Per què llegir Gilbert Durand

Aquest any 2021 es compleixen cent anys del naixement de Gilbert Durand (Chambéry, 1921-2012). Gilbert Durand va ser deixeble de Gaston Bachelard, i és des d’aquesta condició i amb curiositat intel·lectual que el jove professor va entrar en contacte amb el Cercle Eranos fundat per Olga Fröbe-Kapteyn, Rudolf Otto i Carl G. Jung l’any 1933 i dissolt l’any 1988. Amb voluntat ecumènica i multidisciplinària, aquest Cercle ha deixat un llegat tan fondo i tan impressionant que, curt com és el nostre trajecte vital, necessitaria moltes vides per estudiar-lo de cap a cap.

Per les sessions acadèmiques del Cercle Eranos, classes magistrals, d’alta volada que tenien lloc a l’estiu a la localitat suïssa d’Ascona, van passar figures tan colossals com els esmentats Jung i Otto, Eliade, Kerényi, Neuman, Zimmer, Sholem, Massignon, Suzuki, Campbell, Corbin, Bachelard, Durand, Hillman... Tots ells, i entre tots, van alimentar un autèntic fogar de sabers que han estat recollits en 57 volums trilingües: els mundialment famosos Jahrbücher.

El Cercle Eranos va ser el col·lectiu responsable de la renovació general, al segle XX, dels estudis sobre la religió. Eranos va prendre com a punt de partença per a les seves investigacions la teoria del simbolisme elaborada per Jung, tant per arribar a conclusions pròpies com per dedicar-se a la interpretació cultural de llenguatges simbòlics concrets. En aquesta estela d’investigació i docència, Gilbert Durand, professor d’antropologia cultural i sociologia a la Universitat de Grenoble, l’any 1966 va fundar amb Léon Cellier i Paul Deschamps el primer Centre de Recerques de l’Imaginari (C.R.I), amb extensions a nombroses universitats i acadèmies del món.

L’any 1969 Gilbert Durand va publicar la seva tesi Les estructures antropològiques de l’Imaginari: Introducció i arquetipologia general, que, com totes les obres posteriors, no s’esgota en una lectura, ni en vint, ja que en els treballs de Durand s’hi conjuguen l’antropologia, la mitologia, la psicologia i fins i tot les ciències exactes en els seus originals i celebrats mètodes crítics: la mitocrítica i la mitoanàlisi. Mètodes que interessen tant en el camp de la literatura com en el camp de la música i les arts plàstiques, així com en camps de tan ampli espectre com són les tradicions dels pobles i les formes d’espiritualitat. Els treballs de Gilbert Durand tracten les Ciències Humanes de manera global.

L’any 1978, Alain Verjat (1943-2019), professor del Departament de Filologia Francesa i Provençal de la Universitat de Barcelona i vinculat al C.R.I de la Universitat de Grenoble, va ser nomenat per Gilbert Durand delegat seu. El mateix any va fundar a la Universitat de Barcelona el G.R.I.M. (Grup de Recerca de l’Imaginari i Mitocrítica), que ha donat fruits intel·lectuals que perduren i fomenten estudis encaminats a explorar les estructures simbòliques del món, de la realitat.

Per què cal llegir Gilbert Durand, i ara amb atenció especial en un moment de grans crisis com les que estem vivint? Recordem unes paraules seves escrites en un article dedicat a Andrés Ortiz-Osés, estudiós dels seus treballs: «Els nostres orgullosos temps moderns demanen justificació del devenir, de l’envelliment, de la mort i del mal, que atempten contra la seva supèrbia humanista. L’Antiguitat era més modesta (...) plantejava l’emergència del Bé o, si més no, del Ser en la seva identitat substancial». He subratllat la paraula justificació perquè, interpretant Durand, la vida no té justificació si no és en el sentit espiritual i, per tant, humà, que li donem. Gilbert Durand va dedicar vida, estudis i fins i tot va elaborar mètodes que tan feliços fa als positivistes, per tornar a incorporar al saber universal el que els antics ja sabien, tal com ho conceptua el mateix Durand: «La espiritualitat comparada [el seu estudi] no reivindica una font privilegiada, ja que qualsevol llum pot servir per fer acréixer la Llum».

Amb motiu de la commemoració del centenari de Gilbert Durand, el proper 27 de maig a les 6 de la tarda, a la Biblioteca de Catalunya tindrà lloc la Taula: Centenari Gilbert Durand (1921-2021). Tradició, ciència i creació. Participaran: Montserrat Prat, Emili Gil, Maria Carreira, Oriol Pi de Cabanyes, Jordi Cerdà i Hélène Rufat. S’hi pot assistir també per streaming: https://www.youtube.com/user/BibliotecaCatalunya/live

    

 

El mite Frederica Montseny

 

     

A Frederica Montseny (1905-1994) cal estudiar-la més enllà del mite de la dona anarcosindicalista i primera ministra del govern de la República, com es va proposar el Simposi (2019) que li va dedicar la Càtedra Ferrater Mora i del qual s’acaben de publicar els treballs presentats. A través de la seva lectura, de seguida s’adverteix que el mite Frederica Montseny és d’una gran potència. Volent-ho o no, entre d’altres mites que es podrien prendre de la mitologia clàssica per explicar la seva personalitat forta, hi ha el de Prometeu. Ho apunto en el meu treball Vida, la indomable, alter ego de Frederica Montseny, en el qual faig referència a la novel·la La indomable (1928). Vida, la protagonista, és el nom que en ser mare Montseny va posar a la primera filla.

Doctrines i ideologies elaboren mites. Per més robotitzats que estiguem, hi ha una part de nosaltres que vol alimentar-se d’alguna cosa intangible. A El poder del mite diu Joseph Campbell: «Un dels problemes de l’actualitat és que no estem familiaritzats amb la literatura de l’esperit. Ens interessen les notícies del dia i els problemes de l’hora». Amb això el mitòleg no volia dir que no ens hi havíem d’interessar, sinó que no hauria de ser l’única preocupació. Per a Campbell, el mite és un bon instrument per interpretar la realitat, enriquir l’experiència i comprendre els foscos i sovint aterridors abismes de l’existència humana. I, encara, els mites són la llavor de les religions (i, per tant, també de les ideologies modernes que ocupen el seu lloc) per explicar l’inexplicable i volem explorar, com ara les utopies. La de l’anarcosindicalisme n’és una. Llegint les novel·les i les memòries de Frederica Montseny, així com el que d’ella s’ha escrit, i més enllà d’encerts i errors (en els treballs del Simposi no hi ha pretensió hagiogràfica), cal apreciar la seva sincera lluita per assolir l’ideal àcrata, encarnant-lo en ella mateixa, cosa que no li va ser fàcil. L’home i la dona nous, cultes, lliures i desvetllats, encara són per fer. Però no podem renunciar-hi sense renunciar a l’impuls de la mateixa vida per aconseguir-ho.

(article publicat a El 3 de vuit, Vilafranca del Penedès, 7 de maig de 2021. A la imatge, el llibre Frederica Montseny: més enllà del mite, Publicacions de la Càtedra Ferrater Mora)

En l'estela del mite

 

Ho sabeu els aquí em llegiu: aquest espai porta per nom Penèlope segle XXI. La figura mítica de Penèlope, l’esposa d’Ulisses que l’espera a Ítaca, l’inspira. La mitologia és alguna cosa més que un conjunt de contalles. En els mites hi ha contingudes veritats universals encarnades en figures com Penèlope. La reina Penèlope, aparentment passiva, presenta una activitat sense descans: teixeix de dia i desteixeix de nit, ja que el seu objectiu és la fidelitat a l’espòs Ulisses, pare del seu fill Telèmac, que ha de criar sola. La reina d’Ítaca ha de mantenir a ratlla els pretendents que li volen el tron. L’heroïcitat de Penèlope és la perseverança, la resiliència i una actitud d’espera que només l’amor i l’esperança poden alimentar.   

Els mites «són relats que parlen al més profund de la nostra psique», escriu Mireia Rosich, directora del museu Víctor Balaguer, al seu llibre En la estela del mito (Kairos). L’estudi dels mites és apassionant, llegir-ne la bibliografia estimula la comprensió que ens fa veure com al llarg de la nostra vida interpretem, o ens identifiquem, amb diverses figures mítiques segons la circumstància vital. Al seu llibre, tant estimulant de llegir, Mireia Rosich desplega un gavadal de coneixements sobre dotze figures femenines de l’Antiguitat clàssica i reflexiona sobre la seva representació artística. Des de l’any 2016 impulsa Chill-out de mites i art al museu, una activitat que té molt bona acollida i que ara ha pres forma literària a través dels dotze capítols que integren En la estela del mito: Ariadna: la iniciació; Les Mènades: l’alliberament; Pandora: els mals ocults; Helena: la passió; Les Amazones: la lluita; Les Sibil·les: la profecia; Circe: la seducció; Les Sirenes: la distracció; Penèlope: l’espera; Dànae: la fecundació; Andròmeda: les cadenes; Les Hespèrides i el Jardí del Paradís.

La figura de Penèlope és tan rellevant com la d’Ulisses. La Penèlope del segle XXI continua sent la imatge d’un nord, d’una utopia a realitzar. «Ítaca com a metàfora, teixir com a símbol», escriu Rosich. Ítaca és una imatge de la motivació, teixir un símbol de l’escriptura. «Els mites enriqueixen la vida sensible», escriu Rosich. Sí, eixamplen la mirada i la fan més profunda.

(article publicat a La Fura, 30 d'abril de 2021. A la imatge, fragment d'un cartell d'Alexandre de Riquer)