La llum de Grècia

 

La llum de Grècia, sovint una metàfora de la cultura antiga de la qual és mare, és una llum real. Qui hagi viatjat a Grècia n’haurà gaudit la meravella fins i tot en el cas que algun dia, o més d’un, plogui, com ens va passar a nosaltres la primavera de l’any 2001. Plovia a bots i a barrals quan ens vam situar, sota un paraigües, en el lloc, a l’illa d’Ítaca, on es diu que havia estat el palau d’Odisseu.

Amb el títol La llum de Grècia (Bon Pla Edicions), ha titulat Eusebi Ayensa (Figueres, 1967) el seu recull d’una trentena llarga d’articles i una desena d’entrevistes publicats en els darrers trenta anys en diaris catalans, però també grecs, ja que aquest llicenciat en filologia clàssica durant els anys 2007 al 2012 va ser el director de l’Institut Cervantes d’Atenes. Traductor del poeta Kavafis, ha dedicat molta vida assagista i acadèmica a estudiar les correspondències culturals que hi ha entre Grècia i Catalunya en l’estela de Carles Riba i Maria Àngels Anglada.

La història i la cultura grega ens emparenta des de fa més de dos mil anys, com explica Eusebi Ayensa en els seus escrits que sempre tenen voluntat divulgativa fins i tot quan recorda que, amb els almogàvers, un dia vam posar l’estendard català al Partenó.

Un capítol interessant, i força desconegut en les relacions culturals entre Grècia i Catalunya, és la presència de la ballarina Àurea de Sarrà (Barcelona, 1889 – Arenys d’Empordà 1976) a Grècia. Va actuar-hi amb èxit entre el maig de 1926 i el gener de 1927. «En aquest país i tal com havia fet anteriorment a Itàlia i Egipte, interpretà els seus cants plàstics, unes danses en les quals posava en escena les peripècies de deesses i heroïnes de l’antiguitat pagana», escriu Ayensa.

Les fotografies que es conserven de les figures de dansa d’Àurea de Sarrà recorden Isadora Duncan. Dones empoderades en un moment en què les primeres tesis feministes sortien a la llum. Al temple de Posidó, a Súnion, Àurea de Sarrà va encarnar la maga Circe. A Eleusis va interpretar Demèter. «La fotògrafa de moda del moment, Eli Suiultzoglu-Seraidari, mes coneguda com a Nelly, la immortalitzà en una sèrie d’esplèndides fotografies preses al teatre de Dionís, als peus de l’Acròpolis, abillada com una bacant del segle XX». La llum de Grècia, com atrau!

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de juny de 2024)

Josepa Pérez Albiol

La nit de Cap d’Any de 1993, a la porta, doncs, de l’any 1994, mentre la Josepa Pérez Albiol sopava amb uns amics, va rebre una trucada de l’oncòloga per informar-la del resultat de la biòpsia que dies enrere se li havia practicat al pit: hi havia càncer i s’havia d’operar de seguida. Amb aquest apunt s’inicia el llibre Conviure amb el càncer. Dietari del 1993 al 2012. En les pàgines centrals, amb bon criteri editorial i per al goig dels ulls, la Josepa hi ha inclòs les seves belles i delicades il·lustracions de flors boscanes.

«La notícia de la seva malaltia fou per a mi com una martellada», escriu mossèn Miquel Raventós al pròleg del llibre de la Pepi, que així és com s’anomena familiarment la Josepa, que jo vaig conèixer arran d’un article que vaig dedicar al doctor Antoni Nin, de Sant Sadurní d’Anoia, que tantes vides va curar, va salvar, també la meva.

Miquel Raventós va animar la Josepa, la Pepi, a escriure sobre aquest dolorós procés en què el cos pateix un sotrac de dimensions volcàniques, en uns dies que semblen talment un purgatori en vida entre les llargues sessions de quimioteràpia i radioteràpia, però dels quals l’autora n’ha extret ensenyaments sobre el que avui dia en diem resiliència i, encara, alegria per ser vius aquell dia i no un altre, ja que el dia de la mort ningú no el sap per més que amb el càncer es tingui l’espasa de Dàmocles sempre damunt el cap.

Aquest Dietari, al qual la Pepi posa punt final l’any 2012, depassa relat del procés de la malaltia amb la qual ha conviscut tot aquest temps amb intermitències per reflectir la totalitat de la seva vida. Així assistim a la seva estreta relació amb la família i amics, la seva correspondència, els seus viatges i excursions a llocs emblemàtics, la seva relació amb el monestir de Montserrat a través del P. Cassià, les seves aficions artístiques i lectures sempre amb fondària, la seva activa vida social, cultural i relacions amb ONG’S. Una vida de qualitat humana que fa atractiva la lectura d’aquest llibre testimonial: Conviure amb el càncer, escrit amb la voluntat que la seva experiència faci companyia a algú altre que estigui passant per un tràngol semblant. 

(article publicat al setmanari La Fura, 7 de juny de 2024. A la imatge, un punt de llibre obra de la Josepa Pérez Albiol)