Coartada pseudoreligiosa

Diguem-ho d’entrada: l’atemptat terrorista que va tenir lloc aquesta setmana passada a París, i que va fer víctimes entre els dibuixants de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, no té res a veure amb la religió musulmana sobre la que es vol fonamentar sinó amb una ideologia –és a dir: amb una idea política extremista, o, si es vol dir d’una altra forma, amb un integrisme políticoreligiós-. Aquesta ideologia –l’islamofeixisme- ha esdevingut violència i terror. D’aquí ve que, amb llàgrimes als ulls i amb els rostres contrets per l’esglai i el dolor, centenars i milers de musulmans francesos i de tot el món, també a Catalunya, es manifestin i es planyin en públic d’aquest càncer que amenaça el cos de la humanitat.

El que s’ha esdevingut a París són uns assassinats a sang freda amb una coartada pseudoreligiosa que té els seus antecedents, recordem-ho, en els atemptats terroristes a Nova York, a Londres, a Madrid. Els qui amb tant d’odi contra Occident van perpetrar aquelles morts indiscriminades eren gent fanatitzada i intolerant que en nom de l’Islam (en realitat, estrafent els seus valors), s’atorga el dret de disposar de la vida dels qui consideren els seus enemics.

Però anant una mica més a fons dels arguments, cal dir que aquesta actitud agressiva amb resultat de mort respon a un nihilisme, a una buidor de transcendència, a una negativitat en la vida de l’esperit que, per posar-hi una imatge, podria veure’s com un forat negre que engoleix justament el que tant es proclama: la fe. Tota creença religiosa és una forma de fe i de recerca d’harmonia de la vida. Per aquesta raó qui té fe en la vida no mata sinó que crea vida, la respecta, la nodreix.

Així, doncs, quan en aquests assassinats terroristes se sent el crit ‘Déu és gran’, en realitat el que sentim i veiem amb una gran esgarrifança al cor és ‘la mort de Déu’. Perquè matar una criatura humana és matar Déu. S’hi cregui o no, i tant si som musulmans com jueus com cristians, com de qualsevol altra religió, Déu es troba en tots nosaltres. És per aquesta raó que Déu és gran, com proclama l’Islam, i és per aquest motiu que l’assassinat de qualsevol ésser humà és un crim contra Déu, o el que és el mateix: contra la humanitat sencera.

Els valors culturals i espirituals d’Occident, hereus de la cultura grega (que va inventar la democràcia) i la judeocristiana, del Renaixement i de la Il.lustració (que, admetem-ho, vivim en decadència) no són una amenaça per a cap fe religiosa, ans al contrari. Per aquesta raó hem d’actualitzar, revitalitzar aquests valors. El laicisme i la separació de poders entre les esglésies i els estats, són la millor garantia perquè siguin respectats tant els drets dels creients com els drets dels qui no ho són. Sí, tenim dret, perquè ens l’hem guanyat a pols, a buscar i a viure l’espiritualitat tant a dins com a fora de les religions. És un guany que, desgraciadament, ha costat molta sang i molts patiments. La nostra història col.lectiva és plena d’episodis d’intolerància que ha ofegat l’ànima de tanta gent.

Prendre consciència d’aquest passat i del moment present, veritablement crític, ens hauria de comprometre molt seriosament a esforçar-nos per revertir les energies negatives dels fonamentalismes, siguin del signe que siguin. Ens convé expulsar del nostre interior qualsevol espurna negativa que ens pugui assaltar. I respectar en tothom els drets adquirits a través de les nostres societats democràtiques, obertes, lliures. Som conscients de la seva imperfecció, però també som conscients de l’enorme potencial humà de què disposem per a millorar-les. A Orient, a Occident, o a l’últim racó de la Terra.

(a la imatge, una cal.ligrafia de Salah al-Moussawy, on diu literalment: Bénie soit votre fête! Bonne année! Vaig comprar aquesta postal justament a París. Article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2015)

Grafotransformació

Al seu llibre Emocional mente. Reeduca tu carácter para no amargar-te la vida (Ediciones Obelisco), el doctor Joaquim Valls ens proposa educar-nos, millor dit, reeducar-nos a fi i efecte de millorar com a persones, esdevenir millors per a nosaltres i per als altres. No és, aquest, un dels nostres desigs més profunds? Aquesta és una tasca que no s’acaba mai: reeducar-nos per modificar aquelles actituds del caràcter que ja fa temps que sabem que ens perjudiquen. I com que el cervell no és estàtic sinó mal.leable, com diu el doctor Valls podem esdevenir persones avantatge per comptes de persones inconvenient, persones que tot ho troben malament i que són repatànies al canvi… la qual cosa és possible. Certament estem condicionats per la genètica, per l’educació, pel medi i per la cultura ambient; però no fins al punt d’estar segrestats per la nostra força de voluntat, una força poderosa sempre disponible, sempre al nostre abast.

Temps enrere ja vaig interessar-me per les tesis propositives del doctor Valls a rel d’un seu invent, un mètode de reeducació de la cal.ligrafia que sembla que dóna molt bons resultats. Com no podria ser d’una altra manera, ja que reeducant la lletra i el seu moviment transferim ordres al cervell en la direcció que vulguem. Això sí, aquest exercici vol el seu temps, s’ha de perseverar si fa falta anys.

Entre altres coneixements, el doctor Valls és grafòleg. Sap, doncs, de què parla quan invita a transformar l’escriptura per millorar la nostra vida. No es tracta de cap recepta miracle. Simplement es tracta d’exercitar de manera conscient la cal.ligrafia perquè vagi produint els efectes desitjats.   

Fa molts anys vaig estudiar grafologia amb ànim d’ampliar els meus coneixements de psicologia. No tenia cap intenció d’exercir ni de psicòloga ni de grafòloga, tan sols volia conèixer-me millor i conèixer millor els envitricolls que conforma la nostra humanitat. És per aquest motiu que més tard m’han interessat, per exemple, les tesis humanistes a les fronteres de la psicoanàlisi del doctor Juan Rof Carballo, que va estudiar molt bé el fenomen de la creativitat en l’ésser humà.

D’una manera intuïtiva vaig començar a modificar la meva lletra i la meva firma, que només he conservat per a comptades ocasions, per no tenir problemes amb el DNI i altres documents oficials. I això és justament el que proposa el doctor Joaquim Valls: la grafotransformació! I per què vaig fer-ho? Ja llavors les nostres professores, deixebles del famós grafòleg Augusto Vels, ens van parlar de la grafoteràpia. De seguida vaig veure l’avantatge de dirigir la meva lletra, pulcrament vertical, perquè a poc a poc anés mirant cap a la dreta del paper, en direcció projectiva, amb la intenció no gens secreta de dur a terme els projectes vitals que m’havia proposat… Vaig entendre que havia de ‘moure’ la meva lletra en aquesta direcció i, en la mesura del possible, també deixar-la anar, que els grafismes volessin! Els treballs per dur a terme els meus projectes són tan feixucs com els treballs d’Heracles, però he guanyat convicció i esperit lliure. Depenc molt poquet del què diran, la qual cosa és imprescindible per a la feina creativa, que trenca motlles.

A fi i efecte d’aconseguir una cosa tan útil com tenir bons ànims, que en els temps que corren bona falta ens fan, mireu que la vostra cal.ligrafia no vagi avall sinó recta o amunt. I per acabar-nos d’animar, escoltem música que ens doni energia. Ja deia Plató que la música és per a l’ànima el que la gimnàstica és per al cos. Però potser tot això ara se n’anirà en orris, haurem de pouar en altres mitjans per evolucionar. Ho heu sentit a dir: hi ha pensaments d’eliminar de les escoles la cal.ligrafia, la lletra lligada… Perdrem com a poc destresa manual. Però qui sap el que guanyarem, només escrivint en el teclat. Ara com ara som entre els dos mons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de gener de 2015. A la imatge, una pàgina cal.ligrafiada per Josep Anton de Cabanyes i Ballester, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1797 i mort a la mateixa ciutat el 1852).

Els nostres

¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats de la família? M’estic referint no a retrats fotogràfics, que d’aquests al món n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i traient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de res, ja que resta la memòria.

Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941- Nova York, Estats Units, 1990), periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs, dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abarca tot el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi, o sigui: Els nostres, i acaba de ser publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de Dovlàtov, La zona.

Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol (la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és autobiogràfica.

Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern, Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva configuració física, gegantina.

Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses, Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personatges irrepetibles com som irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no coneixem gaire la vida russa.

I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el seu dia ens va imantar la de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski, la de Borís Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin. Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de gener de 2015)

Posta vermella

Ahir, dia 2 de gener de 2015, el sol de posta a la platja de Vilanova i la Geltrú va tenyir el capvespre amb aquest color vermell...

Cuba, el Dr. Portuondo i etc.

Després de més de cinquanta anys, els Estats Units i Cuba han reprès les relacions. Els vells enemics acosten posicions, cansats, és evident, de la inutilitat del blocatge econòmic iniciat el 1961. No obstant això, ja anava bé com a excusa de la inoperància a l’illa, on el verb que més sonava era resolver. Aquests dies s’ha escrit força sobre Cuba, una illa amb una personalitat monumental, i amb un poble la dignitat del qual és a prova de bomba. El que ha aguantat el poble cubà no té fi ni compte. Als observadors de la cubanía ens alegra que s’hagi obert una escletxa en el seu devenir en el segle XXI. Déu dirà. L’altre déu, vull dir Fidel Castro, de moment no ha dit res, tot i que sembla impensable que no estigui d’acord amb el curs que han pres els esdeveniments.

Em pregunto aquests dies amb color d’albada, què hauria dit de la notícia el meu admirat mestre, el Dr. Juan Antonio Portuondo Espinosa. El canemàs de tot el que sé de psicologia és obra seva. Procedent de Miami, és a dir, del seu exili, el Dr. Portuondo va ser el fundador del Centro Internacional de Psicología. D’ell vaig rebre, als vint anys, les lliçons fonamentals sobre el funcionament del cervell i de la ment. El Dr. Portuondo va dedicar la seva vida a l’estudi, a la investigació i a la docència. Va aportar idees importants en els àmbits de la psicologia, psicoteràpia, psicopatologia, psicodiagnòstic i psicoanàlisi. Creador de la Tècnica del Rorchach Psicoanalític, també ho va ser de la Tècnica de Psicoteràpia Contratransferencial de Grup. En dono fe, ja que la practicàvem un cop per setmana.

El currículum del Dr. Portuondo fa feredat: doctor en Medicina per la Universitat de L’Havana, es va especialitzar en Psiquiatria a l’Hospital Calixto García. Era doctor també en Filosofia i Lletres per la Universitat de L’Havana i doctor en Psicologia per la Universitat Internacional José Martí de L’Havana. Els seus amplis estudis de Psicologia els va fer a la Universitat de Santo Tomás de Villanueva, a la Universitat Nacional José Martí i a la Universitat Masònica de L’Havana.

Jove psicòleg, professor de judo (era cinturó negre) i psicoanalista, el Dr. Portuondo va treballar de costat amb el Dr. Frisso Potts en Psicoteràpia de Grup i Psicodrama en el Dispensari d’Higiene Mental i Neuropsiquiatria de L’Havana. L’any 1960 va ser director del departament de Psicologia de l’Hospital Nacional Psiquiàtric. En aquest punt el fil es trenca a causa dels fets que van canviar la fesomia política de Cuba. A partir del seu exili, va esdevenir Psicoanalista Directe per l’Institut de Psicoanàlisi Directa, dirigit pel Dr. John Nathaniel Rosen, a Doylestown, PA (USA). El títol li va ser atorgat pel propi Dr. Rosen. En arribar a la península ibèrica va fundar l’aleshores Centro Internacional de Psicodiagnóstico y Psicoterapia (1968-1982), amb seus a Madrid, Barcelona i València. Va ser al capdavant del Centro Internacional de Psicología fins a la seva mort a Barcelona, l’agost del 2005.

Aquell homenàs nascut el 1927 a L’Havana d’una família d’origen basc, aquell savi, quan parlava de Cuba se li enaiguaven els ulls. Si els seus camins s’haguessin trobat, potser hauria pogut ajudar la filla de Fidel Castro, la tendra i intel.ligent Alina, que va patir una anorèxia a causa de viure en contra del seu pare, segons he llegit. Ara se sap que algunes anorèxies són fruit d’algun desajustament en la relació amb el pare. Ni que sigui sense voler, no és bona cosa provocar en el cor dels fills una divisió entre les figures paterna i materna. Ho saben bé els psicòlegs i psicoanalistes que tracten fills de pares separats. El verb, la intel.ligència i els grans coneixements del Dr. Portuondo potser haurien pogut ser un bàlsam per Alina. Ser filla d’un home de la talla de Fidel Castro no és fàcil, i menys si se n’està allunyada, i no només ideològicament. L’inconscient sempre acaba dient la seva.

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 de gener de 2015. La imatge -d'una fotografia meva- correspon a la portada del meu llibre Estampes de Cuba (Proa, 2001)

El 2015 ja és aquí!

Aquí teniu una imatge dels grams de raïm preparats per a celebrar l'entrada de l'any 2015, a casa dels nostres amics de Vilafranca del Penedès, l'Anna i el Pere. Mentre brindàvem en família pel nou any, mentalment feia la suma, que és 8. El 8 és el número de la complitud. S'acomplirà tot el que desitgem per a cadascú, així com per a la nostra col.lectivitat, finalment, aquest any? 

Comiat del 2014, naixement del 2015!

Quan sigui en aquell moment de trànsit entre el comiat del 2014 i el naixement del 2015, pensaré en tots vosaltres, us desitjaré tota la felicitat del món, que es compleixin els vostres desitjos... Si va bé a tothom, no m'anirà bé a mi? És clar! És evident! Així, doncs, no cal que pensi en mi si penso en vosaltres... Abraçades de Cap d'any.

Poemes de Nadal

El científic i poeta David Jou (Sitges, 1953) ens acaba d’oferir entre la bellesa i l’alegria de les llums nadalenques, el recull Poemes de Nadal i de Setmana Santa (Viena Edicions). Nadal i Setmana Santa, amb les Pasqües de Resurrecció i de Pentecosta, són les fites més sobresortints del calendari litúrgic. Són celebracions lligades a una de les històries, la de Jesús el Crist, que sense deixar de ser humana, té un sentit còsmic, universal, més enllà de la significació que té per als creients cristians.

En aquest sentit, que és el sentit del sagrat de l’existència, escriu al seu llibre El sagrat en la història de la humanitat, Julien Ries (1920-2013), sacerdot belga, eminent teòleg, filòsof, historiador i antropòleg que va ser creat cardenal per Benet XVI: Des de fa un segle el sagrat ocupa un lloc important en la història de les religions. El sagrat, doncs, a més de tenir a veure amb l’espiritualitat i la religiositat, s’estudia com un fenomen cultural  històric de primer ordre. 

Les primeres teories sobre el sagrat, fonament de les religions però també de les civilitzacions, es van elaborar en els cercles d’etnòlegs, sociòlegs i antropòlegs. Estem parlant, doncs, d’una de les manifestacions del nostre ser humans més antigues quant a història, i més intemporals al mateix temps. En els estudis que s’han fet i que es fan sobre el sagrat només fan que confirmar que el sagrat va més enllà de les doctrines, que és una característica desenvolupada per l’homo religiosus.

A través de la seva percepció interna, espiritual, aquest homo religiosus descobreix en l’àmbit del sagrat que hi ha una realitat absoluta que el depassa i vers la qual tendeix. Altra cosa no sembla, simbòlicament parlant, el relat bíblic del Paradís perdut; o l’experiència de l’anhel de l’ànima per a retrobar-se amb la seva Font, el seu Origen que, segons Teresa de Jesús, és a la cambra més amagada del nostre interior.

Ara, als peus de l’Infant del pessebre que neix al nostre interior quan li fem lloc, o cantant una nadala al cor de l’església, o llegint un dels bells poemes de Nadal que ens ha ofert David Jou, podríem reflexionar sobre una qüestió: Tots (i totes, és clar) som homo religiosus? No es pot afirmar ni negar res, qui ho podria fer, ja que l’experiència del sagrat i del religiós és personal. El que sí que se sap és que l’homo religiosus té la capacitat de pensar també a través dels símbols, la qual cosa també es dóna en la poesia.

El símbol instaura un sentit, escriu l’estudiós Luis Garagalza en el seu llibre sobre la interpretació dels símbols. El símbol vindria a ser un mitjancer entre dues realitats, una realitat profana i una realitat sagrada. A través del símbol, o a través de les figures simbòliques, poden atènyer, besllumar, això que de manera genèrica en diem la veritat. El símbol ens acosta a l’inefable, a l’última realitat, al misteri que sens dubte és l’existència per més que la vulguem apamar. Però no hi ha contradicció, com podria semblar, entre la recerca científica, l’exploració poètica i la vivència religiosa. El mateix David Jou va fer camí, a través de la paraula poètica, per aquestes vies de coneixement de la realitat-veritat a Poemes sobre ciència i fe. Vies de coneixement que no s’exclouen, ans al contrari: es complementen. Perquè, com escriu en un dels poemes de Nadal, en el fons del misteri hi ha una vida que bull. Vida orgànica, psíquica i espiritual que es manifesta en l’ordinari i en l’extraordinari de l’existència humana. Que tingueu unes bones festes de Nadal!

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de desembre de 2014. Aquesta fotografia amb una estrella al sostre la vaig fer al Victoria&Albert Museum de Londres)

Nadala 2014

És discutible que el món canviï, però ho hem de fer possible! 

Que tingueu un bon Nadal i una bona entrada d'Any!

El fotògraf Adolf Mas

Fa temps que la fotografia ha entrat als museus. L’art de la fotografia és una bella art, i tantes vegades una art aplicada quan es tracta de fotoperiodisme. Qui discutiria, avui, que les millors fotografies de Robert Capa sobre la Guerra Civil no són art? Per manifestar-se, la pulsió artística necessita d’un suport tècnic i material. La tècnica fotogràfica és un bon suport per a l’art, com la tècnica pictòrica ho és per a la pintura.

Així, doncs, és amb justícia que l’art de la fotografia ha entrat als museus. També la Història de l’Art fa atenció a la fotografia i estudia els fotògrafs que han excel.lit en aquest camp de la creació artística. A poc a poc els anem coneixent, com coneixem El Greco, Goya, Cézanne, Matisse o Miró, per posar exemples d’artistes sobresortints. Un exemple destacat de l’art fotogràfic de principis del segle XX a casa nostra és Adolf Mas i Ginestà (1860-1936), el creador del famós Arxiu Mas, arxiu amb milers d’imatges que avui pertany a l’Institut Amatller d’Art Hispànic. La base inicial d’aquesta important fototeca la va constituir els més de 106.000 clixés procedents de l’Arxiu Mas.

Un aspecte a estudiar del gran fotògraf que va ser Adolf Mas és el paper d’abanderat com a periodista gràfic del nostre país. Ho ha fet amb cura i coneixements Blanca Giribet, llicenciada en Història de l’Art i màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Cultural. Des d’aquesta doble condició, Giribet ha dut a terme una selecció de les fotografies més significatives que integren els diversos reportatges que Adolf Mas va fer de la Barcelona dels inicis del segle XX. Aquest treball fotogràfic, amb l’acompanyament de les notes ben documentades de Blanca Giribet, s’ha publicat a Barcelona 1900-1917. Els reportatges d’Adolf Mas (Ajuntament de Barcelona / Viena Edicions).

Val la pena que els lectors tinguin notícia que Blanca Giribet té un especial lligam amb Adolf Mas. Aquest artista de la fotografia era oncle de la besàvia de Giribet, Concepció Mas Valls, de la qual en el llibre trobem reproduïda una fotografia dels seus anys joves feta per Mas.

El recull de fotografies d’Adolf Mas com a reporter gràfic de la ciutat i els seus esdeveniments constitueix una sorpresa i un goig per a la vista, ja que la majoria d’aquestes imatges d’Adolf Mas, guardades al seu Arxiu, poc les havíem vist. És ben oportuna, doncs, la publicació d’aquest patrimoni gràfic que en el llibre de Giribet es desplega en diversos àmbits: conflictes i esdeveniments polítics, esports i excursions, lleure i diversió, la vida cultural de la ciutat, tradicions i festes populars, la vida al carrer (aleshores era possible!), els serveis públics i la ciutat treballadora, amb els seus oficis i indústria. Blanca Giribet anota no només els peus de les imatges, sinó que escriu els detalls i circumstàncies que les van motivar. Aquest conjunt de textos i fotografies constitueixen una veritable finestra oberta a un paisatge, això sí, en blanc i negre!, de la ciutat de Barcelona i els seus habitants en les dues dècades que van des del 1900 al 1917.

En una fotografia del 1904 trobem el mateix Mas fotografiat amb altres membres de la seva família en un indret avui dia tant fotografiat pel turisme com és el Park Güell. Només els vestits delaten l’època, ja que el passeig de columnes ideat per Gaudí és el mateix. En una altra imatge trobem captat per la càmera de Mas el pintor Dionís Baixeras amb un cavallet plantat enmig de la neu. Era el 24 de gener del 1906 i Barcelona s’havia despertat nevada. Els qui, anys a venir, vam viure la nevada del 1962 recordem la commoció provocada per aquest fet bastant insòlit. I és que, com diu Roland Barthes tot comentant una fotografia del seu llibre La càmera lúcida, ‘tinc ganes de ser allà’. És el que passa amb les fotografies: que ens retornen, intacta, l’emoció viscuda en un altre moment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de desembre de 2014)

No confondre

Darrerament, en els discursos del president Mas, sigui com sigui tan escoltats com discutits, es troba l’expressió ‘no confondre els instruments amb l’objectiu’. Ho ha dit més d’una vegada perquè, en efecte, no s’haurien de confondre les eines –escriure bé, per exemple- amb l’objectiu, que és assolir, si es pot, una obra amb cara i ulls. Artur Mas hi insisteix perquè estem en uns moments crucials per a la nostra història col.lectiva i no ens podem permetre confondre la lluna amb el dit que assenyala la lluna.

En general, confondre una cosa amb una altra és un error que els humans cometem sovint. Involuntàriament gairebé sempre, però també és veritat que a vegades hi ha la intenció de confondre.

Si volem entendre el millor possible les coses hem de fer l’esforç d’anar a la seva arrel tant com puguem. Bo i sabent que la ment humana té un límit i més enllà es topa amb el que en diem el misteri per donar un nom a allò que no podem atènyer.

Què és el que ens fa confondre l’eina o instrument amb l’objectiu? Prendre per real allò que en realitat no ho és, com diuen els grans savis que han estudiat els mecanismes de la ment, observant-la a través de l’estudi i la meditació amb la precisió d’un escàner.

Si en el pla físic, la visió –veure-hi- i els instruments de la visió –ulls- no són la mateixa cosa, tampoc es dóna en el pla metafísic, és a dir, entre la consciència i l’intel.lecte. La visió real de les coses es dóna a través de la consciència, si bé la intel.ligència és una eina formidable per atènyer la consciència.

No és fàcil, amb paraules, explicar en què consisteix ‘veure de forma conscient’. En canvi sí que es pot expressar a través d’exclamacions tan simples com ara: ah, és això! Aquest ‘és això’ és la realitat prístina, sense màscares, que de sobte apareix tan diàfana en la ment quan no s’hi posen noses, obstacles. Tothom pot parlar d’aquesta experiència quan en el seu pensament no hi ha interposat l’ego i els seus interessos, per exemple, i quan el seu pensament no està velat pels prejudicis.

Fer possible la continuïtat d’aquesta ment neta d’aquestes adherències que enterboleixen la percepció de la realitat és el gran repte. I dic gran perquè és difícil, però no és impossible. Els humans tenim aquesta capacitat, ho hem demostrat tantes vegades quan ‘hi veiem tan clarament’. Quan veiem amb la consciència, veiem la realitat tal com és. Aleshores és quan germina l’actitud generosa, que és el producte de veure no només amb els ulls sinó amb la consciència, com he dit.

La ment i la intel.ligència són, repetim-ho, instruments per a la visió en consciència. Quan algú obra de manera desbaratada, no diem que és un inconscient, és a dir, algú que no mesura, que no veu ben bé el que fa?

No podem confondre el piano amb el pianista. No podem –no ens ho podem permetre per ser operatius, eficaços- confondre els mecanismes del procés polític que estem vivint amb l’objectiu, que no té ni ha de tenir més interès que fer real el que és de justícia per a generacions de catalans i catalanes que se senten i es consideren catalans, els quals volen recuperar, perquè hi tenen dret com a poble, com a nació, el seu estatus, la seva dignitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de desembre de 2014. A la fotografia, un grafitti caçat al vol)

Presentació d'Eva de les mil llunes

Demà l'artista plàstica Rosa Cortés estrenarà el seu llibre, Eva de les mil llunes, fruit del seu treball per superar els estralls que causa el càncer. Acompanyo aquest llibre amb els meus poemes inspirats en les seves imatges vigoroses i tan plenes de significat. El projecte ha pogut tirar endavant gràcies als mecenes que han col.laborat a través de Verkami. Gràcies a tots ells. Eva de les mil llunes es presentarà a la Biblioteca de Montornès del Vallès, població amb la qual l'autora ha estat molts anys vinculada professionalment. Hi haurà una altra presentació del llibre a Barcelona, a finals de gener, organitzada per l'Institut Català de les Dones.

Record de Guillem Viladot

Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999, va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la, narració curta, assaig, articles d’opinió.

Les paraules funden els fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo, novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada l’any 1982 a l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre escriptor.

Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.

En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell metafòric molt remarcable, Guillem Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo i senyor de la casa.

El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic del pare.

Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.

Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un clàssic.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de desembre de 2014)

Contra la violència, art

Cada 25 de novembre el dediquem a manifestar-nos de diverses maneres, des de les més reivindicatives i fins a les que prenen un caire artístic solidari, en contra de la violència de gènere. Voldríem no haver-ho de fer, voldríem haver allunyat del nostre horitzó vital un dany físic i espiritual que, tan sovint partint de l’àmbit domèstic, colpeja la societat sencera. Però encara és necessari posar en el calendari el Dia de la No Violència vers les Dones. No podem ignorar un mal tan injust com punyent, un dolor tan lacerant i anihilador de l’autoestima com el que pateixen les víctimes del masclisme, algunes, massa, amb resultat de mort.

Ho he dit en altres ocasions: aquesta malaltia moral que fa víctimes en les dones, i també en els fills, no ho oblidem, només s’eradicarà amb un canvi de mentalitat. I mentre anem per aquest camí, lentíssim, de reprogramar l’ADN biològic i cultural de maltractadors i assassins, la qual cosa no es pot dur a terme en quatre dies, alguns artistes senten la necessitat de fer-se ressò d’un dolor que senten seu.

Per més a fons que l’artista vagi a pouar en les aigües primordials, en el magma indiferenciat origen de tota creació, el resultat de l’obra no podrà ser altra cosa que la concreció d’un objecte artístic que retorni a l’artista i a l’espectador la consciència d’allò que l’ha motivat. En el cas que ens ocupa: la consciència del dolor que pateixen les víctimes de la violència de gènere.

El pintor Ferran Ferrer Margalet, que aquest any ha llegit el manifest en memòria de les víctimes de la violència masclista a la plaça de la Vila de la nostra ciutat, ha ofert una obra seva a una de les associacions de dones més actives de Vilanova i la Geltrú en aquest sentit, com és La Frontissa.

Temps enrere Ferran Ferrer Margalet va llegir El mirall de Circe, un llibre de poemes que vaig publicar l’any 2008, i el tema del qual és la violència exercida contra les dones. L’obra de Ferrer Margalet inclou la grafia d’uns versos d’un poema d’aquest llibre, i és d’una expressivitat tal que podríem comparar amb la poderosa imatge d’El crit de Munch.

Ens podríem preguntar, com ja s’ha fet a propòsit de l’Holocaust i altres genocidis, si té sentit la poesia, si té sentit qualsevol forma d’art enfront del mal radical, i la violència de gènere ho és. L’art, la poesia, això tan inútil per a tants perquè no té cap mena de traducció econòmica i cada dia menys reconeixement social, és la resposta a la nostra humanitat, o el que encara queda de la nostra humanitat.

Amb l’enyorat poeta Anton Sala-Cornadó, quantes vegades no ens havíem dit que la poesia havia de tenir intenció però cap interès… Cap interès en el sentit de que es fa perquè sí, com les roses exhalen el seu perfum, o les margarides esquitxen d’alegria blanca i groga el terra verd. I aquest perquè sí no és altra cosa que una afirmació de la vida enfront de la mort, una abraçada enfront d’una pallissa, un somriure enfront d’una mala mirada, d’una mala paraula o d’un cop.

L’art és alquímia pura, és metamorfosi dels elements que l’integren, és tornar or el plom. Crec que un artista, un poeta, hauria de ser com una corda de guitarra i ressonar amb la mateixa vibració que el motiu que l’inspira. Impossible, doncs, des d’aquesta humanitat vibràtil no ressonar davant del dolor aliè, compassivament, i extreure d’aquest sentiment profund alguna cosa bella, malgrat tot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 de novembre de 2014. A la imatge, el dibuix de Ferran Ferrer Margalet)

No és eterna, res no ho és

La Constitució espanyola no és eterna, res no ho és. Tampoc Espanya com a Estat és inalterable, com voldrien els absolutistes, a una banda i l’altra de l’arc polític. El territori anomenat espanyol no sempre ha tingut les mateixes dimensions, com sap qualsevol que hagi estudiat una mica d’història. Les fronteres canvien de lloc, s’ha vist amb la caiguda del mur de Berlín, el mapa d’Europa no és el mateix que fa 25 anys.

No és que al procés català cap a la independència ara mateix li caigui de camí la voluntat de canviar la Constitució espanyola. Aquesta possibilitat només és esgrimida com a retòrica per part d’alguns bonafés, perquè, en realitat, se sap que canviar no és una paraula sinó un verb. Canvi significa que alguna cosa que es posa en moviment i de moment, res. D’aquí ve que els que volen fer camí ja l’estan fent. S’acompanyen de paraules, però sobretot de fets.

Mentrestant, i com en qualsevol circumstància que sigui transcendent, i els moments històrics que vivim ho són, no va malament reflexionar, mirar una mica més enllà de la contingència. Sempre resulta interessant i útil prendre distància. Veuren’s des de fora, com si nosaltres fóssim uns altres dóna perspectiva.

Agafem un relat filosòfic. El ioga és una filosofia més que una gimnàstica, el ioga és una filosofia de gran calat que poc es coneix, entre altres raons perquè aquí tot ha arribat tard i molt a poc a poc. S’ha trigat molts anys a veure traduïts els textos bàsics per entendre el ioga. Ara es pot llegir en català el Yogasutra, de Patañjali (Pagès editors), traduït del sànscrit per Òscar Pujol, al qual devem l’imprescindible Diccionari sànscrit-català.

Per situar-nos direm que el savi Patañjali va viure probablement al segle II dC., i que en l’hinduisme tradicional, el ioga és un sistema de meditació pràctica que pren una dimensió ètica. Després d’aquesta necessària introducció, anem a un dels 196 aforismes que ens ajudarà a reflexionar sobre tema que ens ocupa: La ignorància és veure com a etern allò que no és etern, com pur allò que és impur, com plaent allò que és dolorós, i veure el jo en allò que no l’és.

En tenim per dies, per reflexionar sobre cadascun d’aquests conceptes, ja que abasten tant l’àmbit físic com el metafísic. Però aquí només ens fixarem en el primer concepte inspirador de la reflexió, allà on diu que la ignorància és veure com a etern allò que no és etern. Això és aplicable a qualsevol objecte que observem, o fet que observem dins o fora de nosaltres. Però aquí posarem el focus en la Constitució espanyola, una construcció humana, i, per tant, tan imperfecta com modificable.

Sabem que la Constitució espanyola no és irreductible, ni molt menys un conjunt de lleis eternes. De manera que, en el moment present, o ens trobem de cara a la ignorància més absoluta (cosa que hauríem de lamentar), o ens trobem davant d’una gran manca d’ètica acompanyada d’un exercici de cinisme i de deshonestedat per part d’aquells que la volen mantenir com una roca en mig del camí, inamobible, barrant el pas. Algunes veus, encara massa poques, parlen d’una enèsima contrareforma espanyola, la qual cosa vol dir: amb aquesta mentalitat tancada i obscurantista es va passar de llarg del Renaixement, de la Il.lustració i de la Modernitat. Catalunya ha patit especialment els efectes de tanta ignorància i manca de cultura a tots nivells, també ètics. Ara, al segle XXI, una gran part de la ciutadania de Catalunya no hi vol ser.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de novembre de 2014. A la imatge, una vista que vaig prendre en una visita al Delta de l'Ebre)

Imaginari(s)

El passat 29 d’octubre vaig participar en una taula rodona: Imaginari, Humanitats, Religions. Per força hauré de resumir la ponència. La primera qüestió que es planteja a un profà en la matèria és: ¿Què s’entén per Imaginari? ¿Estem parlant del que Lacan en va dir Imaginari col.lectiu o social? Si és així, l’Imaginari és el conjunt de valors, històries i llegendes, així com els símbols comuns que formen part d’una cultura determinada. I, com en els vasos comunicants, l’Imaginari que aquesta cultura genera dóna significat a aquesta mateixa cultura, així com la representa. En aquest sentit, ¿podem parlar d’un Imaginari català? Sí. Els imaginaris col.lectius creen identitat.

Respecte de l’Imaginari entés en un sentit genèric, l’antropòleg Gilbert Durand considera que l’Imaginari sorgeix com una resposta viva a l’implacable pas del temps en la vida humana, el temps que topa amb la finitud, amb la mort. Per contra, l’ànima que és l’Imaginari roman de forma permanent en l’individu (no pas en la història, ja que cada època crea i s’identifica amb el seu Imaginari). Aquesta immutabilitat del que és immarcescible de l’Imaginari es constitueix en una escletxa per on l’individu, subjecte al temps de Cronos, albira el sentit de la seva vida, que és transcendent. Podem concloure que l’Imaginari és de naturalesa espiritual. Aquests mots de Hermann Hesse ho il.lustren bé: Les religions i els mites són, com la poesia, un intent de la humanitat d’expressar per mitjà d’imatges, precisament aquella indicibilitat que vosaltres tracteu inútilment de traduir en simples expressions racionals.

La segona qüestió que es planteja és: ¿Què s’entén per Humanitats? Les Humanitats estan constituïdes per un conjunt de disciplines l’objectiu de les quals és estudiar la condició humana en els seus diversos aspectes. Vegem-ne uns quants: mitologia, filosofia, literatura, lingüística, llengües clàssiques i modernes, estudi de creences i religions, conreu de les diverses disciplines artístiques i la seva història, estudi de les diverses cultures del planeta, arqueologia, antropologia cultural, sociologia, etc.

En tant que àmbits del saber humà, les Humanitats inclouen l’Imaginari, de la mateixa manera que l’Imaginari genera les Humanitats. Posats a imaginar, imaginem totes aquestes disciplines sorgint les unes de les altres com passa amb les nines russes. Així, l’Imaginari dóna lloc a les diverses disciplines o matèries de signe humanístic, en les quals hi ha les religions. Acabem de veure, doncs, que la tercera de les qüestions: les Religions i el seu coneixement, també formen part de les Humanitats. I seguint amb les imatges de les nines russes i els vasos comunicants, tant les creences com les religions generen un Imaginari col.lectiu en matèria de valors humans que actuen com un agent de cohesió de les comunitats, atorgant-les una identitat particularitzada. No tenen el mateix Imaginari les cultures d’Orient que les d’Occident, tot i que, sorgides des del més profund de l’ésser humà, comparteixin valors ètics i morals.

¿I quin és fil d’unió entre els sabers humanístics? És la vocació de l’homo sapiens per saber qui és, d’on ve i cap on va. I aquest fil, ¿què el mou? Un impuls cap al coneixement que no plany res per tal d’anar-hi a l’encalç, com sabia Rodin quan afirmava: L’art és l’exercici del pensament que lluita per entendre el món i fer-lo entendre. Els sabers humanístics busquen conèixer el sentit de la vida humana. El propòsit de l’antropologia, o ciència de l’home, és conèixer la forma de ser homes i dones al món, però també la forma d’interpretar-la, i a cada lloc amb les seves particularitats. Aquestes particularitats conformen un Imaginari col.lectiu, Catalunya té el seu i és obert, com oberta és la vida. El nou Imaginari que es va creant a Catalunya va vestit de groc, un color vital, càlid, solar. I és que vivim dies naixents, una cosa nova estem parint entre tants, som llevadores d’aquest raig de llum d’humanitat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de novembre de 2014. La taula rodona va tenir lloc a la Biblioteca de Catalunya. A la imatge, sortida del sol vista des de la meva cambra)

9-N

Imatge presa al vol en el moment que feia cua per votar a l'Intitut Joaquim Mir, de Vilanova i la Geltrú. Hi havia gent de totes les edats, com es veu a la imatge.

Votaré (també) per vosaltres

També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada) Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.

La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya, tal com deia la meva amiga.

També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna de vigència, quan escriu: [en aquest llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.   

El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya. Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú, l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això, o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra direcció.

És l’hora dels pobles, com deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-. Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona, quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en llibertat.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)

L'esperit sempre bufa

La tardor és un temps per a la reflexió, malgrat els diversos estiuets de Sant Martí amb què d’uns anys ençà el canvi climàtic ens obsequia. En un moment de calma enmig del brogit ambient, que n’hi ha per donar i per vendre, aquests dies he rellegit un article d’Eugeni d’Ors, mort a Vilanova i la Geltrú el setembre de 1954 a la seva casa adossada a l’ermita del far de Sant Cristòfol. L’article Impavidez del espíritu va ser publicat a La palabra en la onda (Editorial Sudamericana, Buenos Aires, 1950). Són glosses per a ser llegides a la ràdio.

La glossa comença així, i tradueixo: A vegades, i amb massa freqüència, se’ns diu: ‘Les hores actuals són tan agitades, tan angoixants! Com de bé estarien les nostres ments si tinguessin la llibertat i la tranquil.litat suficient com per permetre’s el treball en actitud recollida, actitud indispensable per a la producció d’obres mestres en el camp de l’art, la ciència, la filosofia, la poesia.’

Sempre hi ha hagut hores agitades i angoixants: l’any 1919, l’any 1936, l’any 1945… l’any 2014… per posar xifres. És excusa de mal pagador, segons Eugeni d’Ors, no obrar quan l’esperit empeny, i empeny, malgrat les circumstàncies. El filòsof, que sovint té tant de pedagog, ens demana que entrem (ni que sigui virtualment) al museu del Prado, i observem, posem per cas, unes quantes pintures flamenques. Van ser pintades en els terribles temps del terrible Duc d’Alba. També ens demana que recordem les hores trasbalsades que devien amoïnar el bisbe Agustí d’Hipona (Sant Agustí), quan va escriure La ciutat de Déu. No eren menys terribles els patiments físics i espirituals que neulien el gran Beethoven quan va escriure una de les obres monumentals de la música: la seva novena simfonia. Obres immortals, malgrat les hores agitades i angoixants del temps en els quals van veure la llum.

Em sembla que es tracta d’obrar sabent a quin ‘senyor se serveix’. M’ho dic aquesta tarda en què escric aquest article envoltada de nínxols i tombes. Faig memòria de les paraules de (sant) Francesc de Borja. Cavaller major de l’emperadriu Isabel de Portugal i d’Aragó, quan aquesta va morir Borja va escortar el cadàver de Toledo a Granada, on havia de ser enterrada. En arribar, en veure el cos de la reina i els efectes de la descomposició sobre qui havia estat una dona de gran bellesa, va decidir ‘no servir mai més un senyor que pugui morir’. La contemplació de la putrefacció li va fer girar la vista al que Eugeni d’Ors al seu article en diu l’esperit impàvid, és a dir, búdic, olímpic, immòbil. És el que entenem per vida eterna.

Els cossos reposen als taüts, els cossos es desfan als taüts. Però l’esperit que un dia donava vida espiritual als cossos roman, etern i mòbil al mateix temps, en l’aire blau i en el sol que crema, i en les estrelles de la nit diàfana, i en el meu pensament. És fàcil percebre avui l’esperit: fent memòria dels morts, fent-los presents.

Esperit impàvid, o serè, com fóra millor dir. És una forma com una altra d’anomenar la força que convoca els humans a viure i a crear. Esperit, en diem d’aquest impuls que, segons la Bíblia, va donar lloc a la creació del món. Albert Einstein anomena aquesta força energia. És el mateix. D’aquí ve que puguem percebre l’esperit en l’alegria de la taula dels convidats, en l’actitud greu de les pintures negres de Goya, en la llum flamígera de les teles del Greco, en la passió musical de Beethoven, en el romàntic piano de Chopin. Esperit amable que embolcalla la visita al cementiri, allà on hi ha el meu pare que fa dos anys i mig que va morir, però que no passa ni un dia que no el recordi. És com si a través d’aquest esperit serè el bo d’Arquímedes encara fes per a nosaltres els seus càlculs, com recorda Eugeni d’Ors en la seva glossa. Ell mateix és present en aquest escrit. En tot moment l’esperit impàvid, és a dir, permanent, bufa, genera vida…

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d’octubre de 2014. A la imatge, tomba del cementiri de Montjuïc)

Can Bruguera, de Vilassar de Dalt

Aquest diumenge vam visitar Can Bruguera, una casa senyorial de Vilassar de Dalt. Era el dia de les cases obertes, la iniciativa té molt d'èxit. Teníem curiositat per veure-la, ja que una jove Bruguera va emparentar amb un jove Almirall, família paterna de l'Oriol i fins a la seva àvia van ser els propietaris de la finca del Carç de Sant Pere de Ribes. Molt amablement, i entre records llunyans, els actuals propietaris de Can Bruguera ens van mostrar l'interior. En la fotografia es veu una perspectiva del menjador. Algun dia potser us demanaran de fer-hi una pel.lícula d'època, els vaig dir, ja que la casa està molt ben conservada. No descarten pas accedir a la petició.