Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chantal Maillard. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Chantal Maillard. Mostrar tots els missatges

divendres, 1 de maig del 2015

Una visió de la poesia


Amb motiu de l’Homenatge a la poesia: IV Lectura compartida i encadenada de poemes de Manuel de Cabanyes i d’altres autors, vaig fer una petita reflexió sobre la poesia. Diu el filòsof i antropòleg Hugo Mujica que la gent del nostre món cultural, és a dir: el món occidental, tendim a privilegiar la comprensió per damunt de la sensació; que ens sentim més atrets pel significat que no pas pel sentit; que ens imanta allò captat per damunt d’allò que esdevé, és a dir: el moment present, l’experiència; i acaba dient que ens enamora més la paraula que no pas la veu.

¿Què ens vol dir, Mujica? En el context del nostre món materialista i cientifista fins a extrems patològics, potser el que vol suggerir és que hi va haver un temps, el romàntic, amb un moviment estètic i cultural que sense perdre peu en la realitat externa va donar importància a la vida interior; un moviment que va tenir una presència molt curta en el temps comparada amb la sèrie de moviments en els quals s’ha privilegiat, en efecte, la comprensió per damunt de la sensació, l’atracció del significat més que el significant o sentit íntim i últim de les coses, i en el qual enamora més la paraula, és a dir, allò extern, que no pas la veu, allò intern.

Ah, la veu, el moll de l’os de la poesia! Perquè la veu és l’ànima de la paraula; igualment l’experiència, o conjunt de sensacions espirituals, és el que dóna sentit a les nostres vides més enllà dels esdeveniments anecdòtics. Vet aquí el que potser ens vol fer veure Mujica, un filòsof que, pel que he llegit d’ell, escriu com un poeta.

Filosofia i poesia són compatibles, però un poema ha d’estar il.luminat per la veu poètica, és a dir, per la veu que procedeix del nostre ésser intern. Al respecte, mireu què afirma també, i sense embuts, la filòsofa Chantal Maillard: La poesia proporciona respostes que ni la filosofia no pot donar-nos. És clar. Per això ella, que com a filòsofa sap de què parla, escriu poesia quan sent la necessitat d’expressar les ferides internes que la vida proporciona, o quan vol expressar el sentiment de desempar que tenim els humans des del moment en què vam caure a la vida com una poma de l’arbre, i no sabem el sentit de la caiguda i el busquem a les palpentes. La poesia, doncs, tant o més que la filosofia, vindria a ser com el fil d’Ariadna que porta al centre del coneixement nuclear de l’existència humana, a les seves arrels.     

Ara prenguem un filòsof de casa nostra, Eugeni d’Ors, el qual deia que com que ens espanta tant el misteri de la vida, la seva nuesa esplendorosa, llavors, per comptes de viure-la en plenitud ens dediquem a pensar-la amb més visió científica que no pas poètica. Els filòsofs es posen bastant d’acord sobre el fet poètic com a camí del coneixement de la realitat última. Vista així, la poesia és una art  revolucionària i molt gosada des del moment en què s’atreveix a mostrar el misteri de la vida en totes les seves formes, i de manera tan essencial i tal radical, sense concessions.
    
¿És l’espant pel misteri de la vida el que ens llança a la poesia, com deia Eugeni d’Ors? ¿O el que ens llança a escriure poesia és el dolor per les ferides obertes que tots tenim? Cada poeta troba la seva pròpia motivació, per escriure, sabent com sabem, com diu Chantal Maillard, que quan una ferida pot expressar-se és que encara té remei. Així, doncs, ¿aquest tipus de poesia actua com a guarició? Molt sovint. Diguem, però, que el poeta, com el filòsof, no pretén desnuar el fil entortolligat de la vida; però sí que a través de l’escriptura mostra camins que porten al centre de la comprensió de l’existència, aparentment tan muda, i fins allà on als humans ens és possible arribar. Com el miner, el poeta s’endinsa en les profunditats de l’experiència humana per extreure’n, si en sap prou, els metalls nobles.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 d’abril de 2015. A la imatge, una rosa amagada que podria ser figura de la veu interna de la poesia... Vaig fer la fotografia el mateix dia de Sant Jordi, al jardí de casa)


divendres, 7 de desembre del 2012

Inspiracions




En moments de crisis agudes, i aquest que vivim ho és en tants camps, acompanya i il.lumina llegir els clàssics, així com els estudiosos de matèries diverses. Aquestes lectures inspiren els moments d’exili interior, sempre tan necessaris per posar ordre al pensament alterat i reflexionar.
María Zambrano, que va escriure la millor part de la seva obra de pensament a l’exili – després de la guerra civil espanyola, el seu exili va ser doble: interior i exterior-, és una veu que m’acompanya i m’inspira. En una de les seves glosses, publicades pòstumament a Las palabras del regreso (Cátedra, 2009), parla de l’adveniment de la primavera. Es pot pensar que aquest és un lloc comú, que cada any arriba la primavera inexorablement. Però no és el mateix que hàgim viscut un hivern suau que un hivern tan diabòlicament cru que ens ha deixat gairebé a la intempèrie.
Si bé aquest és el fet concret, l’arribada de la primavera després de l’hivern, el fet pot llegir-se de manera literal o de manera simbòlica, però més rarament entreteixint les dues maneres. Entreteixir mirades és el camí escollit per Zambrano, la filòsofa que va crear una forma de pensament que engloba raó i poesia i que s’expressa en un llenguatge que harmonitza el pensament lògic i l’anàlogic.
Per ser més precisos, Zambrano parla de raó poètica. Podria dir-se que aquesta és una forma de pensar més pròpia de músics i poetes, rarament dels filòsofs, tot i que hi ha excepcions com ara Nietzsche. En aquesta línia hi podríem incloure el pensament de Jeanne Hersch, deixebla de Heidegger, com María Zambrano ho va ser d’Ortega i Gasset. Però l’una i l’altra van allunyar-se progressivament dels seus mestres creant noves formes de pensament que tenen continuïtat, amb aportacions ben originals que entronquen amb les filosofies orientals, en la poeta filòsofa Chantal Maillard.
En la seva glossa dedicada a la primavera, Zambrano diu que els passos són, o hauríen de ser, sagrats. Perquè són còsmics, els passos de la primavera són sagrats, com ho són els passos de les altres estacions de l’any. Depèn de nosaltres, els éssers humans, depèn de la nostra sensibilitat percebre’ls també amb categoria simbòlica. Més enllà del fet natural, ¿no intuïm que aquest fet és portador d’alguna cosa sagrada que ens connecta amb la respiració gojosa de l’univers? Així mateix, ¿no sentim que amb el Nadal celebrem alguna cosa més que l’adveniment del solstici d’hivern?
Immersos en la modernitat més idolàtrica del materialisme i la fisicitat dels fets sembla que ens hem desacostumat a pensar també simbòlicament la realitat (no oblidem que Jesús parlava en paràboles i la gent l’entenia) i la llegim massa literalment, la qual cosa, per àrida, ens provoca un estat d’ànim tan desolat i sovint depressiu. Joseph Campbell, estudiós dels mites i les religions, diu que assumim que el Déu de l’Antic Testament és un fet, no un símbol. I és que fet i símbol són les dues cares de la realitat, immanent i transcendent.
A través del símbol mirem més enllà del que es veu a simple vista. Per anar entrant en matèria podríem situar-nos en els passos sagrats de la primavera; o en els passos sagrats que tenim més propers en el temps: els de Nadal, Cap d’Any, Reis.
(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de desembre de 2012)