Encara cal fer esforços per donar visibilitat a la tasca creativa de les
dones. Així, en el marc de l’exposició Rosa
Leveroni, dona de lletres, que es
pot visitar a la
Biblioteca Joan Oliva i Milà, el 27 de novembre passat, a la Sala Noble de la Casa Olivella, amb
un fred que no ens va deixar treure els abrics, vaig pronunciar la conferència Rosa Leveroni, poesia i passió. També podria haver-la
titulat Rosa Leveroni, o fer de la passió
poesia. La passió és el fil conductor d’una poètica de la qual Maria Mercè
Marçal va escriure: La veu poètica de
Leveroni és personalísima, d’una intensitat punyent que sembla voler amagar els
seus caires més vius [una al.lusió-homenatge a Caterina Albert-Víctor
Català] sota plecs tènues i vellutats.
Rosa Leveroni (1910-1985), que per la seva pròpia decisió l’any 1930 va
ingressar a l’Escola de Bibliotecàries fundada per la Macomunitat, ja de molt
joveneta havia fet unes primeres passes en el camp literari en les pàgines del Patufet i en la seva adolescència havia
escrit un dietari novel.lat. Aquesta dada és significativa, ja que en l’obra
total de Leveroni, a més de la poesia, per la qual és més coneguda, i els
contes que va escriure, cal afegir-hi la seva frondosa activitat diarística,
que va començar ja el 1930, amb Apunts i
notes, on descriu l’ambient de l’Escola, tant a nivell acadèmic com amical,
i fins i tot els flirts: Jo no sé si
l’amor és una cosa perillosa, però em penso que el flirt és una variant ben
agradable.
D’això se’n diu jugar amb foc. Després de l’admiració envers un dels
professors de l’Escola, l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, arriba
l’enamorament. Ella té 21 anys, ell 39 i és casat. La parella inicia una
relació d’amants que ho serà fins a la mort de Soldevila l’any 1971. L’any 1932
Leveroni inicia un segon dietari, Confessions
íntimes, adreçat a Ferran Soldevila, que constitueix la crònica de la seva
relació plena de llums i ombres, ja que en el triagle amorós Soldevila-Lapage-Leveroni,
ella ocupa el lloc ombrívol de l’altra,
si més no de cara a la societat, sobretot de la postguerra gris, desangelada i
amb el nacionalcatolicisme sota pali.
No va ser fins l’any 1997, amb la publicació de Confessions i quaderns íntims (Edicions 3i4), que el públic va
tenir notícia d’una selecció d’aquests textos diarístics, que a la mort de
l’escriptora van ser dispositats a la Biblioteca de Catalunya. Per la seva
temàtica no només de caire amorós, sinó pel seu carácter privat i íntim,
aquests escrits –literatura d’alt voltatge sentimental- havien estat sotmesos a
un destí de silenci. Silenci mentre van viure els seus actors, ja que no era
pas aquesta la intenció última de Leveroni. En dóna les pistes ella mateixa en
un dels seus apunts adreçats a Soldevila: Per
elles [aquestes pàgines] podria saber la posteritat com eres estimat encara en
els teus 40 anys. I què més puc desitjar, sinó veure reunits els nostres noms
temps a venir? (…) Però tens raó, sempre és un consol el saber que una vegada o
altra els nostres noms sonaran junts. Ho va aconseguir. Perquè ja se sap
que quan una cosa s’escriu s’acaben trobant els papers, a menys que es
destrueixin, i això Leveroni no ho va pas fer.
En els poemes de Rosa Leveroni –intimistes, melangiosos, elegíacs- l’amor,
doncs, no hi és del tot plaent. En alguns moments sembla que fins i tot hi hagi
una certa complaença en la tortura psicològica que li causava la seva situació.
Amb tot, la dicció poètica leveroniana mai no va extralimitar-se en l’expressió
del dolor: tot queda dit com a mitja veu, en un monòleg dramàtic i descarnat,
això sí, però sense estridències. I amb unes imatges rutilants i meravelloses,
com Salvador Espriu, que li va prologar el seu segon llibre de poemes, Presència
i record, va escriure a Leveroni
en una carta del juliol de 1951.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 5 de desembre de 2013)
