Ahir, 18 de maig de 2015, per commemorar la Setmana de la Poesia, la Fundació Felícia
Fuster i la Llibreria Pròleg van invitar-nos a participar en
un acte poètic: Tres generacions de poetes amb Felícia Fuster, al qual vaig ser convidada a presentar. Transcric aquí les
paraules de salutació, que són una reflexió en veu alta sobre el fet poètic. I
dic ‘una’ intencionadament, ja que aquesta és una reflexió de les
moltes possibles reflexions que es poden fer sobre el fet poètic. La vaig titular: El poema com a prova.
"Diu Maurice Blanchot en un dels capítols del seu llibre L’espai literari: ‘Qui es consagra a
l’obra és atret cap a ella fins a tal punt que aquesta el sotmet a la prova de
la impossibilitat’.
Ah, pobre devot, o sant devot, o com vulgueu dir-ne d’aquest o d’aquella
que es consagren a una obra literària! N’heu sentit a parlar, oi, de de la sort
del principiant? Però aquesta sort s’ha de revalidar, i com més temps passa més
dures són les proves.
Sens dubte Blanchot es refereix a la sensació que a vegades ens assalta com
un cop de puny. És la impossibilitat de dir allò que ens obre el cos i l’ànima
de mig a mig. Però és precisament la poesia, la seva força tel.lúrica, qui
irromp en aquest espai de la impossibilitat, i ens agafa pel coll fins que la
paraula es fa carn, és a dir, s’escriu! No, no hi ha escapatòria possible, per
a qui es consagra a la
poesia. I l’obra es va fent tot i que cap poema no ens
estalviï cap ni una de les nits més fosques de l’ànima. I és que hi ha una
certesa, en la poesia, i és que es constitueix en un camí de coneixement cap a
nosaltres mateixos i cap a l’entorn.
En tindreu aviat la prova, amics i amigues que ens acompanyeu, d’aquesta
saviesa que és també un humanisme. En tindreu la prova, d’aquesta
intel.ligència creativa, en la intervenció de les tres poetes que avui ens
presentaran la seva darrera obra. Josefa Contijoch ens presentarà Baix continu; Neus
Aguado ens acostarà Tal
vez el tigre; i Roser Domènech ens llegirà poemes de Texeixo cortines d’aire. Són tres poetes de tres generacions
diferents, tres poetes que han perseverat en el camí de dir la llum del dia,
però també la llum de nit, metàfora d’allò que no es revela així com així,
aquella nuesa esplendorosa que, com deia Eugeni d’Ors, espanta. O com l’àngel de
Rilke, la bellesa del qual és també terrible.
Escoltem, doncs, la bellesa, la nuesa, la nit, i els treballs gojosos de
dir l’impossible malgrat tot, avui, aquí, a la Fundació Felícia Fuster,
poeta ella també de la paraula essencial, la paraula que transforma perquè és
verb, és acció. El poema ens ensenya allò que no sabíem ben bé. És per això que
el poema és una prova, un assaig; és així com el poema es constitueix en un
salt en el camí de la consciència."
Després de cada intervenció per part de les tres poetes invitades, aquestes autores van llegir i comentar alguns poemes de Felícia Fuster, artista plàstica amb residència a París des de l'any 1950, i que entre nosaltres va revelar-se com a poeta amb la publicació del seu primer recull, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs inútils (1984, finalista premi Carles Riba).
