El cant de la Sibil·la

 

Profetes i sibil·les, figures oraculars, ens han acompanyat sempre. Formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, són presents en totes les creences, en totes les cultures. En la nostra específica cultura mediterrània i judeocristiana, s’alça la figura imponent de la Sibil·la, cadascuna amb el seu nom.

Explorar les arrels mítiques i històriques de les sibil·les és un camp fascinant pel seu misteri. La convivència amb aquestes figures profètiques des de fa vint-i-set segles ha donat lloc també a molta creativitat literària. No puc deixar d’esmentar la profunda impressió que vaig experimentar amb la lectura de Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona la paraula a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo. I no és fins fa no gaires anys que hem conegut la vida i obra de l’anomenada «Sibil·la del Rin», l’abadessa benedictina Hildegarda de Bingen, figura espiritual i cultural de primer ordre: visionària, remeiera, música. El seu expedient per fer-la santa ha dormit segles al Vaticà, amb una misogínia que no cessa.

Les belles arts representen la Sibil·les, les seves imatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. En sabem alguns aspectes històrics, si bé encara ens podem sorprendre: la Sibil·la Eritrea, una de les quatre Sibil·les pintades al fresc per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, possiblement les més conegudes pel gran públic, sembla que «hauria denunciat Homer en relació amb les falsedats existents a la Ilíada», tal com escriu l’estudiós Antoni Gelonch a l’assaig Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions), escrit conjuntament amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que centra el seu treball en el Cant de la Sibil·la que des de fa mil anys s’interpreta en alguns temples assenyalats abans de la missa de la Nit de Nadal. Per més vegades que s’escolti aquesta tonada medieval no varia l’emoció perquè va a les entranyes de l’ànima. La primera traducció de la lletra d’aquest cant apocalíptic que anuncia el Judici Final és del segle XIII i no pas del llatí sinó de la versió occitana. Tradicional a Mallorca i a l’Alguer, des del 2009 es canta a la catedral de Barcelona en una meravellosa versió polifònica de la tornada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de desembre de 2021. A la imatge, la Sibil·la cumana, d'Andrea de Catagno, 1450)

Gran art amb matèria propera

 

Dolors Oromí (Barcelona, 1928) és un nom reconegut en l’art del tapís contemporani a Catalunya. Els seus tapissos són d’una originalitat genuïna, fruit de la seva experiència vital: «El material em crida», diu Dolors Oromí que hi posa l’art.

Filla d’un industrial del tèxtil, Dolors Oromí va créixer envoltada de teixits, fils, sedes, llanes. Però la seva creativitat insòlita, iniciada de la mà de Josep Grau Garriga, es va disparar en contacte directe amb cordes i cordills a la seva masia familiar: «Un dia estaven arreglant un carro amb cordes i filferros i com que no tenia llanes, que les tenia a Barcelona, vaig començar a treballar amb allò. I vaig pensar: això és el que em va bé». Matèria propera per fer gran art.

Els tapissos de Dolors Oromí: monumentals, espectaculars, alguns gairebé escultures, estan lligats a la terra, a la natura, als seus dons vegetals treballats a través d’oficis mil·lenaris com són les cordes. Impressiona veure les mans nuoses de l’artista que va treballar aquests tapissos amb una energia que encara guarda en el fulgor de la seva mirada. «Jo sóc molt rústica, sóc de bosc. M’agrada més un hort que un jardí», diu aquesta creadora que té obra en museus de Nord-amèrica, Europa, Japó i, per descomptat, Catalunya i Espanya. Obres destacades formen part del Museu del Tapís de Sant Cugat.

Dolors Oromí, d’una rara humilitat en el món artístic amb tants egos inflats, explica senzillament com s’inspira: «Jo no busco el material per fer un tapís. Veig el material i penso el que podré fer amb allò». I el que fa se sustenta en una tècnica de teixir ben apresa que ella ha desenvolupat amb una gran creativitat en funció d’aquest material gens dòcil i que ella treballa donant als seus tapissos unes textures que van més enllà de la forma per traslladar a la vista conceptes com la maternitat, o sortir del tapís convencional per confeccionar una col·lecció de màscares en un recorregut que va de la matèria propera: cordes, cordills, sogues, maromes, anelles, xarxes i filats a la materialització d’unes màscares que com les dels indígenes remeten al més profund de la psique.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de gener de 2022. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)