Zenòbia Camprubí

L’escriptora, traductora i professora universitària Zenòbia Camprubí, filla d’una rica família catalano-puertorriquenya vinculada als Estats Units per part de l’avi Aymar, des de l’any 1916 va ser la dona de Juan Ramón Jiménez. Es van conèixer en un acte cultural a la Residència d’Estudiantes l’any 1913. Secretària, col·laboradora i curadora de l’obra del futur Premi Nobel, així l’hauria conegut la història en el seu vessant misogin si no fos que va destacar, i molt, per la traducció d’una obra monumental: Zenòbia Camprubí i Aymar, nascuda a Malgrat de Mar l’any 1887 i morta a San Juan de Puerto Rico l’any 1956, dominava la llengua anglesa (es va educar a la Universitat de Columbia) va traduir a la llengua espanyola l’obra de Rabindranath Tagore. Tot i que no només, ja que també va traduir William Shakespeare, Edgar Allan Poe i altres clàssics anglesos. Zenòbia Camprubí sempre va treballar. Cal tenir present que era un membre destacat, en va ser secretària, del Lyceum Club Femení, que reivindicava la presència de la dona en tots els àmbits de la societat. Zenòbia Camprubí està considerada una de les pioneres del feminisme a la Península, si bé de la lectura dels seus diaris en més d’un moment es dedueix que no va tenir el temps que hauria volgut per a dedicar-se a la pròpia obra: el gran poeta Juan Ramon Jiménez era un home inestable, emocionalment dependent i molt exigent. Davant la incapacitat del marit, l’esposa va assumir el sosteniment de l’economia familiar.

     Diu la crítica especialitzada que només algú amb ànima de poeta podia traduir Tagore amb l’excel·lència amb què ho va fer Zenòbia Camprubí. Va començar per traduir La luna nueva. Ho va fer de manera impersonal, signant només amb les inicials. Sembla que només volia que els altres participessin del seu entusiasme per l’esperit líric –i místic, perquè no dir-ho- de Tagore. L’èxit de la traducció va ser fenomenal, més gran del que esperava. En aquest moment Zenòbia Camprubí va decidir traduir a poc a poc, sense precipitació, totes les obres de Rabindranath Tagore. «Traduir només és obra vulgar; traduir amb tanta devoció que l’obra traduïda, lluny de disminuir, rebi una emoció nova és crear bellesa», va escriure Margarita Nelken, que li va fer una entrevista.

(article publicat al setmanari La Fura, 2 d'abril de 2026)

Sant Jordi segons Grazia Deledda

Grazia Deledda (Nuoro, Sardenya, 1871 – Roma, 1936) és l’única dona italiana que ha rebut el Premi Nobel de Literatura. Se li va concedir l’any 1926, ara fa cent anys. En el discurs de concessió, l’acadèmic Henrik Schück va destacar l’habilitat de l’autora per fondre el paisatge i la història narrada: «És una natura animada de manera meravellosa, que harmonitza perfectament amb la psicologia dels personatges».   

L’obra de Deledda està marcada pels seus orígens a Sardenya, per una terra de bellesa salvatge i lírica fins fa poc: el turisme dilueix la personalitat de les illes, si bé quan el juliol del 1999 la vam recórrer després d’una estada a l’Alguer, en els pobles de l’interior encara es guardaven tradicions com ara els vestits que vam veure portar a algunes dones grans amb aquell capteniment propi d’una cultura ancestral.

En les pàgines de Cendra (Edicions de 1984), un text meravellós amb el qual Mercè Ubach va merèixer el Premi de traducció Vidal Alcover, hi són descrites dones de Nuoro encara vestides amb el vestit tradicional, algunes d’elles fins i tot se’l posen en cuines amagades de Roma, com la serventa Varvara, que té una memòria viva i acolorida tant dels records de la seva joventut com per explicar fil per randa llegendes a Anania, el protagonista: «Una vegada –prosseguia la tia Varvara-, vaig anar a collir espigues pel voltant d’un nurag; me’n recordo com si fos avui. Tenia febre, i cap al vespre em vaig haver d’estirar entre els rostolls, esperant que passés algun carro que em portés al poble. I fixa’t què veig. El cel, darrere el nurag, era tot del color del foc: semblava una tela encesa de color escarlata; de sobte va aparèixer un gegant al patiu, i va començar a treure fum per la boca. En poca estona tot el cel es va enfosquir. Quina por, Nostra Senyora del Bon Consell! Però tot d’una vaig veure sant Jordi amb la lluna plena al cap, i una navalla, brillant com l’aigua, a la mà. Txac, txac –va concloure la vella, agitant un ganivet de cuina-. Sant Jordi va tallar el cap al gegant, i el cel va recobrar la serenor». Era la febre, li diu Anania. «Molt bé, deu haver sigut la febre, però jo vaig veure el gegant i santu Jorj: sí, els vaig veure amb aquests ulls». I nosaltres, lectors, el veiem a través del bell relat de Grazia Deledda.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 d'abril de 2026)                

Pietat retrospectiva

 

     Sant Boi de Llobregat: una ciutat que va créixer molt a partir dels anys cinquanta, en la part antiga hi conserva alguns edificis rellevants. A Sant Boi hi ha un conjunt d’edificis psiquiàtrics que estan inclosos en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

     La salut mental i la seva atenció mèdica ha passat per diverses fases en la història de la medicina, però no és d’això del que vull parlar en aquesta reflexió sinó d’un fet que provoca horror: en aquest sanatori, durant la guerra civil, hi van morir més de 3.000 persones. L’historiador Marcos Robles parla de 3.160 interns. En base a les llicències d’enterrament i les actes d’incineració trobades al cementiri local per l’arxiver municipal Carles Serret se’n comptabilitzen 3.240. Les xifres són esgarrifoses i amb alarma i pena a la vegada s’ha comprovat que les morts van augmentar en els últims mesos del conflicte per causa de la desnutrició i les malalties que hi van associades. Malalts d’aquest psiquiàtric van morir de fam.

     Sílvia Piqué, besnéta de Catalina, «la mare de la iaia Nati», va estar ingressada al psiquiàtric de Sant Boi des del 1926 fins al 3 d’octubre de 1938, quan va morir a causa d’una enterocolitits, «una malaltia derivada de la mala alimentació». A Barcelona i voltants va morir molta gent d’inanició, una de les maneres més cruels de fer víctimes innocents en una guerra. La fam era generalitzada. Tant Piqué, que ha creat una associació perquè aquestes morts no restin en l’oblit, com Robles, afirmen que el menjar no arribava al psiquiàtric. Ho atribueixen al fet que probablement eren els darrers en la llista de prioritats que el govern havia d’atendre durant la guerra, si bé en la investigació s’han trobat diversos processos sancionadors oberts a infermeres per treure menjar del centre. Les autoritats potser volien fer les coses millor però no tenien prou recursos, però alguns dels qui havien de vetllar pels malalts van negligir la seva obligació. Compungits, se’ns va omplint el cor d’una pietat retrospectiva per aquells interns. 

(article publicat a la revista Pluja de roses - Març / Abril de 2026)

Aprendre

 

     El pas dels dies i dels anys dibuixa la perspectiva i dona la humilitat que s’acompanya d’aquell bocí d’alegria que crea pau al cor a mesura que s’avança en l’aprenentatge si s’avança, ja que, com vaig sentir un dia pel carrer en una conversa escoltada a l’atzar, fer-se gran, fer-se vell, no necessàriament equival a fer-se savi. Tots coneixem persones que no han madurat ni a la ratlla dels vuitanta anys, com coneixem infants que sembla que hagin nascut amb aquell coneixement de les coses profundes que es pot llegir en la mirada transparent. Infants així fan respecte, com no n’encomanen gaire els eterns immadurs perquè no inspiren confiança: què han après?

     Quan no es té la perspectiva i la humilitat adequada respecte d’un mateix, de les obres d’un mateix, de les falles d’un mateix, es tendeix a donar la culpa als altres i a l’entorn. En canvi, qui indaga sobre el que pot haver fet poc o molt malament mira endins del seu cor, l’escolta amb atenció, aprèn dels errors i assumeix la seva part de responsabilitat en l’experiència.

     Qui és l’actor de la nostra vida?, podem preguntar-nos en cas de dubte. No hi ha ningú que ocupi el nostre lloc. De manera que qui mira, qui sent, qui pensa, qui obra en la realitat tant en la íntima com en la quotidiana som nosaltres. En els seus escrits sobre autoconeixement, el psicoanalista Jung deia que «només els necis estan interessats en la culpa dels altres»... per culpar els altres. Mirar enfora és l’excusa perfecta per no enfocar i discernir sobre la pròpia realitat. Mirar la realitat de cara demana coratge, decisió i treball sobre un mateix. Treball amb les eines que tenim a mà: talents, aptituds, però, sobretot, voluntat, perseverança i honestedat, no fer-nos trampes al solitari perquè, a qui enganyem? Es pot fer comèdia un dia, un any o tota una vida, si es vol. Però davant la paret de l’últim dia els únics enganyats serem nosaltres mateixos per haver viscut una vida manllevada, no autèntica, no real. En aquest punt de la reflexió pot resultar interessant recordar unes paraules, segurament sorgides de l’experiència, del poeta Pablo Neruda, que tradueixo: «Algun dia en qualsevol lloc indefectiblement et trobaràs a tu mateix i aquesta, només aquesta, pot ser la més feliç o la més amargant de les teves hores».

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de març de 2026)     

Llucieta Canyà i l'etern femení

 

L’any 1934, l’escriptora Llucieta Canyà, representant del feminisme catòlic de l’època, va escriure un assaig que va tenir molt d’èxit: L’etern femení, una guia moral de les dones des de l’adolescència fins a la maternitat. No obstant això, Canyà hi defensava el sufragi universal i la participació de la dona en la vida pública fins arribar a dir que ser una bona esposa i mare de família era compatible amb estar al capdavant d’una batllia.

La crítica moderna ha titllat el feminisme de Llucieta Canyà com un feminisme conservador i tebi, i ho era, als nostres ulls. Però el seu missatge devia calar fons, en les seves lectores, encara que va quedar interromput pel franquisme que va tornar a tancar la dona a casa. La meva mare llegia amb molt d’interès els articles que en els anys cinquanta Llucieta Canyà publicava a Lluvia de rosas, una revista de caire religiós que editen els carmelites descalços que tenen cura del Santuari de Teresa de l’Infant Jesús a Lleida. La mare era devota, com ho va ser el mateix papa Francesc, d’aquesta monja francesa que va morir tuberculosa a l’edat de vint-i-quatre anys i que l’Església va declarar Doctora. Fent elogis dels articles, la mare deia que Llucieta Canyà era l’autora de L’etern femení. Amb les seves amigues, havia llegit de grat el llibre dividit en quatre parts: La noia, La muller, La mare i L’actuació política i social de la dona

Seria interessant saber com li va sorgir a Llucieta Canyà la idea de l’etern femení. Cert que era culta: va estudiar Magisteri i Dret i va col·laborar a la secció diària ‘Món femení’ a La Veu de Catalunya. L’etern femení és un arquetip psicològic i un principi filosòfic que idealitza un concepte immutable de dona. El concepte de l’etern femení (en alemany: das Ewig-Weibliche) va ser important per a Goethe, que el va introduir en la seva obra Faust. Aquest arquetip és encarnat per Margarida, com Beatriu l’encarna en la Divina Comèdia de Dant, o Laura en les obres de Petrarca. Eugeni d’Ors també se’n va servir, però el seu etern femení a més de la Ben plantada l’encarnen altres figures femenines. La gràcia de l’etern femení de Llucieta Canyà és que li dona ales pel fet d’animar les dones a tenir un paper actiu a l’àgora. 

(article publicat al setmanari La Fura, 27 de febrer de 2026)

Enas Sultan, poeta palestina

 

Enas Sultan és una poeta palestina nascuda a Gaza de la qual no en sabia res fins que he llegit Collage per passar el diumenge, el llibre amb què l’autora ha obtingut el II Premi de poesia Roissy-en-Brie del PEN Català per a persones refugiades. L’exquisida publicació, a càrrec de Jande editorial, es presenta en l’àrab original i la magnífica traducció al català de Margarida Castells. No en va Margarida Castells és coautora, amb Dolors Cinca, del Diccionari Àrab-Català entre d’altres treballs que testimonien el seu saber com la feliç traducció d’El llibre dels avars, de Jàhiz de Bàssora, o Antologia de les Mil i una nits.

Enas Sultan, de la qual en el llibre no hi ha cap fotografia, tan sols un dibuix, va arribar a Noruega fa tres anys amb una beca d’escriptura que ha donat els seus fruits. Collage per passar el diumenge és el seu primer llibre publicat i ja des del principi, amb veu ferma i llenguatge propi, s’adreça als lectors dient: «He de reconèixer:/ Que la poesia és el que em duu al món veritable, al contrari del que em fa la vida real, que m’empeny als límits de l’engany. Vaig creure que tenia germans, amics i una casa, que no hauria de beure’m el suc de les ruïnes. [...] Només la poesia em diu qui soc. Crec en la poesia».

Des del seu refugi Enas Sultan escriu el món que ha deixat, plasma la tragèdia de la seva condició de dona jove i palestina amb esperança malgrat tot, si bé la paraula ‘casa’ l’escriu en gairebé tots els poemes fins arribar a dir: «He après tres paraules en noruec:/ Ansikt,/ Hus,/ More.// (Cara. Casa. Mare.)// Amb aquestes paraules n’hi ha prou per fer poesia». En la nuesa d’aquests versos ofereix als lectors la importància de tenir un rostre i poder mostrar-lo. De tenir una casa, un aixopluc. I de tenir a prop una mare, font i símbol de la vida al mateix temps.

La poesia d’Enas Sultan s’expressa en una cosmogonia estelada de qüestions personals lligades a qüestions universals: «Abans de fer-ne trenta:/ «Dona’m un got per a desempolsegar la gola./ Vull parlar i dir moltes coses». I tantes coses com vol dir les diu en aquest llibre que, com qui no vol la cosa, titula de manera significativa Collage per passar el diumenge. 

(Article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2026)                                  

Ànima de república

      

Aleix Sarri (Barcelona, 1985), ha escrit un llibre de gran valor històric útil per al present: Ànima de república. Crònica política de l’estat català (1409-1714). En l’imaginari col·lectiu l’11 de setembre de 1714 és conegut pels catalans i per molta gent que viu a Catalunya perquè celebrem la Diada Nacional de Catalunya. La celebrem per recordar els drets nacionals que vam perdre i que, generació a generació, hem fet per recuperar: un estat propi. En la nota d’autor, Sarri diu que el llibre que tenim a les mans li ha dut vuit anys de feina, centenars de lectures, converses i esborranys obsessius. Calia que aquest llibre: amè per l’estil que empra Sarri, fos el més rigorós possible quant a la història d’aquest estat català que no és una invenció dels independentistes sinó una reivindicació històrica amb fonaments que s’inicia l’estiu de 1409, quan el rei Martí l’Humà tem per la vida de Martí el Jove, que es juga la vida a Sardenya. Martí el Jove mor. Al pare li suposa no només la pèrdua del fill sinó també la continuïtat de la dinastia reial catalana.
     

Poc se sap aquesta història en què es comença a perdre el control de Catalunya cobejada pels veïns que faran de tot per fer-se’n els amos i que té el seu capítol final a sang i fetge el 1714. Vam perdre els drets amb el Decret de Nova Planta de Felip V. És així, però ja vam haver de defensar aquests drets segles abans. Sarri en dona fe en el seu relat històric que hauria de ser llegit per tothom per comptes d’anar passant de puntetes per una història que ens afecta també en la vida diària: l’espoli a Catalunya va començar l’endemà de l’11 de setembre de 1714 i encara dura. Un país no pot créixer si sempre ha d’estar pagant un impost revolucionari que li minva no només el capital sinó també la dignitat. Una amiga mallorquina interessada per la història de Catalunya a la vista de les diades de l’11 de setembre com una festa reivindicativa de l’estat català, em va demanar si sabia d’un bon llibre que la pogués orientar. Ara li diria: Ànima de república, d’Aleix Sarri, qui, necessitant explicar-se la història de perquè som on som, l’ha escrit per a qui vulgui saber-la, no negar-la a profit dels interessos de l’estat espanyol.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de febrer de 2026)        

El jardí simbòlic

 

     Hi ha llibres la lectura dels quals deixen petja fonda. L’any 1998 vaig llegir El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut: un personatge lletrat que sembla que el va redactar al segle XI i que es va inspirar en una obra anterior que duia per títol El jardí (o prat) espiritual.

     Hi he tornat sovint, a aquest text que transparenta no només la bellesa de la cultura bizantina que tant va inspirar la iconografia del nostre romànic sinó, sobretot, l’espiritualitat d’aquesta època que atorga tanta rellevància al simbolisme en la literatura. Amb imaginació creativa, l’autor descriu les virtuts de l’ànima cristiana a través de les plantes del jardí de l’esperit. Una joia.

     En el passeig per aquest jardí ideal, el contemplador troba en cada planta un motiu per a la seva edificació espiritual en un camí de progrés en el cultiu de les facultats del seu esperit «conduït per a gaudir de la veritable alegria de l’ànima».

    A l’inici del llibre es parla del jardiner que es disposa al cultiu del jardí tenint present el lloc on ubicar-lo, la qualitat de les plantes, generalment amb propietats medicinals, la seva disposició en l’espai, i, molt important, les condicions ambientals: «Les fonts de riquesa són un sòl fèrtil, bona aigua per a regar-lo, el calor que ve del sol, el buf moderat dels vents i un jardiner amant del seu treball». L’acció combinada d’aquests elements fan del jardí una imatge del paradís.

     A continuació es troba la descripció de les dotze plantes que l’autor pren com a mitjà d’expressió del seu simbolisme. Cada planta representa una virtut espiritual a cultivar. A mode d’exemple, la planta de l’estorac, que l’autor bizantí anònim associa a l’oració per com «la planta jove de l’estorac és imatge de l’oració. Aquesta planta s’eleva enmig de les altres, la seva naturalesa essencial resplendeix sobre les altres plantes. Així la virtut de l’oració ha d’elevar-se enmig de les altres accions de manera que totes estiguin unides a l’oració. Perquè l’Escriptura diu: “Qualsevol cosa que feu, feu-ho en nom del Senyor Jesús”».

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer 2026)

La traductora de Tagore

 

     Qui era la traductora que abans de la Guerra Civil va traduir obres de Rabindranath Tagore? Maria de Quadras i Feliu (Barcelona, 1903-1982). Abans de la guerra: una època d’expansió cívica i cultural a Catalunya que es veuria dramàticament escapçada l’any 1939, Maria de Quadras, que va aprendre francès, anglès i alemany de manera autodidacta, de l’anglès va traduir dues obres de Tagore, el poeta hindú nascut a Calcuta que va obtenir el premi Nobel de Literatura l’any 1913 per l’obra Gitanjali, que amb tant d’entusiasme vam llegir molta gent de meva generació. Va ser Tagore mateix qui es va traduir a l’anglès (recordem que en aquell temps Calcuta encara era un raj britànic), i de l’anglès el van traduir Maria de Quadras al català, i de l’anglès el va traduir al castellà Zenobia Camprubí, la cultíssima dona de Juan Ramón Jiménez.

     A partir de l’any 1956 i fins a l’any 1975, Maria de Quadras va traduir cinc obres més de Rabindranath Tagore que els lectors recordaran publicats a la col·lecció Selecta. El primer títol traduït (1956) en aquesta nova etapa va ser El jardiner. D’aquest text de gran lirisme, misticisme i simbolisme religiós, en va preparar una adaptació musical per a Joan Altisent amb el títol On va tan de pressa ton cistell? Aquesta feina reeixida i celebrada va comportar que Maria de Quadras esdevingués la traductora al català autoritzada pel mateix Rabindranath Tagore.

     En els vibrants anys setanta Maria de Quadras va traduir tres obres de Khalil Gibran, el poeta libanès que també va ser molt llegit i citat en aquells anys en què Maria de Quadras també va signar la traducció de novel·les de Pearl S. Buck, una escriptora estatunidenca injustament oblidada tot i haver obtingut el premi Nobel de Literatura l’any 1938. A través dels seus llibres vam saber més de la realitat de la cultura xinesa que la que s’oferia a les enciclopèdies.

     Maria de Quadras, que també va traduir Aldous Huxley i Joseph Kessel, era una gran afeccionada a l’excursionisme de muntanya. En aquest camp específic va traduir, en aquest cas al castellà, obres d’aquesta temàtica publicades per l’editorial Joventut. Dona de lletres, també va escriure poesia. L’any 1975, a l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana, els seus compiladors en van donar notícia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 de gener de 2026)