Einstein i la ment dels físics

 

Ara fa cent anys de la visita d’Albert Einstein a Barcelona i altres indrets de Catalunya invitat per la Mancomunitat. S’hi va estar des del 22 de febrer fins a l’1 de març en una estada atapeïda de visites, àpats i conferències. En l’últim dia el físic va visitar l’Escola Industrial, motiu d’orgull de la comunitat científica i les institucions catalanes que amb tant d’entusiasme es posaven al dia europeu. D’aquesta visita me’n feia memòria el meu pare cada vegada que passàvem per l’Escola Industrial, ja fos que hi passéssim per davant o travessant-la: l’Escola Industrial formava part del meu paisatge més proper, ja que també hi passava per darrere cada dia per anar a l’escola. Quants llibres no he llegit asseguda en els bancs que hi ha en els carrers interiors del recinte!

No he tingut vocació científica, si bé la física m’agrada: els fenòmens físics són a la vista, comprovables, només cal observar. Einstein va revolucionar la física tal com havia estat entesa i estudiada fins llavors: la seva gran troballa va ser la teoria de la relativitat que en aquelles conferències poc es va entendre llevat dels científics. La teoria de la relativitat va posar les bases de la física quàntica.

L’alemany Albert Einstein va obtenir el Premi Nobel de Física l’any 1921. Cent anys després, l’any 2021, el va obtenir l’italià Giorgio Parisi, que ha escrit un llibre, de títol ben poètic, molt atractiu de llegir perquè hi reflecteix els vols de la ment d’un científic: Les meravelles dels sistemes complexos (Angle Editorial). Dividit en vuit capítols, m’ha semblat interessant Com neixen les idees, reflexió que tant val per a les idees aplicades a la física i a les ciències com en l’àmbit de les humanitats i la creativitat en general. Quan es refereix als «llampecs d’intuïcions» entrem en un terreny conegut, ja que un experiment encallat a vegades es desencalla en el lloc i el moment més inversemblant: una conversa, un passeig. Giorgio Parisi fa distinció entre la intuïció física i la matemàtica. Una ment ben científica, la de precisar fins i tot una facultat tan esmunyedissa com la intuïció que apareix de manera imprevista, sobtada, inesperada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de març de 2023)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)