Mestratge d'Eugeni d'Ors

 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)

On està enterrat Eugeni d'Ors?

A Vilanova i la Geltrú o a Vilafranca del Penedès? Els amables lectors ja saben que Eugeni d’Ors va morir a Vilanova i la Geltrú i que és enterrat a Vilafranca del Penedès. Per aquest motiu la indignació per la confusió entre les dues ciutats augmenta a mesura que es va llegint Eugenio d’Ors 1881-1954, la biografia del filòsof escrita per Javier Varela i que ha estat premi Gaziel de biografies i memòries 2016.

     

Com es pot premiar una obra en què l’autor confon tantes vegades en el seu text les dues ciutats, i aquest no és l’únic error al llarg de la biografia? Com es pot premiar un autor que no s’ha dignat visitar ni la tomba del seu biografiat ni el lloc on va morir? Des de quin marc geogràfic, però sobretot des de quin marc mental escriu Varela? Si en senyal de respecte i desig de comprensió del seu biografiat hagués visitat la casa adossada a la vilanovina ermita de Sant Cristòfol, on Eugeni d’Ors va passar tants estius, hauria entès a fons, no de forma anecdòtica i polititzada, aquests dies d’acostament de Xènius a Catalunya. Varela no coneix la nostra versió del metafísic viatge a Ítaca expressada en la frase: volta el món i torna al Born, on l’ànima es recull.

I si Javier Varela (Madrid, 1952) s’hagués desplaçat fins al cementiri de Vilafranca del Penedès sabria el motiu pel qual Eugeni d’Ors va voler ser enterrat a la tomba de Matilde, sabria la història que hi ha darrere d’aquesta decisió. Aquestes circumstàncies bé deuen ser importants per a una biografia. Varela  també s’atreveix a dir que Eugeni d’Ors no era filòsof perquè els seus treballs no estaven sistematitzats en un pensament reglat. Vet aquí el pensament únic des del qual està escrita la biografia d’un home de geni, controvertit i de difícil etiqueta. Varela ha escrit una biografia fallida d’Eugeni d’Ors amb quin interès, o al dictat de quins interessos, cal preguntar-se.

(article publicat al DV (Diari de Vilanova). En la fotografia, jo el juny de 1998 al costat de la tomba de Matilde, al cementiri de Vilafranca del Penedès, on està enterrat Eugeni d'Ors)

Perseverança

La perseverança és una petita gran virtut. És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell) 

Àngel d'estiu

N’hi ha tot l’any, d’àngels, com hi ha dimonis tot l’any, són fàcilment identificables. Enguany els esdeveniments n’han servit un plat ben fosc. Però a l’estiu sembla que anem més desorientats, amb tantes seduccions. L’estiu és una època abocada a l’exterior, i els àngels són cosa interna (són la cara de les bones qualitats, les qualitats angèliques), tot i que la mitologia judeocristiana els hagi donat tants rostres, tants noms: Gabriel, Miquel, Rafael, que són de la categoria dels arcàngels, però també hi ha els familiars, els custodis: Ariel, Aniel... fins arribar a 72, segons reporta Félix Llaugé al seu llibre Tu ángel custodio (Ediciones Obelisco). L’autor es pregunta si en ple segle XXI la pregària té sentit, i si invocar l’àngel és necessari o serveix per alguna cosa. Però dóna orientació dels noms i les potències invisibles que els àngels ofereixen als seus custodiats.

     

Aquests àngels guardians, que eren molt estimats en el temps de la meva infantesa, i als quals les àvies ens deien que havíem de demanar protecció, també eren ben estimats per Eugeni d’Ors, que va fer una teoria filosòfica sobre la figura de l’àngel al seu llibre Introducción a la vida angélica (publicat a Buenos Aires el 1939). Una metafísica que, entre d’altres, va rebre la idea de la mística sufí del doble angèlic que tenim. Reivindicant la figura de l’àngel en sentit filosòfic, el també filòsof Massimo Cacciari va publicar L’Angelo necessario (1986). I cal recordar l’escala de l’evolució humana de Ramon Llull, en la qual l’àngel està per damunt del cel, i el cel per damunt de l’home, així com l’escala ideada per Francesc Pujols, en la qual també hi ha per damunt de la humana la categoria de l’àngel.

     

Partint de la idea que els humans som part del visible i de l’invisible de la vida, que som matèria i esperit al mateix temps, en el cos dolençós som també el cos lluminós de l’àngel, tot i que l’imaginari de les creences jueva, cristiana i musulmana també situï fora de nosaltres la figura de l’aggelos com a mitjancer entre Déu i les criatures. Sens dubte hi ha àngel en aquell o aquella que en un moment determinat actua de forma angèlica, quan per exemple exerceix un paper de guaridor, que és el que representa Rafael, o d’àngel anunciador d’una benaurança com és la maternitat en el cas de Gabriel anunciant a Maria la concepció del fill.

     

No està de més, doncs, tenir notícia de l’àngel que ens correspon segons el dia de naixença, i rebre’n forces tot invocant-lo en moments de manca. Els nascuts entre l’11 i el 15 de març tenim Haiaiel. Entre altres dons, ajuda en la lluita per ser lliure, independent. Entenc que és en doble direcció: persona de pensament lliure perquè s’allibera del propis pesos morts en un marc on la gent pugui ser lliure i independent. M’aplico, doncs, a invocar-lo tot l’estiu, ja que a partir de setembre hi haurà molta feina! No tinc cap dubte de la força positiva que també contenim.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 5 d'agost de 2016. A la imatge, un àngel de l'església de San Giusto, de Trieste, foto feta el 30 de juny de 2016)

Crítica literària

Per sant Jordi sembla oportú parlar d’escriptura, de llibres i, perquè no, de crítica literària al Diari de Vilanova. Amb solvència ho va fer Eugeni d’Ors en diaris diversos. Gran part de la seva obra va ser publicada en periòdics. El filòsof era un home culte que opinava públicament, fins i tot amb aquella finalitat pedagògica i moral que tant se li ha criticat. Però és que un opinador, un crític, no hauria de ser pedagògic per fer-se entendre? I moral, honest intel.lectualment, no s’ho hauria d’exigir sempre? 

Eugeni d’Ors va ser un pensador originalíssim, creador d’un sistema molt coherent però d’aparença una mica extravagant, escriu Andrés Amorós a Eugenio d’Ors, crítico literario. Partint del seus coneixements de la tradició cultural, D’Ors tenia una virtut a l’hora d’exercir la crítica, ja fos artística, ja fos literària. D’Ors intuïa el sentit profund d’un autor o d’una obra, cosa poc freqüent, ja que la crítica convencional es preocupa massa de la forma. És com si només consideréssim les persones pel seu aspecte físic i no també pel seu rostre intern, espiritual.

Els temps demanen una crítica literària que s’adigui al moment, lluny del barroquisme d’Eugeni d’Ors. Ara: la seva expressió conceptista (es poden trobar molts aforismes en els seus comentaris) i de volguda concisió continua sent vàlida. La crítica d’Eugeni d’Ors és crítica de sentit. La seva crítica va ser sempre feta amb profunditat filosòfica i esperit de totalitat, escriu Amorós. D’Ors no era un acadèmic, tot i que coneixia l’acadèmia. La seva crítica, original per personal, valorava les formes, però feia èmfasi en els continguts. Com va escriure Dvorak, religió, filosofia i art són aspectes inseparables d’una mateixa realitat cultural. Si fa nosa la paraula religió diguem espiritualitat. Sense esperit tot queda als dits i les formes són buides. Bona diada de sant Jordi!

(article publicat al Diari de Vilanova, 22 d’abril de 2016. La fotografia està presa el migdia de sant Jordi, roses il.luminades per la llum)

Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

Biblioteques i bibliotecàries

Si us agraden els llibres, i teniu una biblioteca més gran o més petita elaborada segons els vostres gustos lectors i interessos intel.lectuals, i visiteu sovint les biblioteques que, per fortuna, cada dia tenim més a prop i més a l’abast, llegiu aquest fris històric amb personatges de relleu que és Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (Ara Llibres), d’Assumpta Montellà.

Estic certa, lletraferits també vosaltres a causa de la vostra inquietud per saber, que en els vostres records, passats i presents, hi ha una bibliotecària la memòria de la qual mai no s’esborrarà dels vostres pensaments. I és que aquesta bibliotecària té un seient en la taula on també hi ha assegut aquell mestre o mestra, i aquell professor o professora que us ha marcat en la vostra època de formació, que us ha deixat una petja indeleble.

Assumpta Montellà -sí, l’autora d’obres tan emblemàtiques com La maternitat d’Elna i  115 dies a l’Ebre, entre d’altres-, no dubta a afirmar que les nostres bibliotecàries veteranes són heroïnes abans, durant i després de la guerra. Cal dir que aquest coratge envers la transmissió de la cultura per part de les bibliotecàries i els bibliotecaris actuals manté l’alè. Les biblioteques d’avui, a més d’oferir els serveis de sempre, s’han posat al dia i s’han constituït en petits fars de dinamització cultural que brillen en els nostres pobles, viles i ciutats.

A Lletraferides, escriu Assumpta Montellà: Bibliotecàries, en temps de pau, dictadures, guerra, transicions i democràcies, de les quals volem commemorar els primers cent anys, per fer-les visibles, no tan sols pel centenari, sinó perquè està pendent de fer-los un reconeixement sincer, una declaració d’amor dels seus amants més incondicionals: nosaltres, els lectors.

Tot va començar, en efecte, l’any 1915, amb els primers passos de l’Escola de Bibliotecàries, gràcies a l’impuls i a la visió de futur d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Jordi Rubió. Cal recordar, sobretot, Eugeni d’Ors, veritable creador de l’Escola de Bibliotecàries. Deia Eugeni d’Ors: Les bibliotecàries han de ser les missioneres de la cultura, amb una llàntia als llavis per evangelitzar amb els llibres fins als pobles mès recòndits. Llenguatge barroc i passat de moda a les nostres oïdes contemporànies, aquest d’Eugeni d’Ors, però que, en el substancial, cal entendre el que avui en dia en diríem una tasca de voluntariat, si bé remunerada, de cara a la democratització de la cultura tot fent-la arribar fins al lloc més remot. Les nostres bibliotecàries no són, doncs, orsianes a la manera del forjador del Noucentisme, però sí que són agents de la cultura i la civilitat.

Amb encert documental i eficàcia narrativa, Montellà intercala en el seu relat històric entrevistes a bibliotecàries de trajectòria reconeguda, així com dietaris inèdits per al gran públic com són les anotacions diàries de la vida de les biblioteques. Resulten emotius de llegir els testimonis de les bibliotecàries que anaven al front amb el bibliobús, portant llibres als soldats. Amb determinació, feien arribar llibres a llocs més que remots, perillosos. Tasca, però, que era agraïda amb els mots escrits per aquells soldats deixats de la mà de Déu: Somos los luchadores anónimos y solo son testigos de nuestras aventuras las noches oscuras, los peñascos y los barrancos, y cuando conseguimos un triunfo nadie comprende lo que hemos sufrido y el esfuerzo y a veces los compañeros que ha costado (…) nadie se acuerda de hacernos llegar nada (…) Esperando con ganas sus libros le saluda con todo respeto este que le admira agradecido, i signa Jaime Oliveras. Per rebre una carta així, tan sentida d’aquelles que ja no en queden, no em faria res anar a Mart.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de maig de 2015)

Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster

Ahir, 18 de maig de 2015, per commemorar la Setmana de la Poesia, la Fundació Felícia Fuster i la Llibreria Pròleg van invitar-nos a participar en un acte poètic: Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster, al qual vaig ser convidada a presentar. Transcric aquí les paraules de salutació, que són una reflexió en veu alta sobre el fet poètic. I dic ‘una’ intencionadament, ja que aquesta és una reflexió de les moltes possibles reflexions que es poden fer sobre el fet poètic. La vaig titular: El poema com a prova.

"Diu Maurice Blanchot en un dels capítols del seu llibre L’espai literari: ‘Qui es consagra a l’obra és atret cap a ella fins a tal punt que aquesta el sotmet a la prova de la impossibilitat’.

Ah, pobre devot, o sant devot, o com vulgueu dir-ne d’aquest o d’aquella que es consagren a una obra literària! N’heu sentit a parlar, oi, de de la sort del principiant? Però aquesta sort s’ha de revalidar, i com més temps passa més dures són les proves.

Sens dubte Blanchot es refereix a la sensació que a vegades ens assalta com un cop de puny. És la impossibilitat de dir allò que ens obre el cos i l’ànima de mig a mig. Però és precisament la poesia, la seva força tel.lúrica, qui irromp en aquest espai de la impossibilitat, i ens agafa pel coll fins que la paraula es fa carn, és a dir, s’escriu! No, no hi ha escapatòria possible, per a qui es consagra a la poesia. I l’obra es va fent tot i que cap poema no ens estalviï cap ni una de les nits més fosques de l’ànima. I és que hi ha una certesa, en la poesia, i és que es constitueix en un camí de coneixement cap a nosaltres mateixos i cap a l’entorn.

En tindreu aviat la prova, amics i amigues que ens acompanyeu, d’aquesta saviesa que és també un humanisme. En tindreu la prova, d’aquesta intel.ligència creativa, en la intervenció de les tres poetes que avui ens presentaran la seva darrera obra. Josefa Contijoch ens presentarà Baix continu; Neus Aguado ens acostarà Tal vez el tigre; i Roser Domènech ens llegirà poemes de Texeixo cortines d’aire. Són tres poetes de tres generacions diferents, tres poetes que han perseverat en el camí de dir la llum del dia, però també la llum de nit, metàfora d’allò que no es revela així com així, aquella nuesa esplendorosa que, com deia Eugeni d’Ors, espanta. O com l’àngel de Rilke, la bellesa del qual és també terrible.

Escoltem, doncs, la bellesa, la nuesa, la nit, i els treballs gojosos de dir l’impossible malgrat tot, avui, aquí, a la Fundació Felícia Fuster, poeta ella també de la paraula essencial, la paraula que transforma perquè és verb, és acció. El poema ens ensenya allò que no sabíem ben bé. És per això que el poema és una prova, un assaig; és així com el poema es constitueix en un salt en el camí de la consciència."

Després de cada intervenció per part de les tres poetes invitades, aquestes autores van llegir i comentar alguns poemes de Felícia Fuster, artista plàstica amb residència a París des de l'any 1950, i que entre nosaltres va revelar-se com a poeta amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984, finalista premi Carles Riba). 

Una visió de la poesia

Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.

    

¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

Una pàgina

En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.

Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat. 

Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.  

Novel.la poc convencional

La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.

(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

Els àngels de Pepita Pallé

A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.

Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.

La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.

La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.

En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.

A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)

    

    

 

Llibres d'autors catalans en institucions estrangeres

“A Liverpool no es pot dir que els llibres catalans siguin abundosos, però tampoc es pot dir que hi manquin. A la biblioteca de la Universitat, o Tate Library, fundada pel mateix fundador de l’esplèndida Tate Gallery de Londres, es poden trobar alguns dels nostres autors medievals i alguns de moderns, entre altres Llull, amb les seves obres completes, i Verdaguer, fent costat amb Mistral (…) i Víctor Balaguer (…) i Eugeni d’Ors…”
Aquest apunt de dietari de Ferran Soldevila a Hores angleses (llibre recentment editat per Adesiara) està fet el curs 1926-1927, el primer dels dos cursos que el gran escriptor i historiador va passar a la Universitat de Liverpool fent de lecturer in Spanish.
En efecte. És una sorpresa per a la majoria d’escriptors catalans –parlo també dels actuals i per experiència pròpia- trobar-se amb les seves obres, o part de les seves obres, en institucions estrangeres. I és molt possible que no les trobin a cap universitat espanyola… Aquest fet respon a un estadi civilitzatori propiciat per l’apertura mental i el respecte a la diferència que posa en valor de manera justa allò que val la pena de conèixer perquè aprofundeix en la percepció pròpia i global del món.

(a la foto, vista d'un parc anglès, a l'estiu)

Una mica d'història

L’abril de 1991, i al caliu de la festa de Sant Jordi d’ara fa vint anys! es va presentar El vel d’Harmonia, el llibre de narrativa que va guanyar el premi Don-na. Però el títol d’aquest blog hauria pogut ser un altre: Verònica o el retrat, que va quedar finalista del mateix premi. El dia que es va atorgar, una tarda freda de desembre de 1990, la poeta Montserrat Abelló, que era al jurat, es va equivocar quan va esmentar el títol de l’obra guanyadora. Va dir: Verònica o el retrat. Jo estava al fons de la sala, i tot i que les cames em tromolaven, ja havia fet el gest d’aixercar-me quan Abelló va rectificar tot dient “perdoneu, aquesta és l’obra finalista, la guanyadora és El vel d’Harmonia”. Aleshores vaig aixecar-me de debò, amb el pols a cent. Als membres del jurat (Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Pilar Rahola, Núria Torrents i Mireia Bofill) els havia costat decidir-se per l’obra guanyadora, d’aquí la confusió de Montserrat Abelló.

Porto a col.lació aquest episodi perquè enguany fa cent anys de la publicació de La Ben Plantada, i la narració Verònica o el retrat, escrita també com un recull de glosses, vol ser un homentage a l’escriptor que a través de les seves va crear el cicle de figures arquetípiques Les Oceànides: La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus (amb la seva protagonista Tel.lina), Sijé i Lídia de Cadaqués. Aquesta narració, inspirada en un personatge real, Lídia Nogués de Costa, i escrita quan Eugeni d’Ors ja era a Madrid, amb Oriol Pi de Cabanyes la vam publicar traduïda al català acompanyada d’un llarg assaig introductori (Proa, 2002). Més endavant encara he tingut ocasió de treballar Les Oceànides també en forma d’assaig, quan amb motiu dels 50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors l’any 2004, la Comissió de Literatura de l’Institut d’Estudis Penedesencs vam organitzar un cicle de conferències. Allà vaig presentar la ponència: Quatre arquetipus femenins en la narrativa filosòfica d’Eugeni d’Ors, publicada al recull Eugeni d’Ors. Llums i ombres (Cossetània, 2006). Vet aquí una mica d’història del reconeixement d’un mestre.

Calendaris platònics

Com a instrument de formació espiritual pròpia, Eugeni d'Ors redactava el que va anomenar Calendaris platònics, una mena de santorals en els quals escrivia els noms d’aquelles figures o esdeveniments del món de la cultura que patrocinaven la seva vida.
Jo tinc una llista del que en dic la meva genealogia, que, sense menysprear la familiar, abraço i rememoro amb un sentit de proximitat, de germanor, de pertinença, de comunió espiritual.