Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Ramón Masoliver. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Ramón Masoliver. Mostrar tots els missatges

diumenge, 14 de juny del 2015

Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

diumenge, 16 de gener del 2011

Encara...

Publico aquest text de La capsa verda a propòsit de l'article d'Enric Juliana "¡A por los catalanes!" publicat ahir, 15 de gener, a La Vanguardia.
La meva catalanitat era tel.lúrica, natural, com aquell qui neix ros o morè. Dic era perquè en un moment donat vaig adonar-me que això era qüestionat de socarel. Què va passar? El vel d’Harmonia, el meu primer llibre publicat, va guanyar el premi Don-na el desembre de 1990 i va ser presentat l’abril de 1991. Amb el llibre encara calent del forn, vaig anar a Vallençana, a prop de Montcada i Reixac, a visitar Juan Ramón Masoliver, oncle del pare dels meus fills. Masoliver era un intel.lectual orgànic del vell règim, com tothom sap. Però era un home culte i molt intel.ligent amb qui m’agradava discutir, i això era fàcil amb ell. Si no sabia de tot, gairebé. De literatura en sabia un niu, tenia bon gust i criteri, era una enciclopèdia viva. A més, es donava la circumstància que havíem nascut el mateix dia, el 13 de març, tot i que, és clar, en anys diferents.
Masoliver em va rebre content com sempre. Però en fer-li el present del llibre, espontàniament li va sortir un comentari que em va gelar la sang: “Lo habrás escrito en catalán…” (com dient, quina manera de perdre el temps!..., “en aquesta llengua provinciana i de segona”, perquè va fer un gest de menyspreu acompanyat d’una cara de fàstic que mai més no oblidaré). Vaig quedar muda, i mentre no podia entendre què li passava pel cap, més ben dit, què li passava pel cor, pensava en el seu pare, el pobre enginyer Masoliver.
Crec poder afirmar que va ser a partir d’aquell moment que em vaig convertir no en catalana, que ja n’era, sinó en catalanista, de la mateixa manera que el feminisme és la resposta lògica a una segregació i a un tracte injust de segles envers les dones, i el pacifisme és una resposta a l’absurditat de les guerres.
Jo havia ‘perdonat’, com si diguéssim, a Juan Ramón Masoliver que hagués estat devot de les idees de Mussolini primer i amic de les de Franco després. El seu ideari polític, tot i que no m’agradava gens, no em privava de respectar-lo i d’admirar-lo pels seus extraordinaris coneixements. Però ara m’era difícil continuar conversa gaire estona més amb algú que em qüestionava tan radicalment. Em vaig acomiadar d’aquell home amb una tristesa fonda. Sentia que alguna cosa es perdia, però que no era per causa meva, ja que en quina llengua havia d’escriure, si el català és la meva llengua? Com es pot qüestionar i menysprear que algú escrigui la seva obra en la seva llengua? Això ha passat amb el català, i segons com encara passa. Amb els anys he anat comprovant que la més gran fàbrica de catalanistes, així com d’independentistes, ha estat precisament les continuades i persistents manifestacions d’intolerància envers el que és un fet tan natural com ser qui ets.
(extret de La capsa verda)