Fer-ne foc, del drama

Quan devia tenir uns trenta-cinc anys, o sigui, més o menys la meitat dels que tinc ara i estava immersa en la meva vida de dissenyadora d’ex-libris, un especialista en arts gràfiques, un professor universitari de bona reputació, em va dir que a la meva obra no hi havia «drama». La sorpresa em va deixar tan muda que ni li vaig demanar aclariment. Un retret, un elogi? Jo dibuixo i prou, com afirmava el pintor Joaquim Mir quan se li preguntava per l’obra. Pel fet de ser un acte creatiu que surt d’aquell magma que no sabem, l’obra artística no ha de tenir justificació. Jo no havia reflexionat sobre la meva feina, ho vaig fer a partir d’aquell dia, i està bé fer-ho quan s’aprèn a veure’s des de fora, quan l’espectador observa l’autor. Si ja era molt exigent, en endavant encara ho seria més: no hi ha crític que sigui més rigorós que jo mateixa, l’exigència en el treball, ja sigui plàstic o literari, ha crescut en mi com un arbre.

     

Vaig mirar com en una exposició els ex-libris dibuixats fins aleshores. I no, no reflecteixen cap esqueixament. Sintètics, i en aquell temps dibuixats a tinta xinesa, els blancs i els negres s’harmonitzen, es complementen i transmeten una forma artística de serenitat. No, no hi ha drama en aquestes obretes que reflecteixen la meva psique més profunda que és justament del lloc on surten. Els meus drames existencials, que en part ha estat escrits en obres literàries, no emergeixen a l’hora de pensar en imatges els ex-libris. Quin misteri, la creació, i voler-la explicar, un repte.

     

Que una obra no reflecteixi cap drama intern és tan legítima, o tan vertadera, com l’obra que el reflecteix. Depèn del procés intern, depèn de si hi ha hagut una alquímia prèvia, si bé tant hi fa si hi ha sigut o no. Però si en el món físic per escatar d’impureses una substància cal posar-la al foc i fer-ne un destil·lat, doncs la mateixa operació es pot fer a nivell espiritual. Però aquell dia jo encara no havia fet conscient i per tant, no sabia, el que de forma particular realitzava en el meu interior i no vaig poder dir ni A ni B al professor que mai no he sabut si em feia un elogi o una crítica.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 5 de juny de 2020. A la imatge, un dels ex-libris dissenyats a nom de l'ILC (Institució de les Lletres Catalanes). Realitzat l'any 2017 és inèdit i mai no mostrat) 

Col.leccionisme

L’activitat col.leccionista té molts vessants. En primer lloc el lúdic. Es col.lecciona perquè agrada. Hi ha satisfacció en anar recollint aquells objectes del desig, com va escriure l’estudiosa brasilera Stella Maris de Figueiredo respecte dels ex–libris. Ho saben bé la gent de la Penya Filatèlica de Vilanova, amb Josep Ferrer al capdavant. Sota aquest paraigua s’hi arraïmen també col.leccionistes d’altres objectes, tal com mostren les activitats expositives que sovint van acompanyades de conferències il.lustratives. He estat convidada més d’una vegada per parlar d’ex-libris i col.leccionisme.

Hi ha també un vessant romàntic, en els col.leccionistes, que es concreta en una estima pels objectes antics i la voluntat de preservar-los de la destrucció o desaparició. Fan santament. Perquè el temps va deixant una estela d’objectes i de documentació que, aplegats i classificats, són a la base de tants dels museus que avui ens enorgulleixen. Darrere el patrimoni de molts museus hi ha un o més col.leccionistes que han tingut la visió de recollir aquí eines del camp, allà ferros forjats de manera artística, més enllà rajoles i ceràmiques populars, més ençà cartells i programes de Festa Major. I pintures i escultures de valor, i biblioteques de gran abast. I mòmies egípcies. Bona part del patrimoni de la Biblioteca Museu Balaguer procedeix de donacions de col.leccionistes d’objectes d’art i cultura.

Una experiència molt gratificant: visitar la col.lecció o col.leccions variades d’un d’aquests col.leccionistes romàntics, que estimen el que s’ofereix a la vista. Darrere les peces exhibides hi ha també l’experiència de la troballa per part del col.leccionista. Es nota perquè quan ho explica li brillen els ulls. Vam viure en directe aquesta emoció en la visita que vam fer a la masia penedesenca del vilanoví Oriol Puig i Vidal. I és que les col.leccions prenen vida quan es mostren a la llum.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2016. A la imatge, una vitrina amb exemplars d'el Quixot)

Meditació sobre sant Jordi

La celebració de sant Jordi, patró de Catalunya, ja ha passat. Aquest dia, enguany lluminós com el sol a les illes gregues, no es pot pensar gaire, més aviat és un dia en el qual es viuen emocions tan intenses que s’han de deixar reposar, sedimentar. Roses i llibres omplen les nostres places, rambles, carrers. Tot el país és com un llibre obert amb una rosa vermella entre les seves pàgines, símbols de la cultura i de l’amor encès. No es pot oferir res de millor a la gent que estimem.

És després d’aquesta jornada que un, una, va pensant no només el què ha significat per a ell, per a ella, sinó en el significat general de la celebració. I més encara si hi ha algú que pregunta pel símbol de sant Jordi, com a mi m’ha passat amb motiu de la celebració del XXXV Congrés Internacional d’Exlibristes de la FISAE, que ha tingut lloc a Vila-seca des del 22 al 28 d’abril. Una de les exposicions que s’emmarquen en el Congrés està dedicada al cavaller sant Jordi. Els congressistes, vinguts d’arreu del món, i amb una assistència bastant nombrosa de japonesos i xinesos, van fer moltes preguntes sobre la icona de sant Jordi, motiu dels ex-libris exposats al Palau de la Diputació de Tarragona.

En un principi es pot dir que en la iconografia de sant Jordi hi ha el simbolisme de la dualitat: el bé contra el mal, i on sant Jordi representaria el bé o allò bo, i el drac el mal o allò a eliminar, a erradicar o a liquidar. Un intent fallit, ja que el mal, com diu l’estudiós dels símbols Andrés Ortiz Osés, és radical i irradicable.

Sempre ho hem sabut, que el mal no es podia erradicar. Però és a partir del segle XX, amb manifestacions del Mal (que aquí escric amb mayúscula) tan espectaculars com l’Holocaust o els Gulags, per posar només dos exemples de genocidis programats, que n’hem pres una consciència més profunda. Tampoc l’actual globalització no ens permet ignorar el mal allà on tingui lloc, ja sigui al costat de casa o a l’altra punta del món.

Si el Mal/mal és radical i irradicable, a sant Jordi, i a nosaltres mateixos posats a encarnar el personatge mitològic, no ens queda més remei que buscar la forma d’amansir aquest drac, domesticar aquesta energia, reconvertir-la, sublimar-la, transformar-la, com en un procès alquímic, en alguna cosa noble. Aquesta és, al meu entendre, l’aportació de Catalunya a la llegenda de Sant Jordi, patró que compartim amb Anglaterra, Grècia, Polònia. L’aportació catalana al mite de sant Jordi és eminentment cultural. Si transmutem la llança en una ploma (o en un pen drive!) tenim un sant Jordi que, a través d’un impuls positiu, aconsegueix d’amansir de la psique les forces obscures, animalesques, draconianes, i esdevenir no una figura bèl.lica sinó una figura símbol de la cultura com a forma de coneixement i de civilitat.

No menys importants en la iconografía jordiana són la figura de la rosa i de la princesa: una símbol de l’amor, l’altra símbol de l’ànima humana. Perquè és en l’ànima humana on es dóna la dualitat bé/mal, la lluita entre àngels i dimonis. Així, la rosa com a ofrena d’amor per part del cavaller sant Jordi a la princesa ve a significar una acció mitjancera entre els contraris bé/mal, una acció afectiva i efectiva que produeix l’equilibri entre aquestes forces, sempre en lluita, sempre en tensió. D’aquesta manera operen els símbols en nosaltres, que no són entelèquies sinó forces poderoses que ens mouen a l’acció. Així, la celebració catalana de sant Jordi vol fer de la cultura i de l’amor no només una idea inspiradora sinó una realitat per viure íntimament, alhora que meni a l’evolució dels humans en el seu conjunt.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de maig de 2014. A la imatge, ex-libris jordians)

Ex-libris Any Vinyoli

A la imatge, col.lecció de sis ex-libris inspirats en versos de Joan Vinyoli. És la meva contribució a l'Any Vinyoli i al XXXV Congrés Internacional d'Exlibristes Catalunya 2014, en el marc del qual seran presentats.

Ex-libris de Concha Ibáñez

Amb el lema Women artists in the World of ex–libris, les artistes repartides per tot el món que componen el disetè volum de la Contemporary Internacional Ex-libris Artists, que des de Portugal dirigeix amb professionalitat el veterà en el món exlibrístic Artur Mario da Mota Miranda, són vint-i-quatre dones, entre elles Concha Ibáñez, o Conxa Ibáñez, com també es coneix entre nosaltres aquesta artista.

La creativitat de Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926), una figura de llarga i consolidada trajectòria en el panorama de la pintura catalana contemporània, sempre s’ha manifestat amb la mateixa voluntat d’excel.lència en tres facetes: la pintura, el gravat i el dibuix.

Concha Ibáñez, formada a Llotja, pintora i gravadora destacada entre les artistes plàstiques de la seva generació –Emília Xargay, Maria Assumpció Raventós, Maria Girona o Montserrat Gudiol-, estima el gravat i el practica amb la seva acostumada poètica visual ja des dels inicis de la seva carrera artística. Darrerament, i en contacte amb Luisa García-Muro, pintora que també domina l’art del gravat i vinculada al món de l’exlibrisme des de fa una colla d’anys, va començar a realitzar ex-libris l’any 2004. Fins al 2012 Concha Ibáñez ha realitzat un total de 26 peces, totes elles amb el segell inconfusible de l’autora, i que Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, descriu en el seu text de presentació com a “gravats amb a penes anècdota, sintètics, essencials.”

En efecte. Els ex–libris de Concha Ibáñez, aiguaforts i aguatintes sobre gruixudes planxes de zinc i estampats per ella mateixa en el seu taller-estudi a una sola tinta –negra, blava, verda o marró- presenten les mateixes característiques que els seus dibuixos, gravats i pintures. El crític Daniel Giralt-Miracle s’ha referit a la seva pintura com a “una síntesi d’espais, llum, terra, naturalesa i arquitectura dins d’un tot ben travat i sensible als trets propis de cada indret”, descripció que s’ajusta també a aquestes petites obres d’art que són els ex-libris.

Cal entendre l’absència d’anècdota en els ex–libris de Concha Ibáñez no com a manca de motiu, que hi és sempre, ja que Ibáñez no és una autora abstracta. Les seves obres –un paisatge, un interior, un bodegó- són d’un estil figuratiu estilizat, desprovistes de retòrica, és a dir, amb una essencial posada en escena dels elements que componen la imatge.

Al Diccionari Ràfols es diu de l’estil artístic de Concha Ibáñez: “La seva obra, dedicada especialment al paisatge, està feta de solituds i silencis, resolta amb senzillesa i acolorida amb dolçor, desplegant formes amb matisos amb una captivadora sensibilitat poètica. El mateix es pot afirmar dels seus gravats, en què la subtil gradació de grisos s’alia amb un sentit de la forma, invariablement sobri i candorós.”

Tal com jo ho veig, Concha Ibáñez manifesta de manera molt personal l’esperit clàssic en les seves obres, allò que roman, tot travessant les servituds dels segles, la tirania de corrents culturals i modes. Concha Ibáñez pinta, dibuixa i grava allò que hi ha d’intemporal en els paisatges i en els objectes. Fruit d’un treball interior de contemplació atenta, Concha Ibáñez extreu allò que en la matèria no és moridor, que no es corromp perquè és el nèctar –bellesa, bondat, harmonia- que destil.la la naturalesa, el llibre obert de la creació en el seu devenir que, contemplat de manera íntima, en el clos intern de cadascú esdevé quietud, serenor.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 31 d'octubre de 2013. A la imatge una pintura de Concha Ibáñez)

Ex-libris d'Oriol M. Diví

El dia 12 de febrer, Oriol M. Diví (Esplugues de Llobregat, 1924), en aquests moments amb la salut afeblida, ha complert 89 anys. Aquest mateix dia farà dos mesos que a l’empara de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, l’Associació de Bibliòfils de Barcelona va presentar una publicació molt acurada amb el repertori dels seus ex-libris. Aquesta publicació, d’alta qualitat i en un nombre restringit a dos-cents exemplars relligats, ha anat a càrrec dels bons oficis d’Elies Plana Ayats. Acompanyada amb textos dels experts M. Carme Illa, Joan Roig i Sergi Mas, s’hi reprodueix la totalitat d’obres de l’artista (570) realitzades fins al moment de la publicació.  

Tant pel volum de l’obra duta a terme de manera sostinguda al llarg de cinquanta anys, com des del punt de vista de la Història de l’Art, és imprescindible remarcar que Oriol M. Diví és el més important mantenidor d’una tècnica ancestral de gravat, la xil.lografia, donant-li un caràcter creatiu, com volien els seus antecessors en aquest art, amb el geni d’Enric-C. Ricart al davant, passant pel seu mestre Antoni Ollé Pinell, i estenent-se en diferents personalitats com la d’Antoni Gelabert, Ricard Marlet i Enric Cluselles.

Des de la seva condició de monjo benedictí, Oriol M. Diví ha practicat de manera perseverant i admirable la màxima ora et labora. A part de la realització d’ex-libris, la seva bibliografia com a il.lustrador de llibres és tan important com àmplia, incloent també el seu treball en el camp dels goigs. Vinculat al món de l’exlibrisme des de principis dels anys seixanta, aleshores a través de l’activa Asociación de Exlibristas de Barcelona, va començar a participar en congressos i concursos internacionals d’ex-libris, obtenint importants premis i reconeixements fins ahir mateix.

En el temps d’stand bye de l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, que havia decaigut a l’inici dels anys setanta, Oriol M. Diví va continuar connectat amb el món exlibrista en l’àmbit internacional, de manera que, arribat el moment de la represa gràcies a un petit grup d’entusiastes, va actuar d’enllaç amb la nova etapa que es va iniciar amb la creació, l’any 1989, de l’Associació Catalana d’Exlibristes (ACE). En aquests moments, l’ACE està treballant a fons en un esdeveniment de gran envergadura: l’organització del 35è. Congrés Internacional d’Ex-libris que tindrà lloc a Tarragona del 22 al 26 d’abril de 2014. L’efemèride coincidirà amb la celebració dels vint-i-cinc anys de vida de l’ACE.

Respecte del treball artístic d’Oriol M. Diví, escriu a les pàgines de la revista Serra d’Or (gener de 2013) l’estudiós Francesc X. Puig Rovira: Del seu treball podem destacar que executa quasi sempre el gravat per testa, sobre fusta de boix i algunes vegades de cirerer, amb un domini notable dels burins i altres eines, i del tractament de la fusta, per aconseguir formes, les qualitats i els contrasts de blanc i negre, tant en el conjunt com en cada una de les imatges o detalls.

Sobre el llenguatge estètic d’Oriol M. Diví, que unes vegades s’expressa de forma referencial i en d’altres de forma simbòlica, cal destacar la claredat expressiva com un dels trets més personals d’aquest artista, així com cal fer esment d’una gran habilitat en la composició de la imatge global de l’ex-libris, ja sigui que prengui formes simètriques o asimètriques, el resultat sempre és d’una gran harmonia. Així, en l’obra resultant, tant s’hi mostren els trets característics de qui encomana l’ex-libris com s’hi visualitza l’esperit d’un creador de sensibilitat artística tan afuada i transparent com la d’Oriol M. Diví.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 15 de febrer de 2013. A la il.lustració, un ex-libris d'Oriol M. Diví dedicat a l'ACE) 

Els àngels de Pepita Pallé

A suggeriment de Joan-Lluís de Yebra, estudiós de l’exlibrisme i co-fundador com jo mateixa de l’Associació Catalana d’Exlibristes l’any 1989, tres anys abans, l’any 1986 i cap a la primavera, vaig conèixer la col.leccionista d’ex-libris Pepita Pallé Vachier (Barcelona 1911-1998). El motiu era la propera celebració a l’estiu de l’aleshores anomenat Exlibriscongres a la ciutat holandesa d’Utrecht, al qual pensava assistir.

Pepita Pallé em va rebre molt amablement a casa seva, la preciosa torre familiar al capdamunt de Torrent de l’Olla, on vivia amb els seus dos germans solters com ella, tot i que ho va haver de fer enllitada. La senyora Pallé, una dona alta i prima, era també d’ossos fràgils. S’havia trencat el maluc i havia de fer repòs. Duia un vestit blanc. Aquell dia la dama em va recordar Caterina Albert (l’escriptora Víctor Català), que en els seus darrers anys de vida els va passar al llit, on rebia les visites. Ara, a aquesta imatge hi podria afegir la d’Emily Dickinson. La llegenda diu que la poeta nordamericana, també soltera, rebia les visites vestida de blanc.

La trobada tenia com objectiu facilitar-me les dades per assistir al congrès, ja que jo era una neòfita en aquest terreny i ella una veterana. Pepita Pallé es va esplaiar molt sobre les activitats que es fan en aquests congressos, sobretot pel que fa a l’intercanvi d’ex-libris per part dels grans col.leccionistes com ella, i les comandes que possiblement obtindria de la meva assistència com a artista, com així va ser.

La tarda es va allargar tot el que la vella senyora va voler, ja que jo era tot orelles. Em va mostrar un àlbum amb els ex–libris que tenia al seu nom, més de cent si no recordo malament, dissenyats per diversos artistes catalans i europeus, dels quals n’aniria aprenent el nom i el valor artístic. Recordo que em va parlar amb una gran admiració d’Enric-Cristòfol Ricart, gravador excepcional vinculat com ella a l’Asociación de Exlibristas de Barcelona, associació que va tenir vida fins l’any 1970. Si faig esment de l’estima de la senyora Pallé envers Ricart és perquè el destí ens porta per viaranys sorprenents, ja que justament aquest article s’escriu en la mateixa taula de fusta pervinguda per via familiar, en què el millor gravador al boix de tots els temps a casa nostra va gravar els ex-libris de Pepita Pallé.

En la iconografia de molts dels ex-libris a nom de la senyora Pallé hi havia un àngel. Em va dir que aquest era el seu motiu preferit. I tot fent-me alçar la vista de l’àlbum em va mostrar els àngels de fusta policromada i de diverses mides i estils que tenia penjats a les parets de la seva habitació. Jo ja havia observat aquestes presències angèliques en entrar a la casa, ja que n’hi havia arreu.

A l’entrada de l’exposició Donacions 2000-2012, que aquests dies es pot veure al Museu de Montserrat, i que es prolongarà fins a mitjans setembre, hi ha penjada del sostre una bòveda celeste on s’hi exposa de forma molt atractiva visualment part de la col.lecció d’àngels de Pepita Pallé donats a l’Abadia de Montserrat a la seva mort, l’any 1998, i que van passar al patrimoni del Museu l’any 2000. La col.lecció completa consta de 133 peces. Aquesta col.lecció singular va començar arran de l’estada de la família Pallé a Roma, on van residir durant la Guerra Civil. Afeccionada a les visites guiades a esglésies i museus, l’aleshores jove Pepita Pallé va enamorar-se d’aquestes figures que, més enllà d’una bella iconografia, són arquetips de l’aspiració humana que ens conecta amb la nostra estirp celeste, segons la teoria d’Eugeni d’Ors, quan al seu llibre Introducción a la vida angélica va escriure, i tradueixo: Què és viure, en el sentit moral de la paraula? Viure és gestar un àngel per a donar-lo a llum en l’eternitat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de maig de 2012. A la imatge, un ex-libris d’Enric-Cristòfol Ricart a nom de Pepita Pallé. En la iconografia d’aquest no hi ha un àngel sinó una noia llegint, però qui diu que no ho és sota una aparença de dona?)

    

    

 

A sis veus (6)

A l'abril
s'han acabat
les violetes.
I tu has volgut
venir a mi
en aquest dia de sol.
Darrere els vidres
de les escoles
els infants somriuen:
ens han salvat els versos.
I els astres.
I l'amor.
(poema-ex-libris dedicat a Màrius Torres. Forma part del conjunt A sis veus, carpeta d'autor publicada amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres, celebrat l'any 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (5)

Has atiat la rosa
de l'amor
encenent un foc
que ni amb l'aigua
de tot l'univers
no pots apagar...
Vés i guarda silenci:
contempla la dona que dorm.
(ex-libris-poema dedicat a Josep Palau i Fabre. Pertany a la carpeta A sis veus. En edició d'autor es va publicar l'any 1998 amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres celebrat a St. Petersburg)

A sis veus (4)

També tu eres fet
de mort i de somni
quan contemplaves
la brusa de safrà de l'aurora...
Però has fet sortir
el sol enmig de la nit
quan escrivies un psalm
mirant vers la llum,
mirant vers els àngels.
(poema-ex-libris dedicat a Agustí Bartra. Pertany a la carpeta A sis veus. Edició d'autor editada amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (3)

Beus del mar,
beus de l'aigua,
beus de l'alba
enmig de l'oceà...
I compareixes
com una perla
en la nit,
amb el rostre amarat de peixos
d'escates brillants.
(poema-ex-libris dedicat a Marina Tsvietàieva que forma part de la carpeta A sis veus. Edició d'autor amb motiu del XXVII International Ex-libris Congres 1998 a St. Petersburg)

A sis veus (2)

Oh, sí: un és allò que mira.
Però també és part
d'allò mirat.
Sí: les aigües reflecteixen
l'Esperit.
I nosaltres podem veure
les aigües.
(poema-ex-libris dedicat a Joseph Brodsky que forma part de la carpeta "A sis veus". Edició d'autor amb motiu de la celebració del "XXVII International Ex-libris Congres 1998" a St. Petersburg)

Ex-libris de Luc van den Briele

Aquest ex-libris, dissenyat l’any 1989, és a nom de Luc van den Briele, director de Graphia, una revista de temes exlibrístics i portaveu de l’associació d’exlibristes belgues, amb seu a Malines. El motiu de la imatge respon a la lectura d’un escrit de la seva autoria: un text dramatitzat que té com a escenari la Segona Guerra Mundial. Originàriament escrit en flamenc, en Luc va traduir aquesta obra al francès, que és com jo la vaig llegir. 

Néixer vint vegades... (explicació de l'ex-libris)

...com a poc. La capacitat d’inventar-nos, de renéixer de les pròpies cendres no s’acaba mai mentre nosaltres mateixos no ens donem per morts. Una vegada jo vaig tenir una llarga i àmplia vida com a exlibrista. Vull dir que dedicava molt de temps i molta energia a dissenyar ex-libris, a exposar-los (en poc més deu anys vaig fer més de cent exposicions, aviat és dit), a donar tallers, a dictar conferències i a escriure sobre el tema exlibrístic, llavors i ara tan desconegut.

És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.

I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.

Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.

Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional?A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.

Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.

Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix...

L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.

Néixer vint vegades... va ser publicat al Diari de Vilanova el 12 de desembre de 2008. Vaig incloure aquest text al llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània, 2010). I, casualitat o no, aquest és el post que fa número 500...

Ex-libris, el primer

Avui m'han demanat autorització per publicar aquest ex-libris, el primer que vaig dissenyar al meu nom, l'any 1986. La professora Stella Maria Bertinazzo (que va morir l'any 2001) el va incloure en un treball que va titular: Ex-libris, pequeno objeto do desejo, que ara editarà la Universitat de Brasília. Al meu post de demà trobareu un article que vaig escriure per explicar-lo...

La bona salut del flamenc

A Flandes no només es parla flamenc sinó que es viu en flamenc. En els dies que hi vam ser ja ens havíem après els anuncis dels plats dels menús de tant esforçar-nos per entendre’ls. No és una llengua fàcil. Als visitants, no patiu, se’ls parla en un anglès fluïd: és la seva segona llengua. El francès només el vam sentir parlar a la capital, Brusel.les. Per a nosaltres, que tantes dificultats tenim a vegades per viure en català a Catalunya, comprovar la bona salut del flamenc ens va produir admiració.

Luc van den Briele, de Malines, i molt vinculat al món de l’exlibrisme a través de la seva revista Graphia (va dedicar un article als meus ex-libris en el número 105), m’havia dit fa més de vint anys, pel cap baix: “Flandes és Flandes; la gent culta sap el francès, però la vida de Flandes passa pel flamenc.” Ho hem comprovat.

(a la fotografia, unes cases de Malines) 



Ex-libris

A correus trobo un regal: la pintora Luisa García-Muro m'ofereix un ex-libris al meu nom que reprodueix, gravada, la imatge de Venus-Afrodita naixent. Com ha sabut, la Luisa, que Sandro Botticelli, l'autor d'aquesta pintura de referència, és un dels meus pintors preferits?