La Constitució espanyola no és eterna, res no ho és. Tampoc Espanya com a
Estat és inalterable, com voldrien els absolutistes, a una banda i l’altra de
l’arc polític. El territori anomenat espanyol no sempre ha tingut les mateixes
dimensions, com sap qualsevol que hagi estudiat una mica d’història. Les
fronteres canvien de lloc, s’ha vist amb la caiguda del mur de Berlín, el mapa
d’Europa no és el mateix que fa 25 anys.
No és que al procés català cap a la independència ara mateix li caigui de
camí la voluntat de canviar la Constitució espanyola. Aquesta possibilitat
només és esgrimida com a retòrica per part d’alguns bonafés, perquè, en
realitat, se sap que canviar no és una paraula sinó un verb. Canvi significa
que alguna cosa que es posa en moviment i de moment, res. D’aquí ve que els que
volen fer camí ja l’estan fent. S’acompanyen de paraules, però sobretot de
fets.
Mentrestant, i com en qualsevol circumstància que sigui transcendent, i els
moments històrics que vivim ho són, no va malament reflexionar, mirar una mica
més enllà de la
contingència. Sempre resulta interessant i útil prendre
distància. Veuren’s des de fora, com si nosaltres fóssim uns altres dóna
perspectiva.
Agafem un relat filosòfic. El ioga és una filosofia més que una gimnàstica,
el ioga és una filosofia de gran calat que poc es coneix, entre altres raons
perquè aquí tot ha arribat tard i molt a poc a poc. S’ha trigat molts anys a
veure traduïts els textos bàsics per entendre el ioga. Ara es pot llegir en
català el Yogasutra, de Patañjali
(Pagès editors), traduït del sànscrit per Òscar Pujol, al qual devem
l’imprescindible Diccionari
sànscrit-català.
Per situar-nos direm que el savi Patañjali va viure probablement al segle
II dC., i que en l’hinduisme tradicional, el ioga és un sistema de meditació
pràctica que pren una dimensió ètica. Després d’aquesta necessària introducció,
anem a un dels 196 aforismes que ens ajudarà a reflexionar sobre tema que ens
ocupa: La ignorància és veure com a etern
allò que no és etern, com pur allò que és impur, com plaent allò que és
dolorós, i veure el jo en allò que no l’és.
En tenim per dies, per reflexionar sobre cadascun d’aquests conceptes, ja
que abasten tant l’àmbit físic com el metafísic. Però aquí només ens fixarem en
el primer concepte inspirador de la reflexió, allà on diu que la ignorància és
veure com a etern allò que no és etern. Això és aplicable a qualsevol objecte
que observem, o fet que observem dins o fora de nosaltres. Però aquí posarem el
focus en la Constitució espanyola, una construcció humana, i, per tant, tan
imperfecta com modificable.
Sabem que la Constitució espanyola no és irreductible, ni molt menys un
conjunt de lleis eternes. De manera que, en el moment present, o ens trobem de
cara a la ignorància més absoluta (cosa que hauríem de lamentar), o ens trobem
davant d’una gran manca d’ètica acompanyada d’un exercici de cinisme i de
deshonestedat per part d’aquells que la volen mantenir com una roca en mig del
camí, inamobible, barrant el pas. Algunes veus, encara massa poques, parlen
d’una enèsima contrareforma espanyola, la qual cosa vol dir: amb aquesta
mentalitat tancada i obscurantista es va passar de llarg del Renaixement, de la
Il.lustració i de la Modernitat. Catalunya ha patit especialment els efectes de
tanta ignorància i manca de cultura a tots nivells, també ètics. Ara, al segle
XXI, una gran part de la ciutadania de Catalunya no hi vol ser.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 21 de novembre de 2014. A la imatge, una vista que vaig prendre en una visita al Delta de l'Ebre)