Una impostura

Ja ho sabeu: les impostures estan de moda, els mitjans de comunicació van plens de diferents casos, la literatura se’n fa ressò en els seus relats (cas de l’Enric Marco, per exemple) i la psicologia té feina a analitzar un fenomen que pel cap baix deu ser tan vell com el temps dels humans. I dic temps dels humans perquè en el món de la natura, tot i la seva feresa, no hi ha impostures: tot és clar i net com el cel blau de la primavera que ja s’acosta a pas de puput.

El meu pare sempre deia que per l’única cosa que li sabia greu morir-se era perquè ja no podria aprendre coses noves. Fins a l’últim dia que va viure en plena consciència, va llegir el diari i estava al cas dels esdeveniments. Soldat de la República, mentalment sempre li va ser fidel. Per això va celebrar tant haver viscut el temps de la democràcia, de la qual darrerament ja es començava a plànyer en veure com s’anava aprimant i com s’anava perdent el respecte a les institucions (si ho veiés ara…). No va ser mai devot incondicional de cap líder polític, tampoc de Jordi Pujol, però li tenia respecte, el considerava un patriota. La patacada d’aquest estiu, amb la confessió d’una herència no declarada i custodiada a l’altra banda de la ratlla, l’hauria deixat sense paraules, com a tanta gent en aquest país.

Aquest cas d’impostura, perquè s’ha de parlar d’un cas d’enganyatall, va ser utilitzat com a exemple en una sessió de dinàmiques de grup. La conducta humana té molts misteris. No es tractava de jutjar ningú, això pertany a l’àmbit de la justícia, sinó d’observar actituds humanes tractant de no clinicalitzar-les massa, és a dir, de no considerar-les una patologia sinó observant-les amb una lent més aviat antropològica.

No sabem, ni possiblement no sabrem mai, els motius profunds que van dur al patriota, a l’home considerat singular per a molts, a comportar-se de forma vulgar. Algú del grup va dir que, vist amb perspectiva, l’expresident no ha tingut sort amb la família. Es diu que podria sentir-se culpable de no haver estat més present a casa. Però això a casa seva ja ho sabien des del primer dia. Tantes famílies han reeixit sense el pare! Al final només es tracta de la qualitat humana de les persones, comptant que sempre es pot fer figa.

La declaració del passat juliol ha convertit l’home singular en un home que porta a les espatlles un pecat vulgar. En contrapartida, en l’esmentada sessió va sortir a la palestra l’actual president de la Generalitat, Artur Mas, un home de representació transparent. Una integrant del grup va dir que ella no n’havia donat ni cinc, al principi, d’aquell home que no lluïa de manera especial. Però que li havia anat creixent davant dels ulls a mesura que l’home entomava les adversitats polítiques i les metabolitzava en positiu, fins a convertir-se en un bon líder que ha anat revelant les seves qualitats sense estridències. Ell sí que ha tingut sort amb la família, es va dir. La família és un valor per a bé, per a mal una càrrega pesada.

Darrere un gran home hi ha una gran dona, diu l’expressió popular de visió masclista. El meu pare deia que una dona de bandera era aquella que, sense deixar de ser ella mateixa, aixecava la casa i la família. Tot plegat pot sonar una mica passat de moda perquè estem en una altra fase de la història que camina vers una equitat més efectiva entre els dos sexes. No obstant això, no podem deixar de reconèixer que l’entorn familiar, així com també l’entorn social, pot limitar, destruir o fer créixer homes i dones de totes les condicions. Però al final és cadascú qui decideix ser qui vol ser de debò.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de febrer de 2015)