El jardí simbòlic

 

     Hi ha llibres la lectura dels quals deixen petja fonda. L’any 1998 vaig llegir El jardí simbòlic, obra d’un autor bizantí desconegut: un personatge lletrat que sembla que el va redactar al segle XI i que es va inspirar en una obra anterior que duia per títol El jardí (o prat) espiritual.

     Hi he tornat sovint, a aquest text que transparenta no només la bellesa de la cultura bizantina que tant va inspirar la iconografia del nostre romànic sinó, sobretot, l’espiritualitat d’aquesta època que atorga tanta rellevància al simbolisme en la literatura. Amb imaginació creativa, l’autor descriu les virtuts de l’ànima cristiana a través de les plantes del jardí de l’esperit. Una joia.

     En el passeig per aquest jardí ideal, el contemplador troba en cada planta un motiu per a la seva edificació espiritual en un camí de progrés en el cultiu de les facultats del seu esperit «conduït per a gaudir de la veritable alegria de l’ànima».

    A l’inici del llibre es parla del jardiner que es disposa al cultiu del jardí tenint present el lloc on ubicar-lo, la qualitat de les plantes, generalment amb propietats medicinals, la seva disposició en l’espai, i, molt important, les condicions ambientals: «Les fonts de riquesa són un sòl fèrtil, bona aigua per a regar-lo, el calor que ve del sol, el buf moderat dels vents i un jardiner amant del seu treball». L’acció combinada d’aquests elements fan del jardí una imatge del paradís.

     A continuació es troba la descripció de les dotze plantes que l’autor pren com a mitjà d’expressió del seu simbolisme. Cada planta representa una virtut espiritual a cultivar. A mode d’exemple, la planta de l’estorac, que l’autor bizantí anònim associa a l’oració per com «la planta jove de l’estorac és imatge de l’oració. Aquesta planta s’eleva enmig de les altres, la seva naturalesa essencial resplendeix sobre les altres plantes. Així la virtut de l’oració ha d’elevar-se enmig de les altres accions de manera que totes estiguin unides a l’oració. Perquè l’Escriptura diu: “Qualsevol cosa que feu, feu-ho en nom del Senyor Jesús”».

(article publicat a la revista Pluja de roses. Gener/Febrer 2026)

La traductora de Tagore

 

     Qui era la traductora que abans de la Guerra Civil va traduir obres de Rabindranath Tagore? Maria de Quadras i Feliu (Barcelona, 1903-1982). Abans de la guerra: una època d’expansió cívica i cultural a Catalunya que es veuria dramàticament escapçada l’any 1939, Maria de Quadras, que va aprendre francès, anglès i alemany de manera autodidacta, de l’anglès va traduir dues obres de Tagore, el poeta hindú nascut a Calcuta que va obtenir el premi Nobel de Literatura l’any 1913 per l’obra Gitanjali, que amb tant d’entusiasme vam llegir molta gent de meva generació. Va ser Tagore mateix qui es va traduir a l’anglès (recordem que en aquell temps Calcuta encara era un raj britànic), i de l’anglès el van traduir Maria de Quadras al català, i de l’anglès el va traduir al castellà Zenobia Camprubí, la cultíssima dona de Juan Ramón Jiménez.

     A partir de l’any 1956 i fins a l’any 1975, Maria de Quadras va traduir cinc obres més de Rabindranath Tagore que els lectors recordaran publicats a la col·lecció Selecta. El primer títol traduït (1956) en aquesta nova etapa va ser El jardiner. D’aquest text de gran lirisme, misticisme i simbolisme religiós, en va preparar una adaptació musical per a Joan Altisent amb el títol On va tan de pressa ton cistell? Aquesta feina reeixida i celebrada va comportar que Maria de Quadras esdevingués la traductora al català autoritzada pel mateix Rabindranath Tagore.

     En els vibrants anys setanta Maria de Quadras va traduir tres obres de Khalil Gibran, el poeta libanès que també va ser molt llegit i citat en aquells anys en què Maria de Quadras també va signar la traducció de novel·les de Pearl S. Buck, una escriptora estatunidenca injustament oblidada tot i haver obtingut el premi Nobel de Literatura l’any 1938. A través dels seus llibres vam saber més de la realitat de la cultura xinesa que la que s’oferia a les enciclopèdies.

     Maria de Quadras, que també va traduir Aldous Huxley i Joseph Kessel, era una gran afeccionada a l’excursionisme de muntanya. En aquest camp específic va traduir, en aquest cas al castellà, obres d’aquesta temàtica publicades per l’editorial Joventut. Dona de lletres, també va escriure poesia. L’any 1975, a l’antologia Les cinc branques: poesia femenina catalana, els seus compiladors en van donar notícia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 2 de gener de 2026)