La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de
Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment
de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests
dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el
setembre de 1954 a
la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a
La palabra en la onda (Editorial
Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.
La glossa comença així, i tradueixo: A
vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan
agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la
llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en
actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en
el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’
Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936,
l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons
Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les
circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que
entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per
cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps
del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades
que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys
terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan
va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia.
Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals
van veure la llum.
Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic
aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig
memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de
l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va
escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En
arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre
qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un
senyor que pugui morir’. La
contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al
seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el
que entenem per vida eterna.
Els cossos reposen als taüts, els cossos es
desfan als taüts. Però
l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al
mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la
nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent
memòria dels morts, fent-los presents.
Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra
d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem
d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món.
Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que
puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud
greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del
Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin.
Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare
que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el
recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes
per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa.
Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a
dir, permanent, bufa, genera vida…
(article publicat al Diari de
Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)
