Beethoven de fons

 

Els dies que ens han deixat empremta, que en la memòria hi han quedat gravats com una època on hi han nascut tantes epifanies, hi han brillat tantes fulguracions espirituals, retornen nítids tan sols sentir els primers compassos d’aquella música que va acompanyar i subratllar la intensitat d’aquells moments inaugurals de l’amor.  

El meu primer festeig –aleshores tenia 19 anys- té una banda musical de fons en la qual predomina la música de preromàntics, romàntics i neoromàntics: Beethoven, Schumann, Txaikovski, Rakhmàninov. Entre les peces que escoltàvem el meu xicot i jo –el jove que anava per arquitecte escrivia música i també adorava Toldrà i Monpou-, hi ha el concert per a piano número 5 en mi bemoll major, anomenat Emperador, de Ludwig van Beethoven. Aquesta peça, icònica en el repertori de Beethoven, es va estrenar a Leipzig el novembre del 1811. Composta entre el 1809 i 1811, el músic alemany la va dedicar al seu amic i mecenes: l’arxiduc Rodolf d’Habsburg-Lorena.

En aquesta obra per piano i orquestra Beethoven ja caminava cap al Romanticisme, un moviment cultural que va començar en el camp de la literatura, però que aviat va impregnar les arts i les idees. El Romanticisme exalta la individualitat, la creativitat, el geni personal, els sentiments subjectius, i és aquest esperit el que es pot llegir en llenguatge musical quan s’escolta aquest concert de Beethoven compost de tres moviments: Allegro, Allegro un poco mosso i Rondo: Allegro ma non tropo.

Perquè de les peces musicals m’agraden més els Allegro un poco mosso, els Andante o els Adagio no és un misteri: la música reflexiva, contemplativa, em transporta a un estadi en què tot experimentant la ingravidesa del cos l’ànima s’envola, si bé en el primer moviment d’aquest concert de Beethoven els solos del piano presenten una dicció cristal·lina com en els millors pianístics de Chopin que també escoltàvem el meu xicot i jo molts dissabtes a la tarda, ja fos que anéssim al Palau de la Música, ja fos que els escoltéssim en el tocadiscos asseguts en un sofà de casa que ves a saber on ha anat a parar, si bé encara té fesomia en la memòria d’aquells dies que són una època: la d’un festeig que el vent un dia es van endur, però que ha quedat fixat en la memòria musical de la nostra biografia.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de novembre de 2022. A la imatge un ex-libris/ex-musicis dissenyat en un ja llunyà 1984, quan podia dibuixar, ja que he anat perdent vista i ara ja no puc fer-ho)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

El nen Beethoven

Passejant per Malines, en una plaça de nova construcció al costat del canal, vam trobar-nos amb un nen enfilat dalt de tres escales. El nen, una figura de bronze, representava Beethoven d’infant. El nen amagava una rosa darrere les espatlles i estava de cara a un monòlit on hi havia gravat el rostre d’una dona, la seva àvia. L’escena, molt tendra, semblava evident: el nen, que ja va néixer a Bonn (Alemanya), el desembre de 1770, volia oferir la flor a la seva àvia d’origen flamenc.

(a la foto, el petit Beethoven)