Rebost de vacances

 

La pandèmia de la Covid, que encara no s’ha fos del nostre imaginari col·lectiu perquè encara fa malalts, ha estat un revulsiu que ha provocat un huracà d’emocions, qui hi hagi parat atenció és lluny de digerir-ho tot i ara tenim a l’abast material per escriure una tesi antropològica amb l’observació dels comportaments propis i aliens. Com a contrapès a la reflexió si en volem treure un ensenyament, ha pujat la febre de les vacances per oblidar les angúnies i foragitar la por, si bé per circumstàncies diverses més d’un i més de quatre, no en farà, de vacances. És en aquest moment que es pot acudir al rebost dels records, possiblement ajudats d’alguna fotografia que ens retorna a aquell lloc que ens va meravellar o sorprendre.

L’agost del 2009 vam anar uns dies a Roda de Isàvena, a la Ribagorça aragonesa. Capital del comptat l’any 1030, quan es va consagrar la catedral de Sant Vicenç (la del 956 va ser arrasada pels musulmans), ara la població a penes té cinquanta veïns. Roda és un indret visitat per amants del paisatge i, sobretot, de l’art: el claustre romànic i el pantocràtor de Roda de Isàvena són molt bells, així com allotja peces escultòriques (la Verge d’Estet) i mobiliàries de relleu. Ens hi va portar una curiositat històrica: la catedral de Roda va ser saquejada el desembre de 1979 per un dels lladres d’obres d’art més famosos del segle XX: René Alphonse Van den Berghe, més conegut com Erik el Belga, que també va robar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú. La nit del divendres 30 de gener de 1981 es recordada per aquest fabulós robatori de més de 50 obres, entre pintures barroques procedents dels dipòsits del museu del Prado des del 1882, i pintures de Fortuny, Vayreda, Rusiñol, Casas, Caba... Cal deduir que aquests robatoris obeïen a encàrrecs concrets, ja que en el cas del Museu Balaguer Erik el Belga i els seus ajudants no es van endur una de les peces més estimades i valuoses del museu: «L’Anunciació», del Greco, que el museu del Prado es va afanyar a recuperar.

En una de les excursions que vam fer pels voltants de Roda de Isàvena, vam descobrir un temple budista en els paratges de Panillo! Els primers edificis del temple són de l’any 1984, la seva estupa té 17 metres. Però aquesta és una altra història per recordar.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 d'agost de 2022. La fotografia està presa a Panillo l'agost de 2009)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

Agost

L’agost va passant avall, com el riu que va a la mar. I a aquells que estimem l’estiu, a l’avançada ja ens va prenent l’enyorança no només de la llum diürna allargada i de la temperatura que acarícia els ossos, sinó també dels seus dons i cançons, ara cada vegada més escadussers a causa dels plaguicides. De nena, la cançó de les cigales acompanyava les meves lectures a l’empara de l’ombra de la persiana de fusta pintada de verd que hi havia al balcó de casa dels meus avis materns, en un petit poble de l’Alt Penedès. Aviat viuria la verema, aquell tràfec de collidors, de portadores plenes a vessar de raïms, de cups oberts i aroma de most. Una festa de la vida, dels miracles de la vida, a l’abast de l’infant curiós que jo era, i amb l’esperit alerta.

No se’m va ocórrer, llavors, ‘santificar’ l’agost. Qui sí que ho va fer a plena consciència, i ho va escriure molts anys després, va ser l’escriptor i filòsof Nikos Kazantzakis (1883-1957). Al seu llibre Carta al Greco (Ediciones Carlos Lohlé, Buenos Aires, 1963), itinerari espiritual autobiogràfic, tal com Kazantzakis va anomenar les seves memòries, va escriure, i tradueixo:

Quan era nen, i encara ara, el mes d’agost era per a mi el mes més estimat. L’agost porta el raïm, les figues, els melons, les síndries. Jo l’anomenava sant Agost. Deia que era el meu protector i li dirigia les meves pregàries. –Quan vulgui alguna cosa, la demanaré a sant Agost; ell la demanarà a Déu i Déu me l’atorgarà-.

Un dia vaig fer el seu retrat a l’aquarel.la; s’assemblava molt al meu avi pagès: tenia les seves mateixes galtes rosades, el seu mateix somriure ample; estava descalç al cup, trepitjava raïms, les seves cames estaven cobertes fins als genolls, fins a les cuixes, les havia pintades vermelles de most; a més a més li havia coronat el cap amb fulles de pàmpol. I, no obstant això, li faltava alguna cosa. Què li faltava? Al mocador que portava el meu avi al cap hi havia dos nusos, un a cada banda, com si fossin unes banyes. I així, després de mirar-me’l bé, li vaig posar les dues banyetes al cap. A partir d’aquell moment en què vaig pintar i fixar el seu rostre, la confiança que li tenia es va refermar encara més a la meva ànima, i cada any esperava la seva arribada perquè fes la verema a les vinyes de Creta, perquè trepitgés els raïms, perquè fes el seu miracle: treure vi del raïm. Recordo que aquest misteri m’inquietava, i de quina manera: com és que el raïm es pot convertir en vi? Només sant Agost podia realitzar un miracle com aquell, i, així, em deia: -Ai si pogués trobar-lo un dia a la vinya que tenim als afores de Megalokastro i dir-li que em digui el seu secret-. No comprenia en què consistia aquest miracle. El raïm verd madura, els raïms madurs es converteixen en vi, els homes beuen vi i s’emborratxen; per què s’emborratxen? Totes aquestes coses em semblaven misteris terribles, i un dia li ho vaig preguntar al meu pare, que va arrugar el front: -Ocupa’t de les coses que importen!- em va contestar.

El relat de Nikos Kazantzakis continua amb la descripció d’una verema tràgica, ja que enmig de la collita van patir una tempesta oceànica. És terrible néixer cretenc –s’exclamava amb gran dolor la seva mare. Sobretot si has de viure de la teva collita de vi, si has de viure del treball de tot un any. Jo encara recordo el terror pintat a la cara del meu avi i del meu oncle quan veien acostar-se aquells núvols negres que tal vegada anunciaven el diluvi que els arruïnaria. Si haguessin pogut haurien plorat, però els homes dels anys cinquanta del segle passat no ploraven, només estrenyien les dents. Quan finalment els núvols començaven a descarregar aigua per la mort de Déu (una expressió col.loquial que sentia a casa), només es podia esperar que fos per poca estona i amb poca virulència. Sant Agost, com el déu Janus de les dues cares, podia obrar a una i altra banda d’aquesta moneda que és la realitat. En aquell temps no vaig pensar, com sí que va fer el nen Kazantzakis, que sant Agost també podia dur banyes.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 d’agost de 2014. La imatge està presa en una visita al Vinseum, de Vilafranca del Penedès)

La biblioteca d'El Greco

El passat 7 d’abril va fer 400 anys de la mort d’El Greco a Toledo. Per commemorar l’efemèride, es pot visitar la impressionant exposició antològica al Museo de Santa Cruz. En l’itinerari s’han d’afegir els Espais Greco, com ara l’església de Santo Tomé, amb el famós quadre de l’enterrament del Conde de Orgaz, que vam poder veure amb tota la seva lluminositat iconogràfica després d’una espera pacient: un nombrós grup de japonesos van ocultar el quadre una llarga estona.

És encertada la tesi expositiva que es presenta en aquest circuït toledà de l’obra de Doménikos Theotokópoulos, El griego de Toledo. Pintor de lo visible y lo invisible. La conceptualització del seu art pictòric ha variat amb el temps. Recordo que, d’una forma que ja llavors em semblava intranscendent per valorar una obra, en la meva època d’estudiant a Llotja es parlava d’un possible defecte visual que li feia veure les formes allargades. Finalment, l’acadèmia ha començat a besllumar el sentit últim del treball d’un pintor que sempre ha provocat estranyesa. Al seu apunt d’un viatge a Toledo, escrivia Alejo Carpentier l’any 1934 sobre El Greco: El demiürg que va enfurir la Inquisició per pintar àngels amb les ales massa llargues…

El Greco no només estrafeia les anatomies dels personatges de les seves teles, sinó que també jugava amb la perspectiva i amb una paleta de colors bàsics brillants i contrastats. Cal no oblidar que havia nascut a Candia (Creta) quan aquesta illa pertanyia als dominis de Venècia, i, educat en el si d’una família de fe ortodoxa, havia començat la seva carrera artística pintant icones. El seu art es va anar transformant de manera progressiva amb el seu pas per Venècia i Roma, fins que va arribar a Toledo. A la seva ciutat d’acollida va acabar de definir el seu estil inconfusible.

L’home culte que mai no va deixar de cultivar-se, era un artista que tenia un propòsit a l’hora de crear la seva obra: pintar les meravelles del món visible, però també pintar la meravella del món del diví, del món espiritual que només es ‘veu’ a través de les visions interiors i, per tant, personals! D’aquí vénen les seves pintures tan sorprenents com plenes d’imatges simbòliques. És en aquest àmbit on el pintor va excel.lir d’una manera suprema, ja que, en efecte, El Greco va assolir de pintar amb mestria el que segles més tard el filòsof i islamòleg Henry Corbin definiria com el mundus imaginalis, món intermig entre el sensible i l’intel.ligible, on s’espiritualitza la matèria i es corporifica l’esperit.   

El Greco va investigar sobre la pròpia obra mogut per una vocació d’arrel filosòfica i teològica que el va dur a llegir no només els clàssics i els Pares de l’Església escrits en la seva llengua original, el grec, sinó que també va llegir amb profit importants autors italians del Renaixement: Vitruvio, Vassari, Palladio, Barozzi da Vignola.

Per seguir l’itinerari intel.lectual del Greco es pot visitar La biblioteca del Greco, al Museo del Prado. En aquesta mostra s’ha reconstruït part de la biblioteca que va pertànyer a l’artista. Quan va morir, el seu fill Jorge Manuel va inventariar 130 llibres. Pels títols i per les notes manuscrites que El Greco va escriure als marges, podem caminar mentalment al costat d’un creador de sensibilitat peculiar que aspirava a esdevenir un home universal en estudiar també les arts liberals. L’exposició de 39 d’aquests llibres invita a reflexionar sobre les bases teòriques del seu art, però també els fonaments literaris i religiosos d’un treball que buscava reflectir el que l’artista en deia l’impossible, és a dir, les revelacions del món de l’invisible, tant com volia reflectir la bellesa del món sensible. Resulta exemplar el seu incansable autodidactisme, juntament a la gran voluntat d’excel.lència que van portar al Greco a ser un dels pintors més expressius i elegants d’una espiritualitat que, entre d’altres figures rellevants, va beure de les fonts del místic neoplatònic del segle VI, el Pseudo-Dionís l’Aeropagita. L’altre Dionís l’Aeropagita era un savi grec, convertit per Sant Pau, i sant de l’Església ortodoxa. És possible que El Greco els hagués llegit a tots dos.

(publicat al Diari de Vilanova, 30 de maig del 2014)