Democràcia, formes, actituds

La democràcia no és només una opció política: és un estat de la ment i del cor, ja que també és un sentiment. La democràcia es basa en una actitud de fons, una noblesa d’ànima que pren unes determinades formes a l’hora d’expressar-se. El demòcrata és tolerant, educat, dialogant, no violent. El demòcrata escolta, fa lloc a l’altre, guarda un determinat to de veu i de gestos a l’hora de parlar, és pacient i espera el seu torn per fer sentir el seu criteri. No fa demagògia i conté els seus sentiments, no els tira pel cap de ningú, tampoc les paraules, que mesura perquè el porta un sentit de respecte envers tothom, pensi el que pensi cadascú. Les seves idees són fermes, però dialoga, pacta, no imposa res.

Fa mal a les orelles que es tergiversi la paraula democràcia quan és dita, com sentim sovint als mitjans de comunicació i al carrer, com si fos una pedra llançada amb violència, amb esperit de guerra civil. Espanya és un estat democràtic sobre el paper, però no pas en les maneres que, està clar, es tradueixen en accions polítiques autoritàries. El demòcrata té un tarannà obert i dialogant, i d’això n’estan molt faltats, a Espanya, però també aquí, entre els que parlen amb violència verbal i amb mentida. No és que no ens puguem entendre entre republicans i unionistes, és que és la mateixa actitud superba i de menyspreu que no ho facilita. Així hem arribat on hem arribat. La política, que és una qüestió de formes, també és una voluntat d’entesa.

La democràcia és un humanisme, una forma de civilització. Cal educar-nos en democràcia que no és només un camí polític i jurídic, sinó, sobretot, una educació en el respecte i en la consideració dels altres com algú igual a tu. El demòcrata és un defensor dels drets humans i de la llibertat. Sense drets ni llibertat no ens podem desenvolupar. Els guanys de la política i de la cultura han de ser per a tothom. Volem ser feliços i útils, i amb els drets i la llibertat segrestada això no és possible. La democràcia no és el Paradís, però permet fer-ne un tast en la mesura que ens fa millors persones.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de febrer de 2018. Avui, dia de la Candelera, il·lustro aquest article amb una fotografia de la mimosa, la flor dels petits sols, que ja ha florit al jardí de casa)

Sentiment democràtic

A finals del 1945, pocs mesos després d’acabada la Segona Guerra Mundial, George Orwell escrivia una carta a Arthur Koestler comentant-li el projecte que estaven elaborant, amb qui n’havia parlat, com el podrien dur a terme. Es tractava de crear una organització internacional, similar a la Lliga pels Drets Humans que existia abans de la guerra. La seva finalitat era protegir l’individu, a qualsevol país, de la detenció arbitrària i l’empresonament sense judici, de la deportació del seu país natal o de la restricció dels seus moviments dins d’aquest, la promoció de la llibertat d’expressió i de premsa, i del dret de tot individu a nomenar i a votar el candidat de la seva elecció. Els noms que havien proposat per aquesta organització internacional la qual, naturalment, havia d’estar per sobre dels Estats i els seus interessos, era Lliga per la Defensa i el Desenvolupament de la Democràcia, i Lliga per la Llibertat i la dignitat de l’Home. El motiu d’aquesta iniciativa era que tant Orwell com Koestler, i amics de prestigi intel·lectual com Bertrand Russell, Barbara Ward o Tom Hopkinson, era que consideraven que el sentiment democràtic (així ho escriuen ells), havia baixat a tot el món i calia una organització internacional que defensés i promogués la democràcia.

Els lectors hauran apreciat la similitud amb el moment històric que vivim, de la baixada, si és que mai ha existit, del sentiment democràtic de l’Estat espanyol i la seva representació a Catalunya. Si Orwell, Koestler, Russell i els intel·lectuals que recolzaven la idea haguessin reeixit en la creació d’aquest organisme, ara ens hi podríem acollir per defensar els drets democràtics d’empresonats i exiliats. Per què aquesta Lliga no va prosperar? Va començar una guerra freda que va dividir en món en dos blocs i no va acabar fins a l’enderroc del mur de Berlín. Caldria recuperar la iniciativa en bé de la democràcia al món.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 26 de gener de 2018. A la fotografia, una fràgil papallona enmig d'un camp d'espígol)

Entre el monestir i l'àgora

Sembla haver-hi dues classes d’escriptors: els qui senten molt endins que el seu treball és una forma de coneixement i, per tant, tenen tendència a la introspecció, a la reflexió, i els que tenen necessitat de contar històries i, aleshores, on millor es troben és a l’àgora, per on passen tantes formes de vida amb els seus brogits i passions.

Estem parlant de temps normals, si és que hi ha cap temps normal ja que si una cosa caracteritza la vida és el seu canvi constant. Però hi ha moments de daltabaixos històrics, moments crítics on tot es capgira, i en els quals la inhibició no és possible perquè un escriptor no només té un compromís amb ell mateix sinó que té un compromís amb la societat. Som en un d’aquests moments àlgids en què cal, ha calgut, sortir del monestir interior i actuar a l’àgora, i això no entra en contradicció amb l’escriptura com a camí de coneixença.

És en moments cimals on la nostra humanitat es posa a prova. Aleshores l’alternança esdevé fructífera quan el qui era al monestir interior surt a l’àgora i dóna suport amb el seu cos, si és necessari, a una causa justa, com ha passat, i el qui era a l’àgora entra en un estadi de reflexió que li permet ser més conscient dels actes en què s’hi ha jugat la pell. Són dues portes a la realitat que comparteixen l’espai comú del lloc i la persona. Així no semblen tan diferents la monja que segueix la regla monacal de Sant Benet, ora et labora, i la monja activista que defensa al carrer els drets humans dels seus conciutadans quan són vulnerats. I si en temps normals es necessita l’una i l’altra (les figures evangèliques de Marta i Maria en serien la imatge), en temps convulsos encara són més necessàries. La interacció de les dues forces són com les dues columnes que aguanten la porta de la vida que compartim. Després del que hem viscut el dia 1-O en què la barbàrie s’ha desbordat de forma vergonyosa en contra de l’exercici de democràcia, no és possible ni el silenci ni la inhibició. La història ens passarà comptes, també als escriptors, i hem de poder dir que érem allà on calia, allà on se’ns va necessitar.

(article publicat a El 3 de vuit, 6 d'octubre de 2017. La fotografia està presa el 12 d'agost de 1997, a Àvila. Sempre he tingut consciència que el nom que porto, Teresa, m'ha inspirat tant. He llegit l'obra de Teresa de Jesús diverses vegades a la vida. Ora et labora, fundadora i mística)

Jesús era un heretge

Tot just acabava de llegir Jesús era un heretge (Ara llibres), del filòsof i teòleg Lluís Busquets i Grabulosa, quan va esdevenir-se l’atemptat perpetrat per terroristes islamistes a la seu de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, que va fer tantes víctimes. Vaig tornar a mirar amb atenció el títol: vistós i una mica provocatiu, em va semblar ben raonable després d’haver llegit les tesis de Busquets.

La fe no encega la raó de tanta gent d’avui dia, per sort. Hereus culturals dels valors de la Il.lustració i de la democràcia, que, com totes les realitats humanes tenen les seves llums i ombres, hi ha molta gent capaç de combinar en el seu pensament raó i fe. És des d’aquesta concepció àmplia de la realitat que es pot abordar la figura de Jesús en tota la seva polifonia.

Amb aquesta obertura d’esperit Lluís Busquets s’ha endinsat en la figura de Jesús més controvertida. En base a una lectura aprofundida, meditada i actualitzada dels textos evangèlics, en els seus escrits el professor Busquets presenta la figura de Jesús més idealista, més rebel, més dissident, i fins i tot antisistema.

Cal avançar que tot ‘sistema’ més aviat que tard es corromp. D’aquí ve que sempre hàgim d’estar vigilants. Només cal mirar el nostre entorn més immediat per veure com les aigües del sistema democràtic inaugurat després de la mort del dictador s’han anat podrint. No només tenim una democràcia de baixa intensitat sinó que està ben malalta. Els nous moviments polítics sorgits en els darrers temps pretenen regenerar el teixit malmès.

En el seu assaig, innovador quant a punt de vista, Lluís Busquets es pregunta, i ens invita a preguntar-nos, sobre el món que Jesús va trobar en la seva infantesa i joventut, i com aquest món concret va incidir en la seva fe. És clar, no podia pas ser indiferent als problemes del seu país i de la seva gent. Per començar, va trobar-se amb la dominació romana i amb una amenaça real de desnaturalització del món hebreu. Quant a l’esfera religiosa, hi havia, com és natural, una pluralitat de maneres d’entendre la vida de l’esperit. El mateix Jesús, després d’haver estat batejat per Joan, va emprendre el seu propi camí: un camí no convencional que revisa molts aspectes de la fe dels seus pares, però que no nega en cap moment. Més aviat ens dóna a entendre que cal desplegar, actualitzar aquesta fe, i fins i tot avançar-s’hi a la llum dels nous temps. La fe predicada per Jesús era revolucionària.

El sistema polític i religiós que es va trobar Jesús com a poc podríem dir que estava alterat i que s’havia de regenerar. És el que va voler fer amb la seva bona nova innovadora que no només modificava la vida de l’esperit sinó que, per l’impuls d’aquesta mateixa força transformadora, modificava també la vida ordinària. Jesús va qüestionar l’estatus d’inferioritat en què es trobaven les dones, els malalts, els marginats, els estrangers, etc. 

Jesús no va aconseguir el seus propòsits, ja que va morir en creu. Va ser un fracassat? Ho podríem creure si només ens atenguéssim als fets. Però observant la posteritat de Jesús el Crist i el seu missatge en la història de la humanitat, no és agosarat afirmar que ha triomfat. La resurrecció no és tant un fet real (en el qual es pot creure o no) com un fet simbòlic que, aquest sí, es pot realitzar cada dia. La memòria de Jesús el Crist és un fet viu per als qui integren el seu missatge renovador en el seu cor. Des d’aquesta perspectiva, la possibilitat de regeneració-resurrecció personal és un fet, no una entelèquia.

Més enllà de la divinitat de Jesús, doncs, la gent d’avui dia pot veure en la seva figura algú que va creure que un món regenerat era possible. Amb la seva actitud pacífica, però ferma, Jesús va reclamar justícia, dignitat per a les persones de tota condició i una vida més enllà de la vida material basada en l’amor i la fraternitat entre les persones. Jesús va ser un heretge per haver-se enfrontat al sistema imperant i, com diu Busquets, avui també ho faria. Per aquest motiu va ser condemnat. Però aquella condemna era una condemna del sistema, no de la veritat profunda que habita en l’ànima de les persones. Més enllà de la fe cristiana, doncs, la gent d’avui dia pot apreciar en Jesús l’encarnació dels més alts valors humans que continuen sent la justícia, l’amor, la fraternitat, l’altruisme.

(article publicat al meu blog d’opinió a Eix Diari, 21 de gener de 2015) 

Coartada pseudoreligiosa

Diguem-ho d’entrada: l’atemptat terrorista que va tenir lloc aquesta setmana passada a París, i que va fer víctimes entre els dibuixants de la revista Charlie Hebdo i a l’hipermercat jueu, no té res a veure amb la religió musulmana sobre la que es vol fonamentar sinó amb una ideologia –és a dir: amb una idea política extremista, o, si es vol dir d’una altra forma, amb un integrisme políticoreligiós-. Aquesta ideologia –l’islamofeixisme- ha esdevingut violència i terror. D’aquí ve que, amb llàgrimes als ulls i amb els rostres contrets per l’esglai i el dolor, centenars i milers de musulmans francesos i de tot el món, també a Catalunya, es manifestin i es planyin en públic d’aquest càncer que amenaça el cos de la humanitat.

El que s’ha esdevingut a París són uns assassinats a sang freda amb una coartada pseudoreligiosa que té els seus antecedents, recordem-ho, en els atemptats terroristes a Nova York, a Londres, a Madrid. Els qui amb tant d’odi contra Occident van perpetrar aquelles morts indiscriminades eren gent fanatitzada i intolerant que en nom de l’Islam (en realitat, estrafent els seus valors), s’atorga el dret de disposar de la vida dels qui consideren els seus enemics.

Però anant una mica més a fons dels arguments, cal dir que aquesta actitud agressiva amb resultat de mort respon a un nihilisme, a una buidor de transcendència, a una negativitat en la vida de l’esperit que, per posar-hi una imatge, podria veure’s com un forat negre que engoleix justament el que tant es proclama: la fe. Tota creença religiosa és una forma de fe i de recerca d’harmonia de la vida. Per aquesta raó qui té fe en la vida no mata sinó que crea vida, la respecta, la nodreix.

Així, doncs, quan en aquests assassinats terroristes se sent el crit ‘Déu és gran’, en realitat el que sentim i veiem amb una gran esgarrifança al cor és ‘la mort de Déu’. Perquè matar una criatura humana és matar Déu. S’hi cregui o no, i tant si som musulmans com jueus com cristians, com de qualsevol altra religió, Déu es troba en tots nosaltres. És per aquesta raó que Déu és gran, com proclama l’Islam, i és per aquest motiu que l’assassinat de qualsevol ésser humà és un crim contra Déu, o el que és el mateix: contra la humanitat sencera.

Els valors culturals i espirituals d’Occident, hereus de la cultura grega (que va inventar la democràcia) i la judeocristiana, del Renaixement i de la Il.lustració (que, admetem-ho, vivim en decadència) no són una amenaça per a cap fe religiosa, ans al contrari. Per aquesta raó hem d’actualitzar, revitalitzar aquests valors. El laicisme i la separació de poders entre les esglésies i els estats, són la millor garantia perquè siguin respectats tant els drets dels creients com els drets dels qui no ho són. Sí, tenim dret, perquè ens l’hem guanyat a pols, a buscar i a viure l’espiritualitat tant a dins com a fora de les religions. És un guany que, desgraciadament, ha costat molta sang i molts patiments. La nostra història col.lectiva és plena d’episodis d’intolerància que ha ofegat l’ànima de tanta gent.

Prendre consciència d’aquest passat i del moment present, veritablement crític, ens hauria de comprometre molt seriosament a esforçar-nos per revertir les energies negatives dels fonamentalismes, siguin del signe que siguin. Ens convé expulsar del nostre interior qualsevol espurna negativa que ens pugui assaltar. I respectar en tothom els drets adquirits a través de les nostres societats democràtiques, obertes, lliures. Som conscients de la seva imperfecció, però també som conscients de l’enorme potencial humà de què disposem per a millorar-les. A Orient, a Occident, o a l’últim racó de la Terra.

(a la imatge, una cal.ligrafia de Salah al-Moussawy, on diu literalment: Bénie soit votre fête! Bonne année! Vaig comprar aquesta postal justament a París. Article publicat al Diari de Vilanova, 16 de gener de 2015)

Esperit de conquesta

“La conversió d’Amèrica del Sud al catolicisme va ser un acte brutal, així com la temptativa de conversió d’Àfrica del Nord. Un acte brutal i foll, però perfectament espanyol”, va escriure l’any 1935 el gran pensador rumà, Mircea Eliade, al seu assaig “L’Espanya d’Unamuno”.

Qui diu conversió diu conquesta. I salvant les distàncies, aquí encara estem igual; o pitjor, ja que la pretesa democràcia espanyola és com una vella bombeta de 20 wats penjant d’un sostre de tres metres.