Laura Albéniz

 

     Comissariada per Vinyet Panyella i Eliseu Trenc, en l’exposició De Montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914, que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona, s’hi mostra una peça que crida l’atenció pel seu petit format, però que imanta la mirada quan es contempla amb atenció. Es tracta d’una figura femenina molt estilitzada que duu una lira a la mà. És una al·legoria de la música, diu el rètol, i el seu estil bascula entre dues estètiques: la modernista i la noucentista, que en aquell moment tot just s’acabava d’estrenar. Però un ull molt entrenat també hi podria veure la mateixa gracilitat que tenien les pintures al fresc dels mestres grecs i romans, la qual cosa dona a entendre que som davant d’una artista de talent i molts registres per com ha sabut beure de l’aigua de l’art del dia sense perdre peu en la tradició. Amb l’Al·legoria de la música som davant d’una obra de Laura Albéniz (Barcelona, 1890 – 1944), filla del pianista i compositor Isaac Albéniz. Quan Laura era una nena i per compromisos paterns, la família va viure a Londres, on va rebre una formació exquisida. Els primers anys del segle XX va viure a París i a Niça, i va exposar la seva obra per primera vegada l’any 1906, a Brussel·les, obtenint bones crítiques.

     A Laura Albéniz, que va tenir com a mestre Xavier Gosé, se la considera, com al mateix Gosé, una precursora de l’Art Déco. Aquesta obra de petit format, realitzada l’any 1910, en pren la forma, però la sensibilitat creativa de Laura Albéniz va més enllà quan en la seva execució la jove artista hi mostra una ingravidesa que si l’haguéssim de comparar amb una música sens dubte seria la d’Erik Satie, que potser va conèixer a París.

     Laura Albéniz, la versatilitat artística de la qual es va manifestar en la pintura i en la il·lustració, va mantenir una bona relació amb artistes i intel·lectuals de l’època, com ara el filòsof Eugeni d’Ors, amb el qual també va mantenir correspondència. En les seves col·laboracions com a il·lustradora a la premsa, a La Esfera hi il·lustrava els articles que hi publicava Eugeni d’Ors, que la considerava la imatge de la dona ideal. Qui sap, doncs, si no va ser un dels models per a la seva Ben Plantada.

(article publicat al setmanari La Fura, 6 de febrer de 2025. A la imatge, una fotografia del petit quadre de Laura Albéniz presa en la mostra De montmartre a Montparnasse. Artistes catalans a París, 1889-1914) 

Una reflexió sobre la música

No sóc música, és a dir, no tinc coneixements musicals en sentit tècnic, però sí que sóc una escoltadora activa de música des de molt jove. I és que la música, la que m’agrada, sobretot aquesta que ara ja no en diuen clàssica sinó culta, em sustrau al temps de rellotge, al temps pautat. Aquesta és una experiència d’obertura a l’infinit, per utilitzar una expressió del poeta bengalí, Rabindranath Tagore.

La gran música, com fóra millor dir, les grans peces musicals, en efecte ens sustrauen a la implacable dalla de Cronos. No és que escoltant música ens fem la il.lusió que el temps desapareix. No es tracta d’una il.lusió sinó d’una realitat experimentable. Perquè escoltant música amb atenció, sent-hi present, no com a música de fons!, el temps queda en suspensió com quan estem enamorats i el temps extern se’ns tira de cop al damunt quan hem d’abandonar aquell íntim moment d’or. Una semblant sensació de desconcert i disgust devien experimentar l’Adam i Eva mítics quan l’àngel Miquel, espasa en mà, glavi flamíger que va obrir les portes al temps històric, els va foragitar del Paradís. Allà no hi havia ni temps ni mort.

Escoltant música inspirada, és a dir, música alenada d’esperit, podem reviure el Paradís. Escoltant grans peces musicals com ara l’òpera La flauta màgica, de W. A. Mozart, o el dramàtic i tensionat Adagietto de la Quinta Simfonia de Gustav Mahler, o les meravelloses miniatures musicals d’Erik Satie, Oeuvres mystiques, Gymnopédies…, s’entra en un espai on els topants temporals es fan fonedissos.

Els humans, i aquesta és la nostra característica gràcies a la consciència de ser-ho, podem experimentar les dues formes del temps: el temporal i l’intemporal, i la música (com tota gran obra d’art, cal afegir) es constitueix en un camí formidable per aquesta vivència. Sobre aquesta experiència dual de temps superposats, reflexiona la filòsofa ginebrina Jeanne Hersch: “La música no ens fa estranys ni indiferents al temps…D’altra banda, s’esdevé el mateix, segons crec, en l’àmbit religiós. La religió no transcendeix el sofriment en el sentit que l’anul.li, sinó que el transcendeix elevant-lo a un altre pla. Igualment, si la música transcendeix veritablement el temps, això significa que podem assolir, d’una manera molt misteriosa i intangible, una cosa que els humans sempre han somniat i que els és negat: allò que seria a la vegada, en un mateix acte, la capacitat de desitjar i viure la plenitud”. El subratllat és de Hersch.

Els humans desitgem perquè som conscients de la nostra finitud física i per això mateix tenim fam d’infinit, un pla de l’existència al qual no som aliens, perquè hi ha una dimensió en nosaltres que ho és, infinita; o almenys això podem dir no perquè ens ho hagin fet creure sinó perquè ho hem viscut, ho podem viure. No hi ha res més real que l’experiència directa, encara que, com afirma Jeanne Hersch, sigui una experiència misteriosa i intangible, i difícil d’explicar en llenguatge discursiu.

Pel fet de ser en el temps biogràfic, els humans som éssers desitjants; però pel fet de ser també no-temps (possibilitat infinita!), podem entrar en moments de plenitud còsmica, d’unió amb la realitat primera i última de l’existència, de manera que els límits del temps cronològic s’esfumen per a convertir-nos en espai, ser uns amb l’espai, diluir-nos en l’espai infinit. L’infinit no és un objecte que poguem adquirir com un bé patrimonial ni guardar-lo en un calaix del secreter de l’àvia amb les coses més apreciades. L’infinit no és una cosa sinó una experiència de l’ànima. La música (com la pregària o la immersió en la contemplació de la bellesa) sense deixar de ser materialitat i temporalitat com nosaltres mateixos, ens connecta de manera diàfana amb l’infinit que som. Tagore, el gran poeta, ho escriuria així: En la música dels corrents d’aigua sona l’afirmació joiosa: Esdevindré el mar.

(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de gener de 2014)