En un relat en primera persona, és Milena que parla, Monika Zgustová ha fet una recreació literària de la vida i obra de Milena Jesenská a Soc la Milena de Praga (Galàxia Gutenberg). A través de quatre capítols, Zgustová relata la trajectòria humana i intel·lectual de la traductora i periodista rellevant que va ser Milena Jesenská de la qual havíem tingut notícia, amb sorpresa per la seva personalitat, a través de la primera biografia que va escriure Margarete Buber-Neumann, amiga de l’ànima de Milena a Ravensbrück, on les dues dones van estar internades. Margarete, Greta en el relat de Zgustova, va sobreviure i va posar la primera pedra escrita en la biografia d’aquesta dona coratjosa i digna de consideració no només com a traductora i amant de Kafka, sinó perquè va ser una dona fascinant, tal com a través del relat de Zgustova podem resseguir en el seu vessant personal i professional, així com mitjançant les persones que va tractar: la flor i nata de la societat intel·lectual de Praga, just en el moment de l’efervescència cultural de la Txecoslovàquia alliberada de l’imperi austrohongarès.
dissabte, 11 de maig del 2024
Milena Jesenská
divendres, 3 de maig del 2024
Història d'un mecanoscrit
Ha aparegut, quan fa molts anys que creia perdut, el
mecanoscrit d’Es fa fosc. He retrobat
aquest primer text: una nouvelle que
vaig considerar que tenia prou cara i ulls com per presentar-la al premi Don-na
l’any 1988. Va quedar finalista i vaig sentir aquella espurna d’alegria que em
va animar a continuar escrivint. Un reconeixement és un estímul per algú que
s’inicia en un camí de passes tan difícils, l’escriptura és com una marató, o
com una escalada i qui sap si no és un màster, sempre en surts sabent alguna
cosa més.
El primer títol
que va tenir Es fa fosc era un títol
més prosaic, més descriptiu: La tieta
Raquel. La tieta Raquel era el nom figurat d’una dona que jo havia estimat
molt: la tieta Angeleta, la germana de la meva mare que va morir d’un càncer a
quaranta-set anys. En va havien estat els esforços per tenir un fill, es va
sotmetre a tots els tractaments que li van ser aplicats a la Clínica Dexeus,
sempre a l’avançada, si bé no va arribar a temps al que ara en diem reproducció
assistida.
En el marc d’un temps i d’un país en el qual el franquisme instal·lat no només en la política sinó en el cap de tanta gent, a Es fa fosc es conta la senzilla, però tan tràgica història de la Raquel des de la infantesa que va compartir a la casa pairal amb la meva mare, la relació estreta i còmplice de les dues germanes, la infelicitat d’haver perdut el primer xicot en un accident, el casament quan ja passava de molt els trenta anys i el menyspreu de la sogra perquè no tenia descendència: «Xorca!», li deia, amb el seu parlar penedesenc, que en aquest cas esmussa el mot eixorca.
La Raquel
–l’Angeleta-, va morir el dia 3 de març de 1976: hauria complert els
quaranta-vuit anys a finals de mes. A Es
fa fosc vaig convertir la tieta Angeleta en un personatge literari, el
relat de la seva vida és una creació literària, si bé amb un rerefons real. A
l’epíleg vaig escriure: «En aquesta història, rigorosament
certa, la memòria és un homenatge».
Quan em vaig casar el dia 8 de desembre de l’any 1976, quan feia nou mesos que la tieta era morta, en el viatge en cotxe direcció a Puigcerdà vam aturar-nos al cementiri de Sant Pere de Lavern, on estava enterrada, per portar-li el ram de núvia: roses blanques que van venir de Canàries perquè aquí no n’hi havia.
(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de maig de 2024. A la imatge, el mecanoscrit)