Biblioteques i bibliotecàries

Si us agraden els llibres, i teniu una biblioteca més gran o més petita elaborada segons els vostres gustos lectors i interessos intel.lectuals, i visiteu sovint les biblioteques que, per fortuna, cada dia tenim més a prop i més a l’abast, llegiu aquest fris històric amb personatges de relleu que és Lletraferides. La història de les nostres bibliotecàries (Ara Llibres), d’Assumpta Montellà.

Estic certa, lletraferits també vosaltres a causa de la vostra inquietud per saber, que en els vostres records, passats i presents, hi ha una bibliotecària la memòria de la qual mai no s’esborrarà dels vostres pensaments. I és que aquesta bibliotecària té un seient en la taula on també hi ha assegut aquell mestre o mestra, i aquell professor o professora que us ha marcat en la vostra època de formació, que us ha deixat una petja indeleble.

Assumpta Montellà -sí, l’autora d’obres tan emblemàtiques com La maternitat d’Elna i  115 dies a l’Ebre, entre d’altres-, no dubta a afirmar que les nostres bibliotecàries veteranes són heroïnes abans, durant i després de la guerra. Cal dir que aquest coratge envers la transmissió de la cultura per part de les bibliotecàries i els bibliotecaris actuals manté l’alè. Les biblioteques d’avui, a més d’oferir els serveis de sempre, s’han posat al dia i s’han constituït en petits fars de dinamització cultural que brillen en els nostres pobles, viles i ciutats.

A Lletraferides, escriu Assumpta Montellà: Bibliotecàries, en temps de pau, dictadures, guerra, transicions i democràcies, de les quals volem commemorar els primers cent anys, per fer-les visibles, no tan sols pel centenari, sinó perquè està pendent de fer-los un reconeixement sincer, una declaració d’amor dels seus amants més incondicionals: nosaltres, els lectors.

Tot va començar, en efecte, l’any 1915, amb els primers passos de l’Escola de Bibliotecàries, gràcies a l’impuls i a la visió de futur d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Jordi Rubió. Cal recordar, sobretot, Eugeni d’Ors, veritable creador de l’Escola de Bibliotecàries. Deia Eugeni d’Ors: Les bibliotecàries han de ser les missioneres de la cultura, amb una llàntia als llavis per evangelitzar amb els llibres fins als pobles mès recòndits. Llenguatge barroc i passat de moda a les nostres oïdes contemporànies, aquest d’Eugeni d’Ors, però que, en el substancial, cal entendre el que avui en dia en diríem una tasca de voluntariat, si bé remunerada, de cara a la democratització de la cultura tot fent-la arribar fins al lloc més remot. Les nostres bibliotecàries no són, doncs, orsianes a la manera del forjador del Noucentisme, però sí que són agents de la cultura i la civilitat.

Amb encert documental i eficàcia narrativa, Montellà intercala en el seu relat històric entrevistes a bibliotecàries de trajectòria reconeguda, així com dietaris inèdits per al gran públic com són les anotacions diàries de la vida de les biblioteques. Resulten emotius de llegir els testimonis de les bibliotecàries que anaven al front amb el bibliobús, portant llibres als soldats. Amb determinació, feien arribar llibres a llocs més que remots, perillosos. Tasca, però, que era agraïda amb els mots escrits per aquells soldats deixats de la mà de Déu: Somos los luchadores anónimos y solo son testigos de nuestras aventuras las noches oscuras, los peñascos y los barrancos, y cuando conseguimos un triunfo nadie comprende lo que hemos sufrido y el esfuerzo y a veces los compañeros que ha costado (…) nadie se acuerda de hacernos llegar nada (…) Esperando con ganas sus libros le saluda con todo respeto este que le admira agradecido, i signa Jaime Oliveras. Per rebre una carta així, tan sentida d’aquelles que ja no en queden, no em faria res anar a Mart.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de maig de 2015)

Biblioteques

No sé si els llibres en paper perillen o no, a casa continuem a comprar-ne i es pot dir que no hi ha dia que no hi entri un llibre. La nostra biblioteca és enorme. Tant que hi ha molts llibres fora de la biblioteca, vull dir que als prestatges ja no ens hi cap res més i tenim llibres pertot.

Però hi va haver un dia que jo no en tenia cap, de llibre, i em delia per llegir-ne. La primera biblioteca que hi va haver a casa dels meus pares la vaig fer jo, i durant la meva vida n’he fet més d’una, de biblioteca, fins i tot la biblioteca preciosa que em van robar de resultes de la separació. D’aquest episodi n’he parlat en altres llocs. Només diré que per poder preservar tres llibres de l’ànima, llibres d’aquells que s’estimen com un tresor, vaig haver de prendre’ls com si fos un lladre de mi mateixa. Algun altre, pocs, els ha recuperat la meva filla. En aquestes circumstàncies doloroses encara hi ha qui vol fer mal de manera superlativa, i a mi el pitjor mal que em podien fer era prendre’m la biblioteca.

No sóc pas el primer cas d’escriptora que s’ha format llegint llibres de biblioteques alienes, ja sigui la biblioteca de l’escola, del barri o del municipi, ja siguin biblioteques familiars com la d’uns cosins de la meva mare o la dels pares d’amigues meves. Conscient del valor que tenen els llibres per als seus amos, sempre els vaig tornar religiosament.

Res de més terrible que no et tornin els llibres. Més d’una vegada i més de deu vegades he hagut de tornar a comprar llibres deixats, la qual cosa cada dia és més difícil, ja que a les llibreries poc hi ha llibres de fons i llibres publicats deu anys enrere, per exemple, ja són absolutament introbables. Sort de les llibreries virtuals que vénen llibres de segona mà: en més d’una ocasió m’han resolt el problema. Perquè hi ha llibres que no puc deixar de tenir, llibres que consulto cada vegada que ho necessito, llibres que formen part de la meva geografia mental.

N’estic certa que sense haver llegit el que he llegit i en les circumstàncies en les que ho he llegit, jo no seria l’escriptora que sóc. En la biografia de tot escriptor hi ha llibres fundacionals, generalment llegits en la infantesa o en adolescència, com aquells llibres que Jacint Verdaguer va llegir a la biblioteca de Vic, i que segons es diu el van fer néixer com a poeta i creador d’un català excepcional.

La mare d’Albert Camus, Catherine Sintes, néta d’emigrants menorquins a Alger, era analfabeta. Però la dona empenyia el fill perquè anés a llegir a la biblioteca del barri. El futur premi Nobel de 1957, l’escriptor que va atrevir-se a desafiar intel.lectualment Jean- Paul Sartre, el filòsof aleshores tan rellevant i al costat del qual s’havia format, va descobrir a la biblioteca de la seva joventut que els llibres eren com finestres obertes al món.

Més d’una biblioteca, doncs, podria dir-se que és la mare de tal o qual escriptor. La meva va ser la biblioteca de l’escola, ampliada a la biblioteca que tenia al seu despatx donya Rosa Robert, la directora. Donya Empar, la mestra que jo tenia aleshores, veient que ja havia esgotat els llibres de la biblioteca, va sol.licitar a la directora d’obrir-me les portes de la seva. Va ser com si m’haguessin obert les portes d’una catedral. Vaig entrar en aquell recinte convençuda que en aquells prestatges de bona fusta hi havia tot l’or del món. I metall pur, metall incorruptible pel seu valor espiritual han resultat ser per a mi alguns dels llibres que vaig llegir aquells anys (entre els deu i els catorze), seleccionats per donya Rosa, que els depositava a les meves mans delicadament, com si fossin copes de cristall.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 21 d’octubre de 2011)

Tocar de peus a terra

Toquem de peus a terra: ahir vaig llegir en un post del blog undietarilondinenc de l’amic Jordi Ramírez que a Londres tanquen biblioteques de barri per qüestions econòmiques. Ara fa un moment m’han trucat de la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i m’han dit si els puc fer arribar un exemplar del meu darrer llibre, Dona i art o la dansa de Lilâ. Em sembla que la situació de la cultura en aquest moment és ben clara, tot i que sempre ho ha estat: no hi pot haver cultura sense excedents econòmics. I els artistes, llevat d'unes poques excepcions, ja se sap que treballem per amor a l’art.