Trieste amb ulls de dona

Hi ha diverses formes d’escriure guies de llocs i ciutats, i una és escriure una guia sentimental, la qual cosa vol dir anar més enllà de les dades i la història i donar fe d’aquells aspectes que són percebuts de forma personal. Si aneu a Trieste, recomano que entreu a les llibreries (n’hi ha moltes!) i compreu llibres sobre Trieste. Són de qualitat, tan informativa com literària. Entre aquesta plèiade, vaig descobrir Guida sentimentale di Trieste. La ciutat està escrita per dones que viuen a Trieste, ja siguin autòctones (italianes o eslovenes) o nascudes en altres llocs d’Itàlia o de l’estranger, i que s’han incorporat a una ciutat una de les característiques de la qual és ser una ciutat de frontera.

     

A Guida sentimentale de Trieste trobem una mirada polièdrica per part de les dones que, unes més escriptores que les altres, han escrit textos molt bells, fruit d’un laboratori d’escriptura promogut per la Casa Internazionale delle Donne di Trieste. En els textos publicats (2014), s’expressa la vivència dels llocs d’una manera subjectiva i en diàleg amb el passat i el present de la ciutat, tot fent visible a través dels relats personals la seva idiosincràsia cultural, social i de convivència. El resultat és un llibre viu, dinàmic, tot i que no hi manquin les referències bibliogràfiques que fan de Trieste una ciutat literària pel fet que tants escriptors/es han escrit sobre les seves seduccions.

     

L’interès d’aquesta Guia sentimentale di Trieste és tant cultural com sociològic, amb la progressiva incorporació de la dona en tots els àmbits de la vida comunitària. Així llegim les places, carrers, escoles, universitats, llocs de treball, etc., amb els ulls d’aquestes dones que, amb la seva presència i activitat, han modificat l’imaginari col.lectiu d’una ciutat que, com totes en el passat, pecava de patriarcal. És l’hora dels equilibris, també en la visió de les ciutats.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juliol de 2016)

La Barcelona jueva

Amb un pròleg de Pilar Rahola, escriptora i comunicadora sensible a la història passada i present del poble jueu, acaba de publicar-se La Barcelona jueva, coeditada per l’Ajuntament de Barcelona i Cossetània Edicions. L’autor d’aquest llibre que pretén redescobrir les petges materials i immaterials de la presència jueva a la ciutat comtal és Josep Alert (Igualada, 1966), historiador i gestor cultural d’àmplia experiència.

     

Recordo que uns quants anys enrere, tal com es publicava a la premsa, es buscava l’emplaçament del que havia estat la Sinagoga Major del Call de Barcelona... Hi havia interès per trobar i identificar la presència de la comunitat jueva barcelonina i la seva història plena de clarobscurs. Aquesta recerca ha anat fent camí des d’aleshores fins arribar als nostres dies.

     

A fer llum en aquesta presència hi col.laboren publicacions com La Barcelona jueva, un treball divulgatiu de nivell que ha d’interessar no només als jueus de tot el món que ens visiten –cada any són més- sinó també a nosaltres. Almenys a tants de nosaltres que, pels cognoms, podem pensar que potser som hereus de jueus conversos a la força després dels avalots i el saqueig que va patir el Call barceloní el 1391. Sense deixar d’estimar el cristianisme i els valors ètics i espirituals amb els quals ens hem format com a persones, experimentem una fraternitat subtil envers el destí d’aquest poble en diàspora d’ençà que l’any 70 d.C. es va destruir el Temple de Jerusalem. Se sap que a la Barcino romana ja hi havia jueus. 

     

Deia que experimentem un sentiment de fraternitat que s’afegeix a l’admiració per una cultura que, malgrat la diàspora, ha aglutinat i comunicat tantes formes de saber (ciències diverses, estudis de les Escriptures bíbliques i la Càbala, literatura, música, artesania, habilitat per portar comptes, etc.). Una cultura que des de sempre ha promogut que la gent sabés llegir i escriure, i això era molt visible en temps en què regnava l’analfabetisme rampant, la qual cosa va ser, i ha estat utilitzada per dominar les ments i els cors de la gent senzilla.

     

Tot llegint els capítols de La Barcelona jueva en què es parla de l’arraconament i segregació primer, fins arribar a la persecució i aldarulls del 1391 que van provocar la mort de tants jueus a mans dels cristians, amb el resultat d’haver de triar entre l’obligació de la conversió o l’exili, cal preguntar-se per què l’Església va exercir aquest paper inquisidor, de botxí, contravenint, i gairebé sembla de criatures recordar-ho, els principis fonamentals de l’amor fratern que va predicar Jesús, que no s’ha d’oblidar que era jueu.

     

La Barcelona jueva, de Josep Alert, ofereix als lectors un doble itinerari. En primer lloc, el recorregut que explica la historia dels jueus catalans en totes les seves fases, amb informacions sobre fets i personatges rellevants que l’il.lustren. En segon lloc, trobem els itineraris dels espais barcelonins on es fa més o menys visible la memòria de la Barcelona jueva. La majoria d’aquests indrets estan situats al cor de Barcelona, a la Barcelona Vella, amb epicentre a la Plaça de Sant Jaume. A partir de la destrucció del Call –fins aquí va arribar la barbàrie- la presència jueva es difumina, es fa gairebé invisible a la ciutat. En els darrers temps, i a poc a poc, s’ha anat redescobrint i assimilant una presència que va tenir el seu segle d’or en la mateixa època que els dies d’esplendor dels reis catalans de més prestigi i seny governatiu, amb Jaume I al capdavant. Aquests reis assenyats protegien els jueus. Però la pressió de l’Església va vèncer la voluntat d’aquests reis, víctima del que avui anomenaríem síndrome (i pecat) de superioritat espiritual envers els altres col.lectius religiosos.

     

Seguint el curs del relat anem tenint notícia, si no la sabíem, dels autors intel.lectuals d’aquests fets lamentables, precedents, cal dir-ho, del que avui abominem: l’Holocaust. La marea antijueva es va donar a tot Europa, cert, també a Espanya, amb l’expulsió definitiva per part dels Reis Catòlics el 1492. Catalunya no se’n va salvar. També nosaltres, atiats per segons quins sermons en esglésies i catedrals, vam mostrar-nos antijueus. En el daltabaix del 1391, la catedral de Barcelona va ser l’escenari de la conversió forçada de jueus.

     

La llengua dels jueus catalans era el català, tot i que, com era habitual a l’època, escrivissin les seves obres literàries en hebreu, com també era habitual que els cristians escrivissin en llatí. Considerat com l’última figura de les lletres hebrees catalanes, Salomó ben Rovèn Bonafed, conegut com a Astruc Bonafeu (1370-1445), a diferència del pare i el germà, va dir no a la conversió. En els seus escrits va cantar, amb tristesa i amarguesa, l’agonia del judaisme a Catalunya.

     

Cal fer esment, entre d’altres escriptors catalans d’altura com Joan Maragall i Carles Riba, la influència de la cultura jueva en l’obra de Salvador Espriu, ‘que es va servir del concepte Sepharad per construir una al.legoria crítica a Espanya’, escriu Alert.

     

El relat de La Barcelona jueva, de Josep Alert, que es llegeix amb interès creixent, arriba fins als nostres dies. La represa de la presència de jueus a Barcelona es va donar a principis del segle XX. Eren jueus fugits d’una Europa que donava noves mostres d’antisemitisme bel.ligerant, i ja sabem com va acabar. Entre d’altres relats, llegim el que mostra la història de les caixes amagades que va trobar Dory Sontheimer a la mort de la seva mare. En les cartes i papers ocults s’explica la tragèdia de la seva família, materna i paterna, pràcticament tota víctima de l’Holocaust.

     

També trobem en aquest llibre d’Alert el relat més recent, i viscut per nosaltres, de la història d’una simbiosis entre jueus i catalans (que encara dura!) per part del franquisme. Ja se sap que de tot en van tenir la culpa rojos, jueus, maçons i catalans separatistes (¡!). Aquesta persecució, afegeixo perquè no hem d’oblidar-ho, va fer víctimes. Molta gent va morir per aquests motius. Aquí avui no es mata per aquests motius, no estaria ben vist, les democràcies europees se’n farien creus, l’efecte de la vacuna de l’Holocaust i dels Gulags soviètics encara dura; però es fa morir a la vida civil l’adversari, difamant-lo, o el que convingui, per liquidar la persona en el seu honor i dignitat. L’episodi de la caça de bruixes per part del ministre de l’Interior, o de qui sigui que la dugui a terme, no és una anècdota: és una pràctica habitual. La nostra democràcia és encara molt prima, és per això que cal enfortir-la de forma ètica i honesta.

     

En aquests moments Barcelona compta amb quatre comunitats jueves, molt actives en el camp cultural. Les petges jueves en la història catalana, amb diversos enclavaments disseminats per tot el territori, són d’un gran atractiu per al turisme israelià i jueu en general. Barcelona és la setena ciutat del món més visitada pels turistes hebreus. Quan visiten la muntanya de Montjuïc, el lloc on hi havia el cementiri dels jueus barcelonins de l’edat mitjana, experimenten un sentiment molt íntim... És el natural, en el seu cas. També nosaltres experimentem emoció, ja que la terra dels cementiris és la terra d’aquells morts i de tots els morts, dels nostres ancestres; la dels cementiris és terra sagrada i cal trepitjar-la amb reverència.

(article publicat a l'Eix Diari, 19 de juliol de 2016. La imatge de la tomba de la fotografia està presa el dia 28 de juny al cementiri jueu de Trieste). 

Una postal de Trieste

La ciutat de Trieste regala postals precioses, lluminoses. Però hi ha angles de foscor, fins i tot en el paradís. És un d'aquests angles foscos el que s'expressa en aquesta postal de Trieste, text que he publicat avui al Diari de Vilanova,15 de juliol de 2016. La imatge la vaig prendre el passat 28 de juny.

     

"Hi ha postals en blanc i negre, i no perquè siguin antigues. A la imatge es veu una torre molt alta, feta de maó vista, igual que el gran edifici de tres i quatre pisos, amb finestres a pocs metres l’una de l’altra. L’any 1913, al barri de San Sabba de Trieste es va construir aquest establiment destinat a la neteja i preparació d’arròs per al consum. Una fàbrica, doncs, al servei de la ciutat i voltants.

     

La foscor de la postal ve de trenta anys després, quan els nazis van convertir la fàbrica en un camp de trànsit cap als forns crematoris del Tercer Reich. Posteriorment, la mateixa Risiera di San Sabba es va convertir en un camp de tortura i mort, amb forn crematori propi. En aquest indret, avui monument nacional, encara es poden veure les cel.les de tortura abans de cremar els cossos amb àcid o reduir-los a cendres.

     

En la visita que vam fer a la sinagoga de Trieste, un bell edifici amb detalls modernistes, molt de l’època en què va ser alçat, la voluntària ens va explicar que d’un dia per l’altre els veïns van deixar de saludar els jueus. Ningú no esperava, a la moderna i ciutat de bona convivència entre diversos col.lectius com era, com és Trieste, ciutat de frontera, un discurs com el que va pronunciar el Duce el 18 de setembre de 1938, quan va visitar la ciutat: I per al prestigi cal una clara i severa consciència racial, que no tan sols estableixi diferències, sinó també nítides superioritats (...) Amb ells [els jueus] se seguirà una política de segregació.

     

Aquesta política va ser molt més que una política de segregació: va ser una política d’eliminació, de voluntat d’extinció d’un grup humà, també a Trieste. La postal que veiem en viu de la Risiera di San Sabba parla per ella mateixa. Ningú no oculta el que va passar, se’n fa memòria, es demana perdó. També els visitants demanem perdó per la bèstia que portem a dins malgrat hàgim nascut tants anys després d’aquell horror, d’aquella tragèdia."

Viatjar

És època de viatjar. El temps d’estiu convida al viatge. El viatge, com la vida, té molts nivells, des del més banal fins al més historiat. Hi ha, però, qui viatja com un paquet, com una maleta: es mou de lloc però poc veu res. Observeu aquesta mena de viatgers: van com ninots. I quan al retorn els preguntes què els ha semblat tal país, tal ciutat o tal monument, et miren com si no haguessin entès la pregunta. Es queden muts.

Els museus són plens, atapeïts de gent que és poc o gens sensible a l’art, però vet aquí que els han programat la visita i han de fer la fotografia del quadre més famós. Ja fa anys que no puc mirar La Gioconda, al Louvre, com la vaig mirar la primera vegada que vaig viatjar a París l’any 1971 o 1972. S’amunteguen com en un formiguer desenes de persones davant del petit quadre del gran Leonardo Da Vinci, ara, per postres, cobert amb un vidre. Ara la fotografia és fotografiar la multitud davant la dama del somriure misteriós.

No és el mateix veure que mirar, escriu la crítica d’art Estrella de Diego a Rincones de postales. Turismo y hospitalidad. En aquest assaig, l’autora es pregunta si encara podem ser viatgers en un món de turisme massificat, programat. Sí que en podem ser, conclou, però sempre depenent de l’actitud del viatger. Un viatger dins la massa, s’entén, ja que, com passa a Roma, a Barcelona o a Praga, haurà de fer llargues cues per tot.

     

El meu primer viatge fora de Catalunya el vaig fer quan tenia setze anys, amb el grup de pintura de l’escola Llotja. Vam anar els dies de la Setmana Santa a Madrid per veure al Prado els quadres de Velázquez i els quadres de Goya, amb la seva sèrie de pintures negres. Vam passar dos matins al museu, en les sales del qual, però, ens van sorprendre altres pintures rellevants com les obres surrealistes d’El Bosco o els mirífics paisatges blaus de Patinir. Vam viure l’experiència de la descoberta! La descoberta és inherent al viatge per a mi des d’aleshores. Així, ja no espero tant trobar el que està anunciat a bombos i platerets a les guies com descobrir vés a saber què que em meravella. Llavors sento que viatge és també una forma d’escriptura. Tant que a vegades converteixo el viatge en escriptura.

El viatge agafa un sentit complet en la partida i el retorn. Altrament no es pot parlar de viatge sinó de nomadisme. En partir, el viatger entra en un temps de parèntesi, per més que les busques del rellotge marquin les hores. El retorn marca el final del viatge físic, però no pas el mental. El viatge perdura cada vegada que evoquem un episodi, o narrem o escrivim un relat d’allò que vam viure. És una manera d’allargar la mel del viatge, per més que ens hàgim trobat contratemps, d’altra banda, el més natural del món. Perquè allò inesperat, allò que surt fora del programa, sovint es constitueix en el veritable viatge. I com que el temps és limitat i nosaltres també, no és cap drama perdre’s el que s’ha de veure per força. Com en la vida, no es pot fer tot, però sí que es pot fer bé el que es fa. Atenció plena en el viatjar.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de juliol de 2016). A la fotografia, la imatge d'unes pedres romanes trobades a la muntanya de San Giusto, al bell mig de la ciutat de Trieste. La fotografia està presa el 30 de juny de 2016)

Bellesa i art

En el seu llibre Què és l’art?, publicat el 1896, Lleó Tolstoi distingia entre bellesa i art. Tolstoi parla d’una concepció de bellesa com una cosa inexacta i subjectiva. La idea clàssica, a la qual també es refereix, assimila el bo i el bell, una perfecció que només pot ser divina.

     

L’art entès a la manera tradicional és expressió de la bellesa en el seu instint per buscar la perfecció, podem afegir, ja que per naturalesa els artistes són imperfectes. Però en els nostres dies la relació de bellesa i art ha fet una mutació colossal. Art és tot allò que es diu que és art. I amén. Tot i que no se sap qui mana.

Tolstoi, en tant que escriptor, també parla de literatura. Són sucoses les coses que escriu al respecte, i més perquè n’explica exemples concrets de gent que coneix. Escriu: Un altre mètode per donar a les obres d’art una aparença d’art és l’ornament. L’objecte d’aquest mètode es produir en els sentits del lector, espectador o oient, les impressions més agradables de manera que prengui per art allò que no ho és. En literatura, i si es tracta de poesia, el mètode consisteix a fer servir els ritmes més cadenciosos, les rimes més sonores, les paraules que més facin lluir... Els ornaments, avui dia, han assolit un tal grau de perfecció que s’han pres per obres d’art.

     

Això era en temps de Tolstoi. Ara els ornaments que fan confondre l’art, o cultura i pseudocultura, acostumen a ser d’aquesta mena: estridència, escàndol, blasfèmia, efectisme, exageració, mal gust. Tolstoi abomina de la provocació, ja que absorbeix la intel.ligència, impedeix que es vegi l’art veritable. La bellesa com una cosa indefinida i subjectiva dóna obres d’art quan no es falsifica l’objectiu, que sempre és la pura gratuïtat. Tolstoi va revolucionar la novel.la amb la seva subjectivitat banyada en les aigües de l’honest. No va usar artificis per impressionar. La seva paraula és clara, exacta, sense enfarfecs.

(article publicat al Diari de Vilanova, 1 de juliol de 2016. La imatge correspon a un fragment d'un quadre exposat al Civico Museo Sartorio, de Trieste. La vaig prendre durant la visita l'1 de juliol. Fins i tot en les pintures més 'realistes', com és el cas, hi ha una mirada, una interpretació personal de la realitat. Bellesa subjectiva)