Aquest passat 19 de novembre va fer quinze anys de la mort de Guillem
Viladot. L’escriptor nascut a Agramunt l’any 1922 i mort a Barcelona el 1999,
va ser un autor transgressor no només quant al tractament i innovació dels
gèneres literaris si no també quant a temes. Guillem Viladot, que va tòrcer la
paraula com si fos fang tou fins a límits sorprenents, no obstant això creia
profundament en el poder de la paraula. D’aquí ve que vagi escriure amb aquella
exuberància vital i alhora erudita que li era característica, poesia, novel.la,
narració curta, assaig, articles d’opinió.
Les paraules funden els
fets, gairebé sempre d’amor, escrivia l’amic en la dedicatòria de L’amo,
novel.la que jo vaig llegir l’any 1992 (la primera edició va ser publicada
l’any 1982 a
l’Editorial Laia). És clar. Els fets que ens porten i trasbalsen són fets
d’amor, o de desamor, l’altra cara de la moneda del afectes. Som éssers
relacionals, i aquest tema va ser tractat del dret i del revès pel nostre
escriptor.
Com sovint en els seus plantejaments literaris, a L’amo Guillem
Viladot va avançar-se als temps, o potser fóra millor dir, va
avançar-se a l’actual sensibilitat, cada vegada més afuada, envers la violència
de gènere o violència contra les dones. Aquella violència, però, que es
presenta no pas a cop de ganivet sinó a cop de repressió dels moviments de la
víctima, o de la seva vigilància extrema, o d’una relació que li exigeix
submissió absoluta, a vegades fins i tot de pensament.
En la novel.la L’amo, escrita amb frases curtes i tallants, però amb un nivell
metafòric molt remarcable, Guillem
Viladot enfila la història d’una dona que socialment parlant
té una situació benestant, però que en el clos familiar ha de viure aquell
tipus de brutalitat que a vegades es dóna en les relacions de parella: la
violació o forçament en les relacions íntimes, en aquest cas per part de l’amo
i senyor de la casa.
El narrador d’aquesta història que avui en dia en diríem de violència domèstica
en la seva versió més refinada, és el fill de la parella. Així és com
a través de la seva narració anem veient dibuixada una relació triangular, una
relació en aquest cas edípica, ja que entre la mare i el fill s’estableix una
gran complicitat i tendresa amorosa, compensatòria al tracte grosser i tirànic
del pare.
Guillem Viladot, que va interessar-se molt per la psicoanàlisi i els nous corrents de
pensament que se’n van derivar, havia llegit amb profunditat i amb profit
Sigmund Freud i Jacques Lacan. De manera en que la novel.la L’amo, un artefacte literari de primer
ordre que mereixeria una reedició, va recrear a la llum de la psicologia
moderna el famós mite edípic que porta a fantasiejar la castració del pare, a
venjar la mare sotmesa, a refer la intimitat del claustre uterí.
Estem parlant d’una novel.la escrita l’any 1981, com consta en els crèdits
del llibre. Fa trenta-tres anys, doncs, de l’escriptura d’aquest text que
guarda intacta la seva vigència en el terreny humanístic, la condició humana. I
això, per què? Doncs perquè es tracta d’un llibre molt treballat, amb una
escriptura estilísticament molt exigent; i perquè es tracta d’un text en el
qual l’autor elabora de forma poc convencional no només el mite grec, sinó
també la més actual en el temps tesi freudiana, que en tant que pensament amb
base filosòfica no s’ha esvaït del nostre imaginari, si bé en l’àmbit de la
salut potser hagi estat superada. Això tenen els clàssics: actualitat, i Guillem Viladot és sens dubte un
clàssic.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 5 de desembre de 2014)