Luisa Muraro

Dol per a una pensadora referent: el dia 13 de juny de 2026, un dia abans de fer 86 anys, va morir a Milà la filòsofa i escriptora Luisa Muraro, que entre altres activitats en el camp del feminisme, l’any 1975 va ser una de les fundadores de la Llibreria de Dones de Milà. Aquesta llibreria, encara activa, s’ha convertit en una de les institucions més antigues del feminisme italià i en un lloc, ja històric, del feminisme europeu que a Barcelona va irradiar en la creació de Pròleg. La llibreria de les dones, que no ha pogut aguantar la pressió de la gentrificació a Barcelona.

     La llibreria Pròleg era un lloc de trobada que enyorem per com és en aquest espai on vaig conèixer l’obra de Luisa Muraro. A l’inici amb la lectura del llibre El Dios de las mujeres, a Itàlia publicat l’any 2003 i aquí publicat l’any 2006 en la traducció de Mª Milagros Rivera Garretas, i al qual va seguir La indecible suerte de nacer mujer, també traduït per Rivera Garretas, publicat l’any 2013. Del far de pensament que va ser Muraro ja en tenia notícia d’anys enrere, quan vaig assistir a la Universitat Internacional de la Pau, el mateix any en què va iniciar la seva singladura l’any 1984. Entre els participants hi havia un grup de dones que estaven en contacte amb una comunitat de dones filòsofes italianes anomenada «Diòtima», amb la qual col·laborava Luisa Muraro. Aquest actiu grup de dones filòsofes organitzava seminaris i duia a terme publicacions.

     Luisa Muraro és coneguda sobretot per un llibre cabdal en la seva bibliografia, L’ordre simbòlic de la mare, publicat l’any 1991. La filòsofa es va ocupar d’aprofundir en el paper de la mare i la seva simbologia i proposa repensar la relació mare-filla, en realitat la genealogia via femenina. La mare seria doncs el punt de referència fonamental des del qual es pensa i s’actua amb un llenguatge propi, si bé ningú no es pot pensar sense la figura de la mare. Les llengües maternes hi tenen molt a dir, però més té a dir la manera com les dones pensem i sentim el món d’entrada des del propi cos, així com culturalment des de la mirada encara contaminada pel règim patriarcal. La filosofia de Luisa Muraro convida a pensar des de si, des del propi centre.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 de juliol de 2026)

Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster

Ahir, 18 de maig de 2015, per commemorar la Setmana de la Poesia, la Fundació Felícia Fuster i la Llibreria Pròleg van invitar-nos a participar en un acte poètic: Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster, al qual vaig ser convidada a presentar. Transcric aquí les paraules de salutació, que són una reflexió en veu alta sobre el fet poètic. I dic ‘una’ intencionadament, ja que aquesta és una reflexió de les moltes possibles reflexions que es poden fer sobre el fet poètic. La vaig titular: El poema com a prova.

"Diu Maurice Blanchot en un dels capítols del seu llibre L’espai literari: ‘Qui es consagra a l’obra és atret cap a ella fins a tal punt que aquesta el sotmet a la prova de la impossibilitat’.

Ah, pobre devot, o sant devot, o com vulgueu dir-ne d’aquest o d’aquella que es consagren a una obra literària! N’heu sentit a parlar, oi, de de la sort del principiant? Però aquesta sort s’ha de revalidar, i com més temps passa més dures són les proves.

Sens dubte Blanchot es refereix a la sensació que a vegades ens assalta com un cop de puny. És la impossibilitat de dir allò que ens obre el cos i l’ànima de mig a mig. Però és precisament la poesia, la seva força tel.lúrica, qui irromp en aquest espai de la impossibilitat, i ens agafa pel coll fins que la paraula es fa carn, és a dir, s’escriu! No, no hi ha escapatòria possible, per a qui es consagra a la poesia. I l’obra es va fent tot i que cap poema no ens estalviï cap ni una de les nits més fosques de l’ànima. I és que hi ha una certesa, en la poesia, i és que es constitueix en un camí de coneixement cap a nosaltres mateixos i cap a l’entorn.

En tindreu aviat la prova, amics i amigues que ens acompanyeu, d’aquesta saviesa que és també un humanisme. En tindreu la prova, d’aquesta intel.ligència creativa, en la intervenció de les tres poetes que avui ens presentaran la seva darrera obra. Josefa Contijoch ens presentarà Baix continu; Neus Aguado ens acostarà Tal vez el tigre; i Roser Domènech ens llegirà poemes de Texeixo cortines d’aire. Són tres poetes de tres generacions diferents, tres poetes que han perseverat en el camí de dir la llum del dia, però també la llum de nit, metàfora d’allò que no es revela així com així, aquella nuesa esplendorosa que, com deia Eugeni d’Ors, espanta. O com l’àngel de Rilke, la bellesa del qual és també terrible.

Escoltem, doncs, la bellesa, la nuesa, la nit, i els treballs gojosos de dir l’impossible malgrat tot, avui, aquí, a la Fundació Felícia Fuster, poeta ella també de la paraula essencial, la paraula que transforma perquè és verb, és acció. El poema ens ensenya allò que no sabíem ben bé. És per això que el poema és una prova, un assaig; és així com el poema es constitueix en un salt en el camí de la consciència."

Després de cada intervenció per part de les tres poetes invitades, aquestes autores van llegir i comentar alguns poemes de Felícia Fuster, artista plàstica amb residència a París des de l'any 1950, i que entre nosaltres va revelar-se com a poeta amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984, finalista premi Carles Riba).