La perseverança és una petita gran virtut.
És petita perquè no mou soroll, i és discreta perquè no es fa veure. I és gran
perquè costa molt, molt, ser perseverant. Es comencen moltes coses, però cal
veure quantes s’acaben: treballs, estudis, projectes que sovint fan fallida. Observo
els finals, ben poc els començaments. Els finals diuen més de la perseverança
que els començaments. Posem que observem una carrera literària, ja que hi estic
posada. Encara que no es vegi res de res, quant a resultats, vull dir allò
desitjat, però tan efímer i arbitrari com és un reconeixement. Mandarins té el
gremi i no sempre honestos amb el talent. Tinc alguns noms al cap, de gent de
vàlua indiscutible, que van patir una gran solitud poètica. Poso per exemple
Juan Eduardo Cirlot, bescantat per alguna idea extravagant que l’acostava a
Eugeni d’Ors. Però les idees polítiques no fan poesia. La poesia es fa amb la
carn dels sentiments i amb sensibilitat afuada, amb una ànima que dibuixa raigs
de llum. Per això es pot llegir Cirlot més enllà de les seves idees. Ell
buscava a través del llenguatge poètic l’expressió de l’etern. Cirlot, que va
viure tanta solitud poètica, repetim-ho perquè això passa en tots els temps, va
perseverar en la seva recerca. No només en el desplegament d’una indomable vocació
poètica, sinó també perquè aquesta era la seva manera de viure. El poeta i
escriptor del diccionari de símbols més creatiu del segle, tenia aspecte de
burgés, pitjor encara, d’home elegant, de dandi, això tan horrorós per als
canonges de la poesia naturalista i realista, tan exalçada. Ell buscava el
sentit últim de la bellesa encara que fos a les fosques. Va perseverar en el
compromís amb ell mateix –amb qui hem de comprometre’ns, sinó- per entrar a
viure allà on habita l’esperit: un mateix en aquell instant sense temps ni
espai i on la mort no existeix, només el que és periple mor.
(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de febrer de 2017. A la imatge, una fotografia que vaig fer fa uns anys d'un trencadís del Park Güell)
