Paula Becker

 

La pintora Paula Becker va morir de sobrepart a l’edat de 31 anys. La seva criatura, Mathilde Modershon, va morir quan en tenia 91. La tomba a Worpswede, una petita població al nord d’Alemanya on va viure i està enterrada, «és horrible», tal com escriu la novel·lista Marie Darrieussecq, que ha elaborat amb exquisidesa una biografia literària de la Paula Modershon-Becker. Ser aquí és esplèndid és un bell relat on la reconeguda escriptora francesa mostra l’empatia per la lluita de la Paula entre els homes i els artistes del seu temps.

L’art de la Paula Becker era poc convencional, ja des que va anar a París i va estudiar amb profit a la famosa acadèmia Colarossi, on també va estudiar Camille Claudel, l’escultora col·laboradora de Rodin. La Paula pintava el que es veu, com pintava els cossos dels models parisencs i més endavant el seu propi cos: és famosa la seva pintura on es veu la Paula embarassada, una raresa en el seu temps. «Li agradaven els contrastos forts, a vegades ressalta les línees negres. Es tornarà expressionista, la qual cosa no farà gens de gràcia als refinats paisatgistes de Worpswede», escriu Darrieussecq. Worpswede és una colònia d’artistes on la pintora Paula va fer amistat amb l’escultora Clara Westhoff, la futura esposa del poeta Rainer Maria Rilke, que a la vista de les anotacions de tots dos també va festejar. Rilke era enamoradís i malaguanyada l’escultora Clara Westhoff, ni dos anys no va durar el matrimoni. «Viure amb una artista suposa un problema completament nou», escriu Rilke a propòsit de Clara. Un any després de morir la Paula, Rilke va escriure a París un poema recordatori de la pintora: Rèquiem a una amiga.

Paula Becker es va casar amb el pintor Otto Modershon, que també vivia a la colònia de Worpswede. La Paula firmava els seus quadres amb el nom de Paula Becker, no amb el nom del marit com era el costum. Després d’haver passat per la purga nazi que va fer desaparèixer no poques obres per considerar-les «art degenerat», avui dia l’obra de la Paula és reconeguda, apareix en postals, imants, pòsters i els escolars estan familiaritzats amb els seus quadres. El marit Otto va gestionar el seu llegat i Vogeler, un dels més reconeguts pintors de la colònia de Worpswede, va tenir la valentia de dedicar-li un article en una revista antinazi l’any 1938.

(article publicat al setmanari La Fura, 10 de març de 2022)

Una base de paraules

 

     

Fornir una bona base de paraules comença per parlar als infants com es parla als adults. Els infants aprenen escoltant. Les paraules correctes són un bon fonament per a la fase de la vida que els espera: l’escola. L’ensenyament passa per les paraules. La vida la relatem amb paraules. Els humans som relat. El fil del pensament és relat. Ens expliquem a través d’un relat.  

Mestres de primària i professors de batxillerat lamenten la migradesa del llenguatge amb què arriben a classe molts alumnes. El desconeixement de les paraules és un obstacle per a la comprensió del discurs, de la lliçó acadèmica, de la lectura del text a estudiar. Un bon vehicle per augmentar el cabal expressiu és llegir literatura rica en expressions, és com un diccionari en viu. Llegir propicia escriure bé, de manera comprensible. Un altre gran dèficit de l’expressió que arriba a les proves per assolir places en l’administració fins al punt d’haver de rebaixar el nivell.

Molts malentesos provenen dels diferents nivells del llenguatge amb què ens comuniquem. Hem necessitat mil·lennis per arribar fins aquí, la cultura s’expressa no només a través d’una bona dicció i riquesa de llenguatge sinó sobretot pels discursos ben estructurats. D’unes dècades ençà sembla que caminem de dret a un abisme de la civilització que tant ens ha costat guanyar. Crèiem en la superació de la ignorància mitjançant l’alfabetització, l’ensenyament generalitzat, la cultura a l’abast de tothom. Ara que tenim tot això, ara se’ns queda a les mans.

Fan de bon llegir els articles de Pau Vidal recollits a L’enxandallament del món. Una crònica desenganyada de la fi de l’espècie (Viena Edicions). A la vista de la realitat ambient, l’autor retrata la decadència de la humanitat cap a la vulgaritat, la ignorància cofoia de ser-ne, la mala educació manifestada en la reducció dràstica del vocabulari, la banalització dels significats, la perversió de les formes, la lowcostització dels usos. I ja no parlem del català. Mal de llengua per als qui escrivim en català. L’expressió enxandallament és una metàfora. Què ha passat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de març de 2022)

Pandèmia i reflexió

 

Aviat farà dos anys de la pandèmia del nostre segle, ja que de pandèmies n’hi ha hagut sempre. L’aparició de la Covid-19 ha caigut com un llamp sobre el cap de les nostres societats tan tecnificades i tan medicalitzades que semblava impossible que una malaltia tan greu i mortal en alguns casos, ens toqués un pèl. Sobirana supèrbia, la nostra, ignorant que des que naixem som éssers fràgils, que la vida és un miracle encara que no hi creiem.

La pandèmia que ens va tancar a casa i que ha demanat a la gent tanta paciència, tants sacrificis i mesures de prevenció, la pandèmia que ha causat tantes crisis personals, laborals i polítiques, ens havia de fer reflexionar sobre el model de vida que ja sabem que no va enlloc. O, sí, de cap a l’extinció de la vida natural en un planeta en crisi si no hi posem remei, el canvi climàtic és una realitat.

Cada dia escoltem xifres de malalts i morts, de vacunes i investigacions de nous remeis. Fa bo saber-ho. Però és tota la informació disponible o n’hi ha d’oculta? No s’ha arribat a treure l’entrellat de l’origen de la Covid-19, i fora bo saber, encara que cogui, si com s’ha dit va ser un error humà de laboratori o es tracta de la mutació d’algun virus anterior com ara mateix està mutant la Covid-19. Tenim dret a saber-ho, com fora bo saber, encara que seria més dur de saber, si hi ha hagut altres raons, segurament d’ordre crematístic, que han abocat a aquest daltabaix de grans dimensions, un encadenat d’esdeveniments inesperats que ens caldrà comprendre i digerir.

A Pandèmia i postveritat. La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial (Fragmenta), el filòsof Jordi Pigem s’atreveix, amb dades a la mà, a explorar el munt de complexitats que envolten la pandèmia i que fa temps que transformen el món per a bé i per a mal. Ens cal reflexionar, anar més enllà per reforçar el nostre criteri amb una base més àmplia de coneixements. El canvi que a l’inici de la pandèmia ens vam prometre que s’havia de produir a favor de la vida i el seu sentit humà, la democràcia i la llibertat d’expressió, no ve sol. Els poders instal·lats se les saben totes. Cal estar desperts i forçar els canvis que a ulls vistents són tan necessaris.

(article publicat al setmanari La Fura, 18 de gener de 2022. A la imatge, un núvol que ha pres la forma del Mont Fuji...)

Ser i estar en el món

 

Algunes vegades la meva àvia Maria em deia: «Baixa al món!». M’ho deia quan m’estava fent un sermó i jo semblava tenir el cap a una altra banda i veia que no l’escoltava. M’ho deia també quan estava concentrada en una lectura i no la sentia si em cridava. I potser encara m’ho deia quan m’havia posat el plat per dinar i jo mirava en algun punt que ningú més que jo veia. No tinc la impressió que estigués distreta, més aviat diria que estava en alguna altra banda en la qual no tocava de peus a terra.

En aquella època no es parlava de meditació ni de ioga, simplement la gent de pagès com la meva àvia, i amb experiència de ser al món d’una manera senzilla i sàvia, ens deia «baixa al món!». Ho he recordat sempre quan per ànsia de coneixement he llegit textos espirituals de diverses cultures en les quals es parla de la meditació com un vehicle per entrar en el més profund d’un mateix sense els vels del pensament o la fantasia, que poc o molt ens allunyen de la realitat immediata, concreta, de ser en cos i ànima en el moment present. Perquè es tracta de ser al món aquí i ara.

Una de les coses que més ens allunya de ser en cos i ànima en el temps present és l’acceleració del temps, la manca de temps, anar i venir sempre amb la llengua a fora. A Estar en el mundo (Kairós), un llibre excel·lent sobre la necessitat de la meditació, l’antropòleg i formador de professors de Ioga Julián Peragón anota: «A la vida moderna (o, millor dit, postmoderna), que intenta abastar-ho tot, i tot ara mateix, li falta oxigen».

Per ser en harmonia amb l’ésser interior, la meditació, aquest donar-se temps i mitjançant uns exercicis físics i mentals aturar-se i respirar fons, pot ser una forma de recuperar l’alè perdut que ens porti a enriquir una vida empobrida per excés d’activitats, encara que sembli una paradoxa, i viure el present amb una major intensitat espiritual, que no cal buscar en cap temple, tot i que un temple hi ajudi. Moments en què el nostre centre vital s’assossegui i com un pal de paller ens aguanti drets en les incerteses que ens fan trontollar en els nostres temps ambigus i insegurs.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de febrer de 2022. A la imatge, flors d'ametller en un fons de vinyes, imatge presa aquest febrer mateix)

El cant de la Sibil·la

 

Profetes i sibil·les, figures oraculars, ens han acompanyat sempre. Formen part del patrimoni cultural immaterial de la humanitat, són presents en totes les creences, en totes les cultures. En la nostra específica cultura mediterrània i judeocristiana, s’alça la figura imponent de la Sibil·la, cadascuna amb el seu nom.

Explorar les arrels mítiques i històriques de les sibil·les és un camp fascinant pel seu misteri. La convivència amb aquestes figures profètiques des de fa vint-i-set segles ha donat lloc també a molta creativitat literària. No puc deixar d’esmentar la profunda impressió que vaig experimentar amb la lectura de Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona la paraula a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo. I no és fins fa no gaires anys que hem conegut la vida i obra de l’anomenada «Sibil·la del Rin», l’abadessa benedictina Hildegarda de Bingen, figura espiritual i cultural de primer ordre: visionària, remeiera, música. El seu expedient per fer-la santa ha dormit segles al Vaticà, amb una misogínia que no cessa.

Les belles arts representen la Sibil·les, les seves imatges formen part del nostre imaginari col·lectiu. En sabem alguns aspectes històrics, si bé encara ens podem sorprendre: la Sibil·la Eritrea, una de les quatre Sibil·les pintades al fresc per Miquel Àngel a la Capella Sixtina, possiblement les més conegudes pel gran públic, sembla que «hauria denunciat Homer en relació amb les falsedats existents a la Ilíada», tal com escriu l’estudiós Antoni Gelonch a l’assaig Quan canta la Sibil·la (Viena Edicions), escrit conjuntament amb el musicòleg Oriol Pérez Treviño, que centra el seu treball en el Cant de la Sibil·la que des de fa mil anys s’interpreta en alguns temples assenyalats abans de la missa de la Nit de Nadal. Per més vegades que s’escolti aquesta tonada medieval no varia l’emoció perquè va a les entranyes de l’ànima. La primera traducció de la lletra d’aquest cant apocalíptic que anuncia el Judici Final és del segle XIII i no pas del llatí sinó de la versió occitana. Tradicional a Mallorca i a l’Alguer, des del 2009 es canta a la catedral de Barcelona en una meravellosa versió polifònica de la tornada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de desembre de 2021. A la imatge, la Sibil·la cumana, d'Andrea de Catagno, 1450)

Gran art amb matèria propera

 

Dolors Oromí (Barcelona, 1928) és un nom reconegut en l’art del tapís contemporani a Catalunya. Els seus tapissos són d’una originalitat genuïna, fruit de la seva experiència vital: «El material em crida», diu Dolors Oromí que hi posa l’art.

Filla d’un industrial del tèxtil, Dolors Oromí va créixer envoltada de teixits, fils, sedes, llanes. Però la seva creativitat insòlita, iniciada de la mà de Josep Grau Garriga, es va disparar en contacte directe amb cordes i cordills a la seva masia familiar: «Un dia estaven arreglant un carro amb cordes i filferros i com que no tenia llanes, que les tenia a Barcelona, vaig començar a treballar amb allò. I vaig pensar: això és el que em va bé». Matèria propera per fer gran art.

Els tapissos de Dolors Oromí: monumentals, espectaculars, alguns gairebé escultures, estan lligats a la terra, a la natura, als seus dons vegetals treballats a través d’oficis mil·lenaris com són les cordes. Impressiona veure les mans nuoses de l’artista que va treballar aquests tapissos amb una energia que encara guarda en el fulgor de la seva mirada. «Jo sóc molt rústica, sóc de bosc. M’agrada més un hort que un jardí», diu aquesta creadora que té obra en museus de Nord-amèrica, Europa, Japó i, per descomptat, Catalunya i Espanya. Obres destacades formen part del Museu del Tapís de Sant Cugat.

Dolors Oromí, d’una rara humilitat en el món artístic amb tants egos inflats, explica senzillament com s’inspira: «Jo no busco el material per fer un tapís. Veig el material i penso el que podré fer amb allò». I el que fa se sustenta en una tècnica de teixir ben apresa que ella ha desenvolupat amb una gran creativitat en funció d’aquest material gens dòcil i que ella treballa donant als seus tapissos unes textures que van més enllà de la forma per traslladar a la vista conceptes com la maternitat, o sortir del tapís convencional per confeccionar una col·lecció de màscares en un recorregut que va de la matèria propera: cordes, cordills, sogues, maromes, anelles, xarxes i filats a la materialització d’unes màscares que com les dels indígenes remeten al més profund de la psique.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 de gener de 2022. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Literatura

La paraula literatura és tan politípica, admet tanta diversitat de conceptes al seu interior com la paraula món en el ben entès que els humans ho som perquè som éssers fets d’històries. Els humans som relat en els diversos nivells de la nostra humanitat, des de la més primària, instintiva, fins a la més sensible, culta o elevada. D’aquí ve que hàgim de parlar de diversos gèneres literaris si bé amb un denominador comú que els aglutina: l’obertura a l’alteritat. Un toc d’atenció, doncs, o una cura al nostre egotisme entès, com diu Tzvetan Todorov al seu llibre La literatura en perill, «a la il·lusió d’una autosuficiència».

En el mateix sentit cal entendre una de les reflexions del filòsof Richard Rorty quan deia que la lectura de novel·les «no és tan a prop de la d’obres científiques, filosòfiques o polítiques com d’un altre tipus d’experiència molt diferent: la de l’encontre amb altres individus». I com menys se’ns assemblen els personatges més s’eixampla el nostre horitzó mental que a través de les lectures va esdevenint capaç d’apreciar tant com d’horroritzar-se, amb personatges com el de Raskólnikov a la novel·la Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. Fins al punt de no oblidar-lo mai més.

La veracitat dels personatges, ja sigui un jo poètic, ja sigui un jo autobiogràfic o inventat de cap a peus, es basa en el reconeixement. No podem reconèixer una psique humana, per més santa, anodina, dramàtica, estúpida o abjecta que sigui, a través de l’abstracció. El personatge, sigui que tingui trets d’algú que coneixem, o d’algú que se’ns presenta de manera inèdita, ha de tenir alguna mena de figuració per posar un símil del món de la pintura. La literatura no es basa només en l’impacte expressiu a través del llenguatge, sinó sobretot en el fet que ens mou a incloure en la nostra consciència altres ànimes o maneres de ser al món. Posem per cas el Quixot, per més extravagant que el personatge ens pugui semblar. I és que en algun moment de les nostres vides hem encarnat algun pensament o hem vist protagonitzar algun fet tant o més quixotesc que els que narra Miguel de Cervantes.

(article publicat avui, 3 de desembre de 2021 al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès)

Bruixes a la llum

 

Fa temps que l’antropologia i la psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.  

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.

Jules Michelet, un humanista il·lustrat, va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La bruixa va arribar a ser-ho per desesperació. I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per excel·lència.

És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i Goya que la civilització ha avançat.

(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)

Kint abans de Kandinsky

 

El pintor Vasili Kandinsky és l’autor del tractat L’espiritual en l’art (1911). Hilma af Klint l’havia precedit, però, en aquest tipus de pintura abstracta, si bé no va ser fins dècades després, concretament als anys 80 del segle XX, que la seva obra va ser coneguda. Havia romàs en l’anonimat.

Hilma af Klint va néixer a Solna, Suècia, l’any 1862, i va morir l’any 1944. Va formar part de la primera generació de dones europees que van poder fer estudis d’art a la universitat. Al principi va pintar obres d’estil naturalista d’una bellesa subtil, el primer pas per donar a llum una obra creativa que es distingiria per l’ús dels mateixos colors pastel en unes composicions geomètriques en les quals hi emergeix el seu món interior, visionari, i que en algun moment, salvant les distàncies temporals i d’estil, recorden les visions de l’abadessa Hildegarda von Bingen del segle XIII.

No és d’estranyar, ja que Hilma af Klint es va interessar per la teosofia. Va aprofundir en el món esotèric que alena en totes les religions. La teosofia, molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, va ser el principal motor creatiu de Klint, que va dur a terme unes creacions pures i instintives que, no obstant això, apareixen amb una espectacular harmonia cromàtica i geomètrica. Ben diferent de les obres de la mèdium Josefa Tolrà, les obres de Klint són reposades, mil·limetrades, d’una contenció prodigiosa. Klint pintava a posteriori de les sessions espiritistes que feien amb el grup d’artistes Les cinc. Aquestes dones estaven interessades en la metafísica, l’espiritualitat, la qual cosa es mostrava en unes obres no figuratives en el sentit clàssic, el seu art transmetia idees espirituals.

Abstracció i misticisme impregnen les obres de Hilma af Klint. Autora d’unes 1400 obres, mai no les va exposar aconsellada per Rudolf Steiner, famós filòsof de l’època que li va dir que «el món no estava preparat encara per entendre-les». Cert quant a contingut simbòlic, si bé les obres de Klint poden ser contemplades des d’un punt de vista estètic: encomanen serenitat per l’equilibri entre les forces contràries, pel diàleg entre la dualitat de l’existència entre els binomis masculí/femení, terrestre/celeste, llum/foscor.

(article publicat a La Fura, 28 d'octubre de 2021. A la imatge, una pintura de Hilma af Klint)

Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)

Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)

Els set pecats capitals

 

La nòmina dels set pecats capitals: gola, supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria i avarícia, era un tema bàsic en la nostra formació escolar que s’aprenia abans dels nou anys, quan fèiem la Primera Comunió. Eren temps en què el catolicisme impregnava la societat amb els seus valors morals, ètics i cívics.

En les nostres societats cada dia més secularitzades el pes de l’àmbit del transcendent i el de les religions és tan migrat. Però el mal a petites o grans dosis és com sempre ben present, ja que el mal no és una cosa abstracta sinó que es concreta en uns instints i actituds que, portades a l’extrem, poden resultar pernicioses per a tothom, començant per un mateix, que n’és la víctima. Quan un fosc sentiment d’enveja ens amarga el cor ens fa tornar verds, així com ens tornem vermells de foc quan som presos d’un atac d’ira.  

Esmento aquests colors perquè, inspirat per la incidència nefasta dels pecats capitals en la conducta humana fins a degradar-la, l’any 2014 l’artista vendrellenc Joan Descals va pintar a manera de retaule un impressionant oli sobre fusta amb l’escenificació dels set pecats capitals que iconogràficament podem emparentar amb les pintures d’El Bosco o assimilar a la imatgeria gòtica. En aquest retaule s’expressen de forma plàstica diversos nivells de baixesa en què, presos per aquestes passions, poden arribar a anul·lar-nos la consciència fins a perdre’n les regnes. La contemplació d’aquesta pintura sobre els efectes en l’ànima dels pecats capitals ha motivat Mireia Juanola, que ha escrit uns poemes que hi dialoguen. Aquesta relació entre les escenes del retaule i els poemes que s’hi inspiren ha impulsat una nova creació per part de Joan Descals, que ha pintat set peces més, una per a cada pecat, en un format abstracte que participa de la mateixa força artística que les obres figuratives del retaule.

Amb aquestes obres plàstiques de Joan Descals i els poemes de Mireia Juanola s’ha editat Els Set Pecats Capitals (Ònix Editor). La potència visual de les imatges gràfiques i poètiques conviden a una reflexió a fons sobre aquestes pulsions negatives de l’ànima, ja que allà on hi ha una virtut humana en els seu revers hi pot haver el seu pecat.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 de setembre de 2021)

Temps de verema

Al setembre és temps de verema en sentit real: el raïm és a punt per ser collit. Les vinyes, que a la primavera apareixien a la vista com un mar verd de pàmpols, ara són curulles dels fruits esplendorosos que esdevindran el most del vi, del cava. Si tanquem els ulls i parem atenció a l’aire, podem percebre’n l’olor característica que dona identitat olfactiva a tot el territori: el jardí penedesenc de Dionís.

A l’inici de la tardor és temps de verema també en sentit metafòric per aquells que han treballat la seva vinya creativa sense plànyer esforç, treball constant. És temps de verema per a Assumpció Forcada, nascuda a Sudanell, Lleida, i Fina R. Palau, nascuda a Sant Sadurní d’Anoia, cantautores i poetes amb una obra de llarg recorregut. Amb el títol Temps de verema han publicat un volum on han recollit un conjunt de poemes sobre la vinya i el vi, publicats en llibres anteriors, als quals hi han afegit poemes inèdits. El volum es clou amb unes partitures de les seves cançons.

Per a Fina R. Palau, el paisatge de les vinyes és el paisatge de la seva infantesa, els records d’aquell temps gravats al foc de la memòria. Mai no s’obliden experiències que duen imatges incorporades: «Amb l’aixada i un cistell/ i el pare al costat...» Moments de poques paraules, però de gran intimitat afectiva: una noieta al costat del seu pare camí de la vinya per cavar-ne la terra, per esporgar-ne els ceps. Aquesta és una imatge ara ja del segle passat, però tan present en l’evocació de l’autora.

Per a Assumpció Forcada el paisatge de la vinya és una descoberta: així contempla els ceps a l’hivern, la seva escultura feta pel temps tan lentament com precisa, i s’alegra amb les «garlandes de pàmpols» que a la primavera decoren els ceps, i s’extasia amb un cistell de raïm posat sobre la taula, un bodegó en viu.

El temps de verema ens recorda el cicle de la natura, la seva correspondència en les nostres vides. Quan el cicle de la vinya i el vi hagin fet el seu recorregut, serà l’hora del brindis, el moment del goig que no allunya treballs, sofriments o decepcions, però que il·lumina l’estança de la nostra vida.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de setembre de 2021. El raïm de la fotografia és moscatell, i està al punt...)  

Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Mestratge d'Eugeni d'Ors

 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)

La pintora Montserrat Fargas

 

Montserrat Fargas (Barcelona, 1908 – circa 1975) va ser la companya d’Apel·les Fenosa entre els anys 1930 i 1939, entre la tornada de l’exili parisenc de l’escultor i la fugida després de la desfeta de la Guerra Civil. Però Montserrat Fargas, una dona elegant i gestualitat expressiva en la posa, tal com es veu en els retrats d’aquells anys i en l’escultura que li va fer Fenosa, va ser una artista ben coneguda i activa durant aquesta dècada prodigiosa: Montserrat Fargas va exposar de manera individual i col·lectiva els seus dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli a les sales més rellevants de Barcelona i va participar en una munió de certàmens artístics tal com queda reflectit a la premsa del moment i en els comentaris crítics de la seva obra. Ara podem resseguir les traces de la seva vida i obra en les obres exposades amb el bon gust habitual de Josep Miquel Garcia, comissari de l’exposició i autor del catàleg de la mostra que es pot visitar a la Fundació Fenosa del Vendrell.

En l’exposició es pot admirar l’habilitat artística de Montserrat Fargas pel dibuix, el tractament del color i l’espontaneïtat dels traços i taques de la tinta xinesa molt més enllà d’algun comentari micromasclista, com en diríem ara (a l’època devia ser freqüent) sobre els seus «dibuixos delicats i sensibles». El traç de Fargas no violenta ni el paper ni la tela, i tant que no, el deixa fluir sobre la superfície segons el seu temperament artístic que, posats a buscar companys d’estètica, es podria agermanar al d’artistes com Enric-Cristòfol Ricart, Francesc Domingo o  Pere Pruna. Amb aquesta associació tracto de situar al seu lloc una artista que tenia la seva personalitat, ara desconeguda potser perquè la pintora va anar a viure un temps a Madrid, si bé la carrera artística de Montserrat Fargas va continuar després del daltabaix bèl·lic. Fargas va continuar treballant i va exposar a Barcelona en diverses ocasions. L’any 1953, Juan Barcino diu d’unes litografies: «Montserrat Fargas demuestra también saber poner atención a rasgo, línia y forma». Aquesta apreciació ja s’ajusta més a l’art de Montserrat Fargas, al seu estil estilitzat, essencial, però ferm en el que Barcino en diu atenció i que jo en diria intenció en l’expressió.

(article publicat a La Fura, 29 de juliol de 2021. A la imatge, una aquarel·la de Montserrat Fargas exposada a la Fundació Fenosa del Vendrell) 

L'home i l'artista Picasso

 

L’any 1963 es va inaugurar el Museu Picasso de Barcelona, no pas amb aquest nom, sinó com a Col·lecció Jaume Sabartés, escultor i amic que havia estat el seu secretari. Era un subterfugi, ja que el dictador Franco encara senyorejava al palau del Pardo i Picasso estava exiliat a França, on va morir a la seva casa de Mougins l’any 1973.

El Museu Picasso és un monument a Picasso, sens dubte un artista genial. Aleshores estudiant d’art, vaig visitar el museu Picasso tan bon punt va obrir les portes al carrer Montcada. No és el mateix veure una pintura en una diapositiva com les que ens passaven a l’escola, que veure el quadre en directe. La impressió és fenomenal. La primera època de la seva pintura amb rerefons modernista, i les èpoques posteriors: la blava, la rosa, i la inicialment cubista, fruit de la seva estada a Horta de Sant Joan, imantaven la meva mirada. Però de seguida vaig advertir en alguns quadres cubistes una violència que em produïa un cert desassossec. En aquell moment vaig pensar que calia conèixer més a fons la vida de Picasso. Com l’antropòleg Lluís Duch, crec que tot s’explica per la biografia.

Vaig trigar bastant a llegir testimonis personals. En aquell moment en el mercat català no hi havia res enllà dels textos que parlaven de la seva obra. L’any 1990 vaig llegir els tristos records de Fernande Olivier; l’any 2002 vaig llegir els records punyents de Marina Picasso. Em van trasbalsar fins al punt d’arribar a escriure un conte que vaig publicar al recull El saber del cor (2013). L’home Picasso no hi queda bé, la qual cosa no treu l’admiració, no em canso de mirar les seves Menines. En aquells dies ja es començava a parlar més obertament del mal tracte que infligia a les seves companyes de vida. Dur va ser llegir la biografia de Dora Maar (2014): Picasso va destrossar la vida a una jove i bona fotògrafa. Dues de les seves dones es van suïcidar. L’home que hi ha en un dels més grans artistes del segle XX es mostra detestable. S’ha de poder dir amb llibertat de consciència. És el que ha fet l’artista Maria Llopis amb les seves alumnes de l’escola Massana amb una performance, una acció silenciosa al Museu Picasso. És de justícia per a les víctimes.

(article publicat al setmanari La Fura, 1 de juliol de 2021. A la imatge, un fragment d'una pintura de Picasso amb un perfil de dona)

García Lorca i Catalunya

 

Federico García Lorca, poeta de tarannà suau, tranquil, serè, imantava, seduïa els seus interlocutors i espectadors amb la llum de la seva paraula, amb el seu encant com a persona. Federico García Lorca va encaixar a Catalunya, espai cultural obert i receptor entusiasta del seu art poètic, teatral, musical, plàstic. García Lorca va fer molts amics a Catalunya, i Catalunya el va estimar a través d’aquests amics, entre d’altres: els germans Anna i Salvador Dalí, Margarida Xirgu, Josep M. de Sagarra, i tota la plèiade d’artistes i intel·lectuals de la generació del 27 catalana.

La primera estada de García Lorca a Catalunya va tenir lloc a l’Empordà durant la Setmana Santa de l’any 1925, quan Salvador Dalí, company seu a la Residencia de Estudiantes de Madrid, el va convidar a la casa familiar. Ho reporta amb detall Salvador Giné al llibre Federico García Lorca a Catalunya (Viena), que ressegueix l’itinerari vital i artístic de García Lorca per tot el país. Es tracta d’una guia ben documentada dels indrets on García Lorca va viure, els llocs que va visitar i actuar, els teatres on va rebre aplaudiments abrandats, ja fossin escenaris selectes o platees obreres. Els últims aplaudiments els va escoltar a Mataró el dimarts 7 de gener de 1936, al Teatre Clavé Palace, on Margarita Xirgu representava l’obra Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores. Enderrocat en la dècada de 1970, d’aquest teatre només se’n conserva la façana.

Aquesta guia dels indrets lorquians a Catalunya fa de bon seguir i ens podem fer ressò de les paraules que García Lorca va escriure a Melchor Fernández Almagro: «Qué a gusto me encuentro allí con aquel aire y aquella pasión! [...] Además, yo soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construída y tan harta de Castilla».

Amb només dues paraules defineix Federico García Lorca la gent que va conèixer i apreciar a Catalunya: gent ben construïda i farta de Castella, ja fossin intel·lectuals de primera fila, ja fossin la gent treballadora que s’asseia als teatres dels ateneus. Llegir la guia de Giné permet acompanyar uns i altres tot fent memòria del poeta assassinat pel feixisme que, malauradament, no cessa en la seva brutalitat.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de juliol de 2021)

Dones poetes

 

Apostar per la cultura i el territori hauria de ser una fita significativa en una Catalunya inaugural com la que volem. El territori, els seus paisatges i accidents geològics influeixen més del que ens pensem en l’imaginari sensible i visual dels creadors. És evident, doncs, que la comarca del Garraf, des de la qual escric aquest article, té una personalitat ben remarcable entre la costa i el massís que li dona nom, així com hi destaca la reverberació de la llum en l’aire, curiosament al Garraf i a Sitges blanca, a Vilanova i la Geltrú i a Cubelles blava.

La geografia i la geologia són agents importants en la nostra biografia. Per aquesta raó fa de bon llegir per exemple la influència a nivell intel·lectual del paisatge d’alta muntanya i la climatologia dura, feréstec, que va inspirar alguns dels principals conceptes nietzscheans. A Les allaus de Sils Maria (Fragmenta), el filòsof Michel Onfray explica que és a Sils Maria, Suïssa, on Nietzsche es va fer conscient d’una de les seves idees estrella: la de l’etern retorn.

Catalunya és un mosaic de paisatges i per força ha de donar una gran pluralitat de veus poètiques. Per aquest motiu m’ha resultat molt atraient la lectura de Dones poetes de la Maresma (Voliana edicions). D’entrada, cal fixar-se en la paraula Maresma, no pas Maresme, extreta Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. És indicativa de la voluntat de donar protagonisme fins i tot gramatical a les dones en aquest treball que han dut a terme Emília Illamola i Queralt Morros, curadores d’aquesta antologia de poetes de la Maresma que abasta el segle XX fins ara.

Són cent set les dones poetes que en aquesta antologia donen fe del seu quefer poètic i que segons les curadores pretén que un públic ampli de la comarca i fora de la comarca reconegui el valor de les poetes que des de principis del segle XX han escrit i escriuen en aquesta franja de terra vora mar. Tal com indiquen les respectives biografies, no totes les poetes són nascudes a la Maresma, però hi viuen, hi han fet casa, s’omplen els ulls i el cor del seu paisatge, respiren el seu aire. Ben bé com moltes de les poetes que ara mateix vivim a la comarca del Garraf, casa nostra... Una antologia de dones poetes del Garraf seria una bona idea.

(article publicat a La Fura, 4 de juny de 2021. A la imatge, la Masia en Cabanyes de nit, amb vinyes en primer pla)

La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)