Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón
Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes
articles a La Vanguardia amb una
enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària
d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en
la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares
de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus
fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta
època.
Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells
temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la
família. Ha recordat sempre aquesta experiència de
llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills
me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i
ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva
estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari
del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia
familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un
tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars
entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he
estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la
filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que
sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.
De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el
primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La
Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C.
Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits
en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva
defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia
d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de
les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i
Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat,
i Oceanografia del tedi, i les
glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el
llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la
literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de
venir-m’hi a casar.
Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig
matí (28-5-2015), en la
jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència,
organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a
l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text
ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la
jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant,
antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària.
Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit
sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una
biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.
En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a
Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre,
introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i
en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no
devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit,
té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de
gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I
agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 5 de juny de 2015)
