També per tu, Ada, votaré el proper 9-N. La meva amiga Ada (Immaculada)
Verdú va morir de càncer als 33 anys. Això vol dir que fa més de trenta anys
que és morta, ja que ens portàvem poc temps. No passa ni un dia, però, que no
pensi en ella. El seu record sempre em ve al pas com les llums de l’existència
se’ns fan trobadisses en el camí si estem a l’aguait.
La meva amiga era el que llavors se’n deia separatista. Les raons que
esgrimia per a la seva postura política són a la base de l’independentisme
actual, augmentat a velocitats ultrasòniques a mesura que l’estat espanyol ha
anat traient les urpes envers Catalunya, ha anat mostrant la seva ànima
agressiva, ha anat fent visible el seu desafecte monumental. José Montilla, una
persona tan poc sospitosa de catalanisme, va alertar del desafecte que creixia
a Catalunya. Però el veritable desafecte no va començar aquí, sinó a sis-cents
km., i pel cap baix fa tres-cents anys. És un desafecte històric contra Catalunya,
tal com deia la meva amiga.
També per tu, Jordi, votaré el proper 9-N. El meu amic Jordi Llimona va
morir l’11 de setembre de l’any 1999. Un dia significatiu en la història dels
catalans i també per a ell, que va tenir paper en les files del socialisme
català en les primeres hores d’una jove democràcia. Jordi Llimona era
catalanista i les seves paraules publicades al seu llibre, L’hora dels pobles (Edicions 62, 1993) no han perdut ni una engruna
de vigència, quan escriu: [en aquest
llibre] no sols s’afirma la identitat nacional, sinó també el dret a una
estructuració jurídica reconeguda pel dret internacional.
El desafecte inicial ha anat derivant en una progressiva desconnexió amb un
món, l’hispànic ultramontà, que ens ha alienat de mala manera, fins a fer-nos
sentir com a cossos estranys. Fins i tot ho reconeix Pedro Sánchez, el líder
socialista espanyol, quan diu que s’ha de reclamar més afecte per a Catalunya.
Reclamar a qui? Hi ha algú disposat a donar-ne? I, suposant que hi hagués algú,
l’afecte no s’improvisa així com així, ni molt menys s’imposa. No sé pas com
s’ho faran per fer rajar d’allà on no raja. I això la gent aquí, siguin quins
siguin els seus orígens, ho veuen tan clar. D’aquí ve que quan per qualsevol
mitjà de comunicació ens assabentem que el Tribunal Constitucional suspèn això,
o allò –a instàncies de l’actual govern del PP el TC no ha parat de suspendre i
condemnar tot el que vingui de Catalunya-, ja no ens fa por ni el llop ni les
seves queixalades. Veient-lo venir, gent pacífica com som, busquem la manera de
trencar de camí. Trencar de camí no vol dir trencar res sinó agafar una altra
direcció.
És l’hora dels pobles, com
deia Jordi Llimona, és l’hora de Catalunya, diem molts. Vivim
moments d’aprenentatges vitals de gran calat. Entre les moltes coses bones que
té aquest procés –creativitat, il.lusió, vivència d’un estat naixent de
consciència- hi ha la dissolució de les ambigüitats –la Bíblia en diu tebior-.
Ja resulta difícil amagar-se sota les màscares que denunciava Jordi Llimona,
quan escrivia i prou greu que li sabia: Tant
la neutralitat com la captinença postmoderna o universalista afavoreixen la
nació poderosa. Aquesta actitud no ha afavorit l’Espanya moderna sinó que
ha afavorit l’Espanya nacionalimperialista. Tal com va ser també en l’Espanya
franquista, aquesta Espanya és excloent amb les diferències, i això no és
democràtic. Joan Maragall va dir adéu a l’Espanya intolerant, Salvador Espriu
parlava d’una Sepharad mai no assolida. Bona part de les noves generacions
volen superar aquesta situació, tan castrant, tan paralitzant. Per aquest
motiu, molta gent, com volien l’Ada, el Jordi, i tants d’altres que cadascú
portarà al cor el 9-N, volem escriure el poema del futur de Catalunya en
llibertat.
(article publicat al Diari de
Vilanova, 7 de novembre de 2014. La fotografia de l'estelada la vaig fer l'11 de setembre passat)