Agost

L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)

E.-C. Ricart i Manolo Hugué

A la vila de Caldes de Montbui, on es respira un aire fantàstic i hi brollen unes aigües termals amb unes propietats terapèutiques que deixen com nou, es pot visitar el museu Thermalia, on s’explica aquest privilegi de la natura que ha estat aprofitat des de l’època romana, o potser abans i tot.

En el mateix edifici del museu Thermalia –un antic balneari- val la pena visitar el llegat de l’escultor Manolo Hugué, que des del 1928 va viure a Caldes de Montbui, d’on era originària la seva àvia materna. Hi va anar per prescripció facultativa amb la seva dona Tototte (al museu hi ha uns retrats esplèndids de Tototte). Manolo Hugué va arrelar a Caldes de Montbui i va viure en una masia, que a partir d’aquell moment va ser coneguda com a mas Manolo. Amb aquest nom és anomenat col.loquialment Manolo Hugué, en realitat Manuel Martínez Hugué, nascut a Barcelona el 1872 i mort a Caldes de Montbui el 1945.

Amic de Picasso des dels anys joves, aquest respectava molt Manolo. L’estil artístic de Manolo participa dels aires noucentistes, del Cubisme i d’alguna manera també de l’Art Déco (sobretot pel que fa al disseny de joies), tot i que Manolo es va saltar qualsevol isme que li suposés un constrenyiment (com també va fer Picasso, del qual en les seves Memòries va escriure Ricart: Mai ningú no sabia de què es despenjaria l’inquietant Picasso). Les escultures de Manolo, inconfusibles, presenten un rar equilibri de forces, entre compactes i deseixides, que es contrapesen.   

Prova de l’amistat i afecte entre Picasso i Manolo són les obres que Picasso va donar a l’escultor, a la seva dona Tototte i també a Rosa, la filla adoptiva de la parella. Es conserven al museu Thermalia, situat a la plaça del Lleó, on hi ha la font l’aigua de la qual surt a 76º C de temperatura, i que tan va aliviar la salut de Manolo. L’època de Caldes de Montbui va ser molt fructífera. Els amics el  visitaven al seu mas, poc es movia del seu entorn. Amb tot, a vegades viatjava fins a Sant Hilari Sacalm i també fins a Vilanova i la Geltrú.

Manolo, escultor prodigiós i d’estil personalíssim, també pintava de manera molt notable. Entre la col.lecció de petites escultures del llegat de Manolo Hugué que hi ha a Caldes de Montbui, hi ha l’escultura d’Enric-Cristòfol Ricart, en la qual destaquen els trets més sobresortints de la seva fisonomia i capteniment.

Entre les teles exposades, hi ha una pintura que reprodueix aquest capteniment de Ricart, i cal suposar que és tracta d’un apunt del nostre gravador i pintor mentre posava per a l’escultor Manolo. Aquestes dues obres, l’escultura i la pintura, estan datades l’any 1941, i devien ser fetes per Manolo en una de les seves visites a Vilanova i la Geltrú.

Sabem que després de la guerra civil Enric-Cristòfol Ricart, com Manolo, poc es movia gaire del seu entorn i treballava com un monjo medieval al seu obrador. L’any 1941 Ricart va il.lustrar el llibre de Rafael Benet, L’escultor Manolo Hugué. Devia ser, doncs, en aquest moment que Ricart va rebre a Vilanova la visita de Manolo Hugué i va posar per a ell. El resultat és una magnífica escultura de petit tamany i l’apunt pictòric que sens dubte li va servir d’inspiració. Aquesta pintura la desconeixia, ha estat una feliç descoberta.

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’agost de 2014. Imatges preses durant la visita al llegat Manolo Hugué que es pot veure al museu Thermalia, de Caldes de Montbui).

Escandall

Quan vaig fer estudis de psicologia, l’estudi del cervell era molt mecànic i no em satisfeia gaire aquest enfocament. Per aquest motiu he anat seguint amb interès les descobertes dels nous neurocientífics que han anat obrint les portes a noves maneres d’interpretar el funcionament del cervell. Entenem que mana la biologia, és clar. Però ajuda a desenterenyinar el misteri d’una funció humana tan elevada com la consciència comprendre la importància que en aquesta funció hi té l’escorça prefrontal del cervell, així com també en l’exercici de la llibertat. Afirma el psiquiatra Joaquín Fuster: El lliure albir existeix, però té uns límits físics –no podem volar perquè no tenim ales- i ètics, perquè no hi ha llibertat sense responsabilitat. Un científic que parla com un filòsof, ara ens comencem a entendre.

Els neurocientífics actuals investiguen el conscient, l’inconscient, les emocions, la memòria, la creativitat, l’aprenentatge… Joaquín Fuster parla de cògnits, o xarxes de neurones corticals que s’han lligat entre sí en la formació de coneixement i de memòria. Els cògnits són unitats de memòria que poden ser molt extenses o molt petites, i el cògnit que arriba a un cert nivell d’activitat, arriba a l’estat conscient… Una manera científica i entenedora, cal dir, d’explicar una funció tan complexa com la consciència.

En base al que se sap a través de la ciència i al que s’intueix a través de l’experiència, podem deduir que la memòria, una forma de coneixement, és consciència de la realitat i consciència de sí. L’alzheimer, però, ens posa de cara a la paret, ja que en aquesta malaltia neurodegenerativa hi ha pèrdua de la memòria, i no acabem de saber si en les fases més agudes també hi ha pèrdua de la consciència de sí…

Aquests pensaments em venien al cap en la lectura d’Escandall (Meteora), de Joan-Elies Adell, un poemari bellíssim, cal dir, que l’autor dedica amb amor filial al seu pare malalt d’alzheimer. Si la construcció del jo es fa a través de la memòria, si la memòria és com una mena d’arxiu de la nostra biografia, si en la memòria hi són continguts tots els coneixements adquirits durant la vida, què és de nosaltres quan es va difuminant la memòria en uns llimbs que no sabem on són? Cal ser humils no només perquè som ignorants en el coneixement del cervell i en la comprensió del misteri de la consciència, sinó també davant l’evidència de la nostra fragilitat humana. El jo, en alguns casos tan orgullós, resta ben neulit en aquesta malaltia tan severa.

Aleshores tenim davant una persona que no sabem si sap res d’ella mateixa, que no ens coneix, i que molt sovint es comunica amb gran dificultat. Però l’ésser que ha estat el nostre pare o la nostra mare encara és el nostre punt de referència, ningú no pot parlar d’ell mateix sense tenir en compte el pare i la mare. I malgrat l’oblit i el silenci a què l’alzheimer condemna els seus malalts, són allà per a fer-nos memòria de qui som. A qui pertany el present que ja has oblidat? De qui són els records clars d’un passat remot que flueixen nítids, escriu Adell. Part de la memòria dels nostres pares és també la nostra memòria.

La bellesa d’Escandall rau en els bells poemes en prosa que l’integren, sí. Però també en la lliçó d’humanitat apresa per part de l’autor a través de la terrible malaltia del seu pare. En evocar-lo, Joan-Elies Adell evoca molts escenaris de la infantesa, quan el pare era un home en la seva plenitud. Aquest és un dels poders de l’escriptura: retenir en paraules i imatges poètiques les experiències reveladores dels valors més significatius de la vida humana, que, ben mirat, es resumeixen en ben pocs: honestedat personal, treball ben fet en la mesura del possible, i amor i respecte envers els altres. No crec que hi pugui haver lliçó espiritual més alta ni herència humana més apreciable.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 d’agost de 2014. A la imatge, un fragment de mosaic del Parc Güell)

Postals d'estiu (6) Emily Dickinson, autora secreta

Emily Dickinson ens ha llegat vora 1800 poemes. Com tots els grans escriptors, ella frustra qualsevol intent de comprensió total, escriu Helen Vendler, estudiosa d’una poeta que no volia ser obscura, simplement escrivia com era, amb una vida interior molt densa. La seva poesia és fruit d’aquesta vida interior expressada a través de figures simbòliques.

Emily Dickinson (Amherst, Massachussets, 1830-1886) es va moure poc de casa, però a casa rebia les revistes literàries del moment. Va llegir els clàssics més sobresortints de poesia en llengua anglesa. Amb aquests fonaments, Dickinson va aixecar el seu propi edifici poètic, excèntric, si hem de fer cas de T. W. Higginson, que va llegir els poemes que Dickinson li va enviar en una carta sense signar. A part, en un sobre tancat, hi havia la seva tarjeta de visita. Higginson li va fer suggeriments editorials que la poeta va agrair de manera cortès, però que no va seguir.

Emily Dickinson era tan conscient de la vàlua dels seus poemes com de que no serien ben llegits. Quan n’enviava a la seva família, seleccionava amb cura aquells que ella permetia que fossin ‘publicats’ d’aquesta manera íntima. No enviava els poemes que podien aparèixer com a irreligiosos segons els cànons de l’època, o explícitament eròtics. Era massa avançada al seu temps, fins i tot en la manera d’escriure tan breu, amb majúscules i amb guionets en lloc de comes per senyalar pauses i silencis eloqüents.

Quan es va publicar un recull de poemes un cop morta, els editors es van atrevir a treure els guionets, a ‘regularitzar’ la seva mètrica i a censurar les seves idees més atrevides, més sorprenents. Fins al 1955 no es va publicar una edició crítica de la seva obra, i fins al 2007 no es va corregir la cronologia dels poemes tal com van ser escrits. Amb tot, la seva obra ha exercit una gran influència en la poesia del segle XX.

L’any 1979, Marià Manent va publicar en català (Edicions 62) una selecció de poemes d’Emily Dickinson que havia publicat el 1957 en castellà. Va ser una revelació de la poeta que es va tornar a produir el 2002, quan D. Sam Abrams va publicar Jo No Sóc Ningú! Qui Ets Tu? (Cafè Central /Eumo Editorial). Abrams va respectar guionets i majúscules, així com les seves imatges clares i ferotges: M’agrada una mirada d’Agonia, /Perquè sé que és de veritat -/ Els Homes no poden fingir una Convulsió,/ Ni simular, una Fi - // Els ulls s’envidrien un cop –i això és la Mort- /Impossible d’imitar/ Les gotes al front/ Enfilades per la casolana Angoixa.

Poemes amb el.lipsis i salts de lògica discursiva –una forma ‘femenina’ d’escriure, diuen, quan es fa servir l’hemisferi dret del cervell, el que ‘veu’ de forma global-. Poemes polisèmics que el lector ha de gruar, com escriu Abrams, fan d’aquesta autora una poeta gens convencional: La Bellesa – causada, no – És -/ Empaita-la, i deixarà de ser -/ No l’empaitis, i perdurarà -. Poesia closa, però no indesxifrable, les imatges nominals i verbals són ben explícites. Hi ha un gavadal de ciència en els arquetips que de tant en tant els poetes desperten, i aleshores diuen coses tan belles com terribles o inconvenients: Una Crucifixió està documentada – només- /Quantes n’hi ha/ No estan declarades ni per la Matemàtica -/ Ni per la Història. Dickinson no podia saber res de l’Holocaust i del Gulag que va assolar l’Europa del segle XX, feia temps que era morta. Però va escriure com si hagués ‘vist’ els milions de víctimes innocents que ella ja va declarar subjectes de dret per a la Matemàtica i per a la Història, perquè hi ha Crucifixions més recents. Avui també n’ha ha, els mitjans audiovisuals van plens d’imatges esgarrifoses provinents d’arreu del món.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2014)

Lluna d'agost 2014

La lluna (plena) d'agost d'aquest any 2014, fotografiada ahir des de la finestra de casa...

Postal d'estiu (5) Marina Tsvietàieva, o l'escriptura-resposta

A Indicios terrestres (Versal, 1992), escriu Selma Ancira, traductora de Marina Tsvietàieva (Moscou, 1892 – Yelabuga, 1941): En un estil poc complaent envers els lectors acostumats a la prosa fácil, entre 1917 i 1919 Marina Tsvietàieva va escriure uns diaris que més tard donarien títol i forma a un llibre mai no publicat en vida de la poeta.

Aquest llibre mostra de forma descarnada la miserable vida de la gent en els primers temps del país dels soviets, que ella va patir en pròpia pell. L’escriptora va ser desposseïda de tot el que tenia, la revolució la va deixar vestida amb parracs, la va convertir en una fregona, escriu Selma Ancira al seu pròleg (cal recordar que la filla petita de la poeta va morir de gana). Menjar, treballar fins a l’esgotament, sobreviure, era un ofici en la ciutat de Moscou d’aleshores. I davant la realitat que li va tocar viure –els diaris en donen fe-, Tsvietàieva va fer poesia. L’escriptura com a resposta positiva a l’aniquilació del pensament.

Tal com l’any 1923 Tsvietàieva va plantejar el llibre Indicios terrestres (una reelaboració a partir dels seus diaris) va ser refusat per l’editor d’Helicon, l’alemany Abraham Vishniak, editor d’escriptors russos exiliats com ella. El motiu? Deia que es tractava d’un llibre apolític. Certament Marina Tsvietàieva no parlava directament de política. Però, com a bona escriptora, va transcriure amb unes imatges que corglacen les sensacions que durant la guerra civil i la revolució van provocar en la gent que van patir fam, pillatge, desempar… i la sentència de mort que pesava sobre la cultura. No parlava directament de política, no, però parlava dels efectes devastadors de la política sobre la vida del poble i sobre la cultura amenaçada en la seva llibertat d’expressió.

Amb l’estòmac buit i morta de cansament, Tsvietàieva trobava temps per escriure unes proses que eren com radiografies de la realitat ambient, així com pensaments en veu alta: El destí viu interroga, l’obra d’art respon. I, tot reflexionant, s’adreça als escriptors en la seva condició d’artistes, de creadors: Si tu has nascut en el món per donar respostes, no et paralitzis en una existència feliç [cal entendre beneita]: no és així com han creat, ni és això el que han volgut a l’hora de crear, Goethe, Leonardo, Dante. Es pot estar enfonsat, però un s’ha d’aixecar, resuscitar.

Li era necessari, a l’escriptora, resuscitar espiritualment per respondre amb la paraula davant de fets traumàtics com els que va patir: Una filla a la qual li han matat el pare és òrfena. Una esposa a la qual li han matat el marit és viuda. Però, i una mare a la qual li han matat la filla? No hi ha nom per aquest dolor que sempre va perseguir a la poeta.

Sóc una font inesgotable d’heretgies, afirma Marina Tsvietàieva. Quan a la gent, apilonant-la, li fan perdre el seu rostre, primer esdevé ramat, després, canilla de gossos. El que escriu és tan poc complaent amb l’estatu quo, i el que pensa tan lluny del políticament correcte del seu temps (i del nostre). Estimava el sublim i tenia esperit, i a més, lliure, qualitat abominable, en general, tant aleshores com avui dia. S’ha d’escriure només aquells llibres per l’absència dels quals es pateix. En una paraula: els propis llibres de capçalera. Sí: aquells llibres que són el llibre que un, una, vol escriure no pas per ser com Goethe o com Dante, sinó perquè s’experimenta l’aspiració, legítima, de superar els propis límits. Així és com avança la cultura humana i així és com els llibres resten vius, com resten vives les obres de Marina Tsvietàieva, que ha passat per suïcidada, però que ja s’ha començat a dir que van obligar a suïcidar-se quan va tornar a l’URSS. Un acte de terror contra la seva intel.ligència i contra la cultura en general.

(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’agost de 2014. La publicació d’aquest text coincideix amb l’entrada número 1000 d’aquest blog!)          

 

Llibres i llibreries

Esteu a punt d’iniciar les vacances? No oblideu de posar llibres a la maleta. A Vilafranca teniu dues llibreries formidables, més encara, dos espais culturals: L’Odissea i La Cultural, amb llibreters experimentats que us aconsellaran segons els vostres gustos. Un luxe que no tenen totes les ciutats. Les llibreries de Vilafranca són de volada, sé de què parlo. Una de les coses que faig quan vaig pel món és fixar-me en les llibreries. Les llibreries són un bon aparador per detectar el nivell cultural d’una ciutat.

Es diu que Walter Benjamin a penes duia res a la seva maleta quan va sojornar a Portbou, llevat d’una pila de llibres i algun manuscrit. Per a ell els llibres eren el seu capital major. Per a mi també. He de confessar que no estic aferrada a res, llevat dels llibres! M’han donat tanta felicitat, aquesta sensació tan escàpola o tan duradora, segons es miri, ja que en el cas dels llibres, l’impacte dels que vaig llegir de molt jove encara em dura.

Sempre porto llibres a la maleta. Amb tot, sempre n’hi afegeixo més d’un i més de tres comprats aquí o allà, llibres rars alguns, introbables com els que vaig portar de Cuba o del Brasil sobre temes propis de la seva cultura com són les enigmàtiques religions afrocubanes i afrobrasileres.

Alguna vegada m’he imaginat un viatge en una gran llibreria. Aquest mateix somni, que han pogut fer realitat, l’han tingut la gent de la llibreria Foyles, que havia visitat els anys que la meva filla va viure a Londres. Ens hi passàvem molt de temps, pis amunt pis avall, de l’edifici que ocupava des de 1929. A vegades hi fèiem un te. Des de primers de juny, aquesta llibreria de Charing Cross Road ha reeobert, dos edificis més enllà de l’antiga llibreria, un establiment immens: El nou disseny està pensat perquè el local s’assembli a moltes botigues [de llibres, s’entén] juntes. Volem que la gent visqui l’experiència de buscar llibres… Una aventura apassionant, sens dubte, per als amants dels llibres i de la lectura. 200.000 títols distribuïts en 6 quilòmetres de prestatgeries, aviat és dit. Flexibilitat dels espais i aparença d’una llibreria universitària, diu el coordinador de comunicació. La nova llibreria de quatre plantes era l’antiga facultat de Belles Arts. Bon rotllo creatiu, doncs, també en l’atmosfera.

Més modesta, però amb la mateixa aspiració que la llibreria sigui també un espai de trobades culturals, són la gent de la històrica llibreria barcelonina Xoroi, especialitzada en llibres de psicoanàlisi. Van haver de tancar l’any 2011 a causa de la crisi. Dies enrere es va inaugurar La Casa de la Paraula, la nova llibreria, un híbrid de negoci entre tradicional i associació cultural, res que les llibreries de Vilafranca no sàpiguen. Vivim un moment molt especial, diu el llibreter de l’antiga Xoroi i la nova Casa de la Paraula. La crisi no és només econòmica: és cultural. Poseu llibres a la vostra maleta de vacances. Llegiu. En cada llibre hi ha un viatge. Paraula.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, l’1 d’agost de 2014. A la imatge, la nova llibreria Foyles)

Postal d'estiu (4) Hélène Cixous, o el riure de la Medusa

Dormo. Si no dormís, ell no em buscaria, no creuaria les seves bones terres i les meves males terres per arribar fins a mi. Sobretot, que no em despertin! Quina angoixa! He d’estar en una tomba per atraure’l… És una vella, caduca fantasia masculina, aquesta imatge de la dona com la bella dorment. I els contes infantils l’han perpetuada! I fins fa quatre dies ella s’hi plegava, i fins i tot era el seu somni! Si ets bella i et portes bé t’estimaré… I si em besa, es diu ella, segrestada, frigidificada, conservada per a ell com dins un bloc de gel… Aleshores, si em besa, serà el Paradís. Paradís? Més aviat una gàbia d’or. Més encara: una enganyifa.

S’ha d’acabar, aquesta vella i tronada fantasia. Despertar per ella mateixa és ara el somni de la dona. Més ben dit: és la realitat de la dona que ja es vol i se sent desperta, resuscitada per ella mateixa de la tomba on la Història l’ha volgut tancar amb pany i forrellat. És una mistificació cruel, la dona dorment, no morta, però com si… a mercè del príncep, a mercè de la mirada que converteix la dona insubmisa, desobedient o rebel en estàtua de sal, o en una Medusa terrible, espantosa. És clar. Ningú no vol veure’s amb aquest rostre, oi? Una bona coartada per a l’esclavitud mental.

Cal saltar per damunt d’aquesta Medusa. A l’altra banda de la figura hi ha la Medusa que riu… S’ha alliberat de la mirada que la reté! I amb aquest riure vigorós, ferm, la Medusa trenca la tomba de vidre on estava presonera. L’amor no ha de dependre mai més de la immobilitat ni del sentiment d’espera ni del sentiment de pèrdua. Durant segles la dorment no ha pogut habitar la pròpia casa. La casa era del pare, o del marit, o del fill. Tampoc no ha pogut habitar el seu propi cos, el seu cos ha estat colonitzat. Nigra sum, ets terra, el teu continent és negre. I el negre fa por.  

La idea de la Medusa que riu és d’Hélène Cixous (Orà, Algèria, 1937), una escriptora incòmoda en un món que ha arribat a abusar tant del pensament (i de l’escriptura) políticament correcte: un avorriment, tot s’ha de dir, sense l’apertura mental al misteri, al sagrat, sense el sentiment de meravella que provoquen els camins incògnits, sense l’oportunitat de trencar motlles. 

L’escriptura d’Hélène Cixous és creació en estat pur aixecada damunt de la seva experiència. Llegir-la és emprendre una aventura apassionant: mai no saps on et portarà, és una escriptora totalment imprevisible, també quan transforma els mites: la seva Medusa riu. Té els ulls oberts i es mostra bella en la verticalitat.

És aquesta Medusa que riu la que arriba a l’escriptura. Qui? Invisible, estranya, secreta, impenetrable, misteriosa, negra, prohibida, escriu Hélène Cixous al text La joven nacida, publicat dins del llibre La risa de la Medusa. Ensayos sobre la escritura (Anthropos, 2001). És una revoltada, aquesta foragitada de la Història que no demana entrar-hi: simplement hi entra. Ha decidit viure, no que la visquin, o que la despertin mil prínceps blaus. Ara la desperta és ella, ara és ella qui mira i veu, i surt de la tomba de vidre, surge et ambula. La negra se sent or pur i brilla com el sol de primavera. La desperta trenca la dialèctica perversa de l’amo i l’esclau que crea dependència. Ella s’autodetermina. Ella, la jove nascuda, ho és per ella mateixa. Ella, l’escriptora, ho és per ella mateixa amb paraules pròpies. Incòmoda, això sí, perquè no s’ajusta al cànon, a l’ortodòxia. Però no hi renuncia, a escriure com ella sent que ha d’escriure, com els escriptors de la Bíblia o dels relats homèrics no van pas renunciar al seu discurs. No demana que l’acceptin en el nou món, no s’agenolla per rebre cap benedicció. El conte de la dorment té un altre final perquè és ella qui el crea: la nova Medusa riu i esber-la les parets de la caverna que l’estrenyia. 

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 d’agost de 2014)