Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Eduardo Cirlot. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Juan Eduardo Cirlot. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de febrer del 2017

Perseverança

La perseverança és una petita gran virtut. És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell) 

diumenge, 18 de desembre del 2011

L'habitació imaginària

El passat 15 de novembre va inaugurar-se a Arts Santa Mònica la mostra L’habitació imaginària, que comissariada per l’arquitecte Enric Granell proposa un recorregut pel món creatiu de Juan Eduardo Cirlot, una personalitat literària complexa, inclassificable i fora dels cànons, i per aquesta raó massa desconeguda encara, tot i que provoca un gran entusiasme intel.lectual en aquells que s’hi acosten. 
Al Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot es pot llegir respecte del símbol de l’habitació: “És el símbol de la individualitat, del pensament personal”. En aquesta afirmació sens dubte hi ha una interpretació tan simbòlica com psicoanalítica relacionada amb el món dels somnis. Basti recordar aquí un dels llibres de Cirlot: 80 Sueños, publicat l’any 1951 sota el segell de Dau al Set, grup artístic i intel.lectual amb el qual el poeta, simbolista i un dels crítics d’art més influents del seu temps va estar estretament lligat.
Va existir l’habitació imaginària? Va existir una habitació que el mateix Cirlot descriu al poema Momento, i de la qual parteix la mostra. Però l’habitació que descriu Cirlot és la d’aquell ‘moment’, ja que com el mateix Granell explica al text del catàleg editat per a l’ocasió, sembla que Cirlot no era un home que acumulés llibres i objectes en aquesta habitació de treball: el que hi tenia avui ja no ho tenia demà, tot circulava a una gran velocitat, ja que el poeta sempre necessitava nous estímuls per als seus poemes.
Inalterables en el seu lloc potser només hi havia les set espases que a partir de 1954 s’alçaven en vertical en un fons de paret blanca, i que el fotògraf Francesc Català-Roca va immortalitzar juntament al bust d’un home genial al qual no li van ser estalviades les nits de l’ànima precedents a cada canvi evolutiu del seu esperit inquiet. La vista de les espases devien recordar a Cirlot els símbols que les espases representen (el símbol és una realitat universal i oberta que l’experiència humana actualitza dotant-la així de significats que poden interpretar-se personalment).
Aquell que busca és essencialment un nòmada. D’aquí que l’habitació, símbol de la individualitat i del pensament personal, com el mateix Cirlot va escriure, hagués de ser, gairebé per força, ‘imaginària’ en funció dels treballs del moment. Així, doncs, aquesta habitació és més aviat un lloc per a la poesia, un lloc de signe espiritual que, partint del marc de les quatre parets i del temps històric en què el poeta l’habitava, podia igualment situar-se en el temps mític i dialogar amb les figures arquetípiques en estat pur. Perquè altra cosa no semblen les trobades i connexions més enllà del temps i de l’espai del poeta amb les dones imaginàries que li van inspirar cicles poètics com el de Bronwyn, Susan Lenox o Inger Stevens. L’existència d’aquestes dones és simbòlica. I és la mateixa ciència simbòlica que ens posa sobre la pista dels versos cirlotians que celebren aquestes presències lluminoses, ja que la figura de la dona simbolitza l’Ànima. Deia Jung de l’Ànima: “Tot home porta la imatge de la dona en el seu sí, però no la imatge d’una dona determinada, sinó d’una dona indeterminada”, o arquetípica, caldria afegir. Basti recordar el paper de guia per part de Beatriu en la Divina Comèdia del Dant.
Ara bé: ¿Es tracta de transcendir la condició humana en la conquesta o assumpció de l’Ànima en la seva bellesa celístia, angèlica? No, tot i que al seu poema Momento, escriu Cirlot: […] no he sabido o no he podido/ trascender la condición humana, y el amor ha sido mi elemento,/ aunque fuese un amor hecho de nada, para la nada y donde nunca. L’amor ha estat el meu element, diu el poeta. És, doncs, el mateix Cirlot qui dóna la clau d’interpretació de la seva Quête existencial. És justament l’amor viscut des de la consciència d’una ferida mortal allò que situa la humanitat en els límits d’ella mateixa. En el límit de la pròpia humanitat, el poeta Cirlot sap que l’amor és la força creadora que mou el sol, les estrelles i busca una vida més alta en un mester tan sagrat com la poesia, que relliga els dos móns: el físic i el metafísic.
(article publicat a L’Eco de Sitges, 16 de desembre de 2011)



dijous, 24 de novembre del 2011

Les espases de Cirlot

La fotografia de Juan Eduardo Cirlot amb les seves set espases és famosa. Li va fer Francesc Català-Roca, l’any 1954, a la seva habitació de treball. L’11 de novembre del mateix any, Cirlot va publicar l’article “Mis espadas” al número 135 de la Revista. En l’escrit explica els motius d’aquesta col.lecció, l’opinió d’alguns dels seus amics i la seva pròpia reflexió sobre la imatge de l’espasa. Cal no oblidar que Juan Eduardo Cirlot és l’autor del Diccionario de símbolos, un treball sobre aquest àmbit del coneixement que encara no ha estat superat. Com en tota realitat, el símbol de l’espasa es desplega en mil interpretacions. Recordem-ne dues: l’espasa és un símbol de conjunció entre dos vectors (temps/espai, masculí/femení, etc.) quan adopta la forma de la creu, així com és símbol de discerniment enfront del caos, de llum enfront de la tenebra, ja que imita la forma d’un raig solar o d’un llamp.
(a la fotografia de Francesc Català-Roca, Juan Eduardo Cirlot i les seves espases. Es pot veure a l’exposició L’habitació imaginària, comisariada per Enric Granell, i que té lloc aquests dies al Centre d'Arts Santa Mònica, que dirigeix Vicenç Altaió).  

dimarts, 15 de novembre del 2011

Juan Eduardo Cirlot

Avui, al Centre d’Arts Santa Mònica, s’inaugura L’habitació imaginària, una aproximació al món del poeta, simbolista (és autor del famós Diccionario de símbolos) i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (1916-1973).
La seva és una personalitat complexa que es mostra en una particular i heterodoxa visió del món, i en una poesia d’una espiritualitat holística, ja que integra, o intenta integrar, les contradiccions humanes i espirituals viscudes pel poeta d’una manera extrema, apassionada i intel.lectual al mateix temps.
Però tot això són paraules, i l’obra de Cirlot les depassa.
A rel de la trasbalsadora lectura del seu cicle poètic Bronwyn vaig escriure Cinc visions (Pagès editors, 2005). La versió en castellà, a càrrec d’Antonio García Lorente, la va publicar Comte d’Aure (2010). Tant com un homenatge, Cinc visions és una trobada-conversa amb el poeta en aquella regió que no es pot dir que no existeix, ja que jo l’he viscut, i el que es viu és experiència. 

dissabte, 1 de gener del 2011

Regal abans d'acabar l'any

El centro es el lugar donde la imagen
habla desde su doble transparente
.
Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot

El passat 29 de desembre, i abans d’acabar l’any, l’atzar em va fer un regal: m’arribava a casa per missatger, i per sorpresa!, Cinco visiones, la versió al castellà del poemari Cinc visions (Pagès editors, 2006). Cinco visiones, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, ha estat traduït pel poeta Antonio García Lorente. La il.lustració de la portada, “L’ull de la ment”, és obra de la pintora Carme Riera.
Si en l’escriptura hi ha voluntat de creació i de comunicació, en la traducció hi ha voluntat de recreació i d'expansió, és a dir: de goig en la traslació de forma i de sentit d’una llengua a una altra llengua. Ho sé perquè jo mateixa he traduït textos d'altri pel gust de fer-ho. De manera que, gràcies, Antonio.
Aquest recull va ser escrit en memòria del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot, autor del famós Diccionario de símbolos, i, entre d’altres, del poemari Bronwyn, la lectura trasbalsadora del qual va provocar l’escriptura de Cinc visions. Llibre que, en paraules del seu prologuista, el també poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, “segueix els trets d’un camí iniciàtic”. És així. Les visions són experiència pura, encara que no hagin tingut lloc ni en un espai ni en un temps concret.