Lleó XIV i la rosa blanca

 

Dos dies després d’esdevenir Lleó XIV: el passat 8 de maig de 2025, i en un dels seus primers gestos, el nou sant Pare es va desplaçar al Santuari de la Mare de Déu del Bon Consell a Genazzano, als afores de Roma. Aquest santuari, que està regentat pels religiosos de l’Orde de Sant Agustí, a la qual pertany l’actual bisbe de Roma, allotja una antiga imatge de Maria molt estimada pels agustins i en memòria de Lleó XIII.

     Per sorpresa, en el viatge de tornada, el papa Lleó XIV es va aturar a la basílica de Santa Maria la Major, on està enterrat el papa Francesc: volia retre-li homenatge. En un gest significatiu en la visita al seu antecessor en la càtedra de Sant Pere, Lleó XIV va fer l’ofrena d’una rosa blanca, que va col·locar sobre el marbre on de manera tan succinta només diu: «Franciscus». La rosa blanca era en memòria de Teresa de Jesús Infant, una santa molt venerada pel papa Francesc i de la qual just el dia 17 de maig de 2025 ha fet cent anys que va ser canonitzada pel papa Pius XI.

     L’any 2023, amb motiu dels 150 anys del naixement de Teresa de Jesús Infant i en el centenari de la seva beatificació, en l’Exhortació Apostòlica:  C’est la confiance, el papa Francesc va posar de relleu el gran tresor que és seu «camí espiritual»: «la confiança que ens permet posar en mans de Déu el que només Ell pot fer». Recordem que l’any 1997, el papa Joan Pau II va nomenar Teresa de Jesús Infant doctora de l’Església destacant la «ciència de l’Amor» que va caracteritzar el capteniment de la carmelita francesa.  

     En un rosari de felices coincidències, els lectors recordaran que l’any 1887, en el seu pelegrinatge a Roma una joveníssima Teresa Martin: aleshores només tenia 15 anys, va conèixer el papa Lleó XIII al qual va demanar permís per entrar al Carmel. «Lleó XIII va afrontar la defensa  de la dignitat, la justícia i el treball», va dir el papa Lleó XIV als cardenals que formen part del Col·legi Cardenalici sobre el per què va escollir aquest patronímic inspirador.

(article publicat a la revista Pluja de Roses. Setembre/Octubre de 2025. A la imatge una rosa blanca al jardí de casa abans que la sequera de l'any passat fes fonedissos tots els rosers...)

La vera icona

      El papa Francesc, mort el passat Dilluns de Pasqua de 2025, va deixar escrit que volia ser enterrat a la Basílica Santa Maria Major, com així ha estat. La basílica es va construir sobre un temple pagà dedicat a la deessa Cíbele. Hi ha una línia de continuïtat entre les antigues deesses maternes i la figura de Maria, la mare de Jesús.

     La Basílica Santa Maria Major, molt estimada pels romans, és el lloc més important de Roma dedicada al culte marià. Quan es volia recollir, quan volia meditar, el papa Francesc hi va anar a resar més de cent vegades, i no és una metàfora. Pocs dies abans de morir, tot i la seva extrema feblesa, encara es va postrar davant Maria. No en va, el primer dia del seu pontificat iniciat l’any 2013, el papa Francesc va visitar la basílica, va realitzar una ofrena floral davant la icona de l’anomenada Verge Salus Populi Romani (Protectora del poble romà), també coneguda com a Nostra Senyora de les Neus, que és el nom que se li va donar a la icona bizantina de la Verge i el Nen, que la tradició atribueix als primers cristians, si bé la llegenda més estesa afirma que va ser pintada per l’apòstol Lluc sobre un tros de fusta que va pertànyer a la taula del Sant Sopar. També hi ha la llegenda que diu que la taula va ser construïda pel propi Jesús i que la seva mare Maria la va guardar, com una relíquia, després que el fill fos crucificat.

     La icona amb la imatge de la Mare de Déu va arribar a Roma l’any 590 durant el pontificat de Gregori Magne. La mateixa llegenda explica que va romandre a Jerusalem o voltants fins que va ser descoberta per Santa Elena, la mare de l’emperador Constantí el Gran que va declarar el cristianisme com la religió oficial de l’imperi. La icona va ser col·locada a Santa Maria Major pel mateix papa Gregori. En pertànyer a una relíquia, la icona es considera una vera imatge, una vera icona, com es considera una vera icona el famós llenç de la Verònica (d’aquí ve el nom a la dona anònima que li va eixugar el rostre) que amb tanta versemblança va pintar Zurbarán i que aquests dies es pot veure al MNAC. Aquesta imatge de Jesús sofrent en un sudari es va venerar a la basílica de Sant Silvestre en considerar-la taumatúrgica, com taumatúrgica es considera la icona de Maria a la basílica que duu el seu nom.  

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 de maig de 2025)   

Ecologia global

La imatge del crucifix tallat sobre un martell i la falç no va plaure gaire al papa Francesc en el seu viatge a Bolívia, i, espontani com es mostra ben sovint, no se’n va estar de manifestar-ho, amb gest i paraules, al president Evo Morales. Dies després s’ha sabut qui és l’autor de la idea: un jesuïta català, Lluís Espinal Camps, partidari, com el bisbe Pere Casaldàliga, de la teologia de l’alliberament, i assassinat el 1980. L’impacte de la imatge va ser colossal. Passats uns dies, el papa Francesc ha matisat la seva opinió inicial i ara ha dit que la peça és una mostra d’art de protesta… I se l’ha endut a Roma.

D’entrada la imatge xoca; després fa pensar. En una lliure associació d’idees, en aquesta icona doblada vaig relacionar la recent encíclica del Papa sobre el clima i el medi ambient, Laudato Si (Alabat siguis, en referència a una pregària de sant Francesc d’Assís, esdevingut patró de l’ecologia) amb un llibre, Manifest per la Terra, que l’any 2003 va publicar Mikhaïl Gorbatxov, que va posar potes enlaire l’antiga URSS. Algun dia la Història li haurà de fer justícia, ja que va ser el primer a predicar la gladnost, la transparència en l’àmbit de la política.

Les Nacions Unides han celebrat la nova encíclica del papa Francesc. Perquè ja és urgent, molt urgent, prendre mesures que garanteixin el futur de la humanitat. Aquest Papa desperta simpaties entre creients i no creients, té autoritat. El 2003 Gorbatxov va ser escoltat? Deia coses tan assenyades com que s’havia d’aplicar la transparència operativa i la reorganització política en tot allò que afecta la nostra vida al planeta Terra. I afegia que no es tracta d’intervenir només en els aspectes ambientals, sinó que aquesta mentalitat ecològica s’ha d’estendre i ha de promoure canvis en els àmbits econòmics, polítics, tecnològics, socials i culturals en els quals estem immersos.

És clar: l’ecologia és una actitud davant de la vida. En el moment d’escriure Manifest per la Terra, Gorbatxov era el president de l’ONG Creu Verda. Sensible al respir de la Terra que ens alimenta, molta gent ha posat l’orella en terra, com els indis, i n’escolta el plany. En aquest llibre, Gorbatxov evoca la filosofia verda dels indis americans. Quan tallaven un arbre li demanaven excuses, ho fem per necessitat, deien. El desenvolupament sostenible –escriu Gorbatxov- no és un projecte per un món nou, és més aviat un projecte “terrenal”, destinat a garantir la supervivència de la humanitat.

El progrés humà no pot ser-ho de forma integral sense horitzons espirituals. En aquest sentit, Raimon Panikkar parla d’ecosofia. Hem de treballar per una espiritualitat de la Terra, va escriure el 1994. No n’hi ha prou de considerar tot tros de terra com el propi cos, també és necessari recuperar les dimensions de l’infinit sense les quals l’home s’asfixia…

Tenir cura de la comunitat de vida amb enteniment, compassió i amor, es llegeix al Manifest per la Terra de Gorbatxov. El desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, diu el papa Bergoglio a la seva encíclica. La Vida en majúscules ens reclama seny i amor, demana que ens posem d’acord davant la necessitat, global, d’un gir en la nostra mentalitat depredadora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de juliol de 2015)  

La pobresa de Francesc

L’atractiu de Francesc, el sant d’Assís, és enorme. La figura de Francesc atrau gairebé tant com la figura de Jesús. Francesc atrau perquè ens posa al davant un mirall tan net. Francesc d’Assís ens mostra un tarannà senzill que voldríem imitar, però la majoria no reeixim, som tan matussers. Perquè Francesc és delicat, amb un esperit molt fi, sensible a la bellesa. Francesc és un luxe en el si de l’Església, un fill que n’exalça els més grans valors. Francesc eleva el patrimoni espiritual de l’Església com s’enlaira l’encens tot espargint el seu aroma de bondat.

En temps de còlera i de aigües pútrides que ens arriben al coll, l’esperit de Francesc invita a una vida almenys d’equilibri, ja que el seu exemple de pobresa és per a uns pocs. La seva pobresa, radical quant a pertinences, és alguna cosa més que pobresa. Cal entendre la pobresa del sant d’Assís des d’un punt de vista metafísic: la pobresa de Francesc és pur oblit del jo i deseiximent de tot allò que engavanya per a la vida de l’esperit.

Segons escriu el bon franciscà, Eloi Leclerc, al seu llibre Sabiduría de un pobre, publicat per Ediciones Marova, l’any 1969, meditant sobre Déu sembla que Francesc va arribar a una conclusió: que Déu és. Però, què és Déu? Francesc va trobar la seva pròpia resposta i va decidir ser amb Déu, va decidir viure en aquest ser de Déu que ell veia en el ritme de la natura i en el cor dels homes i les dones del món.

Francesc va voler viure en el temps de Déu tot acceptant-se a ell mateix en aquest ser de Déu. Aquest donar-se a Déu no li va pas estalviar el dolor, com sabem. Ell sabia que en la vida física hi ha malaltia, dolor i mort. Francesc anomenava germana a la mort, que és l’altra cara de la vida.

S’expliquen moltes llegendes de Francesc d’Assís. En aquestes contalles sempre ressalta la seva virtut per estimar amb els ulls nets, sense prejudicis. En el seu llibre fet de retalls d’episodis de la vida de Francesc, el pare Leclerc arriba a dir que el frare tenia els sentits foradats del tot, és a dir, que es buidava de tot per acollir, ja fos Déu, la natura, els germans, la gent.

La pobresa de Francesc no és el no-res sinó la consciència de l’efímer. L’efímer té el seu moment, i és en aquest moment, i és en tots els moments l’un darrere l’altre, on un, una, pot respirar amb el ritme de Déu, tal com el frare d’Assís sembla que l’entenia.

El papa Francesc devia pensar en aquesta pobresa no de si, sinó d’ego, com la de Francesc d’Assís per tal de poder tirar endavant una Església malalta. El món també està malalt, mancat d’harmonia. Segurament ho ha estat sempre, el mateix Francesc va voler regenerar l’Església amb la seva revolució silenciosa, pacífica, però efectiva. No perquè tingués èxit, com tampoc no en va tenir Jesús, que va morir en creu.

L’èxit d’aquesta revolució espiritual és la pervivència d’un missatge nítid, que es renova cada dia en l’entusiasme de fer el que cal, o si es vol dir en el propi llenguatge de Francesc, de ser en el ritme de Déu, que és el mateix ritme de la vida. Si un, una, s’ha fet una imatge antropològica de Déu, pot pensar que fent això o allò serà agradable a Déu. No, la cosa no va per aquí, sembla dir-nos el missatge de Francesc, que tants segles enrere ja va superar la visió antropològica de Déu, pròpia de la seva època. Per més bones que siguin les obres, no són prou. Francesc ens ve a dir que és cadascú, ell mateix o ella mateixa, qui s’ha de fer en Déu. Per això tot el que no sigui aquest Déu pot veure’s com a sobrer, quincalla.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de febrer de 2015. En la il.lustració, imatge de sant Francesc a Subiaco)