Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent és a la tomba.
Quan desperta l'oculta Llum
la Terra és feliç.

Que tingueu bona Pasqua!

(a la fotografia, una imatge dels reflexos de la llum al terra d'una església)

Poesia i indigència

Només la bellesa és al mateix temps divina i perceptible. És per això que és el camí del sensible, el camí que porta l’artista vers l’esperit, escriu Thomas Mann a Mort a Venècia. 21 de març: Dia Mundial de la Poesia. Alguna cosa falla si s’ha de reivindicar un gènere literari que justament és l’elixir de la paraula. Vol dir que la paraula pura està en crisi? La paraula nua té poc predicament. S’ha de fer espectacle. La poesia és invisible, als nostres dies, si no es fa soroll, teatre. Un exemple: l’enrenou que va causar Dolors Miquel al Saló de Cent recitant un poema atrevit. Aleshores hi ha notícia. Per l’escàndol.

La poesia, no l’espectacle de la poesia, és llibertat i bellesa. La bellesa que és harmonia no fa súbdits ni vassalls. La poesia es prohibeix en temps totalitaris. Ara la poesia pateix totalitarisme des del moment en què la vàlua d’una obra literària la fixa el mercat. La poesia no ven, no val res per al mercat.

La poesia no necessita ser demostrada: és un valor per ella mateixa, sense adjectius. La poesia té el poder de donar a cadascú la pròpia bellesa interna, reverbera en cada ànima. Aleshores, ¿com s’explica la indiferència general envers la poesia si té la virtut de retornar-nos la llibertat i la bellesa? L’esperit està colgat en matèria massa densa.

Sembla que fa por entrar en el propi jardí intern del qual la poesia és vehicle. Aquest centre de l’ànima no és assimilable a res conegut. I necessitem seguretats. Però la seguretat no crea bellesa, crea barreres a la llibertat. La llibertat, com la bellesa, es reclama, però poc s’exerceix. Així la poesia pateix indigència. Per això s’ha de celebrar un Dia Mundial de la Poesia. Els altres dies és invisible. Se’n parla perquè vesteix, fa culte d’aparador. Però poc es llegeix. Poc s’exerceix tot i ser a l’abast de tothom, no només dels poetes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2016. A la fotografia, unes llàgrimes de vidres de colors. La imatge està presa a Can Prunera, una casa modernista de Sóller, visitada el dia 5 de febrer de 2016)

Primavera

Dues roses blanques. Present d'amistat. Present de primavera. Present primavera.

Emocions intenses

Dues imatges que abracen els regals que vaig rebre el dia del meu aniversari per part del marit, fills i amics, i que agraeixo com agraeixo els dies que he viscut. A dalt hi ha un fragment del ram de flors que em va regalar la meva mare, ella, que em va donar la vida. A sota hi ha un dibuix de la meva néta Carla, de quatre anys i mig. La nena s'ha dibuixat amb uns 'monyitos' i m'agafa de la mà... Dies d'emocions molt intenses. Encara estic flotant.

13 de març, ara fa 65 anys

Aquesta imatge l'haureu vist tantes vegades. Il.lustra un fet històric: la vaga de tramvies del març de 1951. El dia 13 de març encara hi havia vaga. Per això jo vaig néixer a casa, i no a l'hospital, com estava previst, i per això el meu pare em va veure néixer. La mare es va posar de part, tota sola. Un part sec. En el seu esforç per néixer, el nadó s'anava estrenyent el coll amb el cordó umbilical. La mare s'hauria mort -i jo també- si el meu pare no hagués vingut a casa més d'hora, i sense l'ajut d'una veïna que tenia una visita a casa: una infermera que va córrer, a peu, a buscar un ginecòleg al Clínic. El dia anterior hi va haver morts als carrers de Barcelona, sembla ser, i l'encarregat va fer plegar de la feina el meu pare i tots els altres treballadors. Avui fa 65 anys d'aquesta història, la general i la personal entrellaçades. Estic molt agraïda a la vida.

Viatge i literatura

Segurament que tot el que li cal saber a l’ànima ho podria saber (comptant sempre amb els límits intel.lectius) sense moure’m de lloc, com deien Laozi, Séneca o Xavier de Maestre. Però aviat vaig mostrar interès per viatjar. Potser aquest impuls es deu a què volia conèixer, obrir-me als paisatges a les cultures tan diverses que havia trobat en les meves lectures de jove.

El viatge forma part de la condició humana des del mateix moment en què podem considerar la vida com un pelegrinatge, com un viatge. No estic parlant de moviments exodals, de migracions o de rutes comercials com la de la seda (tot i que poden constituir-se en viatge si l’ànima s’hi predisposa). I ni molt menys estic parlant de turisme, tot i que el món globalitzat fa turista a tothom, el viatger queda ocult en la massa. El viatge és una altra cosa. Té a veure amb la descoberta, malgrat que al món no hi hagi un pam per descobrir, o gairebé, perquè l’existència és plena de sorpreses.

El viatge té a veure amb la màgia de la descoberta, amb el sentit de meravella, ni que sigui plena de llums i ombres, i que és l’ingredient bàsic de la literatura. I és que viatge i literatura van estretament lligats. I perquè sempre ho he sentit així, i perquè sempre ho he manifestat d’aquesta manera: escrivint el viatge, faig meves unes paraules de Poètica del viatge, de Xavier Jové: Com l’escriptura, i com la lectura, el viatge és en essència un fet individual, una creació de cada individu. Per això, en el fons, un viatge que no s’escriu-llegeix, que no es textualitza, i es re-crea, que no s’incorpora a l’imaginari literari (col.lectiu i alhora personal), és inútil i en darrera instància no existeix.

El viatge és interrogació i confronta amb l’alteritat, que és una manera d’interrogar-se un mateix. El viatge és filosofia i transformació. Mai més no som els mateixos després d’un viatge de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de març de 2016. A la imatge, estació del tren de Sóller, Mallorca, fotografia presa el passat 5 de febrer)

De la Werlisa a la Minolta

Quan vaig començar a treballar, estalviant un temps les cent pessetes que la mare em donava cada mes, em vaig comprar una Werlisa, una càmera de fotografiar de cost assequible que es fabricava a Vic. Sempre m’ha agradat la fotografia, no tant per dedicar-m’hi professionalment com per captar aquells instants de bellesa efímera, o aquells monuments o panorames que volia conservar a la retina, o per deixar constància de moments amistosos amb la colla, o per visualitzar les festes familiars.

Durant molts anys la Werlisa va viatjar amb mi, i molts diumenges m’enduia la Werlisa en les passejades al port amb les amigues, o a Montjuïc, o al laberint d’Horta, o al Park Güell, o al monestir de Pedralbes, o allà fos que anéssim. Hi ha centenars de fotografies d’aquella època, fotografies en blanc i negre. Però la Werlisa que tan feliç m’havia fet es va perdre a París. En realitat no es va perdre sinó que la van robar al meu germà just el dia abans en què es disposava a tornar a casa en tren. Vés a saber què en va fer, el lladregot, de les fotografies que el meu germà va fer a París!

Les fotos de París van venir més tard. Les vaig fer amb una Minolta fantàstica, una senyora càmera obsequi dels meus pares quan vaig acabar els estudis de Disseny gràfic. La Minolta va córrer bastant pel món. Ha estat una càmera molt viatgera, ja que el de París va ser el primer de molts viatges per Europa. Amb la Minolta també vaig fotografiar mig Espanya i vaig fer les primeres i moltes de les fotografies dels meus fills quan eren nens. La Minolta ha tingut un llarg recorregut fins que ha estat substituïda per les càmeres digitals, que alterno segons la circumstància. Entremig hi han hagut altres càmeres analògiques de prèstec, vull dir propietat de la gent de casa. Així, amb la Pentax vaig fer les fotografies del viatge a l’Índia, a Cuba, a Washington, a Mèxic, al Brasil, etc.

Hi ha mil històries pel camí, com ara aquesta història protagonitzada per l’estimada Werlisa. En un calaix de la meva habitació de soltera a casa dels meus pares tinc guardades les fotografies que vaig prendre amb la Werlisa en el meu primer viatge fora de Catalunya, que va ser… a Madrid. Tenia cap a 16 anys. Hi vaig anar amb un grup d’estudiants de l’aula de pintura de l’escola de Llotja. Dos dies sencers visitant les meravelles del Prado! En els passejos i excursions vaig fer fotografies de la plaça Major, de les façanes d’alguna botiga amb regust de les històries de Benito Pérez Galdós, del viatge a Toledo, a San Juan de los Reyes, al Valle de los Caídos, a l’Escorial. En aquestes imatges s’hi reflecteix la meva mirada estètica del Madrid de l’any 1967, amb el seu tipisme esclerositzat, i amb tants senyors encara amb bigotet i cabells planxats. Ja llavors em va semblar la capital d’una determinada Espanya. Perquè de Catalunya no. Catalunya ja aleshores anava mil passes endavant amb la seva visió del món tan diferenciada, una distància mental que ni en tants anys de suposada democràcia no ha disminuït.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2016. A la fotografia, una Werlisa en un aparador de l'Avinguda del Paral.lel. La vaig fer el 2010)