Ana Blandiana

«Sempre he pensat que la poesia no ha de brillar, sinó que ha d’il·luminar», afirma la poeta Ana Blandiana, flamant guanyadora del premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2024. Hi estic tant d’acord. La poesia no ha de ser ornamental, sinó que amb la seva potència espiritual generadora, transformadora, ha d’il·luminar els racons foscos del cor i de la ment per despertar-los.

Ana Blandiana, nascuda a Timisoara, Romania, l’any 1942, va convertir-se en una icona de la resistència contra la dictadura de Ceaucescu. Profundament romanesa i encarnada en tants horrors, la seva poesia i pensament són profundament universals i morals: el seu amor vers l’absolut es manifesta de manera diàfana con només ho pot fer una ànima transparent. La seva projecció mental en aquest nivell transcendent de l’existència que podríem anomenar cel per donar-li una categoria tan religiosa com poètica, s’expressa en aquestes paraules escrites al text Autobiografia, que obre l’assaig La por de la literatura (AdiA Edicions – Cafè Central), en la traducció de Corina Oproae: «No em seria gaire difícil imaginar-me llegint després de morta. Avanço dins d’un món bastit de llibres, a través de ciutats vorejades de volums i de cambres afaiçonades amb llibres; estic tancada entre murs construïts amb incunables, em persigno en catedrals bastides amb palimpsests...»

Hi ha poetes que des del materialisme s’afirmen en contra de la inspiració. Blandiana parla del poeta com d’algú que «accepta el destí diví imposat pels déus despietats». Ningú no pot negar el seu destí sense trair-lo. I va més enllà quan argumenta que «la vocació s’assembla a l’or que s’ha de provar amb les dents». La vocació així entesa és una resposta a allò que ens sobrepassa i, com l’amor, «la poesia és una força que ve a viure dins teu» tant si t’agrada com si no. Prou que n’ha tastat la duresa i la inconveniència –el testimoni de la veritat sempre molesta al poder perquè el qüestiona- enmig de la destrossa i de l’horror, de la por i de la lluita per sobreviure, ja sigui enmig de guerres, exilis o de la repressió d’una dictadura en el seu cas.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 d'octubre de 2024)

Una base de paraules

 

     

Fornir una bona base de paraules comença per parlar als infants com es parla als adults. Els infants aprenen escoltant. Les paraules correctes són un bon fonament per a la fase de la vida que els espera: l’escola. L’ensenyament passa per les paraules. La vida la relatem amb paraules. Els humans som relat. El fil del pensament és relat. Ens expliquem a través d’un relat.  

Mestres de primària i professors de batxillerat lamenten la migradesa del llenguatge amb què arriben a classe molts alumnes. El desconeixement de les paraules és un obstacle per a la comprensió del discurs, de la lliçó acadèmica, de la lectura del text a estudiar. Un bon vehicle per augmentar el cabal expressiu és llegir literatura rica en expressions, és com un diccionari en viu. Llegir propicia escriure bé, de manera comprensible. Un altre gran dèficit de l’expressió que arriba a les proves per assolir places en l’administració fins al punt d’haver de rebaixar el nivell.

Molts malentesos provenen dels diferents nivells del llenguatge amb què ens comuniquem. Hem necessitat mil·lennis per arribar fins aquí, la cultura s’expressa no només a través d’una bona dicció i riquesa de llenguatge sinó sobretot pels discursos ben estructurats. D’unes dècades ençà sembla que caminem de dret a un abisme de la civilització que tant ens ha costat guanyar. Crèiem en la superació de la ignorància mitjançant l’alfabetització, l’ensenyament generalitzat, la cultura a l’abast de tothom. Ara que tenim tot això, ara se’ns queda a les mans.

Fan de bon llegir els articles de Pau Vidal recollits a L’enxandallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie (Viena Edicions). A la vista de la realitat ambient, l’autor retrata la decadència de la humanitat cap a la vulgaritat, la ignorància cofoia de ser-ne, la mala educació manifestada en la reducció dràstica del vocabulari, la banalització dels significats, la perversió de les formes, la lowcostització dels usos. I ja no parlem del català. Mal de llengua per als qui escrivim en català. L’expressió enxandallament és una metàfora. Què ha passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2022)

Literatura

La paraula literatura és tan politípica, admet tanta diversitat de conceptes al seu interior com la paraula món en el ben entès que els humans ho som perquè som éssers fets d’històries. Els humans som relat en els diversos nivells de la nostra humanitat, des de la més primària, instintiva, fins a la més sensible, culta o elevada. D’aquí ve que hàgim de parlar de diversos gèneres literaris si bé amb un denominador comú que els aglutina: l’obertura a l’alteritat. Un toc d’atenció, doncs, o una cura al nostre egotisme entès, com diu Tzvetan Todorov al seu llibre La literatura en perill, «a la il·lusió d’una autosuficiència».

En el mateix sentit cal entendre una de les reflexions del filòsof Richard Rorty quan deia que la lectura de novel·les «no és tan a prop de la d’obres científiques, filosòfiques o polítiques com d’un altre tipus d’experiència molt diferent: la de l’encontre amb altres individus». I com menys se’ns assemblen els personatges més s’eixampla el nostre horitzó mental que a través de les lectures va esdevenint capaç d’apreciar tant com d’horroritzar-se, amb personatges com el de Raskólnikov a la novel·la Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Fins al punt de no oblidar-lo mai més.

La veracitat dels personatges, ja sigui un jo poètic, ja sigui un jo autobiogràfic o inventat de cap a peus, es basa en el reconeixement. No podem reconèixer una psique humana, per més santa, anodina, dramàtica, estúpida o abjecta que sigui, a través de l’abstracció. El personatge, sigui que tingui trets d’algú que coneixem, o d’algú que se’ns presenta de manera inèdita, ha de tenir alguna mena de figuració per posar un símil del món de la pintura. La literatura no es basa només en l’impacte expressiu a través del llenguatge, sinó sobretot en el fet que ens mou a incloure en la nostra consciència altres ànimes o maneres de ser al món. Posem per cas el Quixot, per més extravagant que el personatge ens pugui semblar. I és que en algun moment de les nostres vides hem encarnat algun pensament o hem vist protagonitzar algun fet tant o més quixotesc que els que narra Miguel de Cervantes.

(article publicat avui, 3 de desembre de 2021 al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Viatge i literatura

Segurament que tot el que li cal saber a l’ànima ho podria saber (comptant sempre amb els límits intel.lectius) sense moure’m de lloc, com deien Laozi, Séneca o Xavier de Maestre. Però aviat vaig mostrar interès per viatjar. Potser aquest impuls es deu a què volia conèixer, obrir-me als paisatges a les cultures tan diverses que havia trobat en les meves lectures de jove.

El viatge forma part de la condició humana des del mateix moment en què podem considerar la vida com un pelegrinatge, com un viatge. No estic parlant de moviments exodals, de migracions o de rutes comercials com la de la seda (tot i que poden constituir-se en viatge si l’ànima s’hi predisposa). I ni molt menys estic parlant de turisme, tot i que el món globalitzat fa turista a tothom, el viatger queda ocult en la massa. El viatge és una altra cosa. Té a veure amb la descoberta, malgrat que al món no hi hagi un pam per descobrir, o gairebé, perquè l’existència és plena de sorpreses.

El viatge té a veure amb la màgia de la descoberta, amb el sentit de meravella, ni que sigui plena de llums i ombres, i que és l’ingredient bàsic de la literatura. I és que viatge i literatura van estretament lligats. I perquè sempre ho he sentit així, i perquè sempre ho he manifestat d’aquesta manera: escrivint el viatge, faig meves unes paraules de Poètica del viatge, de Xavier Jové: Com l’escriptura, i com la lectura, el viatge és en essència un fet individual, una creació de cada individu. Per això, en el fons, un viatge que no s’escriu-llegeix, que no es textualitza, i es re-crea, que no s’incorpora a l’imaginari literari (col.lectiu i alhora personal), és inútil i en darrera instància no existeix.

El viatge és interrogació i confronta amb l’alteritat, que és una manera d’interrogar-se un mateix. El viatge és filosofia i transformació. Mai més no som els mateixos després d’un viatge de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de març de 2016. A la imatge, estació del tren de Sóller, Mallorca, fotografia presa el passat 5 de febrer)

Què és la literatura

Ens munyim el cervell per respondre a la pregunta, què és la literatura. No em traurem l’entrellat, però s’han fet esforços, des de la teoria literària, per aproximar-se a la resposta que, com és una evidència!, va canviant amb el temps. El món es mou, la vida es va recreant a cada instant, per la qual cosa, la literatura, que és un reflex de la vida, també canvia.

El professor anglès Terry Eagleton (Lancashire, 1943), que ha escrit un llibre d’introducció –i la paraula introducció ja és significativa- sobre la teoria literària, apunta que una obra literària es podria definir com una obra d’imaginació en el sentit de ficció, d’escriure sobre alguna cosa que no és literalment real. Però de seguida, com també apunta Eagleton, es veu que per aquí no va la cosa… I és que es necessita molta imaginació creativa per escriure fins i tot la pròpia biografia. I és que el quid de la qüestió és que estem parlant d’una imaginació creativa que, al meu entendre, té a veure amb el Mundus imaginalis.

Va ser el filòsof Henry Corbin (París, 1903-1978) qui va encunyar el terme Mundus imaginalis per explicar des d’Orient (ho va fer a través d’un conte sufí) un territori que es troba entre el món físic sensorial i el món espiritual. Plató ja havia vist aquest espai com un conjunt de formes ideals: els arquetips que anys a venir tan bé explicaria Carl G. Jung. Aquest món intermedi té la seva pròpia topografia consistent, i està influenciada i formada al mateix temps pel món físic i el món espiritual.

Hi ha moltes maneres d’enfocar la qüestió, i l’acadèmia, fortament marcada pel racionalisme, n’ha assajat una pila, des de l’estructuralisme, el marxisme, la semiòtica, la psicoanàlisi... Però crec que, per no quedar esmussats, no s’han d’excloure altres vies d’interpretació de la literatura com la que es pot desprendre del Mundus imaginalis, o dels treballs sobre la imaginació simbòlica de Gaston Bachelard i de Gilbert Durand. Aquest últim proposa un innovador enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora... No cal dir que, com autora, em sento millor interpretada des d’aquesta perspectiva. 

(a la fotografia, un fragment de mosaic com a imatge de la complexitat de la literatura) 

El record no és un fenomen estable

El record no és un fenomen estable, no és una cristal.lització de l'experiència, tot i que sovint hi hagi la voluntat d'estatuar l'instant viscut, sobretot si aquest pot considerar-se sublim. Recordem en funció del moment actual. D'aquí ve que les 'memòries' siguin sempre una aproximació dels records que han deixat petja a la nostra vida. Cal comptar amb el 'filtre' del moment en què s'escriu l'experiència, la visió varia no només segons l'estat d'ànim sinó sobretot de la present visió del món. Tot això no desmereix en absolut l'escriptura d'uns records, d'unes memòries, d'una autobiografia. Al cap i a la fi estem parlant de literatura. 

Vida i literatura

Un llibre comença en algun moment. Però en quin moment? Quan comença a escriure’s? Segurament comença abans, molt abans, comença amb aquella fulguració mental que tan s’assembla a un raig de sol que entra en una habitació i il.lumina la fosca. La imatge que acabo d’escriure de manera espontània, tornada a llegir em sembla significativa perquè recorda tant, tant, l’inici de la vida humana. Els hermètics deien: “El que és a dalt és a baix, i a la inversa”. I és que Cel i Terra són espill l’un de l’altra, com vida i literatura es corresponen l’una a l’altra.

(a la imatge presa l'octubre de 2008: biblioteca de la Masia en Cabanyes, vil.la pal.ladiana on va morir el poeta Manuel de Cabanyes)

"Novel.lable"

Tota història, per insignificant que sembli, és novel.lable en mans d’un bon escriptor o d’una bona escriptora. Tota història, per personal que sembli, i a vegades ho és, és un bon argument per a un relat o una novel.la, on memòria i imaginació creadora es confonen.
Tot relat és creació, penso, mentre llegeixo Donde hay nilad (Menoscuarto), de Déborah Puig-Pey Stiefel, ben atrapada per una atmosfera densa, exòtica, i és que el lloc on hi ha nilad és el significat de Manila. En el llibre, dividit per capítols que podrien funcionar com contes independents per la seva força narrativa i arquitectura formal, s’hi explica una d’aquestes històries familiars, des de l’època colonial espanyola a Filipines fins als nostres dies. És una història que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per la voluntat de l’autora de donar-li relleu literari, i a fe que ho ha aconseguit i no precisament perquè hi faci quedar bé alguns dels personatges.
Escric perquè em llegeixi el món, devia dir-se Thomas Mann quan va publicar Els Buddenbrook, on parlava de la seva saga familiar i de la gent de la seva ciutat natal, Lübeck. A família i veïns no va agradar Els Buddenbrook. Però Mann va tenir raó: la seva novel.la és un clàssic, i molts dels personatges que hi surten deuen la seva glòria pòstuma a la bondat d’un autor que els va convertir, gràcies a la literatura, en personatges universals.
En general, com més complexes, estrabolades o, simplement, malvades o egoistes són les persones que inspiren alguns dels personatges de les novel.les, més relleu agafen en el paper escrit. Tot i que a vegades és al contrari. Genis com el de Fiòdor Dostoievski va saber gravar per a l’eternitat L’idiota, una història protagonitzada pel príncep Lev Nikolàieviv Mishkin, un personatge estrany per la seva commovedora bondat.
Si la vida del matrimoni Tolstoi no s’hagués convertit en una creu per a tots dos, ara ni en parlaríem. Ni tan sols ells mateixos, que van escriure en sengles diaris les seves vicissituds i que la posteritat pot llegir publicats tant de manera completa com fragmentats en les biografies escrites després de la mort de la parella.
No hi ha història petita, doncs, sinó grans històries que floreixen en mans d’un escriptor o d’una escriptora amb prou imaginació com per a recrear-les en un viatge que va des de la temporalitat a la intemporalitat. Això fa que quan obrim el llibre ens sembli que vivim la història ara mateix, tot i que ens expliquin una història del segle passat, l’altre, o fins i tot més lluny. El primer Ulisses, el d’Homer, ens és tan proper com el segon Ulisses, el de James Joyce.
Marguerite Yourcenar va escriure molta literatura –gran literatura- autobiogràfica. A la trilogia El laberint del món reconstrueix el seu propi personatge i el de la seva família, on resalten les figures del pare, Michel, i de la mare, Fernande. A Focs, un llibre entre el relat i la prosa poètica, hi explica una seva història d’amor.
Al rebost guardo una sèrie de textos amb històries personals que donaré a la impremta prudentment. Salvant les distàncies amb les autores i autors citats, jo també aspiro a l’estatuació escrita d’alguns personatges propers que em semblen de relleu. Deia el pintor Alexandre de Cabanyes que no li agradava gaire pintar retrats, tot i que hi excel.lia, perquè els retratats mai no s’hi trobaven prou afavorits. La posteritat, però, ara els contempla com obres d’art.
(publicat al Diari de Vilanova, 11 de febrer de 2011)

A la recerca del misteri

La crítica literària que practico és la de l'amateur: sorgeix de l’estima per la literatura, pel seu misteri, que m’és i no m’és conegut, ja que cada autor/a té les seves peculiaritats, inclosa jo mateixa. Estimo, doncs, la diversitat de maneres d’escriure, em fascina aquesta miríada de coloracions amb què els humans som capaços d’expressar-nos artísticament a través de la paraula. Tot llibre té la seva perla, però és clar que hi ha llibres que són un tresor, que fins i tot poden canviar-te la vida.
M’entristeix gran part de la crítica contemporània, que més aviat busca posar el dit a la nafra fins i tot a vegades quan no n’hi ha. Una crítica tan plena de prejudicis, tan poc respectuosa amb el misteri, que fa burla del transcendent.