El so de la pau

 

L’11 de desembre de 2022, a l’Auditori Eduard Toldrà, de Vilanova i la Geltrú, va tenir lloc una audició musical sorprenent: Recordant Eduard Toldrà, el so de la pau és un concert amb música de cobla i violoncel, una combinació de resultat excel·lent gràcies a la Cobla Maricel, dirigida per Francesc Gregori, i l’art del jove violoncel·lista Pere Puertas Masferrer. En aquesta vetllada singular vam poder escoltar obres de Pau Casals i Eduard Toldrà, així com partitures d’altres autors vinculats a la música popular, com Joaquim Serra, i d’altres més relacionats amb la música de concert com Enric Granados o Joan Lamote de Grignon.

Ara que tantes coses semblen diluir-se com la sal dins l’aigua, ara que tantes formes artístiques són un pur mimetisme sense personalitat ni fondària, tan deslligades de les referències culturals que ens donen singularitat en un món globalitzat (el nostre arqueòleg de capçalera, Eudald Carbonell, diu que això és la mort de la diversitat), voldria destacar la importància del que des del punt de vista acadèmic s’ha anomenat el nacionalisme musical, i que ens remet, i només són uns pocs exemples, a la música de Sibelius a Finlàndia, a Chopin a Polònia, a Glinka a Rússia, a  Grieg a Noruega, a Dvorak a Txèquia, a Albéniz a Espanya.

En el seu assaig Entre Orfeu i Plató, el filòsof i musicòleg Joan Cuscó i Clarasó escriu que a Catalunya és Felip Pedrell l’iniciador d’aquest corrent que (per desfer prejudicis generalment deguts a la ignorància), el narrador d’aquest concert per cobla i violoncel, David Puertas, va qualificar de «música que mira cap endins». Música que contempla i s’amara de la força de les arrels, música que s’inspira en materials de la música tradicional. Música que Pau Casals va dur arreu del món en so de pau en la seva personal croada per la pau i la llibertat. Perquè la música relliga, crea concòrdia com el ja popularíssim Cant dels ocells (peça inspirada en una cançó popular catalana) o la sardana Sant Martí de Canigó, o l’encara massa desconegut oratori El pessebre, amb lletra de Joan Alavedra, o l’Himne a les Nacions Unides. «I am a Catalan», va dir el nostre músic més internacional el dia de l’estrena a la seva seu a Nova York.

(article publicat a La Fura, 22 de desembre de 2022. A la imatge, vista d'un dibuix de Picasso)

La llibertat de la poesia

Hi ha un dualisme evident entre el polític i el poeta, com ja va advertir Salvatore Quasimodo a El poeta, el polític i altres assaigs, que aquí va publicar Llibres de Sinera l’any 1968. Quasimodo havia escrit aquests assaigs entre el anys 1946 i 1954, encara que hi ha alguns escrits de l’any 1939. Anoto les dates perquè les tesis apuntades són totalment vigents.

Deia Quasimodo que «la poesia és una posició de l’esperit, un acte de fe o, millor dit, de confiança (per no generar equívocs) en aquelles coses que fa l’home i que no pot sotmetre [moralment] a cap sol·licitació externa». Se’n va tastar el pa, d’una poesia no lliure, durant els règims totalitaris que el poeta Quasimodo va conèixer bé. En aquests moments, però, de polítiques fantasma, no cal que estiguem sotmesos a un règim totalitari ‘visible’ per castrar l’expressió lliure de la poesia, ja sigui per causa de les convencions que aboquen a la comèdia i hipocresia social, ja sigui pel desig de situar-se en el que jo en dic el ‘corrent del mig’ (el corrent de moda, que procura èxit a desgrat de la vàlua del poeta). En ambdós casos no es tracta d’una posició de l’esperit, i menys d’un acte de fe en els altres, ans al contrari: es tracta de l’expressió de l’ego tan legítima com es vulgui. Però aquesta posició de la poesia arrelada en l’ego no és virtut de l’ésser espiritual, encara que cal dir de seguida, per no confondre’ns, que un ‘document’ d’una situació espiritual no sempre és poesia. Aquesta és la dificultat de la poesia, un dels llenguatges literaris més ‘durs’ perquè si bé en poesia tot es pot dir, no tot el que s’escriu és poesia.

Per més que el poeta vagi vestit com tothom, és a dir: que no faci el paper de poeta, que se’n disfressi, el poeta és un ésser trasbalsat per les contingències humanes: la guerra, l’amor, la mort, les malalties i el dolor insuportable de les injustícies. La política en general (sempre hi ha hagut polítics sensibles) contempla les devastacions humanes amb indiferència perquè el pal de paller on s’aguanta és el poder. D’aquí ve la secular desconfiança del poder davant d’un poeta, tot i que en les nostres societats el poder s’ha degradat prou com per no mirar-lo als ulls. La poesia autèntica és espiritualment revolucionària i per això passa pel camí estret.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 2 de desembre de 2022. A la fotografia, sortida de sol des de la finestra de casa)