La Sibil·la d'Anglada Camarasa

Hermen Anglada Camarasa (1871-1959), de qui aquest any es commemoren els 150 anys del seu naixement, va ser un pintor de gamma colorista i orientalitzant, un artista d’estètica entre modernista, Art Déco i tocs impressionistes. L’any 1913 va signar un oli que va titular La Sibil·la. La imatge d’aquesta Sibil·la, amb un vestit que recorda el de La Granadina que pintarà un any després, l’any 1914, és la d’una dona misteriosa i enigmàtica com l’oracle grec que la figura de la sibil·la duu incorporat. En l’antiguitat hi ha consignada més d’una Sibil·la, ja que respon a un arquetip: l’endevina que remet a la pítia oracular de Delfos.

Si el món de l’art ha estat sensible a la representació de la Sibil·la: és famosa la Sibil·la dèlfica de Miquel Àngel, també ho ha estat el món de la literatura. A la Ilíada d’Homer trobem la jove Cassandra, una sibil·la que amb poderosa visió profetitza la destrucció de Troia per causa de la bella Helena. Cassandra (1983) és la protagonista d’una novel·la de Krista Wolf, escriptora de l’Alemanya de l’Est, crítica amb el sistema i molt feminista. Amb gosadia intel·lectual i domini de l’art de narrar, Wolf reinterpreta la guerra de Troia com un conflicte econòmic i polític en una societat matriarcal en transició cap a una societat patriarcal. Val la pena llegir-escoltar la veu d’aquesta Cassandra en la qual ressona el drama de la guerra, com val la pena llegir Sibil·la, del Premi Nobel de Literatura 1951, Pär Lagerkvist. L’autor suec dona veu a la Sibil·la per excel·lència: l’oracle del temple d’Apol·lo.

Podem imaginar La Sibil·la d’Anglada Camarasa tant en un saló espiritista, un corrent transcendentalista llavors molt de moda, com en una obra de teatre representant el paper d’una sibil·la. El rostre de la sibil·la d’Anglada Camarasa recorda el dels retrats que va fer a Marianne Willumsen (1911), a Sonia Klemery, comtessa de Pradère (1913), o a la pertorbadora ballarina Tòrtola València (1912). La efígie d’aquesta Sibil·la sedueix per la seva bellesa secreta com espaordeix pel poder intern que s’endevina en una mirada que emergeix de les profunditats de la psique.

(article publicat a El 3 de vuit, 4 de juny de 2021. A la imatge, La Sibil·la, d'Anglada Camarasa)

 

L'espai de treball

Pot ser qualsevol, tot i que s’agraeix tenir-ne un de propi, com deia Virginia Woolf. El tinc, però no és un espai tancat, com m’agradaria. Aleshores he d’adaptar-me al lloc, fer-ne una petita estança imaginària. Una cosa bona, boníssima d’aquest lloc: per la finestra veig el moviment dels arbres quan fa vent, com avui, i el color del cel que va canviant, i els núvols que a vegades prenen rostres humans. Un paisatge viu per viatjar amb la ment.

També els llocs són com éssers vius. Crec sentir vida en cada àtom que circula en aquest espai, encara que no vegi aquestes partícules elementals. Així, doncs, m’hi adreço. Oració mental, és clar, si no em prendrien per boja, potser ja m’hi prenen. Bon dia, puc?, dic per dins. Trec la pols del teclat i la pantalla de l’ordinador cada dia, de bon matí. Aquesta neteja no és només higiènica: és purificació. Sota els dits les tecles escriuran el que ara veig a la pantalla. L’escriptura per a mi no és cosa utilitària ni banal, és cosa sagrada.

El silenci és la matriu perfecta per a l’escriptura. La concentració una eina de treball eficaç. Silenci, concentració, disposició mental i coral per a la recepció. Una imatge d’aquesta disposició mental i coral és Maria. Sí, li diu a l’àngel que li vindrà a omplir la vida d’amor, però també de dolor. Maria estava llegint, o pregant, a la seva cambra. L’àngel irromp. L’escriptura irromp. Beneïda Maria. Beneïda escriptura. L’escriptura és gràcia. I transformació. L’escriptura transforma: a mesura que s’escriu el pensament s’aclareix, les figures nominals i verbals meravellen. Jo escric, però és la dea qui escriu, ho sabia Homer, que invocava Atenea, la dels ulls grisos com les fulles de l’olivera, el seu arbre.

L’espai és en silenci, el vent mou les fulles dels arbres, el cel té el color d’un safir. La paraula va de l’ànima a la forma. La veig, la sento, l’escric. Sento l’escriptura com una flor en la mà d’un nounat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 13 de gener de 2017. A la imatge, fulles vermelles al vent amb el fons blau del cel)