A suggeriment de Joan-Lluís de
Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació
Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la
primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier
(Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de
l’aleshores anomenat Exlibriscongres a
la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.
Pepita Pallé em va rebre molt
amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de
l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va
haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també
d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit
blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor
Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia
les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La
llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites
vestida de blanc.
La trobada tenia com objectiu
facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en
aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les
activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi
d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que
possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.
La tarda es va allargar tot el
que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un
àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo
malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals
n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una
gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella
a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins
l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és
perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest
article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en
què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els
ex-libris de Pepita Pallé.
En la iconografia de molts dels
ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era
el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar
els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats
a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències
angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.
A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es
pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre,
hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt
atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a
l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al
patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces.
Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a
Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades
a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes
figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana
que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors,
quan al seu llibre Introducción a la vida
angélica va escriure, i tradueixo: Què
és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a
donar-lo a llum en l’eternitat.
(article publicat a L’Eco de
Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart
a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una
noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)