El científic i poeta David Jou (Sitges, 1953) ens acaba d’oferir entre la
bellesa i l’alegria de les llums nadalenques, el recull Poemes de Nadal i de Setmana Santa (Viena Edicions). Nadal i
Setmana Santa, amb les Pasqües de Resurrecció i de Pentecosta, són les fites
més sobresortints del calendari litúrgic. Són celebracions lligades a una de
les històries, la de Jesús el Crist, que sense deixar de ser humana, té un
sentit còsmic, universal, més enllà de la significació que té per als creients
cristians.
En aquest sentit, que és el
sentit del sagrat de l’existència, escriu al seu llibre El sagrat en la història de la humanitat, Julien Ries (1920-2013),
sacerdot belga, eminent teòleg, filòsof, historiador i antropòleg que va ser
creat cardenal per Benet XVI: Des de fa
un segle el sagrat ocupa un lloc important en la història de les religions.
El sagrat, doncs, a més de tenir a veure amb l’espiritualitat i la
religiositat, s’estudia com un fenomen cultural
històric de primer ordre.
Les primeres teories sobre el
sagrat, fonament de les religions però també de les civilitzacions, es van
elaborar en els cercles d’etnòlegs, sociòlegs i antropòlegs. Estem parlant,
doncs, d’una de les manifestacions del nostre ser humans més antigues quant a
història, i més intemporals al mateix temps. En els estudis que s’han fet i que
es fan sobre el sagrat només fan que confirmar que el sagrat va més enllà de
les doctrines, que és una característica desenvolupada per l’homo religiosus.
A través de la seva percepció
interna, espiritual, aquest homo
religiosus descobreix en l’àmbit del sagrat que hi ha una realitat absoluta
que el depassa i vers la qual tendeix. Altra cosa no sembla, simbòlicament
parlant, el relat bíblic del Paradís perdut; o l’experiència de l’anhel de
l’ànima per a retrobar-se amb la seva Font, el seu Origen que, segons Teresa de
Jesús, és a la cambra més amagada del nostre interior.
Ara, als peus de l’Infant del
pessebre que neix al nostre interior quan li fem lloc, o cantant una nadala al
cor de l’església, o llegint un dels bells poemes de Nadal que ens ha ofert
David Jou, podríem reflexionar sobre una qüestió: Tots (i totes, és clar) som homo religiosus? No es pot afirmar ni
negar res, qui ho podria fer, ja que l’experiència del sagrat i del religiós és
personal. El que sí que se sap és que l’homo
religiosus té la capacitat de pensar també a través dels símbols, la qual
cosa també es dóna en la poesia.
El símbol instaura un sentit,
escriu l’estudiós Luis Garagalza en el seu llibre sobre la interpretació dels
símbols. El símbol vindria a ser un mitjancer entre dues realitats, una
realitat profana i una realitat sagrada. A través del símbol, o a través de les
figures simbòliques, poden atènyer, besllumar, això que de manera genèrica en
diem la veritat. El símbol ens acosta a l’inefable, a l’última realitat, al
misteri que sens dubte és l’existència per més que la vulguem apamar. Però no
hi ha contradicció, com podria semblar, entre la recerca científica,
l’exploració poètica i la vivència religiosa. El mateix David Jou va fer camí,
a través de la paraula poètica, per aquestes vies de coneixement de la
realitat-veritat a Poemes sobre ciència i
fe. Vies de coneixement que no s’exclouen, ans al contrari: es
complementen. Perquè, com escriu en un dels poemes de Nadal, en el fons del misteri hi ha una vida que
bull. Vida orgànica, psíquica i espiritual que es manifesta en l’ordinari i
en l’extraordinari de l’existència humana. Que tingueu unes bones festes de
Nadal!
(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de desembre de 2014. Aquesta fotografia amb una estrella al sostre la vaig fer al Victoria&Albert Museum de Londres)