Amb motiu de l’Homenatge a la poesia:
IV Lectura compartida i encadenada de
poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita
reflexió sobre la poesia.
Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del
nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la
comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat
que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé,
és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més
la paraula que no pas la veu.
¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i
cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va
haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense
perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un
moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la
sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per
damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o
sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a
dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.
Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la
paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el
que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics.
Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he
llegit d’ell, escriu com un poeta.
Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per
la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al
respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard:
La poesia proporciona respostes que ni la
filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap
de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides
internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar
que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de
l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La
poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna
que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves
arrels.
Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com
que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa,
llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més
visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord
sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista
així, la poesia és una art
revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar
el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i
tal radical, sense concessions.
¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia
Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les
ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per
escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot
expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua
com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no
pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de
l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de
l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible
arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència
humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)
