¿Qui no ha tingut mai la temptació de fer un àlbum familiar amb els retrats
de la família? M’estic referint no a retrats fotogràfics, que d’aquests al món
n’hi ha un fotimer, sinó a retrats textuals, literaris. He de confessar que jo
sí, i que ja en tinc algun d’esbossat, no acabat encara perquè hi vaig posant i
traient coses. I és que un retrat literari és una mica com la vida, que no
s’acaba fins que no ens han enterrat, tot i que això tampoc no és el final de
res, ja que resta la memòria.
Sergei Dovlàtov (Ufà, Rússia, 1941- Nova York, Estats Units, 1990),
periodista i escriptor del qual he llegit amb expectació creixent tots els
llibres que fins ara s’han traduït al català –considereu-me, doncs,
dovlatovniana-, es va atrevir a fer un retrat de la seva família que abarca tot
el segle XX. Va titular aquest àlbum Nashi,
o sigui: Els nostres, i acaba de ser
publicat per Labreu Edicions, que va iniciar la seva col.lecció de narrativa La intrusa amb un altre títol de
Dovlàtov, La zona.
Tot allò que no se sap gaire de la complicada vida russa d’ençà la
sovietització fins que Sergei Dovlàtov va emigrar als Estats Units, es troba en
aquest retrat de grup amb un protagonista destacat en cada relat. I és que els
membres de la família de Dovlàtov elevats a categoria de personatge donen molt
de sí. El mateix Sergei Dovlàtov és un personatge per a ell mateix, ja que tota
la literatura d’aquest escriptor mort tan prematurament a causa de l’alcohol
(la qual cosa, per cert, és bastant habitual en aquelles contrades), és
autobiogràfica.
Sergei Dovlàtov era fill d’una correctora armènia i d’un director d’escena
jueu. El retrat de grup comença precisament amb la figura de l’avi patern,
Moissei, un pagès una mica ferèstec de caràcter i fill del poble de Súkhovo. Fins i tot al Caucas el tenien per un home
geniüt, escriu el nét, que se li assembla si més no per la seva
configuració física, gegantina.
Amb el seu habitual llenguatge cenyit, tallant i d’imatges poderoses,
Sergei Dovlàtov va rememorant aquests personatges irrepetibles com som
irrepetibles tots nosaltres quan un gran escriptor ens posa en el seu focus
d’observació. Un capítol que pot sorprendre és com l’autor va començar a
relacionar-se amb la seva dona, Elena Ritman. És clar que, com he dit, no
coneixem gaire la vida russa.
I és per aquest motiu que l’escriptura de Dovlàtov ens imanta, com en el
seu dia ens va imantar la
de Lev Tolstoi, la de Fiòdor Dostoievski,
la de Borís
Pasternak, o la del també dissident Aleksandr Soljenitsin.
Dovlàtov, un existencialista i descregut a la seva manera (ja que en
l’escriptura sí que hi creu!), posa al dia els envitricolls quotidians pels
quals ha de passar la gent de la vella Unió Soviètica atrapada en l’atmosfera
d’un règim totalitari, injust i arbitrari fins a l’absurd. Un, una, se’n surt
com pot, ens ve a dir Sergei Dovlàtov. Cal dir que el primer llibre que va
escriure Dovlàtov va ser destruït pel KGB sense contemplacions.
(article publicat a El 3 de vuit,
2 de gener de 2015)
