar.

Ans al contrari:

no gens lluny de tu

prou que t’hi animava…

Ara ja podem cantar

des de les arrels del paradís

que, a poc a poc,

anem recobrant.

Cabanyes i Dickinson

Quan l’agost de 1833 va morir tan prematurament el poeta Manuel de Cabanyes a la vil.la familiar als afores de Vilanova i la Geltrú, Emily Dickinson tenia tres anys. La petita Emily vivia a la casa que el seu avi, Samuel Fowler Dickinson, havia fet construir a Amherst, un indret no gaire lluny de Boston. Diu la llegenda, i és veritat, que el més gran poeta nordamericà de la seva generació, una dona, Emily Dickinson, va viure reclosa en aquesta casa i jardí per voluntat pròpia. Rebia les visites amb un vestit blanc que avui dia encara penja de l’armari de la seva petita cambra.

Jo era la més menuda de la casa./ Em vaig quedar amb la cambra més petita./ Per la nit, el meu petit llum, un llibre/ i un gerani, va escriure Dickinson. Això és tot, i tant com és per a fer gran poesia, pensava aquest matí, Diada de Sant Jordi, mentre participava en la lectura compartida i encadenada de textos de Manuel de Cabanyes al jardí de l’entrada de l’avui Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, obert al públic pel Consell Comarcal del Garraf.

També aquesta vil.la pal.ladiana sembla construïda expressament per al poeta que hi va morir, com ha subratllat Xavier Solà de Andrés, especialista en l’estudi de l’obra de Manuel de Cabanyes: Aquesta magnífica i majestuosa masia semblava bastida perquè hi visqués i perquè hi morís un personatge il.lustre inoblidable. Aquest va ser, sens dubte, el gran poeta Manuel de Cabanyes. Aquell dia d’estiu de 1807 en què van anar-se’n els últims manobres i la masia va quedar construïda (que no acabada) tal i com la coneixem, el poeta ja havia estat engendrat. Als sis mesos va néixer el futur poeta i ambdós, poeta i masia, formarien una unitat mítica indissoluble per sempre més.

A la Masia d’en Cabanyes es conserva intacta la cambra on el poeta va finar, lúcid davant la mort: I quan la llum del món per mi s’apagui,/ quan al sepulcre fred davallaré,/ sense paraula, moribund, encara/ repetiré: “T’estim, t’estimaré”, escriu, febrós, a l’estimada, en un dels seus darrers poemes, aquí en una traducció de Jaume dels Domenys, pseudònim d’Alfons Maseras.

La mort és un tema que els romàntics van mirar sempre de cara, potser perquè tenien la visió i la consciència que la vida és més que matèria i circumstància. No és que morir ens faci tan mal./ És viure el que més ens dol./ Però morir és quelcom diferent,/ no sé, una cosa darrere la porta, tradueixo lliurement d’un poema d’Emily Dickinson que la meva filla va tenir molts anys penjat a la seva habitació de noia.

Sembla que la poesia, encara que ningú no la llegeixi, penetra les consciències i les nacions i dóna empenta enèrgica a la Història, inventa i enfonsa déus, funda i enruna règims polítics, mou muntanyes, escriu en un pròleg Juan Marqués a El viento comenzó a mecer la hierba (Nordicalibros), un recull recent del bo i millor de la poesia d’Emily Dickinson.

Per totes aquestes característiques es diu que la poesia és la memòria del món. Així, llegint la poesia de Manuel de Cabanyes es descobreix algú que es fa portaveu de tants, que clama no només per la llibertat de la poesia (que és expressió de la llibertat humana), sinó que també clama contra els poders absoluts i contra l’esclavisme. Han passat quasi dos-cents anys, dels seus versos, i seguim clamant pel mateix: per la Veritat i la Bellesa, així, amb majúscula, escriu Dickinson, ja que ambdues són la mateixa cosa, són germanes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 d’abril de 2012. A la imatge, estàtua de Manuel de Cabanyes a l'entrada del Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)

Encapsulats dins la forma

Curiosament, i podria semblar estrany pel que promet el gènere, he llegit alguns Diaris en els quals el “jo” que escriu és una reconstrucció literària molt elaborada com ho podria ser un personatge de novel.la. En d’altres Diaris el “jo” hi és amb una naturalitat fantàstica, transparent. Però com que l’escriptura sempre demana una “forma”, em pregunto si el “jo” íntim de debò no roman també ocult en aquesta “forma” per més clara que es presenti. Sempre ens trobem amb el mateix, en la cruïlla de la física i la metafísica. Som aquesta realitat sempre en contrapès i la literatura simplement ens fa de mirall.

(a la imatge una fotografia d'una caseta de llibres de segona mà de la Cuesta de Moyano, de Madrid, presa a l'agost de 2009)     

Autonomia i llibertat del text

Al cap de res que els textos es desprenen de mi em produeixen estranyesa. No experimentes “apego”, em diu una amiga. És la manera més senzilla de dir-ho. Però aquí voldria assajar una explicació per allò que en realitat no té una explicació lògica, i el misteri de la creació és això: un misteri. Ara no pensi el lector que escric en “trànsit”, tampoc no és això. Escric concentrada, això sí, i aquesta concentració sembla que em treu la consciència del que no sigui el fet d’escriure. Tota l’energia posada en el fet d’escriure. Així, doncs, quan surto d’aquest procès, l’obra resultant ja s’ha convertit en un ésser autònom. Així és com sento i considero tot el que he escrit. Ah, i l’estranyesa no és desamor, al contrari: és amor perquè dóna autonomia a l’ésser creat, més encara: li dóna total llibertat. Mentrestant hi ha hagut matrimoni entre la inspiració i el treball, o dit d’una manera més poètica, entre el cel i la terra. 

El pas del temps

“El temps em passa de presa”, sento dir sovint, i més a la gent de la meva edat. A mi em passen els dies, però no de presa. El temps, doncs, no és el que marca el rellotge ni el calendari, sinó que és una experiència subjectiva. Si em situo al temps de fora, potser sí que veig com corren els dies. Els dies corren, però jo no, el meu temps, el temps interior, em passa bastant a poc a poc, i a vegades s’atura i tot. On sóc en aquest moment és difícil de dir, ja que sóc al món, em reconeixo en el món, però alhora sóc en un altre món no subjecte al temps ni a la gravetat, un temps que em permet sentir-me intensament i alhora tan ingràvida, sense el pes del temps…

L'escriptora i les roses

Al llibre Revelación de un mundo, un recull de les cròniques que Clarice Lispector va publicar a Journal do Brasil, hi ha aquest paràgraf, que tradueixo lliurement: (…) No puc dir quantes roses em va comprar. Sé que jo caminava pels carrers i no podia carregar-ne tantes, i a mesura que caminava les roses queien per terra. Si alguna vegada vaig ser preciosa va ser aquella matinada a París, amb tantes roses que queien dels meus braços.

(a la imatge una  fotografia presa ahir, Diada de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova)

Diada de Sant Jordi 2012

No diguis res:
llegeixo en les espines.
Si et sens rosa
no cal espill.

(poema publicat a La memòria dels jardins, Comte d'Aure, 2005. Que tingueu una bona Diada de Sant Jordi 2012!)

La dama-ànima del Quixot

Com tots els llibres clàssics, el Quixot té moltes lectures. En un moment determinat, i tradueixo, fa dir Cervantes al seu cavaller ambulant: (…) perquè treure-li a un cavaller ambulant la seva dama és treure-li els ulls amb què mira i el sol amb què s’il.lumina i l’aliment amb què se sosté (…) el cavaller ambulant sense dama és com un arbre sense fulles, un edifici sense fonaments, una ombra sense cos…Podeu llegir ‘dama’ per estimada, però també podeu llegir ‘ànima’. 

(a la imatge: primera edició del Quixot que es troba a la Biblioteca de Catalunya) 

Emoció

A les envistes de la festa de sant Jordi, evoco una emoció que m’agradaria recuperar del temps en què era una nena i em tremolaven les mans quan a canvi d’un bitllet de cinc pessetes -regal de la tia Teresa m’enviava en un sobre pel meu sant i el d’ella-, el llibreter em donava el llibre que havia triat.

Acte creatiu

En tot acte creatiu, temporalitat i atemporalitat s'entrecreuen. L'acte creatiu és fruit de l'encontre fèrtil entre la nostra part humana i divina. Tot és en nosaltres i demana ser desvelat, manifestat.

Rosa Leveroni

En Marià Casas, president de l'Associació Catalana d'Exlibristes (estem organitzant el Congrés Internacional que tindrà lloc a Tarragona per sant Jordi del 2014!)-, em demana ex-libris jordians, i, sí, en tinc dos: un dedicat a l'expresident Jordi Pujol i Soley i l'altre dedicat a l'amic Jordi Riera i Moré, un amic filòsof ja traspassat. Però a les carpetes hi tinc coses que ja no recordo que he fet, com ara aquest ex-libris que vaig dibuixar -quan encara tenia els ulls bons per fer-ho, l'any 1995!- en homenatge a Rosa Leveroni. Forma part d'una carpeta que l'Associació Dones Artistes Som 7 vam dedicar a 7 dones escriptores, editada l'any 1995.

Dickinson i el seu espai

El món em crida des de tants llocs. Amèrica, per exemple, i d’Amèrica em crida Amherst, la pàtria d’Emily Dickinson, una regió no gaire llunyana de Boston (Massachusetts), ciutat que ara com ara només puc imaginar amb els ulls del cinema en blanc i negre.

Blanc és el vestit de la poeta Emily Dickinson, que encara penja d’un armari de la casa familiar on va viure (la va construir el seu avi, Samuel Fowler Dickinson), o més aviat on es va recloure, ja que aquesta dona que no es va casar a penes es va moure del lloc on va néixer l’any 1830. És un vestit blanc d’ivori de tall romàntic, amb puntes fetes a mà. Diu la llegenda, i és veritat, que se’l posava per rebre les poques visites que tenia. Sortia a rebre-les amb dos lliris a la mà quan era el temps. No, no, no estava boja. Emily Dickinson era una ment esclarida. Més encara: Dickinson és un geni com acrediten les seves poesies impresionants, així com les seves cartes (aquí van ser publicades en llengua castellana l’any 1996).

Un cop acabat l’excel.lent ensenyament secundari a la Amherst Academy, la jove Dickinson va passar un curs en un internat per a noies, Mount Holyoke Female Seminary. Amb aquesta base, un gran talent i deixant de banda modes i vida en els cercles literaris, sovint més representació que altra cosa, va escriure una de les obres poètiques més sòlides i més significatives del seu temps, tot i que els seus contemporanis ho ignoressin. Els 1.775 poemes que va escriure (en vida sembla que només en va publicar vuit) van ser trobats per la seva germana Lavínia al fons d’un armari després de la seva mort l’any 1.886. Comptava cinquanta-cinc anys.

L’obra poètica d’Emily Dickinson és d’una gran originalitat, d’una gran modernitat i encara avui creen sorpresa perquè revelen un grau remarcable d’experimentació, tot i no moure’s gaire del seu entorn més immediat i portar una vida aparentment anodina. No obstant això, les seves poesies reflecteixen un món interior de profunditat oceànica.

A Las casas de la vida (Ariel), de Daniel Cid i Teresa M. Sala, un llibre que ens permet endinsar-nos en les cases de diversos creadors a través de la literatura que han generat, ja siguin ells mateixos o els seus visitants, llegeixo el text que va escriure Natalia Ginzburg, l’autora de Lessico familiare, respecte d’una visita que va fer a la casa d’Amherst. En aquell moment l’escriptora italiana a penes coneixia Emily Dickinson i molt menys l’univers que a través de la casa-museu se li va oferir. La poeta, però, aviat li va mostrar la seva intimitat a través de la lectura d’uns poemes que no va voler publicar i que cosia en quadernets amb un fil blanc.

Les cases acostumen a dir molt dels seus habitants, sobretot les seves habitacions. Reporta Ginzburg que en la seva visita a Amherst va veure el plaid, la manteta de llana que l’escriptora es posava damunt els genolls quan escrivia. Devia ser fredolica, la dama de mirada ensonyada i contemplativa. Li agradaven les flors, ja ho he dit, i també els ocells. Va escriure moltes cartes: “Aquesta és la meva carta al món –que mai no m’escriu”, va dir dels seus poemes. Entre altres raons a causa de la ceguesa del crític literari Higginson, al qual enviava poemes i ell li contestava cartes pedants. S’ha de ser toix i mancat de llums per no adonar-se de la bellesa fosforescent d’una poesia d’altíssim nivell com la de Dickinson. N’era conscient, Emily, de la seva vàlua? Segurament, sí. Però per no fer-li un lleig al mediocre de Higginson li va continuar enviant poemes “per saber si vivien”. I tant, que vivien. L’expressió de la vida interior de la poeta en els seus versos els ha fet immmortals.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 6 d’abril de 2012)

Inclassificable Odilon Redon

L’any 1894, en plena maduresa personal i artística, Odilon Redon (Burdeus, 1840 – París, 1916) va escriure a Edmond Picard respecte de les opinions sobre la seva obra: Cada ploma vol convertir-me a la seva fe. S’equivoquen en suposar-me objectius determinats. Jo no faig més que art.

En efecte: Odilon Redon, que va ser un creador vocacional i integral, encara resulta un artista de difícil classificació. Les seves obres, plenes de referents mítics i culturals, i d’imatges que poden tenir diverses interpretacions simbòliques, esdevenen intemporals. Atret per la potència del seu propi món oníric i imaginatiu, el seu treball encara constitueix un misteri pels historiadors de l’art, tot i que ja estan acostumats a la lectura de l’art surrealista. Odilon en va ser un precursor. D’aquí ve que, vistes avui, les seves creacions puguin considerar-se clàssiques i d’una gran modernitat al mateix temps. Qui aquests dies viatgi a Madrid i vulgui fer un recorregut per les grans exposicions (les obres provinents de L’Hermitage encara són al Museu d’El Prado, s’ha prorrogat la seva estada) podrà comprovar-ho en l’esplèndida mostra d’Odilon que es pot veure a la Fundació Mapfre.

Odilon Redon, que va reflexionar molt sobre art, va escriure: L’artista arriba a la vida per una misteriosa necessitat. És un accident. Ningú no l’espera. Neix nu sobre la palla sense que una mare li hagi preparat els bolquers. I en el moment en què, jove o vell, lliuri la rara flor de l’originalitat –que és i ha de ser única-, el perfum d’aquesta flor desconeguda turmentarà la ment de la gent i farà que s’aparti tothom. D’aquí l’aïllament fatal, i a vegades tan tràgic, de l’artista…

L’artista és un ésser incòmode fins i tot per a ell mateix fins que no resol l’enigma existencial de perquè ha nascut en un món en el qual no se’l demana, i més aviat inquieta, ja que se situa en terrenys desconeguts o, pitjor, inútils. L’art, va dir Oscar Wilde, és perfectament inútil. Tot i que necessari, va afirmar Redon.

Tot contemplant les obres més significatives metafísicament parlant de Redon, a l’espectadora de l’exposició no l’assaltava pas el dubte de la necessitat de l’art, que considera primordial com el pa i l’aigua. És clar que ella mateixa també ho és, una mica artista (l’escriptura és un art): pertany a aquesta raça de desventurats que no són feliços fins que no troben la manera de realitzar una obra en la mesura dels seus talents exercitats a base d’inspiració i de la voluntat de trobar una forma que reflecteixi a l’exterior el món interior que l’agermana amb la humanitat.

Tota pintura es llegeix com un signe. I certs signes, com aquests de Redon, es comuniquen a través d’una intimitat volguda. Són signes que parlen directament a l’ànima, que van al seu centre. Una obra d’art no només és forma sinó una veu que parla del més profund de l’existència. L’art, com la religió, ens connecta amb l’inefable, com es posa de manifest en tantes de les obres de Redon.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 d’abril de 2012. A la imatge, Ophelia, d'Odilon Redon, 1910)

Amor, mort, vida

Temes més vells no hi ha: l’amor, la mort, la vida, si és que no són el mateix. En parlem amb una vella amiga, que vaig trobar ahir, i a qui no veia a una distància de set o vuit metres, tot i portar ulleres. A l’estiu em van sortir unes taques als ulls que no han desaparegut, tot i haver-me receptat vitamina E. Un problema de la vellesa, em va dir l’oftalmòleg, i de sensibilitat nerviosa. “Procura no posar-te nerviosa perquè aleshores es noten més…” I tant! L’amor, la mort, la vida. Ens quedem una estona amb la idea d’amor, i arribem a una conclusió, que demà ja podria ser una altra, ja que tot està pensat i dit, i tot és vàlid en aquesta matèria. La conclusió és: No et refiïs d’algú que et faci plorar sempre. D’infants ens deien: “Qui et vol bé et farà plorar.” D’infants potser sí, perquè els grans han d’educar i educar vol dir cenyir. Però de grans, quan ens fan plorar a causa de diverses formes de desamor –aquest plor és un morir anímic- malament. La meva amiga en té experiència, i jo també.     

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.

(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

'Ella'

Es llegeix al llibre dels Proverbis: “Aquell que ha trobat la dona ha trobat la felicitat, ha rebut un favor del Senyor.” Podríem quedar-nos amb la frase textual, però, com se sap, en tota sagrada escriptura hi ha un nivell simbòlic que cal desxifrar. Aquesta ‘dona’ que hem de trobar (homes i dones, s’entén) no és la dona d’aquest món sinó la ‘dona’ interior, l’ànima. En la cavalleria espiritual ‘ella’ és la dama i per al savi ‘ella’ és la Sophia, la Saviesa, la Shekinah.

Caiguda i elevació

Parlem de caiguda bíblica quan ens referim simbòlicament a una condició anterior que podem considerar harmònica entre l’ésser i l’entorn i que anomenem Paradís. És per aquest motiu que el camí per superar aquesta condició sembla que hagi de ser el de l’esforç espiritual per retornar-hi, és a dir: l’ascens. Per la mateixa força de la gravetat, caure resulta més fàcil que no pas aixecar-se i elevar-se gradualment, ja que el de l’ascens sempre és un camí estret i contracorrent. No obstant això, persistim a força de desig i voluntat.

(a la imatge: escales del Guggenheim de Bilbao, maig de 2011)

Set

Crema el món per una ferida

oberta al sol.

Una llum tènue s’encén,

esperança en tu, fill, filla

que conserves la set de buscar

la veritat que es fa escàpola

en l’eternitat dels sons.

(a la imatge: platja de Sitges, setembre 2011)

L'arbre de la Vida

Sang i aigua van vessar-se

en el riu de la vida,

i la Vida ha brollat

en la creu que gemina.

(Que tingueu una bona Pasqua 2012!)

La resurrecció de Llàtzer

L’estança és a les fosques,

una roca a l’entrada priva la claror.

Llàtzer hi és de fa tres i dies i tres nits,

el seu cos va ser abandonat

per l’alè que vaga per la tomba.

Espera Jesús, que li dirà: “Alça’t i camina.”

Amb aquestes paraules tornarà a néixer,

als seus ulls hi haurà aquesta llum germinal.

(a la imatge: La resurrecció de Llàtzer, de Vincen Van Gogh)

Judes

Els llavis febrosos.

“Li faré un petó, i sabreu que és Ell.”

Les mans li tremolen.

Dringuen les peces de plata en una bossa bruta.

L’hauria traït per no res, l’odia.

No pot suportar ni un dia més la llum dels ulls,

l’afecte del seu braç,

la benaurança del seu somriure.

Aquesta bellesa terrible li fa mal.

Fuig d’aquesta bellesa destruint-la.

La deixebla

Les pedres van quedar-se dins la mà,

inerts i rabioses.

Ningú no les va poder llançar,

tot i posar-se a primera fila

vestits amb túniques blanques com la neu.

Ella duia un vestit color de carn

que somreia a la llum com somriuen les flors humils.

Ell mai no va pensar que no tenia ànima

perquè Ell habitava la seva ànima.

Ell era l’Amor que havia mudat la vida d’aquella dona.

Ell, que era l’Amor, va aprendre d’aquella dona

com es manifestava l’amor en aquell gest de rentar-li els peus.

En el Sant Sopar,

Ell va rentar els peus dels seus deixebles estimats,

ella entre ells, la primera d’agenollar-se davant l’Amor.

(a la imatge: Maria Magdalena (El Perugino 1450-1523)

La deixebla

La primavera i les seves festes

Jo, la veritat, tinc ganes que faci una temperatura més pujada, aquests dies passats em trobava la mar de bé, buscava una estona cada dia per llegir al sol, la qual cosa sempre em porta a recordar moments de plenitud viscuts en la meva infantesa i jovenesa: el sol, els llibres i jo… La meva imatge de l’infern és el fred i la humitat, que em deixen els ossos baldats. Ja sé que hi ha qui suspira pel contrari: pluja i fresca com la que tenim aquests primers dies de la Setmana Santa. A propòsit de les celebracions d’aquests dies, us recomano un llibre de la Lluïsa Vert, que segur que us interessarà: L’anell misteriós. Festes, tradicions i símbols de l’any (Arola editors). Som individus emmarcats en l’univers, el cicle de l’any i nosaltres estem relacionats, des de sempre que els humans hem buscat un sentit a la vida o més aviat li hem donat… Sigui com sigui, alhora que som éssers naturals també som éssers culturals, és a dir: ens recreem a través de la cultura, i aquesta pren tantes formes i les festes n'és una.

Realització 'del diví'

María Zambrano, filòsofa, en el seu llibre El hombre y lo divino (i cal entendre també la dona) destaca la necessitat ‘del diví’ en la realització humana. El diví pot entendre’s i escriure’s de moltes maneres, és clar, sobretot tenint en compte que aquesta expressió està tan connotada. Dit d’una manera més senzilla em sembla que aquesta realització és fer efectives i transparents en nosaltres les qualitats que d’una manera ideal atribuïm al diví.

Llocs 'sants'

M’atreviria a afirmar que no hi ha un ateu cent per cent, per molt que hi hagi ateus se’n proclamin. I és que per més que la vida moderna s’hagi dessacralitzat, a vegades arranant el sagrat fins al punt zero, en la intimitat de cadascú, intimitat que participa d’aquell inconscient col.lectiu de què parla Jung, hi ha petges de religiositat, facultat humana que, està clar, va més enllà d’una creença concreta. Posaré dos exemples extrets de la vida quotidiana (profana si ho contraposem a sagrada) del que vull dir. ‘Sant’ és el lloc de naixença per a la majoria, encara que es visqui a l’altre costat del món. O ‘sants’ són els llocs que ens remeten a una experiència epifànica de la infantesa, o de la joventut, com ara aquell primer passeig amb el nostre primer amor. L’emoció que se sent en pensar en aquests llocs, o en revisitar-los, és d’índole religiosa perquè ens ‘relliga’ a alguna cosa que s’experimenta com a superior. Aquests moments són escletxes, espais de plenitud humana que ens connecten amb el què som espiritualment.

(imatge presa als jardins d'Aranjuez, 25 de març de 2012)