Francesc i el pessebre

Devem a la imaginació creativa de Francesc d’Assís, que qui sap si no va ser un avançat del Romanticisme, la primera imatge en viu de la representació del Naixement de Jesús, el primer «pessebre vivent» de la història del cristianisme. Se sap la data de l’esdeveniment: la nit de Nadal de l’any 1223. Sant Francesc havia tingut la idea de celebrar amb una escenificació aquest episodi de l’evangeli tal com l’explica Sant Lluc. Inspirat en el relat de l’evangelista, sant Francesc va promoure la teatralització amb personatges reals. La va protagonitzar gent de la feligresia acompanyats dels animals que tenien als seus estables. L’espectacle, que devia moure a la devoció, va tenir lloc davant de l’ermita dels Fra Menors de la població de Greccio.

Dels «pessebres vivents» avui en podríem dir una «experiència immersiva», tant per qui en són protagonistes com per qui en participa. Emociona, cala als ossos aquesta vivència en directe d’aquest quadre de la infantesa de Jesús, tal com va preveure Francesc, el frare poeta. Si el naixement d’un infant ja és un fet sagrat en ell mateix com a celebració de la vida, amb més raó és sagrat el naixement del qui la tradició cristiana considera Emmanuel, o Déu entre nosaltres.

Conta Thomas de Celano, el primer biògraf de Francesc d’Assís, que aquest va predicar a la missa de Nadal i que els que eren a la vora van veure com el pobrissó s’inclinava vers el pessebre per sostenir al nen que figurava el Nadó i se’l posava un moment als braços per bressolar-lo. Podem imaginar que poc es devien disfressar, pastors i bugaderes, com tampoc no era estranya la senzillesa dels vestits de llana basta que duien Maria i Josep, ja que era la gent del poble qui interpretava aquests papers.

D’aquell «pessebre vivent» es va passar al pessebre d’imitació, al pessebre en miniatura, ja fos fet amb figures de fusta o de fang cuit. Primer es va exhibir a les esglésies, però aviat les nobles famílies italianes es van fer seva aquesta representació del Naixement. Va ser la duquessa d’Amalfi la primera a instal·lar un pessebre a la casa familiar l’any 1567, a la regió de Nàpols. Amb més o menys gràcia, i per celebrar el Nadal, avui encara es fan pessebres a tantes llars del món.

(article publicat al setmanari La Fura, 20 de desembre de 2019. A la imatge, un diorama de Jesús Rex)

La pobresa de Francesc

L’atractiu de Francesc, el sant d’Assís, és enorme. La figura de Francesc atrau gairebé tant com la figura de Jesús. Francesc atrau perquè ens posa al davant un mirall tan net. Francesc d’Assís ens mostra un tarannà senzill que voldríem imitar, però la majoria no reeixim, som tan matussers. Perquè Francesc és delicat, amb un esperit molt fi, sensible a la bellesa. Francesc és un luxe en el si de l’Església, un fill que n’exalça els més grans valors. Francesc eleva el patrimoni espiritual de l’Església com s’enlaira l’encens tot espargint el seu aroma de bondat.

En temps de còlera i de aigües pútrides que ens arriben al coll, l’esperit de Francesc invita a una vida almenys d’equilibri, ja que el seu exemple de pobresa és per a uns pocs. La seva pobresa, radical quant a pertinences, és alguna cosa més que pobresa. Cal entendre la pobresa del sant d’Assís des d’un punt de vista metafísic: la pobresa de Francesc és pur oblit del jo i deseiximent de tot allò que engavanya per a la vida de l’esperit.

Segons escriu el bon franciscà, Eloi Leclerc, al seu llibre Sabiduría de un pobre, publicat per Ediciones Marova, l’any 1969, meditant sobre Déu sembla que Francesc va arribar a una conclusió: que Déu és. Però, què és Déu? Francesc va trobar la seva pròpia resposta i va decidir ser amb Déu, va decidir viure en aquest ser de Déu que ell veia en el ritme de la natura i en el cor dels homes i les dones del món.

Francesc va voler viure en el temps de Déu tot acceptant-se a ell mateix en aquest ser de Déu. Aquest donar-se a Déu no li va pas estalviar el dolor, com sabem. Ell sabia que en la vida física hi ha malaltia, dolor i mort. Francesc anomenava germana a la mort, que és l’altra cara de la vida.

S’expliquen moltes llegendes de Francesc d’Assís. En aquestes contalles sempre ressalta la seva virtut per estimar amb els ulls nets, sense prejudicis. En el seu llibre fet de retalls d’episodis de la vida de Francesc, el pare Leclerc arriba a dir que el frare tenia els sentits foradats del tot, és a dir, que es buidava de tot per acollir, ja fos Déu, la natura, els germans, la gent.

La pobresa de Francesc no és el no-res sinó la consciència de l’efímer. L’efímer té el seu moment, i és en aquest moment, i és en tots els moments l’un darrere l’altre, on un, una, pot respirar amb el ritme de Déu, tal com el frare d’Assís sembla que l’entenia.

El papa Francesc devia pensar en aquesta pobresa no de si, sinó d’ego, com la de Francesc d’Assís per tal de poder tirar endavant una Església malalta. El món també està malalt, mancat d’harmonia. Segurament ho ha estat sempre, el mateix Francesc va voler regenerar l’Església amb la seva revolució silenciosa, pacífica, però efectiva. No perquè tingués èxit, com tampoc no en va tenir Jesús, que va morir en creu.

L’èxit d’aquesta revolució espiritual és la pervivència d’un missatge nítid, que es renova cada dia en l’entusiasme de fer el que cal, o si es vol dir en el propi llenguatge de Francesc, de ser en el ritme de Déu, que és el mateix ritme de la vida. Si un, una, s’ha fet una imatge antropològica de Déu, pot pensar que fent això o allò serà agradable a Déu. No, la cosa no va per aquí, sembla dir-nos el missatge de Francesc, que tants segles enrere ja va superar la visió antropològica de Déu, pròpia de la seva època. Per més bones que siguin les obres, no són prou. Francesc ens ve a dir que és cadascú, ell mateix o ella mateixa, qui s’ha de fer en Déu. Per això tot el que no sigui aquest Déu pot veure’s com a sobrer, quincalla.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de febrer de 2015. En la il.lustració, imatge de sant Francesc a Subiaco)

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.