Dolors Aleu Riera

 

Al llibre Galeria de científics catalans, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, hi figura el nom de Dolors Aleu Riera (Barcelona, 1857-1913). Va ser la primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i la segona dona que va assolir el títol de doctora, tot i que ho va haver de gruar.

     Dolors Aleu va acabar els estudis de medicina l’any 1879, però no va obtenir el permís per a l’examen de llicenciatura a Madrid, és clar, fins a la primavera del 1882. Finalment es va poder examinar el 19 de juny del mateix any, aprovant amb un excel·lent. El doctorat el va obtenir el mes d’octubre del 1882. Podem imaginar com havia treballat aquella jove que per vocació es va dedicar, durant 25 anys, a exercir la medicina en les especialitats de ginecologia i pediatria. Només va deixar de fer-ho quan va morir el seu fill Camil, que com ella havia estudiat medicina, per causa d’una tuberculosi fulminant. Dolors Aleu Riera tan sols el va sobreviure dos anys: mai no es va recuperar d’aquella pèrdua.

     Dolors Aleu Riera, dona molt activa en el seu camp professional i amb idees avançades, va ser professora d’higiene domèstica a l’Academia de las Ciencias, Artes y Oficions para la Mujer. Va ser-ne la cofundadora juntament amb una altra dona de bandera: la concertista de l’instrument de l’arpa i lliurepensadora Clotilde Cerdà Bosch, coneguda en el món artístic com a Esmeralda Cervantes.

     La tesi doctoral de Dolors Aleu, que va publicar l’any 1883, portava per títol: De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer. Tota una declaració d’intencions que va tenir continuïtat en textos orientatius per a una major qualitat de la vida de les dones, especialment en els àmbits de la maternitat i la criança dels fills: Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Però encara no en va tenir prou, en el seu mester mèdic, i aconsellava que s’abandonés l’ús de la cotilla. Aquesta peça feia la cintura fina que veiem en les imatges de les dones de l’època, però en contrapartida oprimia el tòrax, no deixava respirar bé, influïa negativament en la circulació de la sang i provocava desmais.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 d'octubre de 2025)

Tots tenim un viatge per explicar

      «Jo no he sortit mai de casa, i mira que m’hauria agradat!», havia dit alguna vegada la meva mare. I era cert, tal com la majoria de gent té al cap la idea del viatge: un desplaçament a un lloc més o menys llunyà per visitar-hi les meravelles que tothom diu que són meravelles. Però el viatge, en sentit estricte, és una altra cosa: és un desplaçament mental que es dona tant si un es mou de lloc com si no.

     Un passeig concentrant-se en el passeig, agusant els sentits i posant atenció a tot el que s’hi troba i esdevé pot ser un viatge, com un viatge no és un viatge quan el viatger és tan sols un subjecte que, com una fulla transportada pel vent, va amunt i avall amb una maleta a la mà. Un viatge és sempre una descoberta de si mateix respecte de l’alteritat, que tant pot ser un paisatge, un monument, les clàssiques meravelles dels viatges, com pot ser l’encís del bon cambrer que a l’hora d’esmorzar ens fa la vida amable, les bones vibracions que ens proporciona el ciutadà que ens indica una adreça i acabem per convidar-lo a dinar i a mantenir-hi una conversa sobre els autors locals, o aquell llibre que hem comprat quan hem visitat l’exposició d’un artista que ens ha sorprès, que ens ha agradat tant que ara en volem saber més...

     Una visita a una bona exposició és un viatge de descobertes visuals, com la lectura d’un llibre que sacseja el cor i el cervell és un atractiu viatge d’exploració intel·lectual; és un viatge sublim l’escolta d’un concert que eleva l’esperit per damunt dels peus de fang, com és un viatge la visió d’un film de tesi amb fondària, com l’assistència a una fira d’artesans pot ser un viatge a l’estima per productes elaborats a la manera pròpia del lloc. Així, havent-nos mogut o no gaire de casa, tots tenim un viatge per explicar, fins i tot és un viatge aquella conversa de tota una tarda fins a fer-se de nit d’aquells que un dia es troben i, sense saber-ho en aquell moment, inicien el que serà el més important viatge de les seves vides: la seva relació. Amb aquest relat la meva mare es va convèncer que sense sortir gaire de casa –poc en va tenir l’ocasió-, havia viatjat molt lluny en la seva descoberta de l’amor amb les seves ombres i les seves llums. I és que en un viatge –la mateixa vida és el gran viatge!- no tot és perfecte. 

(article publicat a El 3 de vuit, 3 d'octubre de 2025. Vista d'una platja de la Costa Daurada)